dissabte, 9 de febrer del 2019

VICE. EL VICIO del PODER. Director, Adam McKay.


ÉS UNA IMPLACABLE I VIDRIÒLICA DISSECCIÓ DE LA CLASSE POLÍTICA, DE LA REBOTIGA DEL PODER I EL SEU COSTAT MÉS FOSC, FRED I INTERESSAT. UNA PEL·LÍCULA DE PURA DENÚNCIA.
Paraules de la Beatriz Martínez, publicades a Fotogrames i posteriorment a la fitxa del Verdi.

Direcció i guió: Adam McKay.
EUA, 2018
Duració, 132 minuts.
 

SINOPSI
Una història real, sobre com Dick Cheney, un silenciós i inquisitiu buròcrata de Washington, va exercir calladament un immens poder i va acabar convertint-se en el vicepresident dels EUA, durant el mandat de George W Bush, amb conseqüències per al seu país i la resta del món que, avui encara estem pagant.
Tret de la fitxa informativa del Verdi. Traducció pròpia al català.

La fitxa del Verdi:




El director Adam McKay
NÚRIA opina.
No és el tipus de pel·lícula que m'inspirin massa per asseure'm davant de la gran pantalla, però donada la circumstància que no teníem massa cosa a veure en el nostre horari, valia la pena corre el risc de veure una pel·lícula que retratava un personatge que va ser molt important a la història dels EUA i com a conseqüència en la del món i que va passar pràcticament desconegut per tots nosaltres.
Així mateix, la crítica l'ha deixat força bé.
Doncs, l'experiment tot i no ser reeixit del tot, està bé i explica una cosa que potser ja intuíem però que aquí confirma bastament: que el president dels EUA, moltes vegades és la figura representativa d'un partit o d'una família política que, darrere té un equip que és qui manega els fils. Aquest equip que no es veu, és el que té el poder real i l'utilitza per continuar mantenint-lo.
El sistema narratiu és prou àgil i atractiu, utilitza com a mitjà de la figura d'un narrador que podria ser qualsevol de nosaltres i que per tant t'acaba enganxant amb el seu discurs...
No explica res de nou, però il·lustra molt bé allò que ja sabem: que els governs estan plens de gent inepte total, per tal d'administrar els recursos de la Terra d'una manera que, puguin millorar la vida de la major part dels habitants del planeta, aquest seria l'objectiu. Allò que fan és complicar-ho més i posar-ho cada vegada més difícil, però algun dia això començarà a canviar...

MARTINA, opina.
Un relat que, sense ser revelador, explica la vida de Dick Cheney. Un home que des de l’ombra, va exercir el rol de vicepresident durant l'època de Bush. Per tant, la d’una figura de la política americana i com va ser el seu itinerari fins a arribar a aquest càrrec de poder.
En realitat i pel meu gust, el relat vol més del que pot, perquè explica moltes coses, i sense dubte crec que hi ha un treball de recerca molt interessant i fet de manera diligent. Vull dir que, segurament en aquest sentit, es tracta d’una història critica i constructiva, que argumenta i construeix una anàlisi sobre l’ascens dels líders contemporanis. Qui amb manipulació, publicitat i desinformació, inicien una carrera on arriben, picant pedra, fins a rols amb molta responsabilitat. Un retrat de la política moderna, que exposa els buits discursos, que avui en dia imperen en molts llocs del món. Però per alguna raó, potser pel llenguatge mitjançant el qual s'expressa o perquè de vegades surto de treballar amb el cap espès, m’ha costat seguir-lo fluidament.
Intueixo que el que no ha afavorit el meu ple gaudi, o en la meva connexió al 100% amb el relat, potser té a veure amb el format híbrid i indefinit que, juga entre el drama i la comèdia. Una mescla confusa, que no m’ha acabat de convidar a seure i gaudir-ne còmodament.
Però bé i com diuen, contra gustos no hi ha res escrit. A mi personalment, tot i el que ja he comentat, m'agradarà tornar-la a veure. Reitero que crec que vaga la pena, et fa pensar, t’informa i enganxa pel seu contingut.
Per acabar en destacaria una frase que m’ha quedat gravada “donde acaba la ley empieza la tirania”.



diumenge, 3 de febrer del 2019

EL BLUES de BEALE STREET. Director Barry Jenkins.


JENKINS AÏLLA A LES SEVES CRIATURES I ACONSEGUEIX IMPREGNAR LA IMATGE D’UNA ESTRANYA CALIDESA I EMOCIÓ.
Paraules de Beatriz Martínez en la seva crítica “Distancias cortas”, per la revista Caimán, gener de 2019. 

Guió, Barry Jenkins basat en una novel·la de l’activista James Baldwin.
EUA, 2018.
Duració, 119 minuts.


SINOPSI

Anys 70, barri de Harlem de Nova York, una jove parella d’enamorats, veuen les seves expectatives espatllades, per l’acusació racista d’un policia.


INFORMACIÓ sobre l’origen i gestació del film.
El Blues de Beale Street és l’adaptació d’una novel·la de James Baldwin escrita el 1972. És una història d’amor entre dos afroamericans, la Tish i en Fonny.
Segons declaracions de Barry Jenkins la seva intenció era fer-ne una adaptació molt fidel. L’estructura del llibre no és gens lineal, l’autor entra i surt de la consciència de la protagonista, la Tish. Funciona com una sèrie de records i pensaments. I la pel·lícula també.

Editat al Time Out, 24-30 de gener. En una entrevista amb el director.

El director Barry Jenkins.
Moonligth, l'anterior film d'en Barry Jenkins que també trobareu en aquest blog:

NÚRIA opina

Aquesta pel·lícula té per mi tots els ingredients, perquè la consideri bona: l’ètic i l’estètic.
Pel que fa a l’ètic parla de les injustícies que la gent de color negre han patit, en aquest cas ho situa als EUA, anys 70. Segons la manera de narrar actual, mostra però no jutge, deixa que l’espectador ho faci. Encara que en aquest cas és tan flagrant i evident que, posat a ser pollós, podríem considerar aquest principi com a trampós amb bona causa.
També forma part de l’ètica, el principi de redempció que, en aquest cas ho fa a través de l’amor. I, a través d’aquest sentiment positiu, aconsegueix que ens posicionem plenament i sense condicions al costat de les víctimes, ja que s’engrandeixen i creixen als nostres ulls com a persones i directament proporcional ho fa també la injustícia.
Per tractar el tema estètic en tota la seva dimensió, no podem deixar de costat, en aquest cas i pel meu criteri en cap, la categoria de la qüestió ètica. Ja que, aquesta engrandirà o empetitirà l’estètica.
El director amb tots aquests ingredients ha buscat la bellesa de les imatges en la narració, amb uns bons i bells protagonistes que, li acaben de donar el toc de gràcia.
M’ha agradat molt, com també em va agradar el seu anterior film Moonligth.
La recomano a tothom que li agradi anar a veure una història trista, bella i carregada de raó.


MARTINA opina.

Aquesta obra dirigida per Barry Jenkins, adapta la novel·la de James Baldwin 'El blues de Beale Street', per traslladar-la al format cinematogràfic.
Es tracta d’una obra que succeeix a ritme pausat, amb un repartiment on la bellesa dels seus protagonistes és exuberant i on intencionadament ens ensenya amb molta poesia la part més íntima dels personatges del relat.
D’aquest autor, en la seva darrera creació (Moonlight) ja se’n va parlar molt, potser ja que aleshores també va ser capaç de fer un relat crític, d’estrident contingut social i novament aprofundint en la crisi d’identitat racial.
A mi personalment m’ha fet pensar, volar i fins i tot idolatrar la valentia d’uns protagonistes, que ubicats a Harlem dels anys 70, lluiten amb una dignitat fins i tot extravagant, perquè la injustícia del seu cas, no els hi robi ni una engruna del gran amor que senten l’un per l’altre.
Em va fer sentir una cosa que no ser si la visc positivament o com a retret en clau constructiva, quan presenta a tots als protagonistes com evocadors, sofisticats, Intel·ligents, oberts i plens de llum. Una perspectiva que quasi segur que buscada, que podria semblar altiva o de la que, senzillament té la voluntat de fer lluir la capacitat que desenvolupen aquells que han de lluitar i no perden la picardia davant la vida.

Premis i crítiques al Filmaffinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film833043.html