- UN CINEASTA TAN INCÒMODE COM COMMOVEDOR QUE DES D'UNA ASPRA INTEGRITAT HA REPASSAT SENSE COMPLEXOS ELS GRANS CONFLICTES DE L'ÉSSER HUMÀ.
- Escrit a la presentació amb el títol, “Alégrame el día” de Fotogrames, novembre de 2024.
- REALMENT M'INTRIGA QUAN UNA HISTÒRIA COL·LOCA A UN PERSONATGE EN UN CONFLICTE MORAL, ASSEGURA EL CINEASTA.
- Escrit per RS en el seu article “Veredicto final”, a Fotogrames, novembre de 2024.
- Guió, Jonathan Abrams.
- EUA. 2024
- 117 minuts.
- SINOPSI
- Justin Kemp, un home de família, mentre forma part d'un jurat en un judici per assassinat, es troba lluitant en un seriós dilema moral. Potencialment, pot influir en el veredicte del jurat per condemnar o no, a l'acusat.
- Versió de filmaffinity.
El director clint Eastwood. - RESUM de la TRAJECTÒRIA del DIRECTOR
- Fa més de cinc dècades (fou el 1971, amb “Escalofrio en la noche” que, el Clint Eastwood actor obria pas al director- i als seus dos futurs Oscar en aquesta categoria- després també al productor, al compositor de bandes sonores i fins i tot, al polític (alcalde de la californiana Carmel de 1986 a 1988).
- Escrit a la presentació amb el títol, “Alégrame el día” de Fotogrames, novembre de 2024.
- NÚRIA opina
- Estem davant d'un cinema més enllà d'un cinema de maduresa, per convertir-lo en un cinema de saviesa. D'un director que ha demostrat sobradament el seu desig de fer un cinema, perquè, els espectadors o espectadores, passin una bona estona mentre estan visionant el film i després s'emportin el que més els agradi: quedar-se només amb la narració i el desplegament dels esdeveniments i prou- que, ja és molt-, o anar més enllà i començar-te o continuar-te preguntant sobre la responsabilitat moral de cada persona en relació amb la societat on vivim i com articulem i regulem, i diferenciem l'atzar, el nostre atzar, amb els nostres moments com a éssers social i la necessitat de construir un sistema que jutgi i penalitzi els comportaments perjudicials per a l'ésser individuals o col·lectius, d'una manera el màxim de justa.
- Una pel·lícula clàssica i ben feta en tots els aspectes, on les grans temàtiques de reflexió entren a la pantalla per la via de la narració visual.
- Gràcies, Cilnt Eastwood per aquesta esplèndida pel que, serà o no serà, el teu testament.
- MARTINA, opina
- Amb aquesta nova peça Clint Eastwood demostra que està al 100%, amb els noranta-quatre anys pels quals ha transitat, proporcionant obres que agraden a tot arreu del món. Aquest cop amb una història que reflexiona, més enllà, entorn la singularitat humana. M’ha semblat particularment apropiat com novament pots percebre el seu ingredient personal, en qüestionar aquest cop la justícia. Aportant al que ens explica la llum que l’ha fet qui és i sense renunciar a tractar una problemàtica que clarament inquieta als nostres temps. De fet, darrerament trobo que se sent en molts registres artístics, des d’angles diferents i els que analitzen no només el que és sinó el què significa.
- Personalment, m’inquieta especialment que la cultura parli molt de la consciència, per mi sinònim de la ciència jurídica, potser és que no estem còmodes amb aquest artefacte contemporani que les societats hem investit per procurar blindar certs conceptes? Em fa pensar que, hem d’afinar aquest instrument, investit per fixar uns límits que procurem protegir col·lectivament, fent-los prevaldre per damunt d’altres elements.
- De fet, potser, és només cosa meva, confesso que em preocupa perquè el clima fred que crec que genera, sovint endreça conceptes i prou. Vull dir que pel meu gust simplifica exterioritzar la responsabilitat individual, davant d’aquelles pautes per les quals hem arribat a un acord, provocant pragmatisme. És a dir, com si fos cosa d’altres, sense que sembli necessari que les persones que formen part de la societat concreta on aplica, en siguem part.
- Pel meu gust la fórmula d’aquesta proposta del cineasta és magistral, arrossegant la incògnita de com es resoldrà el cas, per tots els racons i possibilitats, des de la mirada de cada persona que forma part del jurat popular. Una institució que precisament s’ha constituït, perquè com diu ell, la complexitat d’impartir justícia és tal que ni tan sols la cerca de la veritat significa arribar a un millor judici.
- Fitxa completa i crítiques a Filmaffinity:
- https://www.filmaffinity.com/es/film775563.html
-
-
diumenge, 24 de novembre del 2024
JUROR#2. Jurado Nº2. Director, Clint Eastwood.
divendres, 22 de novembre del 2024
SALVE MARIA. Directora, Mar Coll.
EL
CINEMA DE MAR COLL SEMPRE S'HA CARACTERITZAT PER POSAR EL DIT A LA
LLAGA A TOT UNA SÈRIE DE TABÚS SOCIALS QUE FORMEN PART DEL NOSTRE
TEMPS.
Escrit
per Beatriz Martínez en la seva crítica a Fotogrames, octubre de
2024.
(...)
HI HA UNA REFLEXIÓ SOBRE COM LA CREACIÓ ENS PERMET PRENDRE
DISTÀNCIA PER ENTENDRE LES COSES D'UNA ALTRA MANERA. L'ESCRIPTURA
ENS PERMET TREURE LES EMOCIONS I CONNECTAR AMB ELS SENTIMENTS QUE SÓN
TABÚ I AMB AQUESTA FORMA, FINS I TOT, ES POT SANAR.
Paraules
de la directora, transcrites per Jara Yáñez en la seva entrevista a
Caimán CdC, octubre de 2024.
España,
2024.
Duració,
111 minuts.
SINOPSI
Una
dona escriptora, té una criatura volguda conjuntament amb la seva
parella. Però aparentment, les coses no són tan fàcils, ni
boniques, com sembla.
 |
| La directora, Mar Coll. |
PARLEM
de la IDEA i del GUIÓ
El
llibre, “Las madres no” de Katixa Agirre (Tránsito, 2019) és el
punt de partida i el vàrem treballar molt. Després de la meva
aturada per la maternitat, vaig començar a parlar amb Valentina que
és la meva millor amiga des dels deu anys, sobre la possibilitat de
fer una pel·lícula que parlés del tema. Havíem parlat molt, de
com se'ns havien desmuntat moltes idees preconcebudes sobre la
maternitat, després que ella fou mare, ara que ho havíem sigut
ambdues, era un bon moment per afrontar el tema. Immerses en això,
Katixa em va enviar la novel·la i no només la vaig gaudir molt,
sinó que també em va interpel·lar d'una forma molt especial. També
em van demanar que acompanyés alguna presentació i tot plegat
semblava una invitació i natural que l'adaptéssim al cinema. Del
llibre no només em va agradar el to, sinó també la barreja que fa
de ficció, crònica periodística i assaig (...)
Paraules
de la directora, transcrites per Jara Yáñez en la seva entrevista a
Caimán CdC, octubre de 2024.
QUÈ ENS DIU LA DIRECTORA, MAR COLL
Pensàvem
que la millor manera de treballar era des de les vísceres i d'aquí
ve el terror. Volíem que fos l'emoció que fes entendre el vertigen
de la maternitat en els seus primers moments: el puerperi que és tan
irracional i físic, tant de cos, de pit que s'infla i fa mal, de la
cicatriu, de la por, de la son... És un viatge hormonal tan fort que
s'emmarca en el terror, sent sempre conscient que, és un fals gènere
perquè en la pel·lícula no passa res concret terrorífic, el que
expliquem forma part d'un univers quotidià que expliquem
apropiant-nos d'una narrativa de l'horror.
De
Jara Yáñez, en una entrevista a la directora, publicat a Caimán
CdC, octubre de 2024.
NÚRIA, opina
Pel
meu gust, és una bona pel·lícula, sorprenentment empàtica i amb
una actuació magistral per part de la protagonista- Laura
Weissmahr-, que et va introduint en un estranyament gradual i
perillós de la protagonista, en relació amb la seva maternitat.
Considero
que és un tema molt valent i atrevit, per part de l'equip de la Mar
Coll, de portar a la pantalla, en un temps on la maternitat està
sobrevalorada i sembla que el moment sublim de qualsevol dona sigui
aquest. Sense considerar que, res és tan ideal com a vegades es
planteja i que la vida en si mateixa és una dificultat i que, una
nova vida és un camí d'assoliment cap a la individualització i
independització, sobretot, dels teus progenitors, per assolir la
plenitud que és quan un és alguna cosa diferent i diferenciada
d'aquests.
Molt
ben explicat i il·lustrat el tema de l'estranyament de la
protagonista en relació amb la seva situació.
M'ha
agradat molt més del que em pensava. La recomano a totes les dones i
també els homes perquè puguin entendre que les transformacions que
pateix el cos d'una dona per assolir la maternitat, encara que
naturals, no són fàcils i a vegades es poden complicar les coses de
la dona que els pateix.
MARTINA,
opina
Aquesta
peça, diria que teatral pel pes que crec que ocupa el seu
repartiment, s’emmarca de manera precisa en un moment exigent d’una
parella. Passa de manera conscienciosa, aprofundint en cada tràngol
que significa el mal pas concret de dues persones que no troben la
manera d’acompanyar-se i protegir el petit que han fet arribar al
món, units.
En
destacaria sobretot que trobo que és una aposta valenta, ja que, el
tema que tracta potser tira una mica endarrere, diria que per ser
massa obscur i mostra la molt contradictòria que, pot esdevenir la
vida per alguna gent. Quan per la resta, sembla que no hi ha perquè
entrar en detall, en una cosa que potser per molts sols és
essencial.
Em
va agradar especialment el clima que es va crear a la sala, plena del
tot malgrat ser petita, perquè tot i que la història dona per tot
(menys per tirar coets), sembla que, compartir aquesta esfera que
aconsegueix crear, va generar una temperatura global, allà dins,
agradable. Enhorabona a tot l’equip, el treball que hi ha darrere
de cada fragment del relat, és impecable, sense dubte els
ingredients del que han cuinat plegats són de primera qualitat.
FILMOGRAFIA de MAR COLL
No
han estat deu anys de silenci. Entre la seva anterior pel·lícula i
Salve Maria, Mar Coll ha dirigit un curt, “La inquilina” i dues
sèries, Matar al padre i Això no és Suècia”; malgrat tot,
l'espera pel seu tercer llargmetratge, s'ha fet llarga.
Les
seves dos anteriors films són, “Tres dias con la familia” (2009)
i “Todos queremos lo mejor para ella” (2013).
Paraules
de Violeta Kovacsics, en la seva crítica a Caimán CdC, octubre de
2024.
DE LA TRAJECTÒRIA DE MAR COLL
El
temps pesa, i per això segurament, “Salve Maria” tingui a veure
en pensar-la com un film de maduresa, d'una cineasta en plenitud que,
ha volgut aproximar-se a un tema aparentment de moda i tan suat en el
cinema espanyol, com és el de maternitat. Ho ha fet però, des d'un
altre lloc, amb la voluntat ferma de revelar els confins més foscos
d'aquesta i des de el compromís de rebutjar qualsevol resquícia de
condescendència.
Paraules
de Violeta Kovacsics, en la seva crítica a Caimán CdC, octubre de
2024.
Fitxa completa i més informacions a :
dimarts, 12 de novembre del 2024
THE SUBSTANCE. Directora, Coralie Fargeat
EL
DISCURS MERAMENT ARGUMENTAL, RESULTA EVIDENT: EL QÜESTIONAMENT DELS
ESTEREOTIPS GENERATS PER LES FANTASIES MASCULINES EN LA INDÚSTRIA DE
L'ESPECTACLE I LES SEVES NOCIVES CONSEQÜÈNCIES, EN PROPICIAR LA
RECERCA D'UNA BELLESA ARTIFICIAL FORÇADA A LLUITAR, CONTRA EL PAS
DEL TEMPS.
(...)AQUEST
MENYSPREABLE DISCURS QUE TRANSMETEN LES IMATGES: EL PLAER DE
DEFORMAR, ESQUARTERAR, TROSSEJAR EL COS FEMENÍ. O D'OFERIR-LO PER
DELECTAR-SE EN LA MIRADA D'UN ESPECTADOR RIALLER. PER MOLT QUE
AQUESTES NO SIGUIN LES SEVES PRETENSIONS INICIALS.
(...)UNES
INTENCIONS TAN DIGNES D'ATENCIÓ MEREIXEN UNA PEL·LÍCULA ADULTA I
NO UN FESTIVAL DE TRIPERIA CARICATURESCA.
Paraules
de Carlos F. Heredero, en la seva crítica a Caimán CdC, octubre de
2024.
LA
SUBSTÀNCIA ÉS UNA PEL·LÍCULA LLETJA, EXCESSIVA, IRREGULAR. I, TAL
MANERA, NO PODRIA SER D'UNA ALTRA FORMA.
Paraules
de Daniela Urzola en la seva crítica per Caimán CdC, octubre de
2024.
Guió, Coralie Fargeat.
Regne
Unit, 2024.
Premi
al millor guió, Festival de Cannes 2024.
Duració,
140 minuts.
SINOPSI
Una
estrella en decadència utilitza un procediment ocult per
transformar-se en una millor versió més jove, d'ella mateixa. Però,
matriu i versió, són una mateixa cosa, aquestes són les regles.
Daniela
Urzola en la seva crítica per Caimán CdC, octubre de 2024.
 |
| La directora, Caroline Fargeat. |
Els
cinemes ja tremolen davant de l'arribada del vendaval de body horror
feminista de “La sustancia”. Amb un sorollós pas pel Festival de
Cannes que, li va valdre a la realitzadora francesa el premi al
Millor Guió, el film-escàndol de la temporada aterra a les nostres
pantalles disposades a remoure consciències i reivindicar
l'empoderament de Demi Moore i Margaret Qualley.
Escrit
per M. Yañez en la seva crònica del Festival de Cannes, Fotogrames,
octubre de 2024.
Aquí
la protagonista entra en conflicte amb una versió millorada d'ella
mateixa, en una visualització de la misogínia interioritzada com a
monstre que s'alimenta i creix a partir de l'autoodi fins a
desembocar en una espiral paroxística d'autodestrucció.
Escrit
per Eulàlia Iglesias en el seu article, La mujer y el monstruo,
Caimán CdC.
NÚRIA
opina.
Sento
dir que aquesta pel·lícula, pel meu parer, és tan desfasada i
excessiva que acaba aconseguint l'efecte contrari del que pretén.
Al
final, si hi ha alguna cosa fastigosa és l'envelliment, la
degeneració del cos i la decrepitud física que aquesta comporta...
Potser aquest és un producte per a adolescents que, no entendran
res, però tindran excessos i ensurts a dojo... i pensaran que tenir
un cos jove és un paradís, mentre que ser vell, no és res més que
un fastig.
Vaig
sortir del cine malalta, res més lluny del que em pensava que anava
a veure.
No
l'aconsello a cap persona, ni en cap edat.
MARTINA opina
Personalment,
no tinc massa a dir d’una proposta que sobretot m’inquieta, ja
que, no tinc clar a qui es dirigeix, com a viatge atàvic i la que
amb tantes evidències del que crec que simbolitza, inevitablement
se’t fa de mal gust i amb ganes de ser-ho.
L’arrel
de tot potser, reivindica la feblesa de la concepció tradicional de
la bellesa, estripa la violència del patriarcat i es fixa en
l’esclavatge de la dona amb la seva imatge. Ho dic per apuntar
alguna cosa.
Però
per mi, passar dues hores d’agonia, amb una melodia envoltant
frenètica i una violència física i psíquica constant, a més en
creixent, no és una tarda fruit de la meva devoció.
Fitxa completa i més informacions a:
divendres, 8 de novembre del 2024
LA HABITACIÓN DE AL LADO. Director, Pedro Almodóvar.
EN
UN SOBRI COP DE SAVIESA, ALMODÓVAR ENS RECORDA QUE, COM SOSTENIA
KAFKA, EL SENTIT DE LA VIDA ÉS QUE S'ATURA.
Tret
de la crítica de Fotogrames, feta per Manu Yañez, Fotogrames,
octubre de 2024.
AQUESTA
NOVA PEL·LÍCULA D'ALMODÓVAR, POT SER INTERPRETADA COM EL GEST D'UN
ARTISTA, EL MATEIX CINEASTA QUE, TRACTA DE SUPERAR LA SEVA POR A LA
MORT A TRAVÉS DE LA CREACIÓ.
Escrit
per Jara Yáñez en la seva crítica a Caimán CdC, octubre de 2024.
UNA
VIBRANT SONATA HIVERNAL EN LA QUAL LA VIDA I LA MORT ES CONCILIEN PER
DONAR COMPTES DEL VALOR DE LES ALIANCES AFECTIVES I DELS LLEGATS
FAMILIARS.
Tret
de la crítica de Fotogrames, feta per Manu Yañez, Fotogrames,
octubre de 2024.
Guió, Pedro Almodóvar, basada en la novel·la “Cuál és tu tormento”, de l'escriptora Sigrid Nuñez.
España,
2024.
Duració,
110 minuts.
Lleó
d'or del Festival de Venècia, 2024.
SINOPSI
El
relat imaginat per Sigrid Nuñez, és el d'una dona malalta de càncer
terminal- Martha, Tilda Swinton- que, li demana a una amiga- Ingrid,
Julianne Moore- que, feia molt de temps que no veia, l'acompanyi en
el periple final de la seva vida.
Tret
de la crítica de Fotogrames, feta per Manu Yañez, Fotogrames,
octubre de 2024.
 |
| Almodòvar amb l'alegria del Lleó d'Or. |
D'ON
HA TRET ALMODÓVAR AQUESTA HISTÒRIA?
Les
històries de dones acostumen a ser històries tristes. Aquesta frase
transparent i punxant, amb la que l'escriptora novaiorquesa Sigrid
Nuñez obre un dels capítols del seu llibre, “Quin és el teu
turment”, podria llegir-se com una pertinent definició de
l'univers de Pedro Almodóvar. Dit això no sorprèn que, la novel·la
en qüestió així il·luminat una pel·lícula com “La
habitación de al lado”, una de les més transparents i
punxants del director manxec.
Tret
de la crítica de Fotogrames, feta per Manu Yañez, Fotogrames,
octubre de 2024.
NÚRIA opina
No
diré massa coses sobre un film sobre el qual s'han escrit i
s'escriuran tantes coses, segurament m'és interessants que les
meves.
Sóc
una fan incondicional de les pel·lícules de l'Almodóvar, d'ençà
que va començar a produir-les i alguns se'ls miraven com el noi
raret i estrafolari madrileny que el que volia era escandalitzar i
cridar l'atenció... D'això ha passat molt de temps i ara, tothom
reconeix la seva vàlua.
Sortosament,
l'Almodóvar i jo hem envellit junts i ara ell fa unes pel·lícules
i explica unes històries amb les quals em sento plenament
identificada, encara que el seu món material s'ha anat sofisticant i
el meu s'ha anat austeritzant, coincidim amb el món d'interessos
filosòfics que motiven el nostre pensament i les nostres produccions
artístiques. Per mi malgrat els temes puguin semblat massa
transcendents o tristos... Quan m'assec a la butaca del cinema per
veure la seva darrera pel·lícula, torno a casa i serà estrany que
em faci sentir malament o no em complagui, ja que caminem amb una
mateixa sintonia filosòfica i cultural i els seus referents, són
per mi fàcilment reconeixibles i compartibles.
Si
puc dir alguna coseta que no m'ha acabat de fer el pes, han estat els
quinze minuts finals després de mort de la Martha. Segons el meu
parer i gust, totalment innecessaris. Potser una segona visió, em
farà canviar d'opinió
Film,
on l'estètica i l'ètica es donen la mà per caminar juntes i
equilibrar-se i no trencar la màgia de l'encanteri.
Gràcies,
Pedro!
MARTINA
opina
Per
mi Almodóvar sempre és una opció lluminosa, plena de fantasia en
tots els seus registres, la que a més, mai em deixa indiferent.
Aquesta vegada m’ha agradat particularment, la paràbola que
existeix, en l’anunciada rapidesa buscada d’una història que no
pot arribar saltant al seu final. Potser la mort anunciada es
proclama exhausta, abans de poder afluixar, amb aquesta manera pròpia
de no deixar que el seriós de la vida, evident fins i tot, perdi
color. A sobre aconseguint profunditat i que desplegui tots els seus
elements. En suma, em sembla magistral, una peça molt hospitalària.
Sincerament,
aquest cineasta sempre m’ha captivat per la seva màgia, amb un
estil capaç de lliurar uns personatges estrafolaris a l'audiència,
perquè tot i la seva peculiaritat, els sentim molt propers i fins i
tot ens interessin les seves extravagàncies. Tot sense que ens
increpi la seva estridència, ni les rareses que els permeten anar
fent.
M’agrada
també que el debat necessari de l’eutanàsia vagi esdevenint cada
vegada més florit, sense tot aquest tabú que hem construït
culturalment, al voltant de la mort. Per què de mica en mica, com a
societat tinguem més elements per desconstruir aquesta realitat que
impera, en un sistema penal que considera que LA VIDA ES UN DERECHO
DEL QUE NO SE PUEDE DISPONER. Ja que com a lletrada, aquest article
del Codi Penal del nostre context legislatiu, confesso que va
marcar-me ja en la meva etapa estudiantil i em satisfà saber que
estem treballant per relatar un destí elegit i més confortable.
Fitxa completa, crítiques i més informacions:
AGERMANAMENTS AMB GRANS OBRES DEL PASSAT
Almodóvar
ens proposa com és costum amb el seus films un personalíssim
agermanaments, cinèfils amb grans obres del passat. Així trobem
l'ombra de “Persona” (1966) d'Ingmar Bergman- que dóna una aura
espectacular i fantasmagòrica a la comunió entre les dues
protagonistes o també el record de “Los muertos” de James Joyce
que John Huston va adaptar en “Dublineses” (1987).
Tret
de la crítica de Fotogrames, feta per Manu Yañez, Fotogrames,
octubre de 2024.
LA CULTURA com a MOTOR
La
cultura com un dels grans motors de l'existència, passeja per cada
detall de la posada en escena. Així trobem, alguna foto de Cristina
García Rodero, quadres de la sèrie Flores de Jorge Galindo i el
mateix Almodóvar decorant parets. La seqüència final de la neu de
Dublineses (Los muertos) (John Huston, 1987), recreada o reproduïda,
es converteix amb el motiu que puntua el film en tres moments
essencials, i la pintura d'Estat Units del SXX, representada a través
de dos grans artistes de la soledat com són, Andrew Wyeth (del que
es reprodueix el quadre Christina's World en el flashback de
l'incendi) o Edward Hopper (del que penja en la casa del bosc, Gente
al sol, no se sap si orinal o fals, que estableix una relació
directa amb les gandules de la terrassa on tantes vegades s'estiraran
les protagonistes) col·laboren en aquesta (con) fusió entre vida,
art i cinema que genera i alimenta el joc referencial tan
característic d'Almodóvar.
Escrit
per Jara Yáñez en la seva crítica a Caimán CdC, octubre de 2024.
On està la casa on Ingrid i Martha, van a passar els ultims dies de Martha:
Una entrevista amb Almodóvar, rica i interessant, on parla de les seves pel·lícules i la seva relació amb la mort:
dimarts, 5 de novembre del 2024
SOY NEVENKA. Directora, Iciar Bollain.
UN
ESDEVENIMENT QUE VA ACABAR EN ELS TIBUNALS, PERÒ QUE, VA SUPOSAR UN
DESCRÈDIT PÚBLIC DE LA DENUNCIANT, EL SEU TESTIMONI NO ES VA CREURE
I NO VA SER CONSIDERADA COM A VÍCTIMA, QUAN LES EVIDÈNCIES
APUNTAVEN TOTES CAP AL CONTRARI.
Escrit
per Fernando Bernal a la seva crítica a Caimán CdC, octubre de
2024.
TRANSMET
LA VULNERABILITAT I INEXPERIÈNCIA D'ALGÚ QUE S'ENFRONTA MOLT JOVE I
SENSE REFERENTS AL GOLIAT DEL MASCLISME SISTÈMIC.
Dit
per Eulàlia Iglesias, en la seva crítica per Fotogrames, octubre de
2024.
A
MI EM SEMBLA QUE TOT CINEMA ÉS POLÍTIC, TANT PEL QUE EXPLICA COM
PEL QUE NO EXPLICA.
Paraules
d'Iciar Bollain, transcrites per I. Navarro, en la seva entrevista a
Fotogrames, octubre de 2024.
Guió, Isa Campo i Itziar Bollain
Duració,
112 minuts.
España,
2024.
SINOPSI
L'any
2000, Nevenka Fernández, de 24 anys, consellera d'Hisenda a
l'Ajuntament de Ponferrada, pateix una persecució implacable, tant
sentimental com professional, per part de l'alcalde, un home
acostumat a fer la seva voluntat tant en el personal, com el polític.
Nevenka decideix denunciar-lo tot i que sap que haurà de pagar un
preu molt alt: el seu entorn no li dóna suport, la societat de
Ponferrada li dóna l'esquena i els mitjans la sotmeten a un judici
públic. El seu cas inicia el moviment#metoo, molt abans que
s'inventi el terme. Una història basada en un cas real que
converteix a la seva protagonista en una pionera, en portar per
primera vegada, a un polític influent i popular, davant dels
tribunals per assetjament laboral i sexual.
Filmaffinity
 |
| La directora Iciar Bollain |
DELS
ESDEVENIMENTS I EL GUIÓ
Iciar
Bollín torna a comptar amb la col·laboració en l'escriptura d'Isa
Campo, guionista, cineasta i còmplice habitual d'Isaki Lacuesta.
Ambdues escriuen un llibret que parteix del documental, en el sentit
d'investigació dels fets i d'anar a parar a les fonts originals com
a suport de l'escriptura, per plasmar el real per mitjà de la
ficció. Aquí es tracta, al mateix temps d'explicar una història-
desvetllada abans en el llibre de Juan José Millás, que prenen com
un dels punts de partida- i d'assistir, per mitjà dels dispositius
del cinema, a la construcció d'un discurs públic (i privat)-
elaborat en el seu moment per la societat i els mitjans de
comunicació- al voltant del cas d'abusos denunciat per una
consellera de l'Ajuntament de Ponferrada que, va patir durant un
temps l'assetjament de l'alcalde la ciutat.
Escrit
per Fernando Bernal a la seva crítica a Caimán CdC, octubre de
2024.
En
la investigació per fer el film va participar Nevenka: la vàrem
anar a conèixer per saber com ella ho havia viscut. Hi ha moltes
coses que no estan ni el documental, ni en el llibre de Millás... No
ho hauríem pogut fer sense ella. Una de les decisions més evidents
del guió és que la història tingui un únic punt de vista, el de
Nevenka.
Paraules
d'Iciar Bollain, transcrites per I. Navarro, en la seva entrevista a
Fotogrames, octubre de 2024
TOT
PREPARANT EL FILM
MIREIA
ORIOL amb NEVENKA
Mireia
Oriol explica que, per preparar el film va establir relació amb
Nevenka i que molt aviat van establir un vincle molt intens durant el
procés de preparació i rodatge de la pel·lícula, encara avui
continua. Li va regalar una agulla amb dos sols que porta en l'última
seqüència. Quan me'l va donar em va die que, ella i jo érem dos
sols i que sempre estaríem unides, així que també el porto tatuat,
diu Mireia Oriol. Diu que quan surten coses bones de la pel·lícula
als diaris, li escriu i que tenen un vincle molt especial.
Tret
de l'entrevista a l'actriu Mireia Oriol, publicada a Fotogrames,
octubre de 2024.
NÚRIA, opina.
Crec
que és un tipus de pel·lícula molt necessària i que planteja un
tipus de discurs molt necessari, en aquests moments de descrèdit de
la política i dels polítics, no només pel fet denunciat, sinó
també per reclamar l'honestedat d'alguns polítics que entren en
aquests afers, no només amb l'afany de fer carrera, sinó també de
fer un bé a la ciutadania, amb voluntat de servei, defensant els
interessos d'aquesta.
La
pel·lícula explica molt bé com es pot caure en la xarxa d'un
assetjador malgrat que siguis una persona forta, decidida i que sap
allò què vol i els mecanismes que aquest fa servir per debilitar-te
i acovardir-te... I, finalment, retratar una societat patriarcal i
tancada i amb molts prejudicis, on la llibertat sexual de la dona
encara està limitada a les expectatives de l'home. I on la justícia,
fins avui, no ha estat imparcial i justa.
Ens
queda un llarg camí per fer i amb aquesta bona pel·lícula, l'anem
fent.
Unes
interpretacions de primera tant per la Mireia Oriol que fa de
Nevenka, com d'Urko Olazabal que, fa de l'assetjador d'alcalde de
Ponferrada.
Gràcies,
Iciar Bollain, Isa Campo i tot l'equip que ha fet aquest film
possible.
MARTINA opina
Vaga
la pena comentar que hi ha històries que, una vegada conegudes, no
et quedes millor. Tot i que no hi ha dubtes que s’han de fer
públiques. De fet, un cop vistes, prens una consciència superior
del valor d’entendre, des de llocs diferents, les misèries que ens
envolten.
Aquesta
crònica és la d’una dona excepcional, plena de determinació, una
persona que aporta al planeta una forma de comprensió colpidora i
amb la suficient valentia per il·luminar l’enfocament
d’un problema inquietant. De la que crec que és important valorar
la forma genuïna com s’ha escollit explicar part de la complexitat
dels elements clau, per entendre el concepte penal, que personalment
considero més complex. Concretament al que s’enfronta a la trista
realitat de castigar les agressions sexuals.
De
fet, personalment vull agrair a la directora, cineasta entregada, la
seva engruna. Filtrant el que pot significar i triant sols allò que
vol per simplificar la lectura d’uns fets dels quals se’n deriven
múltiples conseqüències. Sense perdre el rumb del què ens vol dir
expressament. Asenyalant per sobre de tot, allò que considera clau,
perquè tots els públics puguin entendre on vol arribar. En concret
em sembla essencial que parlem sense por de la societat que acull
conductes brutals, les accepta i les tolera per submissió a la
corrupció. Potser per l’horror a la realitat o per les
conseqüències de conviure amb un passat, que ha acceptat uns
patrons, maneres brutals que s’han instal·lat. Marcant uns
llindars de dolor que s’han d'admetre, els que està clar que no es
poden acceptar sense patiment.
Segurament
no cal dir-ho, però a la protagonista crec que també cal donar-li
les gràcies directament, per voler repetir-nos que tot i ésser
conscient del seu malson, sense denúncia no hi ha canvis col·lectius
o almenys intent de reversió compartida. Tot i que totes les
persones que hem acompanyat a víctimes, sabem com ella ens il·lustra
tan bé, que el sistema és totalment insuficient. Que li falta
avançar molt, per poder servir per atendre casos com els que
s’explica, sense maltractar ni castigar encara més a les
denunciants.
Fitxa completa i altres informacions:
ON
S'HA FET EL RODATGE I PER QUÈ?
Una
pel·lícula amb vocació realista, però per problemes
“administratius”, no s'ha pogut rodar a Ponferrada i ha hagut de
rodar-se a Zamora. Actualment, a Ponferrada torna a haver-hi un
ajuntament del PP i la història continua sent molt incòmoda, per
molta gent.
Paraules
de I. Navarro, en la seva entrevista a Fotogrames, octubre de 2024.