VIVIM
EN UN MÓN ON ELS HOMES EXERCEIXEN VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES AMB
ABSOLUTA NORMALITAT I TOTAL IMPUNITAT. CONTRA LES DONES TRANS, ENCARA
MÉS. PERÒ EL DIRECTOR, S'ESFORÇA A DEIXAR-HO CLAR, DES DE LA
PRIMERA ESCENA.
Escrit
per Laura Pérez en la seva crítica per Fotogrames, gener de 2026.
LES
NOVES GENERACIONS ESTAN OBLIDANT LA SIDA. PER AIXÒ CREC QUE ÉS
IMPORTANT, TORNAR-LA A EXPLICAR I ENTENDRE AQUELLA HISTÒRIA, MÉS
ARA AMB L'AMENAÇA QUE CAU SOBRE EL COL·LECTIU LGTBIQ+ AMB LA
ULTRADRETA.
EL
QUE VULL QUE QUEDI QUE, ÉS UNA PEL·LÍCULA SUPERHUMANA, ELS
PERSONATGES RIUEN, PLOREN, S'ABRACEN, S'ESTIMEM, S'ODIEN ENTRE ELLS.
Dit
pel director i transcrit a Fotogrames, gener de 2026.
CÉSPEDES
INVOCA PER IGUAL EL MELODRAMA, EL REALISME MÀGIC, EL COMING OF AGE I
EL WESTERN, COM SI EN CADA CANVI DE TO DEL FILM FOS COM AQUESTES
ARTISTES TRAVESTIS QUE MOUEN ELS LLAVIS PER FER SEVES LES MELODIES
D'ALTRES.
Escrit
per Javier Rueda en la seva crítica per Caiman CdC, gener de 2026.
Guió, Diego Céspedes.
Xile,
2025
Premi
d'un Certain Regard, Cannes, 2025.
Duració,
110 minuts.
SINOPSI
Una
comunitat de travestis que viu al desert d'Atacama a Xile, on
regenten un local on fan espectacles i acullen als homes miners que
treballen en les mines properes. Tot això passa cap als anys
vuitanta, quan la SIDA, va començar a fer estralls en aquestes
comunitats i encara no hi havia massa informació sobre aquesta
malaltia. Una nena d'onze anys que ha viscut sempre en aquesta
comunitat, comença a despertar a la realitat del seu entorn.
 |
| El director, Diego Céspedes. |
TRAJECTÒRIA DEL DIRECTOR
Diego
Céspedes ve d'una família treballadora, totalment aliena al cinema,
va tenir una epifania quan una professora li va fer descobrir “La
cienaga” de Lucrecia Martel. La seva mirada també està impregnada
de cine contemplatiu asiàtic i d'una barreja que equilibra la mirada
de Pier Paolo Pasolini amb la naturalesa onírica d'Alice Rohwacher.
A
l'elit del cinema emergent, Diego Céspedes (Santiago de chile,
(1995), ja va recollir premis a Cannes pels seus curts ”El verano
del león eléctrico” (2018), “Las criaturas que se derriten”
(2022) i aquest any el principal premi d'Un Certain Regard” amb el
seu primer llarg, “La misteriosa mirada del flamenco”. Ha creat
un estrany Western entorn una comunitat de dones trans en plena
pandèmia de la sida.
Tret
de l'entrevista el director de Fotogrames, gener de 2026.
NÚRIA opina
Hi
ha mons que la gent com jo no podríem saber mai de la seva
existència, si no fos per la meravella del cinema.
En
aquest cas, la pel·lícula et transporta en un d'aquests mons, molt
allunyat en l'espai, una mica en el temps i quasi impossible de
tenir-ne cap experiència d'apropament, llevat que sigui per mitjà
d'una pantalla i que algú com Diego Céspedes, tingui ganes i
possibilitat d'explicar-te una història tan dura, marginal, bella i
contradictòria, on tots els tabús se'n van en orris i et cauen les
calces sense ni que te n'assabentis.
Aquesta
història tan dura i bella m'ha portat a moltes reflexions sobre la
quantitat de mons que hi ha dins del món. Mons a voltes allunyats
els uns amb els altres i que sembla que no tinguin cap pont de
connexió entre ells i amb nosaltres...
Aquesta
pot ser una realitat empírica inqüestionable, però si ens allunyem
del món que se'ns mostra davant dels nostres ulls i som capaces de
veure més enllà, veurem que, hi ha mons connectat per mitjà de
forces tel·lúriques invisibles i que aquests poden sorgir-nos en un
moment determinat i fer-nos sentir absolutament units amb els
sentiments d'aquelles persones, tant si són reals com fictícies,
compartint les seves penes i les seves alegries.
Doncs
això és el que m'ha passat amb aquesta pel·lícula o més ben dit,
amb aquesta història.
Crec
que és interessant viure-la com un viatge a un altre món i a un
altre temps, però aprofundint amb uns temes que són universals i
actuals.
Gràcies,
Diego Céspedes per possibilitar-nos aquest viatge.
MARTINA opina
Una
història que parla de fet que una neix i creix allà on li és
donat, n’aprèn i s’adapta al que coneix en aquell entorn.
Construeix la identitat pròpia, en un moment donat, sent-ne tot
això, determinant.
Aquesta
obra et transporta a un passat que segur que molts de nosaltres no
ens hauríem imaginat que fos existent, un entorn i un paisatge del
tot particular, on queda retratat que les condicions de moltes
comunitats assentades en llocs on explotar recursos són d’esclavisme
brutal. Afores que la precarietat i el lloc on s’hauria de viure
provoquen molts problemes de salubritat. Ambients on aflora més que
mai la necessitat de posar color i brindar per la vida.
En
particular parla també de la Sida, de la vida al desert, dels
col·lectius marginats i de les criatures que creixen en entorns
violents. Camina amb una vitalitat impecable, et fa plorar de pena i
també alegria, mentre mostra sense crueltat la soledat implícita de
moltes escenes.
Diria
que és asfixiant i poderosa per igual.
Fitxa completa i crítiques a: https://www.filmaffinity.com/es/film680423.html
Entrevista amb el director a la SER per Pepa Blanes:
CRÍTIQUES que COMPARTEIXO força
Flaqueja
alguna estona, quan vol endinsar-se en el drama de caire almodovarià,
però és indubtablement una pel·lícula bonica i intel·ligent.
Escrit
per Laura Pérez en la seva crítica per Fotogrames, gener de 2026.
Totes
les possibles carències del film es compensen per la reivindicació
de Céspedes de la història LGTBI de Xile i la sororitat trans
d'aquest grup de dones que va haver de resistir la ignorància i la
violència.
Escrit
per Javier Rueda en la seva crítica per Caiman CdC, gener de 2026.
