Martina opina. NEBRASKA

Aquesta pel·lícula dirigida per Alexander  Payne, és una d'aquestes obres que et poden arribar a commoure. A mig camí entre la comèdia i la reflexió transcendentalista,  a mi personalment, m'ha transportat al fons del cruel procés de fer-se vell.

Mitjançant la història d'una família americana, la relació entre un pare i un fill i la realitat que els envolta, aquesta narració et situa en la vida d'un home en plena fase de demència.

A prop de la mort, aquest home gran, empren un viatge per l'Amèrica profunda amb l'objectiu de cobrar un milió de dòlars inexistent, que es vol creure que ha guanyat, però que en realitat, no és més que, una publicitat estúpida d'una revista que busca subscriptors, mitjançant un anunci cridaner i enganyós que, proclama repartir aquesta quantitat al subscriptor que guanyi un sorteig que mai es farà.

Un dels fills d'aquest senyor, després de reiterats intents del pare d'emprendre el viatge a Nebraska sol per bescanviar el que ell creu que és un val d'un milió de dòlars, decideix acompanyar-lo.

Una història de la vida, on la compassió i l'estima d'un fill l'acompanyen per una societat americana fosca, oxidada, perversa i molt podrida.

M'ha sorprès molt que, la gent amb qui hem compartit sala, reien molt i entusiasmats. Contràriament, jo, he sentit pena, tristor i despit per l'entorn hostil i fosc amb que s'encara aquest ser vulnerable, alcohòlic, decadent i perdut. Crec que és una pel·lícula que val la pena veure, molt critica i plena de tendror.