dimarts, 15 d’octubre del 2024

EL 47. Director, Marcel Barrena.

UNA CRIDA A LA LLUITA I A LA SOLIDARITAT AMB LES CAUSES JUSTES.
Escrit per, Carlos F. Heredero, en la seva crítica a Caimán CdC, octubre de 2024.
TOTS REMANT A FAVOR PER EXPLICAR LA HISTÒRIA D'AQUELLA BARCELONA QUE, EN EL FONS ÉS LA HISTÒRIA DE LA MAJORIA DE CIUTATS ESPANYOLES QUE VAN ACOLLIR A AQUELLS QUE BUSCAVEN L'OPORTUNITAT DE PROGRESSAR I LLAURAR-SE UN FUTUR FORA DE LA SEVA TERRA.
ELS SONA?
Escrit per Blai Morell a la seva crítica per Fotogrames, setembre de 2024.

Guió, Marcel Barrena i Alberto Marín.

España, 2024.
Duració, 110 minuts.

SINOPSI

El 47 explica la història d'un acte de dissidència pacífica i el moviment de veïns de base que el 1978 va transformar Barcelona i va canviar la imatge dels suburbis per sempre. Manolo Vital un conductor d'autobús de la línia 47, d'acord amb els veïns, va fer pujar aquest autobús fins a Torre Baró, per demostrar a l'Ajuntament que allò que havien dit que no podia arribar, era mentida.
En part, tret de Filmaffinity.
El director, Marcel Barrena.
DE QUÈ VA, QUÈ EXPLICA, COM HO EXPLICA, segons Carlos F. Heredero.
L'agradable sorpresa és trobar-nos amb una rara avis en el cine espanyol: una pel·lícula amb explícita consciència de classe en termes rigorosament marxistes que, assumeix de forma conseqüent el punt de vista, no només del seu protagonista, sinó també de la seva extracció social: un emigrant extremeny, d'una família represaliada pel franquisme de postguerra, instal·lat conjuntament amb altres humils xarnegos a Torre Baró, un lloc de la perifèria barcelonina on el seu origen rau en les xaboles construïdes amb les seves pròpies mans de les persones immigrades que si van anar instal·lant- en un terreny sense ni serveis públics, ni sanitat, ni transports- en precàries barriades de la ciutat Comtal als anys cinquanta, quan la gran onada migratòria acaba configurant el cinturó proletari d'una de les més grans ciutats d'Espanya.
Ho explica, Carlos F. Heredero, en la seva crítica a Caimán CdC, octubre de 2024.

NÚRIA opina.
Aquest film, no tenia massa ganes d'anar-lo a veure al cinema, pensava que ja el veuria en alguna plataforma. M'ha fet canviar d'opinió dues coses, per un costat la gent amiga que l'anaven a veure i els agradava molt i per l'altre, el fet que la Martina volgués veure-la.
La veritat és que no m'ha decebut gens i el seu protagonista que és un veritable geni de la interpretació, tampoc.
Després he pensat que, pel seu plantejament podia arribar a ser una història que agradés molt a la gent de la meva edat i prou, però no, ja que, a casa l'hem vist tres generacions i a totes ens ha agradat. Aleshores, em pregunto que té aquesta història perquè t'acabi fent saltar les llàgrimes quan la Zoe Bonafonte, que interpreta la filla adolescent de Manuel Vital, canta a cappella El gallo Rojo?
Doncs penso que, remou la part més profunda que totes tenim i forma part dels nostres orígens, i és que des de la proximitat o llunyania dels temps, totes venim de llocs diferents, segurament que, algun dels nostres avantpassats van marxar de les terres on van néixer, per millorar la seva vida i la dels seus descendents.
M'ha divertit l'homenatge a Pasqual Maragall a través del personatge que interpreta Carlos Cuevas i el retrat de la manera peculiar i nefasta que té l'administració política d'escoltar les necessitats dels ciutadans, d'una forma falsament condescendent i amable; quan canviarà això?
L'altra qüestió que crec que tots necessitem i que és la funció de l'art que, ens emocionin i que ens qüestionin, i penso que, el film o fa amb escreix.
La nostra realitat en aquests moments és que el capitalisme dominant ha aconseguit infiltrar-nos en sang un individualisme menfotista que està molt aferrat, però al mateix temps és molt feble i si toquem els fils de la nostra essència humana i social, com ho fa aquesta pel·lícula, molt aviat se'n va a can Pistraus.
Gràcies, Marcel Barrena per haver fet possible aquesta pel·lícula i a tota la resta d'equip que l'ha interpretat i gestionat.

MARTINA opina.
Sobretot m’ha agradat estar a una sala de cinema plena de gent que s’il·luminava, fent memòria de l’ADN de l’origen popular de la majoria de gent de Barcelona, des de l’orgull d’entendre les concentracions humanes a les zones urbanes, com fins i tot una oportunitat per sumar amb d’altres. M’ha fet vibrar l’enaltiment a la necessitat de consciència, posant valor a com les situacions i coses col·lectives poden millorar molt, gràcies a nosaltres, més encara si ens ajuntem i ens impliquem suficient, per a fer-ho plegats.
D’aquesta pel·lícula se’n parla molt, potser no tant pel que explica, que crec que és sabut per quasi tothom. Però segurament per la proximitat de les vides dels personatges i l’estret marge d’interpretació del que vol venir a dir. És clar que arrenca amb una commemoració a la militància, segueix amb la defensa de no banalitzar els orígens de cadascú, i mentrestant converteix a totes les històries individuals en un veritable motor d’entusiasme.
Personalment, n’he gaudit pel que he exposat i fins i tot m’he divertit amb què retrata més fredament. Especialment per com, sense fer-ne una frivolitat, fa mofa de les diferents relacions existents, singularment la del protagonista tractant amb una administració acomodada, que tot i estar en la transició democràtica, escolta però sols amb dosis moderades de devoció pels altres.

Revisar la filmografia d'aquest director, fa molt goig, ja que queda clar que, ha fet una aposta ferma per les causes justes: 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada