LOS CASOS de VICTORIA. Directora, Justine Triet.

JUSTINE TRIET, SAP JUGAR AMB ELS CANVIS DE TO, PROPIS DEL GÈNERE I ASSUMEIX UNA CERTA LLEUGERESA DE REGISTRE PER PORTAR-LO FINS A SITUACIONS LÍMIT, MENTRE ESTABLEIX UNA SÀTIRA POC CONVENCIONAL SOBRE L’ARRIBADA DE LA MADURESA I LA POR A SUPERAR LA CRISI EN UN PRESENT QUE, LES RELACIONS SEXUALS S’ESTAN TRANSFORMANT.

Paraules d’Àngel Quintana en la seva crítica, “La mujer de hoy”.Caimán Cuadernos de Cine, setembre 2017.

Interprets: Virginie Efira, Vicent Lacoste, Melvil Poupaud.

Duració, 97 minuts.

França, 2016.

SINOPSI

Victòria Spick, advocada penalista en plena crisi sentimental, va a un casament i es troba amb un amic Vincent i amb Sam, un narcotraficant a qui ella havia ajudat. L’endemà el seu amic Vincent és acusat d’intent d’assassinat per la seva parella. L’únic testimoni dels fets és el gos de la víctima. Victòria accepta portar el cas de defensa del seu amic, sense ganes ni convenciment i contracta a Sam con a assistent personal.

Adaptació i traducció pròpies, tretes del FILMAFFINITY.

La directora, Justine Triet.

NÚRIA opina

Com que no hi havia gaires opcions a la cartellera i teníem ganes, una vegada més, de canviar de registre, hem anat a veure aquesta comèdia francesa.

L’he trobat distreta, simpàtica i elegant, qualitats molt pròpies dels productes del país de procedència.

Fa gràcia, però no fa riure, cosa que moltes vegades és més una qualitat que, un defecte.

Mentre estàs al cine veient-la passes una estona agradable però, és de les que s’oblida fàcilment...

Per qui senti curiositat per la vida molt desballestada d’una advocada que té una certa semblança amb la Sharon Stone  o no tingui res més a veure.

MARTINA opina

Justine Triet és la directora d'aquesta comèdia entretinguda i descafeïnada. Em consta que és la seva tercera obra i crec que pretén fer un humor irònic, amb personatges plens de contingut i una història bastant banal que els porti a relacionar-se entre ells. 

Per mi és un humor semblant al de Woody Allen. No obstant potser, més oportunista, jugant amb el recurs de farcir-ho amb un cas judicial i sense diàlegs intel·ligents, ni tant de color, ni sarcasme.
Pel meu gust està bé i prou. Vull dir que té un entramat que lliga vàries històries; amb la qual cosa flueix sense entrebancs i és entretinguda. A més totes les peces encaixen i és lírica. A més guarneix les excentricitats humanes, d'una gent carregada de dèficits emocionals, amb l'elegància pertinent del savoir faire francès. Tot i així no transcendirà en l'imaginari col·lectiu, tot i tenir una protagonista amb un carisma molt persuasiu, Virginie Efira.
Com que aquests dies són plens de contradiccions, d'ironia i comparacions. Em permetré fer una metàfora de la narració amb una truita de patates. El cas que condueix el guió són els ous. Les patates, les històries d'amor que donen vida als personatges. La ceba, els intents de fer teràpies diverses per sortir d'un pou emocional profund​. I el foc, la humanitat que, traspua la protagonista en la cerca de respostes a la seva crisi existencial permanent.