INHERENT VICE. PURO VICIO. Director, Paul Thomas Anderson

USA, 2014
Guió, Paul Thomas Anderson. Basat en la novel·la de Thomas Pichon, Inherent Vice.
Duració, 148 minuts.

DEFINICIÓ INHERENT VICE i ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE EL TÍTOL:

Contràriament a allò que potser ens podríem pensar, aquest terme, no té res a veure amb una situació on, es consideri el vici com terme pejoratiu i lligat als costums de l'ésser humà que, el perjudiquen però que és incapaç d'evitar.

Aquest és un concepte que, s'utilitza sobretot en el món econòmic empresarial. Serveix per definir un problema que tenen tots els sistemes i subsistemes lligats, és el risc inherent.

Aquest risc específic que cal afrontar és normal, però quan no pot ser manipulat i porta pèrdues al sistema és un risc inherent.

El risc inherent, és aquell que no pot ser separat de la situació que existeix i està íntimament lligat amb l'activitat que es realitza i relacionat amb tots els subsistemes que componen l'empresa.

El títol és el mateix de la novel·la d'en Pynchon en què s'ha basat en TPA per fer el guió.

La traducció que han fet, crec que és literal a la traducció del risc inherent o “vice”. De tota manera si algú m'ho pot explicar li agrairé.

Jo crec que fa referència a l'amor. És més, pel desenvolupament de la història, per mi, és una evidència.

El director, Paul Thomas Anderson

Sinopsi

Doc Sportello (Joaquim Phoenix), és un detectiu privat que viu a la seva caseta de la platja de Gordita Beach, fumant els seus “porrets”. Estem als finals dels psicodèlics 60, on per les costes de Los Angeles, corren un munt de personatges estrafolaris: hippies, freacks, surfers, bikers, drogats i místics roquers i comença especulació immobiliària a la zona. I, la situació als EUA, està un xic trasbalsada.

De sobte, es presenta la seva exdona, Shasta (Katherine Waterston) i li sol·licita els seus serveis, tot explicant-li una història molt estranya del seu actual amant. Un ric multimilionari de qui, s'acaba d'enamorar-se i sobre el complot, de la seva dona i el seu amant per segrestar-lo i portar-lo en un manicomi.

Doc, tot recordant les experiències viscudes amb la seva exdona, farà la seva peculiar investigació, tot fent un munt de descobriments.

                                           

                                                                Tràiler oficial subtitulat

Pels que vulguin tenir més informació, podeu mirar les fitxes del Verdi que sempre són interessants:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/puro_vicio.pdf

NÚRIA opina

Aquesta pel·lícula està molt ben qualificada per tota la crítica.

El guió, està escrit pel mateix director i és una adaptació de la novel·la de Thomas Pynchon amb el mateix títol del film.

Escriptor nord-americà que, ha decidit passar dels mitjans i que no concedeix entrevistes, ni es deixa fotografiar. Malgrat aquest rebuig per part seva a tenir una vida mediàtica, està considerat com un dels millors escriptors americans contemporanis i ha estat proposat pel Nobel de literatura.

Jo només he llegit una de les seves novel·les “Crepuscle”, molt gruixuda, mil i pico de pàgines, i força complexa, pel diferent desenvolupament d'històries, temps i personatges diferents. No la vaig trobar gaire fàcil de llegir i per no perdrem amb les diferents històries vaig haver de fer-me un esquema. La vaig trobar molt genial i imaginativa, però no em va enganxar massa.

Inherent Vice, no és una de les seves novel·les llargues, però el sistema narratiu me l'ha recordat. Diferents històries que, es van encetant el llarg d'un eix central marcat per un protagonista, Doc Sportello, una investigació i una narradora que, ens situa en un temps passat nostàlgic.

Vaig pensar que per veure aquesta pel·lícula s'havia d'estar molt atent per no perdre el fil. A mesura que han passat els dies i he anat pensant, he arribat a la conclusió que potser aquesta no és l'actitud que necessita aquest film.

Potser, aquest film funciona com un laberint i el millor és deixar-se portar per la intuïció per trobar una sortida.

O... simplement quedar-se perdut, ben perdut i més tard recompondre la història com si fos un collage d'imatges i continguts, amb unes sensacions, corresponents a la història de la pel·lícula i a l'època.

No cal buscar una narració lligada, coherent i lògica... els temps tampoc no ho eren i la visió del nostre heroi, és la visió d'un fumeta que, encara que sap pensar, sempre ho fa envoltat pel fum del somieig que deixa l'herba.

Molt bona, us la recomano.

MARTINA opina

Aquesta és la darrera pel·lícula d’una trilogia del director Paul Thomas Anderson, basada en una novel·la homologa de Thomas Pynchon.
 Anteriorment “Pozos de ambición” i “the Master”, havien posat en escena diferents característiques de la societat americana. Aquesta darrera obra, és un retrat d’una època determinada d’aquesta societat. Crec que, té molt més contingut que els simples fets que succeeixen.
L’autor de la novel·la, se’l coneix pel seu enginy però igualment per la capacitat en confeccionar històries complexes. En aquest cas, als anys 70 un detectiu privat és el protagonista d’un moment determinat, on aquesta professió passa a la història. El Rol d’una figura que rau en un cercle viciat, al límit de l'ètica i fora de la llei. Consegüentment en un entorn ple de frau, conflictes i personatges perduts en la inòpia de la droga, on entren en joc els policies americans. Al meu entendre el més interessant d’aquesta història és que, m’ha suggerit preguntar-me si aquesta figura, forma part d’un univers significativament diferent.
Aquest personatge protagonista, un pintoresc personatge que treballa sempre distorsionat per l’abús de Marihuana i amb un perfil de persona exclosa socialment, rep la visita d’una ex novia qui li demana ajuda per trobar el seu actual amant. El qui busquen, és un magnat immobiliari i per trobar-lo els obligarà a fer un recorregut per “los Angeles” dels setanta, d’aquella generació més underground.
Al meu entendre es tracta d’una obra mestra, la que cal veure disposat a entendre una trama mitjançant humor negre. Potser narrat introspectivament, en l’anàlisi de la condició humana. Ja que, és a través d’uns personatges demacrats i caducats que hom pot anar seguint el curs d’aquesta historia.