JAUJA. Director, Lisandro Alonso

Argentina, USA, Holanda, 2014
Fotografia, Timo Salminen.
Viggo Mortensen, és productor, és el responsable de la música i és un dels protagonistes.

El director, Lisandro Alonso

Entrevista con Lisandro Alonso i Viggo Mortensen

Potser, estem intentant racionalitzar el que és irracional, buscar-li una coherència narrativa i dramàtica, a allò que només aspira a tenir una coherència poètica. Potser, això només pot passar en l'àmbit de “Jauja”, aquesta terra mitològica, aquest llim poètic, en els que es van perdre tots els que van intentar trobar-lo. Fins i tot nosaltres quan ho intentem desxifrar.

Carlos F Heredero per la revista Caimán, 33 desembre

Una part molt important de l'estètica d'aquest film és el tractament de la llum i el color és obra del director de fotografia Timo Saminen, director de fotografia habitual de Aki Kaurismäki.

SINOPSI

En aparença, però només en aparença, aquesta història passa a la Patagònia. Protagonitzada per un capità d'ingeniers danès, Gunnar Dinesen interpretat per en Viggo Mortensen, que treballa per l'exèrcit argentí durant la campanya coneguda com la conquista del desert 1878- 1885. En aquesta, l'exercit va massacrar a millers d'aborígens indis, els anomenaven “cabezas de coco”, per tal d'annexionar-se el territori. El capità, està acompanyat per la seva filla de quinze anys que, s'escapa amb un soldat, Corto. El pare empren la recerca de la seva filla per un escenari natural inhòspit i pregó. A partir d'aquí...

NÚRIA opina.

Curiosa i interessant pel·lícula; misteriosa, intrigant..., amb unes imatges captivadores que, et fan traslladar en un món oníric, i en una història on tothom, a la seva manera, es perd, en un desert real, on és força difícil trobar-hi els camins que et porten a algun lloc.

Les imatges i els enquadres d'aquestes són molt bells i elaborats. El format de pantalla 4:3 i els angles arrodonits, li acaben d'aportar el necessari, per transportar-nos en un món que no és ni d'aquí, ni ara, ni palpable mai.

La història no dóna cap resposta a allò que ens presenta com nus, no resolt res. Més aviat enceta un munt de preguntes que deixa a l'aire o a l'aigua o en mig del desert de la Patagònia. Amb el gir brusc del final, ens acaba de deixar astorats i sorpresos.

La pel·lícula és bastant llarga i amb la seva cadència lenta, al final se m'ha fet una mica pesada.

Potser no era el meu dia i l'hauria de tornar a veure, amb unes millors condicions de les quals estava aquell dia. És un film que requereix atenció, mirar i deixar-se admirar.

Si, hom espera, una història on el llarg de la narració s'expliqui què passa, millor no anar-la a veure. Aquesta narració és poesia, i malgrat sembli, no se situa en cap espai i temps concret, el temps de referència de la narració és una excusa per dir-nos moltes altres coses.

Per amants de l'hermenèutica i de la poesia..., això sí, ben desperts.

MARTINA opina

Jauja és una pel·lícula especial, molt estètica i amb una lectura profunda i molt sucosa. L'espectador s'endinsa en un racó cregut popularment com a terra mitològica i l’abundància. 

De fet, quan actualment un busca al diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua, la paraula “Jauja” troba el següent: "de Jauja, província de Perú, cèlebre por su buen clima y su riqueza". 

Potser el director, qüestiona aquesta cerca incerta dels expedicionaris europeus, en aquest cas a la Pampa Llatina americana. Segurament, impulsats per l'afany de conèixer, descobrir o simplement haver estat a aquest anomenat paradís. Qui sap si, per comprovar que realment aquest lloc, com a tal, existia. 

Un recorregut compassat per una tràgica historia, d'un home que es va desesperant per una regió pelada, inhòspita i plena de caràcters durs i acostumats a la soledat. Segurament, una terra hostil per un foraster a la recerca de la satisfacció d'un desig incert. Tampoc, el lloc idoni per una noia jove, filla d'un coronel, en plena edat adolescent i amb ganes d'indagar per la vida. 

Aquesta obra, està filmada en 35 mm i succeeix quasi només amb imatges. Per tant que, se n'abstinguin els no amants d'aquest tipus de cinema. 

A mi, allò que em sorprèn és que, encara que no hagi pogut llegir cap missatge concret, fa dos dies que hi dono voltes. Segurament, intencionalment, és de lectura oberta i a mi personalment m'ha remogut força per dintre, inquietant-me no sé ben bé per què. Però, en tot cas sé que, encara barrino els detalls d'algunes de les seves impactant imatges. 

No ser el què, però només puc dir que m'ha agradat i crec que molt.