dimecres, 20 d’octubre del 2021

MEDITERRÀNEO. Director, Marcel Barrena.

 

MEDITERRANI ÉS UNA PEL·LÍCULA MOLT NECESSÀRIA, JA QUE, NO PODEM TANCAR ELS ULLS DAVANT D'AQUESTA TRAGÈDIA.

Paraules d'Eduard Fernández a Fotogrames, en una entrevista feta per Ana Santos, octubre de 2021.

Guió, Danielle Schleif, segons la història de Òscar Camps i Marcel Barrena.

España, Grecia, 2021.
Duració, 112 minuts.


SINOPSI

Tardor de 2015. Dos socorristes, Òscar i Gerard, viatgen a l'illa de Lesbos Grècia impactats per la fotografia d'un nen ofegat a les aigües del Mediterrani. Un cop allà descobreixen una realitat escruixidora: milers de persones arrisquen cada dia la seva vida, creuant el mar en embarcacions precàries i fugint de conflictes armats. Amb l'Esther en Nico i altres membres de l'equip, lluitaran per donar suport a les persones que ho necessiten i salvar les seves vides. Per tots ells aquest serà un viatge iniciàtic que suposarà una veritable odissea que marcarà les seves vides.
Filmaffinity.

SINOPSI INTERPRETADA per Fernando Bernal

És la història de la fundació de l'ONG Open Arms que va sorgir de la vocació de salvar les vides dels refugiats que arrisquen les seves vides creuant les aigües del Mediterrani en viatges fets en condicions infrahumanes per tal de trobar un futur lluny dels seus països d'origen, fugint de la pobresa la repressió i la guerra. Esquivant la complaença, el film es centra en l'evolució del seu protagonista real, Òscar Camps, un socorrista català que després de veure la foto d'un cos sense vida d'un nen tirat a la platja, decideix viatjar fins a Lesbos amb un amic seu per iniciar la tasca d'ajuda humanitària a l'aigua, davant de la manca d'acció que demostren les autoritats de la zona i el govern europeu.
Caimán Cuadernos de Cine, octubre de 2021.

El director, Marcel Barrena.

NÚRIA opina.

Estic molt d'acord en la crítica que Fernando Bernal fa a Caimán Cuadernos de Cine, quan diu que, aquesta és una pel·lícula necessària per a què diu i en el moment en què ho diu.
És d'aquelles pel·lícules que, al marge de les seves qualitats estètiques que les té, cal veure. Unes interpretacions magnífiques, amb un to dramàtic necessàriament emfatitzat.
Al marge que crec que aquesta pel·lícula l'haurien de veure els polítics i els ciutadans que volen ignorar aquesta realitat perquè es molesta i desagradable... Unes persones que fugen d'una realitat, que cap de nosaltres voldríem per a nosaltres, ni cap dels nostres. Unes persones que es juguen la vida per intentar millorar la seva vida i la de les seves famílies. Unes persones que tenen el mateix dret que nosaltres a tenir una vida decent i que, nosaltres ens pensem que tenim algun dret a negar-los l'entrada i deixar-los ofegar al mar.
Aquesta pel·lícula va d'algú que, va pensar que no hi havia dret que aquestes persones s'ofeguessin en l'intent, i va anar al lloc on això passava per ajudar-los.
Pel·lícula per tots els públics... Imprescindible i necessària.

MARTINA opina.

Aquest film explica com va néixer el projecte de l'ONG Open Arms, de quina manera van anar desenvolupant el seu sistema d'ajut i qui en són els seus integrants.
Per mi l'enfocament és sensacionalista, volent destacar les vulnerabilitats humanes, però penso que potser quan el més calent ja és a l'aigüera, proposar un relat que centri el seu esforç a arribar a la màxima audiència, quantitativament esdevé una estratègia sensata.
A mi m'agrada quan una tragèdia humanitària, pot arribar a traspassar a les persones com una oportunitat de ser millor humans i en aquest cas aquesta crònica l'he rebut així. Potser sóc conformista, però d'aquesta manera de fer relats, amb intenció d'entrar missatges per les emocions, em costa veure-li la part negativa.
Dit això em quedo amb el detall i aquest Nadal compraré jerseis de l'organització com a regals de reis. Veja'm si jo també puc aportar el meu granet de sorra en tot això.

Fitxa completa a Filmaffinity:
Quim Cases, ens fa la seva crítica:


dissabte, 2 d’octubre del 2021

MAIXABEL. Directora, ICIAR BOLLAIN.

 

LA CINTA AVANÇA SENSE ESTRIDÈNCIES, ARRIBA A PROVOCAR UNA EMOCIÓ PROFUNDA AMB LA SEVA SENZILLESA, SENSE EXCESSOS FÀCILS.

De Juan Pando en la seva crítica a la revista Fotogramas, octubre 2021.

Guió, Isa Campo i Iciar Bollain.

España 2021.
Duració, 115 minuts.
Premi del cine Basc 2021, al festival de Donostia.

SINOPSI
Maixabel Lasa perd al seu marit, Juan María Jáuregui, assassinat per ETA. Onze anys després rep una petició insòlita: un dels assassins ha demanat entrevistar-se amb ella a la presó de Nanclares de la Oca (Àlaba), en la que està complint condemna, després d'haver trencat els seus lligams amb la banda terrorista. Malgrat els seus dubtes i dolor, Maixabel accedeix a trobar-se amb les persones que van matar al seu company des dels seus setze anys.
Tret de Filmaffinity.

La directora, Iciar Bollaín.

NÚRIA opina.

No tinc paraules per qualificar i jutjar una pel·lícula amb un tema tan complicat i tan controvertit...
En la meva opinió té el to adequat, no per intentar complaure a tothom, sinó per abordar el tema amb valentia, però amb prudència i respecte.
És d'aquelles pel·lícules que és impossible oblidar-te del tema i entrar en els aspectes més cinematogràfics, ja que, el tema pesa massa.
Malgrat tot, el guió és rodó, el tempo també i el desenvolupament i densitat dramàtica, pel meu gust sobradament equilibrada... A mi m'ha permès plorar al final i estar atenta als esdeveniments durant tot el film.
Crec que films com aquest, per poder reflexionar sobre la nostra història, no n'hi ha masses, perquè és difícil mullar-se en els temps que corren sense sortir-ne esquitxat...
Imprescindible per historiadors, filòsofs, cinèfils i curiosos en generals- en femení, també.
MARTINA opina.
Aquesta peça imprescindible per la construcció de la història, ens presenta una raresa que fa posar els pèls de punta, amb l'apropament entre una víctima i un exmembre de la banda armada ETA.
Un relat que al capdavall és objectiu, donat que en concret explica com va anar aquesta mediació i ho presenta amb tots els elements, per entrar en la complexitat d'un conflicte armat.
Per mi té tots els ingredients: una panoràmica diferent, un duel entre dues grans figures de l'escenari, un fil que omple de soroll fins i tot els silencis, oxigenant la digestió de la causa i una feina enorme per buscar com aportar en explicar, les conseqüències irreversibles d'exercir la violència.

BLANCA PORTILLO INTERPRETA UN PERSONATGE REAL, QUE EXISTEIX.

I ens diu que:
La lliçó de la seva vida ha sigut la impartida, per la més generosa de les mestres, per la veritable Maixabel, que l'ha acompanyat en aquest commovedor viatge al centre del conflicte basc des d'una perspectiva desconeguda.(...)
La gran troballa d'Iciar Bollaín és haver furgat en la part humana dels esdeveniments, aquest que, oblidem tantes vegades, en el que jo m'he apropat amb el màxim respecte perquè és impossible viure el mateix que ella (Parlant de Maixabel Lasa).(...)
Fent la pel·lícula m'he adonat que sempre ens ha faltat molta informació, ens arriba esbiaixada per tots els costats. Quan no tens informació emets judicis de valor sense entendre. Atenció que entendre no vol dir justificar, per cap concepte pot justificar-se la violència. És més fàcil i còmode escollir entre blanc o negre, jo soc bona persona i l'altra és dolent, punt.(...)
Paraules tretes de l'entrevista feta per Sonia Guijarro a Blanca Portillo i publicada a Fotogramas, setembre de 2021.
Més informacions a Filmaffinity:
Pivota sobre un nucli dramàtic i moral d'alt voltatge, és en ell mateix pura dinamita... Carlos Heredero: