Directora, Sadaf Foroughi.
Iran, Canada, Qatar, 2017.
Durada, 105 minuts.
PER SABER D'UN FESTIVAL MOLT INTERESSANT, QUE JA S'ACABAT:
 |
| La directora, Sadaf Foroughi. |
NÚRIA opina.
Feta del teixit dels records d’una
noia d’Iran que, ara viu a Canada i ben segur que, porta una vida molt diferent
de la que podria portar si visqués allà.
La història és típica i tòpica, una
“coming of age” en tota regla,
ubicada a Teheran. Una història explicada mil vegades al cinema occidental que,
és el que conec. Aquestes narracions la majoria de vegades estan tenyides de
trets autobiogràfics, com és el cas d’aquesta.
Fa servir un recurs estètic que, m’ha cridat especialment
l’atenció, desenfoca la imatge al voltant de la noia adolescent, mentre que la
imatge d’ella és especialment nítida. Això ho fa en determinats moments i
podríem fer-ne, segons el meu respectuós entendre, dues interpretacions: La
primera, fa referència al desig de la jove de desenfocar tot allò que li
provoca malestar al seu entorn i centrar-se en els seus objectius; la segona,
més general i tòpica, faria referència a l’egocentrisme imperant en aquesta
etapa de la vida que, només et permet centrar-te i veure’t a tu mateixa.
Aquest sentiment i desig de
l’adolescent de construir la seva pròpia vida i viure-la, està clarament
explicat i en aquest sentit crec que la pel·lícula és clarament universal... que
la pressió que viu aquesta adolescent, és diferent que la d’una altra noia d’un
altre lloc del món, també és evident. Però la comprensió de la diferència i el
possible esperit crític que se n’hauria de derivar, pel meu gust són massa
dèbils.
Una vegada més, sembla que ens faci
por de denunciar l’evident desigualtat de la dona en aquests països, sobretot
si venim dels que no la patim tant. Per mi resulta evident que, aquesta manca
de llibertat, d’una dona sotmesa a un mascle dominant o a una societat que
funciona sota aquests paràmetres de desigualtat i injustícia, és igual
denunciable aquí com allà. L’altra qüestió és que, des d’allà, tens moltes
menys possibilitats, llavors perquè no ho fem des d’aquí?
Aquesta qüestió m’agradaria
entendre-la i que algú me l’expliqués.
En la pel·lícula ens presenta un
pare més obert i permissiu, que una mare que acabat més sotmesa a les
convencions socials... Per mi això és un matís molt interessant que, donaria
molt a parlar sobre el perquè passa això?.
Tot i que respecto l’esforç i
treball que hi ha darrere d’una pel·lícula com aquesta, a mi no m’ha aportat
res de nou.
No descarto la possibilitat que hi
hagi persones que els hagi interessat molt més que a mi i que hi vegin
qualitats que, jo no he sabut veure.
MARTINA, opina.
Durant el festival D’A és una d’aquelles
ocasions poc habituals on els cinèfils ens trobem les sales, on projecta les
propostes que inclou, plenes de gent. Podent gaudir del cine en privat i
immerses en la foscor compartida de la sala.
Enguany, hem triat una proposta consistent en la
primera obra, de la directora iranià-canadenca Sadaf Foroughi. Diuen que és
autobiogràfica i pel meu gust força poètica.
Traslladant a l’univers d’una adolescent, que lluita instintivament amb
l’afer d’entrar a la vida adulta, una problemàtica molt complexa, una noia jove
i pura qui superficialment s’enfronta als problemes aliens a la seva condició.
Lluitant disconforme contra la seva relació amb la família, l’escola i la
societat que l’acull. En aquesta constant, els del seu voltant, procuren
acompanyar-la en el procés.
M’ha agradat el fet que, considero que
mitjançant un llenguatge molt fotogràfic, ens mostra quin és l'entorn que
l'embolcalla. Des de la distància he sentit que les imatges de l’entorn
d’aquesta noia, formaven part del seu exterior, convidant a l’espectador a
jugar a imaginar-nos el seu interior.
Més enllà del relat d'aquesta història
universal, mostra de manera imparcial, una situació concreta. Fent una metàfora
de l’autoritarisme de l'entorn on succeeixen els fets. Sigil·losament la
innocència de la picardia adolescent, perfora els límits d'on aquesta noia es
troba, protegit per una aura de normalitat. És a dir, considero que
deliberadament il·lustra l’interior d’una societat dolguda, per la complexitat
de les frustracions i ferides, que genera la repressió.
En suma una proposta de cinema pausat, diferent
i del que tot i el que no m’ha seduït del tot, tampoc m’ha deixat indiferent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada