dijous, 27 de desembre del 2018

YULI. Directora Icíar Bollaín.


CREC QUE EL CINE, COM LA RESTA DE LES ARTS, POT AJUDAR A REFLEXIONAR, DONAR A CONÈIXER REALITATS INJUSTES, PERÒ SOBRETOT POT COMUNICAR BELLESA, MISTERI, INQUIETUD, RÀBIA, DOLOR... I MOLTES ALTRES EMOCIONS MÉS ENLLÀ DE LA DENÚNCIA O LA CRÍTICA.
Paraules dites per Icíar Bollaín, i publicades en una entrevista de la revista de la Seminci 2018, en motiu de l'entrega de les “Espigas de Honor”.

Guíonista, Paul Laverty.
España, Cuba, Regne Unit, 2018.
Duració 115 minuts.


SINOPSI interpretativa, feta per Icíar Bollaín.
És la vida d'un cubà, la història d'un nen que no vol ballar i que acaba arribant al lloc més alt, la història del besnét d'un esclau que acaba ballant el príncep blanc per excel·lència, Romeu, en el Royal Ballet, la història de Cuba que succeeix en paral·lel a la història de Carlos, i el procés creatiu d'un artista mentre que ordena els seus records.
Paraules d'Icíar Bollaín. Editat a la fitxa del Verdi.



la directora Icíar Bollaín.
NÚRIA opina.
Els biopics de dansa sempre m'han agradat, ja que la dansa és un dels meus espectacles preferits.
En aquesta pel·lícula conflueixen molts factors perquè al final en film m'acabes agradant: la dansa, Cuba i la directora Icíar Bollaín, per la que sento una profunda admiració per allò que fa i com ho fa.
Encara que, considero que el film no és rodó, té moltes més qualitats que cap altra cosa i finalment s'acaba imposant el què és bo.
Aquesta història, el meu entendre, parla sobretot del perdó i de l'amor. El dolor que produeix el record i com aquest es transforma en perdó i més tard en expressió per mitjà del cós, per mitjà de la dansa i finalment en art. 
Aquesta és la part de la història que més m'interessa, la transformació del sentiment en expressió i en art. I com més tard, compartim en l'emoció un sentiment i es torna universal, això és l'art. Per part de l'artista, aquest acte de creació, pot ser una catarsi, reviure el dolor experimentat, per alliberar-se... això és el què experimenta Carlos Acosta, en la creació del ballet on explica la seva vida. Perdona al pare, compren les seves raons i li agraeix tot allò que ha fet per ell.
Una història molt bonica, amb un rerefons artístic, bell.

MARTINA opina.
La producció explica la biografia del ballarí Carlos Acosta, un nen que a priori no sentia delit per l’oportunitat d’estar a l’escola cubana nacional de dansa, tot i tenir un talent inherent que, el va fer arribar ben lluny. Un relat del país, que ens situa en una barriada de barraques, també una història que explica qui era aquest artista, avui i al llarg de la seva trajectòria.
Un guió amb molt de ball, que ens presenta qui va ser el primer artista de raça negra, que entre moltes altres fites, va fer el paper de Romero en el clàssic de Shakespeare interpretat a la Royal Ballet de Londres.
Una pel·lícula pel meu gust agradable, narrada amb profunditat i la que permet endinsar a l'espectador en el món de la societat cubana.
Explicada amb to de llegenda, incorpora vàries històries: la d’un artista que treballa en el seu un procés creatiu, la d’un fill d’esclaus que fent de pare s'esforça i lluita perquè els seus coneguin els seus orígens i la d’una persona que representa un mite per molts ballarins.
A mi en conjunt m’ha agradat, m’ha transmès molt mitjançant el moviment, i tot i que alguna cosa m’ha pogut semblar abordat amb massa mística i fins i tot un punt de narcisisme, crec que es tracta d’un format per tots els públics i el que porta una història que dóna per pensar. En resum, al meu entendre una opció molt equilibrada, i en especial per aquests dies de festes.


LA GRAN IL·LUSIÓ. Directors, Alex Gorina i Esteve Riambau.

Sèrie de set capítols de la història del cinema català que s'estrenarà a TV3, el dilluns 7 de gener.

La Martina i jo vàrem anar a la preestrena a la Filmoteca i pensem que, pels amants del cinema és una opció interessant i molt didàctica.

Més informació:
https://www.naciodigital.cat/noticia/169290/tv3/estrenara/al/gener/docuserie/sobre/historia/cinema/catala

https://www.academiadelcinema.cat/ca/actualitat-ca/actualitat-noticies/3543-la-gran-il-lusio-docuserie-sobre-la-historia-del-cinema-catala

dissabte, 15 de desembre del 2018

ROMA. Director, Alfonso Cuarón.


El recordar viene así a ser siempre un desnacer el sujeto para ir a recoger lo que nació en él y en torno suyo y, viéndolo, devolverlo, si le es posible, a la nada, o para rescatarlo de su oscuridad inicial y prestarle ocasión de que renazca, para que nazca de otro modo ya en el campo de la visión.

Notas de un mètodo. María Zambrano.


Guió, Alfonso Cuarón.
Mèxic, EUA, 2018.
Duració, 135 minuts.
Distribuïda per Netflix i estrenada en sales temporalment.
Lleó d'Or al Festival de Venècia 2018.


SINOPSI
Narra la vida d'una família de classe mitjana al barri de Roma a Ciutat de Mèxic. Durant un any de 1970 a 1971. El director aprofita per situar un relat familiar i més intimista, en el context històric de la ciutat i el país. Relat en part autobiogràfic de la vida del director mexicà.

CONTEXT HISTÒRIC
L'Halconazo va passar el 10 de juny de 1971.
Més de 100 estudiants van perdre la vida durant una manifestació pacífica, on un grup paramilitar, “Los Halcones”, van matar més de cent estudiants.


El director, Alfonso Cuaron.

Cine en majúscules.
Cine que et trasllada a un altre món i te'l deixa viure sense estridències, fluint naturalment pels tempos, com si fos la mateixa vida... sense manipular els teus sentiments.
Justament emociona per la veritat i bellesa que traspua.
Homenatge a unes dones valentes que, sempre han lluitat a la vida sense egoismes, ni infantilismes, aquí, allà i a tot arreu, en totes les llengües, colors i classes socials...
Homes invisibles, també sense classes socials que- la majoria- es deixen arrossegar per la seva pulsió sexual i després obliden les seves responsabilitats... infantilisme en estat pur, però sense innocència.
Millor poder-la veure en el format sala cinema, ja que és bellíssima, fins i tot la banda sonora.
Només puc dir, gràcies Alfonso Cuarón per haver-me donat la possibilitat d'aquesta gran experiència,134 minuts de gaudi.
Un relat d'una gran bellesa, una obra d'art.

MARTINA opina.
Una deliciosa obra d’art, la que tot i ser arriscat crear expectatives en una peça, és garantia d'èxit i la que molts han definit com la pel·lícula de l’any.
Des de divendres 14 de desembre, la podreu trobar a Netflix, però jo crec que s’ha de veure en un cinema, ja que juga amb la plena profunditat d’aquest format.
Un retrat autobiogràfic i aparentment personal, del Mèxic de la dècada dels 70. On personalment he trobat un paral·lelisme molt contemporani amb la societat actual, les discrepàncies socials i les desigualtats.
Immersió al món de la família, que ens permet anar molt més enllà, explorant una parcel·la petita però molt transparent del món on aquest nucli s’integra. Un potent relat feminista, crític, carregat de forca i molta realitat.
En resum, sobren les paraules, ja que l'únic vull dir és que, no us la perdeu!

Entrevista d'Alfonso Cuarón:
https://www.youtube.com/watch?v=I7MjtcDTdAY

La importantíssima fitxa del Verdi:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/roma_bcn.pdf

Filmografia de Cuarón:
https://www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&sn&stext=Alfonso%20Cuar%C3%B3n

La fitxa tècnica i critiques del film a Filmaffinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film850453.html



dijous, 6 de desembre del 2018

"WIDOWS". VIUDAS. Director, Steve McQueen.


UN CREADOR QUE SAP APROFITAR LA POLÍTICA DE PORTES GIRATÒRIES QUE, LI PERMET COMENÇAR PEL COSTAT DE L'ART I ACABAR EN EL TERRITORI DEL CINE MAINSTREAM SENSE PERDRE LA SEVA IDENTITAT.
Paraules escrites per Fernando Bernal en la seva crítica d'aquesta pel·lícula, a la revista Caimán Cuadernos de Cine, desembre de 2018.

Guió, Gillian Flynn i Steve Mcqueen.
Duració, 129 minuts.
Regne Unit i EUA 2018.


SINOPSI
Quatre dones que no tenen res en comú, excepte un deute heretat de les activitats criminals dels seus difunts marits. Decideixen agafar el toro per les banyes i així resoldre els seus problemes. Ambientada en el Chicago contemporani, funciona com un thriller.



El director, Steve McQueen.

NÚRIA opina.
D'aquest director recordo la seva pel·lícula Shame que, em va agradar molt i vaig trobar molt interessant el tractament que fa del tema- l'addicció al sexe- per mitjà de la imatge.         
http://cinema-mareifilla.blogspot.com/2012/02/shame-steve-mcqueen.html
Viudas és un film més clàssic i per tant podríem dir, més comercial.
El podríem situar dins del cinema d'entreteniment de qualitat, on el director es permet certes llicències crítiques i iròniques sobre les eleccions dins de la política americana i ens explica algunes característiques d'aquesta societat tan curiosa i estrafolària.
Aquest aspecte m'ha agradat molt, però allò que m'ha agradat més i que crec que ho narra molt bé, és l'empoderament de les quatre dones protagonistes i els valors que elles defensen en les seves relacions, podríem dir laborals. Alguns crítics atribueixen aquesta qualitat del film a la col·laboració en el guió de la guionista Gillian Flynn.
Una pel·lícula d'entreteniment gamberro, sense massa sang i fetge i sensible a determinats valors.
Recomanable pels que els agraden les històries d'accions agosarades i misteri, amb un nou estil, femení.

MARTINA opina.
En un primer moment vaig percebre la trama de la història com a previsible i en la que li faltava una mica de picardia, potser capficada en construir a unes protagonistes dins el context. Precisament dic a priori, ja que, per tal com avançava i per defecte, pensava que estava davant d'una pel·lícula de suspens. En aquest registre, habitualment espero el repte de poder acabar entenent algun secret o anomalia, més enllà de l'evidència dels fets.
Però passada una estona, ja assegudes a la taula tot gaudint d’un bon sopar, vam valorar el gran treball fet en desenvolupar uns personatges. Les que no tenen ni gota de deperdició, on cada una et dóna espai i marge per poder entrar en moltes microhistòries. Dones, ciutadanes americanes de segona per l’origen dels seus ascendents i a qui uneix el fet d'haver perdut uns marits que les han deixat amb un problema econòmic i un deute.
De fet, m’ha semblat potent, reivindicativa i vestida amb molta ironia. Un relat on precisament banalitzant el crim, que executen les protagonistes, aconsegueix quasi burlar-se del gènere masculí. Portant l'executori d’una estafa a un simple tràmit.
Un motor que justifica que les protagonistes, cadascuna amb una història plena d’estigma, lluiti pel seu compte però sense trepitjar a ningú.
M’agrada com el guió justifica i uneix un grup de quatre grans senyores, aliades circumstancialment, que aconsegueixen poder sortir del pas i seguir amb unes vides carregades de lluita. Una manera molt necessària i noble de fer front a les adversitats.
Pel meu gust un divertiment, apte per tots els públics, i amb un to moderat de reivindicació profunda.

Fitxa tècnica i altres informacions a FilmAffinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film448019.html

ANTECEDENTS I REALITZACIÓ
El guanyador a l'Òscar amb “12 anys d'esclavitud”, converteix la mini-sèrie de Lynda La Plante dels anys 80 en una ferotge i entretinguda història amb excel·lents actuacions.
McQueen va quedar impressionat amb l'audàcia dels personatges: dones que planegen fer un perillós robatori.
En la preciosa actualització de McQueen, l'acció es trasllada de Londres a Chicago, on crea un món que podria ser més progressista que el de començaments dels 80, però així i tot subestima a les dones.
McQueen s'ha associat a l'autora de Perdida, Gillian Flynn per escriure un guió que sense cap dubte es beneficia del toc d'una dona.
Paraules de Benjamin Lee, al The Guardia i publicades a la fitxa del Renoir.

Widows, la minisèrie anglesa original de 1983: