 |
| El director Pablo Larraín i Gael Garcia actor |
dilluns, 11 de febrer del 2013
Núria opina. NO
Interessant
pel·lícula filmada amb les mateixes càmeres que si hagués estat
rodada als anys 80, tot un simbolisme estètic que no pot passar
desapercebut.
Allò
que més m'ha agradat d'aquesta pel·lícula és explicació que fa
de com es va gestionar una campanya política que per l'oposició de
Pinochet va ser la seva oportunitat per donar la cara i fer-se
visibles, ho van poder fer gràcies a la mà innocent d'un
publicista, fill d'un exiliat i inicialment no massa interessat en la
política, però que vol fer bé la feina que li han encarregat que
és la campanya del NO a Pinochet.
Ens
demostra, com l'esquerra tradicional instal·lada en el ressentiment,
vol convertir la campanya en una denúncia de les atrocitats del
regim, però just aquest sentiment els allunya d'una majoria que allò
que vol és oblidar un passat fosc i doloròs. L'Imaginari col·lectiu
no vol la por, sinó l'esperança d'anar cada cop a millor, aquesta
és la “moraleja” del film.
Bona
narració i bona interpretació, per una pel·lícula que ens narra un
fet que va fer donar un tomb a la història de Xile.
Martina opina. NO
Aquesta pel·lícula dirigida per Pablo Larraín consisteix en una versió cinematogràfica de l'obra teatral "El Plebiscito" escrita per Antonio Skármeta. Parla de la campanya electoral duta a terme el 1988 a Xile, durant el final de la dictadura de Pinochet i succeint en l'etapa prèvia al referèndum al que es va sotmetre el regim Xile degut a les fortes pressions internacionals que qüestionaven la continuïtat del mateix.
Per mi, una narració un tan pastosa, la qual, té per protagonista un jove separat i pare d'una criatura d'uns deu anys, d'uns trenta llargs i protagonitzat per Gael Garcia Bernal. El qual està sotmès a una situació de dicotomia entre el món professional de la publicitat i la inèrcia pel canvi que el seu país necessita. És a dir, entre jugar professionalment el rol del qui vol vendre i adopta una posició de pragmatisme i llunyania envers el producte que pretén fer atractiu i el d'un jove, que desitja un canvi pel seu país. Després d'un llarg període de dictadura vol un canvi pel seu poble i una milloria per les noves generacions que ell responsablement educa, prenent un rol preponderant en l'educació del seu fill, sense amagar-li la violència que implica qualsevol regim totalitari.
Una interessant i modesta reflexió sobre com s'impulsen els grans canvis polítics, amb un bon repartiment i un ritme marcat pel final de la campanya, el qual s'acosta en 15 dies. Una pel·lícula que és acceptable per entretenir-se, però la qual, jo no categoritzaria més enllà de com a una obra que reporta informació d'un moment històric sense gaire més aspiracions.
Núria opina. TABÚ
Relat
cinematogràfic que el podem considerar una llegenda, part d'un mite
o simplement un bon relat del record d'una aventura amorosa d'uns
colonitzadors portuguesos que, exasperats per un clima i un entorn
extraordinari, trenquen el seu vàrem de normalitat convencional i es
llencen a una fervorosa aventura amorosa, on el temps l'allunyarà de
la gris realitat quotidiana i la convertira en mite.
La
història clàssica, com tantes altres vistes al llarg de la història
del cinema, una dona a la seva vellesa comença a desvariejar i
comença a recordar fragments inconnexos d'una història d'amor que
va viure a la seva joventut a l'Àfrica, al mateix temps que agafa
mania a la seva serventa de Cabo Verde, Santa perquè creu que li fa
encanteris, i té confidències amb una veïna que es preocupa d'ella
i l'ajuda. La dona mort i llavors apareix el seu ex-amant que narra
la història des del seu punt de vista.
Ambdues
narracions s'uneixen per completar una narració molt ben elaborada.
Veig
en aquesta pel·lícula un homenatge al gran mestre del cinema
portuguès Manuel Oliveira, tant perquè la versió és en blanc i
negre com en l'estil narratiu i els tempos. També veig moltes
referències pel que fa a la fotografia i els plans a altres films
com Casablanca i altres...
Una
bona pel·lícula, que no és per tots el públics.
Martina opina. TABÚ
El director Miguel Gomes ha aportat al cine una coproducció portuguesa-alemanya- brasilera i francesa. Aquesta obra es caracteritza pel seu estil cinematogràfic clàssic , un ritme lent. Pels seus personatges enigmàtics, per ser en blanc i negre i per narrar una historia humana realista i interessant. Segurament una bona opció de cinema pels amants del setè art i tots els seus generes. Fet amb una tècnica d'allò més acurada, treballadament i estèticament molt perfeccionista. Jo crec que una obra mestre on cada trosset de la narració es desenvolupa de manera continuada i homogènia.
Una declaració de principis sobre l'amor, la vida, l'ètica, la nostàlgia i potser també sobre la bogeria. Sobre les relacions humanes i sobre el pas del temps.
Decididament una pel·lícula de culte que cal tenir ganes de gaudir en un estat de plena contemplació. Probablement no és l'estil de coses que més em remou les entranyes, però trobo que per tarannàs tradicionals pot ser una obra molt recomanable.
La trama explica el present i el passat d'una dona sucumbida en l’avorriment i el vici en el casino, una senyora que es fa gran i que evidentment ens la presenten per parlar-nos del seu passat. En una primera part de la narració s'explica com aquesta senyora envellida en l'actualitat, conviu amb una veïna summament entregada en fer el bé als altres. També, amb una senyora de Cabo Verde que li fa d'assistenta i que el seu personatge obliga als espectadors a preguntar-se qui és realment aquell personatge. Transcorreguda tota la pel·lícula l'espectador coneix més de la historia d'aquesta dona i s'endinsa en la vida d'una europea que va viure l’Àfrica colonial en els seus anys de joventut.