UNA
CRIDA A LA LLUITA I A LA SOLIDARITAT AMB LES CAUSES JUSTES.
Escrit
per, Carlos F. Heredero, en la seva crítica a Caimán CdC, octubre
de 2024.
TOTS
REMANT A FAVOR PER EXPLICAR LA HISTÒRIA D'AQUELLA BARCELONA QUE, EN
EL FONS ÉS LA HISTÒRIA DE LA MAJORIA DE CIUTATS ESPANYOLES QUE VAN
ACOLLIR A AQUELLS QUE BUSCAVEN L'OPORTUNITAT DE PROGRESSAR I
LLAURAR-SE UN FUTUR FORA DE LA SEVA TERRA.
ELS
SONA?
Escrit
per Blai Morell a la seva crítica per Fotogrames, setembre de 2024.
Guió, Marcel Barrena i Alberto Marín.
España,
2024.
Duració,
110 minuts.
SINOPSI
El
47 explica la història d'un acte de dissidència pacífica i el
moviment de veïns de base que el 1978 va transformar Barcelona i va
canviar la imatge dels suburbis per sempre. Manolo Vital un
conductor d'autobús de la línia 47, d'acord amb els veïns, va fer
pujar aquest autobús fins a Torre Baró, per demostrar a
l'Ajuntament que allò que havien dit que no podia arribar, era
mentida.
En
part, tret de Filmaffinity.
 |
| El director, Marcel Barrena. |
DE
QUÈ VA, QUÈ EXPLICA, COM HO EXPLICA, segons Carlos F. Heredero.
L'agradable
sorpresa és trobar-nos amb una rara avis en el cine espanyol:
una pel·lícula amb explícita consciència de classe en termes
rigorosament marxistes que, assumeix de forma conseqüent el punt de
vista, no només del seu protagonista, sinó també de la seva
extracció social: un emigrant extremeny, d'una família represaliada
pel franquisme de postguerra, instal·lat conjuntament amb altres
humils xarnegos a Torre Baró, un lloc de la perifèria barcelonina
on el seu origen rau en les xaboles construïdes amb les seves
pròpies mans de les persones immigrades que si van anar instal·lant-
en un terreny sense ni serveis públics, ni sanitat, ni transports-
en precàries barriades de la ciutat Comtal als anys cinquanta, quan
la gran onada migratòria acaba configurant el cinturó proletari
d'una de les més grans ciutats d'Espanya.
Ho
explica, Carlos F. Heredero, en la seva crítica a Caimán CdC,
octubre de 2024.
NÚRIA
opina.
Aquest
film, no tenia massa ganes d'anar-lo a veure al cinema, pensava que
ja el veuria en alguna plataforma. M'ha fet canviar d'opinió dues
coses, per un costat la gent amiga que l'anaven a veure i els
agradava molt i per l'altre, el fet que la Martina volgués veure-la.
La
veritat és que no m'ha decebut gens i el seu protagonista que és un
veritable geni de la interpretació, tampoc.
Després
he pensat que, pel seu plantejament podia arribar a ser una història
que agradés molt a la gent de la meva edat i prou, però no, ja que,
a casa l'hem vist tres generacions i a totes ens ha agradat.
Aleshores, em pregunto que té aquesta història perquè t'acabi fent
saltar les llàgrimes quan la Zoe Bonafonte, que interpreta la filla
adolescent de Manuel Vital, canta a cappella El gallo Rojo?
Doncs
penso que, remou la part més profunda que totes tenim i forma part
dels nostres orígens, i és que des de la proximitat o llunyania
dels temps, totes venim de llocs diferents, segurament que, algun
dels nostres avantpassats van marxar de les terres on van néixer,
per millorar la seva vida i la dels seus descendents.
M'ha
divertit l'homenatge a Pasqual Maragall a través del personatge que
interpreta Carlos Cuevas i el retrat de la manera peculiar i nefasta
que té l'administració política d'escoltar les necessitats dels
ciutadans, d'una forma falsament condescendent i amable; quan
canviarà això?
L'altra
qüestió que crec que tots necessitem i que és la funció de l'art
que, ens emocionin i que ens qüestionin, i penso que, el film o fa
amb escreix.
La
nostra realitat en aquests moments és que el capitalisme dominant ha
aconseguit infiltrar-nos en sang un individualisme menfotista que
està molt aferrat, però al mateix temps és molt feble i si toquem
els fils de la nostra essència humana i social, com ho fa aquesta
pel·lícula, molt aviat se'n va a can Pistraus.
Gràcies,
Marcel Barrena per haver fet possible aquesta pel·lícula i a tota
la resta d'equip que l'ha interpretat i gestionat.
MARTINA
opina.
Sobretot
m’ha agradat estar a una sala de cinema plena de gent que
s’il·luminava, fent memòria de l’ADN de l’origen popular de
la majoria de gent de Barcelona, des de l’orgull d’entendre les
concentracions humanes a les zones urbanes, com fins i tot una
oportunitat per sumar amb d’altres. M’ha fet vibrar l’enaltiment
a la necessitat de consciència, posant valor a com les situacions i
coses col·lectives poden millorar molt, gràcies a nosaltres, més
encara si ens ajuntem i ens impliquem suficient, per a fer-ho
plegats.
D’aquesta
pel·lícula se’n parla molt, potser no tant pel que explica, que
crec que és sabut per quasi tothom. Però segurament per la
proximitat de les vides dels personatges i l’estret marge
d’interpretació del que vol venir a dir. És clar que arrenca amb
una commemoració a la militància, segueix amb la defensa de no
banalitzar els orígens de cadascú, i mentrestant converteix a totes
les històries individuals en un veritable motor d’entusiasme.
Personalment,
n’he gaudit pel que he exposat i fins i tot m’he divertit amb què
retrata més fredament. Especialment per com, sense fer-ne una
frivolitat, fa mofa de les diferents relacions existents,
singularment la del protagonista tractant amb una administració
acomodada, que tot i estar en la transició democràtica, escolta
però sols amb dosis moderades de devoció pels altres.
Revisar la filmografia d'aquest director, fa molt goig, ja que queda clar que, ha fet una aposta ferma per les causes justes: