(...)
SUPOSA UNA APASSIONADA VINDICACIÓ DEL PERIODISME VALENT I RIGORÓS
COM A EINA INDISPENSABLE PER CONSERVAR LA SALUT DEMOCRÀTICA: UNA
DEFENSA CONVENÇUDA I CONVINCENT QUE LES ROTATIVES MAI S'HAN
D'ATURAR.
Paraules
escrites per Enric Albero el seu article, “Defensa del periodismo”
al Cuaderno crítico de la revista Caimán nº 67 de gener de 2017.
Guió,
Liz Hannah i Josh Singer.
Duració,
115 minuts.
EUA,
2017.
SINOPSI
Kay
Graham és la propietària del Washington Post, ha heretat la
direcció del diari després de la mort del seu marit. Ha de prendre
una decisió molt important, si publica o no, uns documents
classificats. Aquests desvetllen una successió d'irresponsabilitats
referides a la continuïtat de la guerra del Vietnam per part de les
diferents administracions d'Eisenhower, Kennedy, Johson i Nixon, quan
hi havia informes desfavorables per part del comandament militar.
 |
| El director Steven Spielberg. |
NÚRIA
opina.
Aquest
és un film molt ben fet i que té una clara aposta ideològica en
uns moments que, això ens convé molt. La ciutadania ja no podem
estar per “tonteries” i nimietats, ja que, vinguin d'on vinguin
les propostes, ens cal que siguin clares i sense enganys. Som majoria
al món els que no ens agrada que els nostres governants ens enganyin
i ens tractin de babaus... la llibertat d'expressió i com a
conseqüència la de premsa, és essencial per garantir un nivell
d'informació adequada perquè puguem decidir sobre el nostre futur i
exigir als polítics governants que actuïn en conseqüència. Mentre
a la gent se l'enganyi i manipuli, els governants podran fer el que
els doni la gana, tot defensant els seus interessos particulars i
incomplint les seves promeses electorals.
Aquesta
pel·lícula té un valor principal que és el que ja he dit, però
afortunadament també en té d'altres. El cinematogràfic és
essencial per defensar el valor narratiu d'una història amb tota la
seva intensitat i aquest, el senyor Spielberg el broda amb una
rigorositat exemplar. Tot, el càsting, el guió, el muntatge, la
llum, el so, l'attrezzo, es coordina perquè l'espectador capti la
plenitud del sentit d'aquesta història.
També
em sembla fonamental, donades les circumstàncies actuals
d'emmetzinament de premsa i poder que es donen massa sovint i en
massa indrets. La importància de defensar i recordar la necessitat
de la independència i llibertat de la premsa, per tal de poder
donar una informació seriosa i veritable que, ajudi al lector a anar
construint el seu propi relat sobre allò que està passant al món.
També
m'agrada molt la seva defensa d'una intel·ligència femenina
postergada a l'àmbit íntim i particular que quan surt, arranca amb
força, carregada de valors a defensar.
En
definitiva, tot aquest entusiasme és per defensar un film que, no
necessita defensa, perquè tota la crítica qualificada ja ho ha fet.
Resultarà
estrany dir que, aquests és el tipus de film que m'interessa i
defenso, però que no és el registre que més m'agrada, quan em
tanco en la foscor de la sala i la pantalla s'il·lumina...
Bona
pel·lícula, per reflexionar sobre la llibertat a la informació i
els límits al poder que aquesta, pot posar.
MARTINA opina.
En la meva opinió,
avui en dia vivim temps difícils, on el sentit de l’ètica i les
responsabilitats per les decisions, es desdibuixa en un entramat de relacions
complexes. Una situació en què sovint costa posicionar-se i ser coherent amb un
posicionament concret. En conseqüència estem en una situació on les
desigualtats socials, econòmiques i de poder no estan del tot definides. Qüestió
que al meu entendre, no afavoreix, que la llibertat sigui un objectiu
determinat.
Motiu pel qual he
gaudit de què el gran cineasta, Steven Spielberg, ens sacsegi amb una obra en
què ens situa als Estats Units de l’any 1971. Quan la primera dona americana
editora d’un petit diari (el Post) i el director del The New York Times es van
unir, en la lluita contra l'intent de l’Administració Nixon, de restringir el
desenvolupament normatiu de la llibertat de premsa.
Ens recorda un
moment històric, on els rics i classes benestants, almenys parlaven de coses
transcendents i prenien decisions que servien per denunciar uns valors que no
afavorissin a les majories.
Aquest film parla
d'un moment concret, on l’empresa ja tenia el poder de decidir sobre el seu
rumb, podent determinar el sistema vigent d’un país. Una realitat que es va
instaurar en primera instància als mitjans de comunicació, dibuixant els
llindars del sistema vigent i posteriorment posant en marxa un procediment
judicial que pretenia la construcció d’una democràcia que intentava ser deliberadament
equilibrada.
Per mi és un relat
transcendent, necessari i profund. Fet amb cert paternalisme i potser també,
amb un punt de triomfalisme, però en tot cas una història que considero
constructiva. En resum agraeixo la invitació a pensar, sobre la incidència del
debat entorn de les decisions comunitàries i un cop més valoro que els qui
tenen un nom dintre de la cultura, l’utilitzin
per il·lustrar els grans temes de debat, que tota societat sana hauria de tenir
sempre en qüestió i poder anar modelant.La veritable propietària del Washington Post, Katharine Graham i l'actriu Meryl Streep:
El veritable cap de redacció Ben Bradlee i l'actor Tom Hanks:
Informació real des del The Washington Post d'aquests documents:
https://translate.google.es/translate?hl=ca&sl=en&u=https://www.washingtonpost.com/blogs/blogpost/post/the-pentagon-papers-are-released-in-full-to-the-public/2011/06/13/AGoRrGTH_blog.html&prev=search
La sempre útil i variada informació del Filmaffinity:
