NADIE QUIERE LA NOCHE. Directora, Isabel Coixet.

LAS MUJERES OBEDIENTES Y BIEN EDUCADAS NO HACEN HISTORIA...Y LAS MUJERES QUE LEEN DAN MIEDO.

Paraules de la Coixet en una entrevista al programa de cinema de la 2.

Espanya, França, 2015.
Duració, 118minuts.

SINOPSI

El 1908, Josephine Peary viatja a Groenlàndia per reunir-se amb el seu marit, l'explorador Robert Peary que per enèsima vegada intenta conquerir el Pol Nord.

Vol compartir amb ell, el seu instant de gloria, ser el primer en posar la bandera dels Estats Units d'Amèrica allà. Burgesa i xic de Park Avenue, Josephine emprendrà un viatge temerari i èpic al lloc més inhòspit, pur i perillós del planeta.

Allà es trobarà amb Allaka, una inuit que també espera a l'explorador. Juntes hauran de compartir les dures condicions d'aquest lloc.

Juliette Binoche, Rinko Kikuchi i Isabel Coixet.

NÚRIA opina.

Quan espero una pel·lícula d'una de les meves directores preferides, com és el cas de la Isabel Coixet, em costa molt de dir-ne alguna cosa desplaent o negativa de les seves pel·lícules. És com si en certa manera la decebes, en lloc de ser jo, la decebuda.

Les dues darreres realitzacions de la Coixet, Another You i Aprendiendo a conducir, les he trobat molt dignes i amb moltes qualitats, cadascuna dins de les seves pretensions particulars i allò que més m'ha agradat comprovar és que, la Coixet sap fer cine de qualsevol mena.

Després d'haver vist “Nadie quiere la noche”, estic per dir que, la cosa més important de la història que és la relació que estableix forçadament entre la Sra. Peary i l'inuit Allaka, la Coixet, no ho ha sabut resoldre prou bé. Malgrat la tensió de les circumstàncies ambientals en un entorn molt hostil són evidents, la química emocional entre les dues dones que ens hauria d'arribar als espectadors, a mi. No m'ha arribat i és una llàstima, perquè aquesta és la gran qualitat del cinema i que, ens permet emocionar-nos mirant una gran pel·lícula.

La història està bé i les imatges són molt belles. Si penses en aquesta història des d'un nivell més de comprensió intel·lectual, aquesta, n'hi ha per sucar-hi pa. Però aquest no és el nivell de la pantalla amb l'espectador, crec que és més el nivell de la literatura, quan darrere hi ha una bona escriptura.

Malgrat tot, continuaré sent fan de la Coixet, perquè crec que és una gran dona i una gran directora, però prefereixo la Coixet de les petites grans històries... quan es fa més propera.

MARTINA, opina.
La Núria i jo, sempre comentem quins són els motius pels quals la crítica espanyola de cinema, considera a la directora d'aquesta obra, Isabel Coixet, tan negativament. No creiem que sigui just, ja que coincidim en el fet que, és una artista independent, carismàtica i que ha demostrat que pot moure's en diferents ambients, països i registres, fent sempre obres de qualitat. 

Probablement és una qüestió de gustos, però en tot cas és evident que en el seu cas, té menys defensors que detractors i que normalment el seu enfocament, molt sensible a les qüestions de gènere, avorreix a bona part de l'audiència del nostre país. 

A mi personalment m'agrada i m'interessen els seus temes. Algunes de les seves obres, reconec que, m'han ballat pel cap durant llargues temporades. Ja que, em submergeix en vides molt extremes. En situacions traumàtiques de persones que, busquen coses abstractes. 

En aquesta pel·lícula, basada en una història real, coproduïda entre Espanya, França i Bulgària, la seva protagonista, interpretada per una brillant Juliette Binoche, ens situa en una expedició al Pol Nord. El seu estatus de dona rica i culta, li dóna poder per prendre decisions sobre on esperar el seu marit expedicionari. L'espera del seu retorn, d'aquells que es van permetre arribar més enllà d'uns paratges totalment desconeguts per tothom, en aquella època. 

A part de moltes altres coses, tota la trama es construeix en el lligam que es crea entre aquesta senyora, qui per voluntat pròpia i totalment contra natura, decideix passar el fosc hivern en una cabanya en una regió desolada d'aquell indret inhòspit, amb una dona esquimal. Aquesta acompanyant, inexplicablement, decideix no abandonar-la en aquella espera, on ningú compren el motiu per què es fa en aquelles condicions i no, en un poblat situat a la regió on s'inicien aquestes expedicions. Regió, on si més no, hi ha més bones condicions, gràcies a una infraestructura més preparada pel fred. Les dues dones restaran unides, durant divuit setmanes, en condicions extremes de fred, foscor, tempestes i fam, però malgrat les seves diferències juntes podran sobreviure. 

A mi, em va semblar una història colpidora, on es construeix un vincle emocional molt fort, entre dues persones salvatgement diferents. No vull revelar el contingut de la història, ja que crec que val la pena veure-la, però crec que té molts bons moments. Com per exemple, quan la dona esquimal li explica a la seva companya que està embarassada del seu marit, amb qui va tenir relacions sexuals, una nit freda, durant una de les seves expedicions. Tot i així, quan neix la criatura decideixen compartir-ne la cura. 

Entre d'altres, em va penetrar una pregunta que li fa la dona esquimal a la burgesa benestant, en un moment que molt fràgils ambdues es troben al llindar de la mort. Aquesta, no li retreu res a la seva companya, però sí que l'interessa entendre que, se'ls hi ha perdut als qui ella considera que tenen de tot, en les regions on, segons ella, no hi ha res... 

En aquesta entrevista que la Cayetana Cuervo, en un programa de la 2 li fa a la Coixet, és molt interessant perquè parlen d'aquesta pel·lícula però també de moltes altres coses.

https://www.youtube.com/watch?v=k-w6r0Pai9k