CARMINA Y AMÉN. Director, Paco León

María León, Paco León i Carmina Barrios

Tot un compendi d'intel·ligència la del Paco León en fer una segona part d'una pel·lícula, que en la primera, va crear en el públic tantes simpaties per la seva heroïna, la Carmina. La Carmina és una dona d'un barri obrer, que pot ser de l'extraradi de qualsevol gran ciutat que actua com una matriarca que sap com s'ha de fer per sobreviure en aquest món amb les seves pròpies normes i amb el seu cercle d'influències, on ella és la "jefa".

Una pel·lícula feta amb família, ell, el director, la seva mare la protagonista, Carmina i la seva germana que fa de filla en la ficció i ho és de veritat.

Un film que amb el seu sincronisme pot connectar amb forces públics diferents.

Dues curiositats de la pel·lícula, una, la frase de la Carmina quan diu: “yo no miento, yo todo lo que digo se convierte en verdad “. Paco León l'ha copiada de la Lola Flores en una entrevista que li van fer. I, la del seu pare difunt : “Se está muriendo gente que no se ha muerto nunca”, dita pel seu tiet avi Pepe, “el payaso”, quan tenia més de noranta anys, vivia en una residència i encara volia fer riure.

NÚRIA opina.

Comèdia negra en alguns moments graciosa i en altres un xic desagradable, tant per allò què passa, com per certes situacions que, al meu entendre, no només no crec que facin riure, sinó que en riure's em podria semblar grotesc...

Com per explicitar una mica, les vomitades que, tant la mare com la filla fan en un moment determinat a l'aigüera de la casa i que són francament repugnants...

Una altra, la de la veïna amb el fill deficient psíquic, alt com un sant Pau..., l'escena m'ha resultat un xic xocant. M'ha molestat i m'ha fet sentir incòmoda...I també, l'escena de la perruqueria de la filla, futur saló de bellesa, ocupada per dos pobres desgraciats ionquis, desallotjats pel germà, bèstia salvatge sense coco, m'ha resultat francament patètica i insultant, de l'inici fins al final.

També hi ha altres coses que, m'haurien d'haver resultat gracioses i per desgràcia, no els he vist la gràcia.

En definitiva, jo només pretenia passar una estona relaxada i poder riure... però, amb aquest film l'única cosa que he pogut fer és, sorprendre'm una mica i somriure de tant en tant amb alguns acudits dels diàlegs o dels monòlegs que fa la Carmina que, m'han semblat prou ben trobats i agosarats.

De tota manera, i amb tots els respectes per aquells que s'ho passaran bé veient la pel·lícula, no és el tipus d'humor amb el qual jo connecto i que em fa riure.

MARTINA opina.

Paco León ens proposa una particular comèdia ubicada en una barriada humil de Sevilla. Una història que s'inicia amb una mort que, els familiars del difunt amaguen durant dos dies, per poder cobrar la paga doble del titular. Té un final, igualment protagonitzat per la mort de càncer d'una dona grassa, corrupta i fumadora integral.

Personalment, he trobat que tot en si, era una broma de mal gust. Mentre veia la pel·lícula, tota l'estona, he estat pensant què era el que feia riure a la resta de l'audiència amb qui compartíem sala i sincerament, he considerat bastant vulgar riure sense més, de les misèries dels altres.

Potser no tenia el dia, o simplement no emfatitzo amb aquest tipus de sàtira, en general m'acostumen a agradar les comèdies espanyoles, en aquesta ocasió però, aquesta obra no m'ha despertat ni un sol somriure.