dilluns, 29 de gener del 2018

THE POST. Los archivos del Pentagono. Director, Steven Spielberg.


(...) SUPOSA UNA APASSIONADA VINDICACIÓ DEL PERIODISME VALENT I RIGORÓS COM A EINA INDISPENSABLE PER CONSERVAR LA SALUT DEMOCRÀTICA: UNA DEFENSA CONVENÇUDA I CONVINCENT QUE LES ROTATIVES MAI S'HAN D'ATURAR.
Paraules escrites per Enric Albero el seu article, “Defensa del periodismo” al Cuaderno crítico de la revista Caimán nº 67 de gener de 2017.

Guió, Liz Hannah i Josh Singer.
Duració, 115 minuts.
EUA, 2017.


SINOPSI
Kay Graham és la propietària del Washington Post, ha heretat la direcció del diari després de la mort del seu marit. Ha de prendre una decisió molt important, si publica o no, uns documents classificats. Aquests desvetllen una successió d'irresponsabilitats referides a la continuïtat de la guerra del Vietnam per part de les diferents administracions d'Eisenhower, Kennedy, Johson i Nixon, quan hi havia informes desfavorables per part del comandament militar.


El director Steven Spielberg.
NÚRIA opina.
Aquest és un film molt ben fet i que té una clara aposta ideològica en uns moments que, això ens convé molt. La ciutadania ja no podem estar per “tonteries” i nimietats, ja que, vinguin d'on vinguin les propostes, ens cal que siguin clares i sense enganys. Som majoria al món els que no ens agrada que els nostres governants ens enganyin i ens tractin de babaus... la llibertat d'expressió i com a conseqüència la de premsa, és essencial per garantir un nivell d'informació adequada perquè puguem decidir sobre el nostre futur i exigir als polítics governants que actuïn en conseqüència. Mentre a la gent se l'enganyi i manipuli, els governants podran fer el que els doni la gana, tot defensant els seus interessos particulars i incomplint les seves promeses electorals.
Aquesta pel·lícula té un valor principal que és el que ja he dit, però afortunadament també en té d'altres. El cinematogràfic és essencial per defensar el valor narratiu d'una història amb tota la seva intensitat i aquest, el senyor Spielberg el broda amb una rigorositat exemplar. Tot, el càsting, el guió, el muntatge, la llum, el so, l'attrezzo, es coordina perquè l'espectador capti la plenitud del sentit d'aquesta història.
També em sembla fonamental, donades les circumstàncies actuals d'emmetzinament de premsa i poder que es donen massa sovint i en massa indrets. La importància de defensar i recordar la necessitat de la independència i llibertat de la premsa, per tal de poder donar una informació seriosa i veritable que, ajudi al lector a anar construint el seu propi relat sobre allò que està passant al món.
També m'agrada molt la seva defensa d'una intel·ligència femenina postergada a l'àmbit íntim i particular que quan surt, arranca amb força, carregada de valors a defensar.
En definitiva, tot aquest entusiasme és per defensar un film que, no necessita defensa, perquè tota la crítica qualificada ja ho ha fet.
Resultarà estrany dir que, aquests és el tipus de film que m'interessa i defenso, però que no és el registre que més m'agrada, quan em tanco en la foscor de la sala i la pantalla s'il·lumina...
Bona pel·lícula, per reflexionar sobre la llibertat a la informació i els límits al poder que aquesta, pot posar.

MARTINA opina.
En la meva opinió, avui en dia vivim temps difícils, on el sentit de l’ètica i les responsabilitats per les decisions, es desdibuixa en un entramat de relacions complexes. Una situació en què sovint costa posicionar-se i ser coherent amb un posicionament concret. En conseqüència estem en una situació on les desigualtats socials, econòmiques i de poder no estan del tot definides. Qüestió que al meu entendre, no afavoreix, que la llibertat sigui un objectiu determinat.
Motiu pel qual he gaudit de què el gran cineasta, Steven Spielberg, ens sacsegi amb una obra en què ens situa als Estats Units de l’any 1971. Quan la primera dona americana editora d’un petit diari (el Post) i el director del The New York Times es van unir, en la lluita contra l'intent de l’Administració Nixon, de restringir el desenvolupament normatiu de la llibertat de premsa.
Ens recorda un moment històric, on els rics i classes benestants, almenys parlaven de coses transcendents i prenien decisions que servien per denunciar uns valors que no afavorissin a les majories.
Aquest film parla d'un moment concret, on l’empresa ja tenia el poder de decidir sobre el seu rumb, podent determinar el sistema vigent d’un país. Una realitat que es va instaurar en primera instància als mitjans de comunicació, dibuixant els llindars del sistema vigent i posteriorment posant en marxa un procediment judicial que pretenia la construcció d’una democràcia que intentava ser deliberadament equilibrada.
Per mi és un relat transcendent, necessari i profund. Fet amb cert paternalisme i potser també, amb un punt de triomfalisme, però en tot cas una història que considero constructiva. En resum agraeixo la invitació a pensar, sobre la incidència del debat entorn de les decisions comunitàries i un cop més valoro que els qui tenen un nom dintre de la cultura,  l’utilitzin per il·lustrar els grans temes de debat, que tota societat sana hauria de tenir sempre en qüestió i poder anar modelant.

 La veritable propietària del Washington Post, Katharine Graham i l'actriu Meryl Streep:

El veritable cap de redacció Ben Bradlee i l'actor Tom Hanks:

La sempre útil i variada informació del Filmaffinity:









a

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada