Interessant
pel·lícula filmada amb les mateixes càmeres que si hagués estat
rodada als anys 80, tot un simbolisme estètic que no pot passar
desapercebut.
Allò
que més m'ha agradat d'aquesta pel·lícula és explicació que fa
de com es va gestionar una campanya política que per l'oposició de
Pinochet va ser la seva oportunitat per donar la cara i fer-se
visibles, ho van poder fer gràcies a la mà innocent d'un
publicista, fill d'un exiliat i inicialment no massa interessat en la
política, però que vol fer bé la feina que li han encarregat que
és la campanya del NO a Pinochet.
Ens
demostra, com l'esquerra tradicional instal·lada en el ressentiment,
vol convertir la campanya en una denúncia de les atrocitats del
regim, però just aquest sentiment els allunya d'una majoria que allò
que vol és oblidar un passat fosc i doloròs. L'Imaginari col·lectiu
no vol la por, sinó l'esperança d'anar cada cop a millor, aquesta
és la “moraleja” del film.
Bona
narració i bona interpretació, per una pel·lícula que ens narra un
fet que va fer donar un tomb a la història de Xile.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada