divendres, 30 de novembre del 2012

Núria opina. HOLY MOTORS


Aquesta és una pel·lícula estranya, una gran metàfora mare, sobre els nostres temps, les seves diferents vides i perquè no, la nostra...De la metàfora mare neixen tot de noves metàfores filles que, constitueixen el fil narratiu d'aquest film.
Per construir totes aquestes metàfores filles, utilitza un personatge, el senyor Oscar, una mena d'actor esperpèntic, estrafolari i vital, que assumeix uns retalls de vida de diferents personatges que només existeixen en l'essència d'ell, el central. La majoria dels personatges són força extrems i alguns amb un toc futurista, allò que passa, no són situacions ni normals, ni habituals, tot passa en entorns la majoria de vegades no gaire comuns.

Tot aquest aquest garbuix, dóna com a resultat una història que exigeix unes determinades condicions per part de l'espectadora, que podrien ser: abandonar-te totalment al fil d'allò que passa a la pantalla sense esperar entendre res o estar molt atent i despert mentalment per tal d'anar interpretant allò que va passant en funció de les reaccions del propi cos, per tal de poder-la gaudir. Cap d'aquestes dues va ser la meva actitud, crec que no tenia el dia, i no la vaig veure en les condicions i per poder-la apreciar amb tota la seva dimensió estètic narrativa, caldrà tornar-la a veure.

Pel·lícula que, de cap de les maneres et deixa indiferent i et planteja moltes reflexions sobre la complexitat de la societat en que vivim, per mitja d'una ficció i una estètica molt adient als temps que corren, on si furgues una mica res és tal com se'ns aparenta...i tampoc sabem on ens porta tot plegat...., temps difícils on cal fer servir la imaginació i obrir els ulls, primera metàfora que planteja la pel·lícula.

Martina opina. HOLY MOTORS


     Aquesta és una narració de ficció, on un personatge d’edat avançada comença el dia sortint d’una gran mansió parisenca tot  despedint-se de dues criatures i una dona, que suposo que  hem de deduir, que són la família d’aquest senyor que se’n va a treballar. Seguidament, aquest puja a una luxosa limusina on la seva xòfer,  una dona elegant, formal, pausada i curosa, li explica que aquell dia tenen 11 cites planificades. D’aleshores ença comença un historia esbojarrada, frenètica , abstracte i estèticament molt cuidada, per una obra artística que, crec que convida a pensar que és del genere cinematogràfic  en el que cal fer-ne una interpetació individual.
     La meva, consisteix a pensar que el personatge principal il·lustra un actor de cine podria ser  del segle vinent, que té un ritme laboral trepidant en el qual ha d’interpretar a 11 personatges diferents. Pels quals, ha de lluitar amb una solitud i violència extrema, ja que sembla ser que, la mort és l’eix temàtic de la majoria de les històries. 
     Per mi, totes les històries que impliquen aquestes trobades, poden tenir un significat simbòlic i crec que poden aportar critiques molt interessants a la societat actual. És per això,  que vull que aquesta pel.licula,  es converteixi en una de les peces de la meva videoteca. La trobo que és original, analítica i que aporta idees interessants utilitzant de manera equilibrada tots els ingredients per una bona sessió de cinema de ficció: raresa, idees obertes i caòtiques, interpretacions de l’argument vario pintes i una especial cura en escollir la música, els actors, els escenaris i la posada en escena. 

dimecres, 21 de novembre del 2012

FÈNIX 11*23. Directors: JOEL JOAN I SERGI LARA




Joel Joan,Nil Cardoner,Sergi Lara

http://www.fenix1123.cat/equip-tecnic/
                                                                                 

Núria opina. FÈNIX.11*23


Pel·lícula que la història verídica que explica, és una de les poques gràcies que té.

La narració és senzilla, massa evident i una mica insípida, amb un llenguatge més proper al teatre que al cinema, sinó fos per algunes escenes que li donen un toc romàntic i que al meu entendre són innecessàries.

Les qualitats de la pel·lícula : una aposta oportuna pel moment que viu Catalunya i valenta com a producte cultural, només per això crec que cal recolzar-la, també amb una bona interpretació i un bon guió.

No dic res, sobre el personal  que va a emprenyar al cine, perquè jo diria el mateix que la Martina amb unes altres paraules i potser posant l'accent no tant en les idees, sinó amb la mala educació i falta de respecte.


Martina opina. FÈNIX 11*23


Una història real que pot sorprendre per l'expressió d'un sentiment espanyolista molt “de antaño”, però que passa al 2004, aquí ben a prop, a Lloret de Mar. Un cas on la víctima va ser un nen adolescent innocent, on queda demostrat al llarg de tot el procés, un no gens més revel d'allò que és normal per l'edat. Però tampoc cal fer-ne una epopeia, com vàrem fer alguns dels espectadors amb qui malauradament vam haver de compartir la sala del cine. No crec que la situació sigui tan traumàtica i de fet estic convençuda que, el protagonista manté la seva salut mental integre i que té el trauma normal provocat per una situació injusta com tantes n'hi ha i haurà de viure com tothom, que caram.
Deixeu-me que m'expliqui..., resulta que una va el cine sense haver-se documentat massa sobre allò que va a veure; incitada, pervertida i seduïda per la quantitat de pòsters escampats per tota la ciutat de Barcelona, i acaba anant a veure una pel·lícula dirigida pel Joel Joan que parla sobre un nen de Lloret de Mar, en plena eufòria adolescent i amb necessita d'expressar-se i abocar el seu ideal independentista.
Fènix 11*13 ( de 11 de setembre i 23 d'abril ), relata com un noi crea una web on manté contacte amb gent afins a les seves idees de caire independentista. Inspirats amb en Harry Potter emmascaren el seu perfil, creant un exercit imaginari en defensa de llengua catalana. Tot aquest joc de nens el fan servir per crear un espai d'intercanvi d'idees, amb un llenguatge militar per anomenar accions, com per exemple, la d'enviar un correu a una cadena de supermercats demanant que etiquetin els seus productes en català.
L'empresa a la que li fan la petició fa una denúncia que, va a raure a la persona menys adequada, amb un perfil de funcionari poc il·lustrat i més mosquejat del compte pel tema del nacionalisme català. D'aquesta història n'acaben patint les conseqüències tots la família del xaval, aquest acaba imputat per un delicte de terrorisme i ha de viatjar fins a l'Audiència Nacional, amb el risc que això comporta, en un país on a alguns membres de la judicatura espanyola se'ls hi poden creuar determinats ideals d'identitat, que encara sembla que, no estiguin superats i persisteixen donant-se casos com aquest, on es detecten greus manques de comprensió i tolerància que, varen donar-se en èpoques passades.
D'acord, només volia denunciar que m'irrita anar al cine i que un paio que no conec de res, es cregui amb el dret de passar-se tot el coi de pel·lícula fent comentaris xenòfobs i estúpids sobre el seu sentiment desmesuradament nacionalista, opino, i tant garrulo com el fiscal que acusa al marrec protagonista.
A la fi allò que em passa és que detesto aquesta especie de sentiment d'identitat, prepotent i descarnat que envaeix a molts compatriotes d'aquesta terra. Apart que penso que aquesta pel·lícula desaprofita alguns temes molt interessants a tractar, com és l'ús Internet per part dels menors o la tendència a falsejar i ocultar la identitat..., tot plegat per portar-ho a un territori de debat banal, que la converteix en una pel·lícula de la categoria de cine ideal per un diumenge a casa, sense gastar-se un duro. 

dimarts, 13 de novembre del 2012

NÚRIA opina. EN LA CASA


Mirar, deu ser la funció principal d'un director de cinema, la segona deu ser mirar allò que ha mirat per veure si mira bé, segons allò que li interessa mirar, per poder presentar aquesta seva mirada cap a nosaltres, els espectadors. Això sembla un embarbussament..., però això crec que és el que fa François Ozon en aquesta pel·lícula amb una variable més, la de la creació literària, anar inventant una història a través de components reals, viscuts pel mateix escriptor o a través de la vivència dels altres. Com que l'escriptor és un adolescent, necessita de la pròpia experiència per poder-se inventar i escriure, i és el mestre l'escriptor frustrat, qui s'entregarà sense reserves a la tasca de guiar en el camí de la creació literària, al seu jove alumne.

El guió no és un invent del director , sinó que està versada sobre una obra de teatre del dramaturg espanyol JUAN MAYORGA, que es veu que no ha posat cap impediment a l'adaptació de la seva obra al cinema.

Complicat joc de relacions i encreuaments de llenguatges ben resolts per François Ozón i molt bona interpretació dels actors participants en aquesta aventura. És una pel·lícula amb adolescent, però no va d'adolescents. Comèdia amb un punt d'ironia dramàtica. M'ha agradat força.

MARTINA opina. EN LA CASA


Aquesta obra és fruit d'un guió de Françoiss Ozon, enginyós, fresc i bastant sarcàstic. Mitjançant la relació entre un alumne i el seu professor entrem al món intern d'una ment creativa i desperta d'un noi que socialment es presenta com a
discret i poc popular, però que aconsegueix guanyar-se l'estima i fins i tot la idealització del seu professor, l'adolescent va escrivint una especie narració novel·lada, basada en la família d'un company de classe. La va entregant a terminis al professor que l'encoratja a continuar escrivint.

Una historia senzilla i que recull algunes de les belleses del ser humà. Per mi, una crítica al temor que la societat tenim als adolescents, una reflexió sobre com les generacions emergents ensenyen a les anteriors. Una narració molt vestida a la francesa, amb carisma i personatges simpàtics i únicament apte per un espectador disposat a escoltar i amarar-se dels altres.

NÚRIA opina. SUBMARINE


     Aquesta és una pel·lícula simpàtica i força imaginativa. Passes una bona estona i et fa somriure rememorant moments d'una part de la vida, la adolescència que, sempre que hi és present, es manifesta amb tot allò que té d'odiós i entranyable al mateix temps.

    Ben interpretada per uns actors en estat de gràcia. El sistema narratiu m'ha recordat una mica el d'un còmic, amb la contraposició que fa d'allò que en realitat passa i el què el protagonista desitja que passi.

    El film està ple de referents cinematogràfics de luxe per cinèfils. Malgrat tot no comparteixo massa la qualificació de quatre estrelles que li dóna el Time Out de l'Ara, ja que, per mi està bé i prou.

MARTINA opina.SUBMARINE


Aquesta comèdia de Richard Ayoade té un caràcter àcid que, il·lustra de manera molt dolça un personatge carregat de força i ganes de viure. La  pel·lícula és un entreteniment prou sucós per un dia amb ganes d'una narració senzilla i ben feta, optimitzant les virtuts de ser un adolescent de 15 anys, Oliver Tate, que es preocupa primordialment per la relació d'amor rovellat dels seus pares i per perdre la virginitat quan abans millor.
No tinc més paraules per aquesta obra, ja que, la trobo intel·ligent i ben treballada amb personatges interessants i una història real "como la vida misma".