DETROIT. Directora, Kathryn Bigelow.

NO M'AGRADA la VIOLÈNCIA. M'OBSESSIONA LA VERITAT.

Kathryn Bigelow.

Informació treta de Dirigido, donada per Diego Salgado en “Sola contra todos”, setembre de 2017.

Guió, Mark Boal.

EUA, 2017.

Duració, 143 minuts.

Antecedents del film i una possible SINOPSI.

Fa 50 anys que van esdevenir els lamentables accidents de Detroit, focus històric en les tensions racials als EUA. Crònica interpretada dels aldarulls, coneguts com a “12^thStreet Riot”. Durant la matinada del 25 al 26 de juliol, tres joves negres civils, van ser torturats i assassinats per membres del Departament de policia de Detroit en el motel Algiers. Uns altres nou- dues dones blanques i set homes negres- van ser colpejats i humiliats, en una operació en la qual també es van veure implicades forces de la policia estatal de Michigan i la Guàrdia Nacional de l'Exèrcit.

Tret de l'artícle de Carlos Reviriego, “El grito que no cesa”, Caimán Cuadernos de Cine, setembre de 2017

La directora, Kathryn Bigelow ha arribat fins aquí per continuar reclamant el lloc que es mereix entre els grans narradors del cinema nord-americà. Malgrat que sembli que, la seva pertinença a una minoria, l'hagi de fer cridar amb més força que la resta, per ser escoltada. Detroit és un crit que no s'apaga.

De Carlos Reviriego, “El grito que no cesa”, Caimán, set 2017

NURIA opina.

Excel·lent docudrama, com vaig llegir fa poc i em va agradar, on s'expliquen uns esdeveniments reals que van succeir el 1967 a Detroit, en els suburbis on vivien la població negra d'aquesta ciutat. Gràcies a una galdosa i racista actuació de la policia, es van desfermar una sèrie d'aldarulls.

La narració reconstruïda dels fets, per uns actors molt ben triats, se centra en els esdeveniments que van llevar la vida de tres nois que, no tenien res a veure amb els aldarulls i que van ser assassinats vilment per uns policies locals, pel sol fet de ser negres. Posteriorment se'ls va jutjar, però van sortir-ne exculpats.

Malgrat, aquest i altres temes, sobre els maltractaments a la població, per part de les forces dites de l'ordre, són temes recurrents avui en dia al món, el tema principal de la història és, l'ambivalència que en un moment determinat són sotmesos una minoria desprotegida del poder i si cap membre d'aquesta minoria pot deslliurar-se de la violència, sigui quina sigui la seva manera de viure el racisme i l'opressió.

Així és que la història centre el protagonisme en tres personatges preferentment, el guàrdia jurat negre que intenta protegir els seus i ho contempla tot amb estupor i amb dos nois amics, un d'ells cantant Larry, líder del grup R&B que són personatges que tenen fe amb el somni americà. Per aquests precisament, la violència esdevé com un mal son sàdic, on res els pot protegir d'aquesta. Aquí la directora furga en la nostra visió fins a perforar-nos l'ull.

És necessària tota aquesta violència posada davant dels nostres nassos amb tan poca pietat? Aquesta és una pregunta que sempre em faig sempre que veig un film d'aquestes característiques... i en aquest cas, és sí. Això ha passat i està passant i hem de continuar treballant perquè el món avanci des de la veritat i rebutjant la ignorància.

MARTINA opina.
Aquesta peça, que considero imprescindible en els temps que corren, convida a qüestionar l’efectivitat del sistema judicial com a remei a les flagrants vulneracions de drets. Exposa també l'existència d’una veritable necessitat de buscar un mitjà efectiu perquè la societat entengui les entranyes d’una situació conflictiva. A més, ens recorda que avui en dia, encara existeixen moltes dificultats per conviure en un entorn on els ciutadans disposin dels mateixos drets per poder gaudir de plenes llibertats.

L’argument ens transporta l’any 1967 a Detroit, durant les revoltes que van esdevenir amb motiu de la lluita pels drets civils, contra la discriminació racial. La història succeeix a l’interior d’un motel dels afores de la ciutat, on van ocórrer unes represalies policials, que van acabar amb la mort de tres joves negres.

Amb la representació d’un clar abús de poder, però mitjançant una genuïna utilització de tots els recursos cinematogràfics, podem veure l’interior dels personatges. En aquesta obra trobem els elements necessaris per anar més enllà dels fets concrets. Crec que amb la posada en escena, ens ajuda a entendre’n les parts, el context i el procediment judicial ocorregut a posteriori.

Com a apunt final ens transporta a l’interior de la seu judicial. Lloc on posteriorment, deixen impunes als executors del terror. Pel fet que, un jurat popular, dictamina que a falta de proves on sostenir la culpabilitat dels treballadors de l’ordre de l’estat, no els pot declarar culpables.

En aquesta colpidora història, servida com a docudrama l’espectador s’ubica en aquest escenari. On la por i la discriminació estan sense protecció i l’abús de poder queda lliure de càstig. Posant un cop més sobre la taula tots els elements per entendre, criticar i jutjar un procediment que pretén ser democràtic. Però que al meu entendre, lluny de proporcionar pau, sovint encobreix o eternitza situacions immorals o injustes.

Sense cap dubte aquest retrat, ens obliga a repensar com fer efectiu el repte de la justícia, on més enllà de la denúncia, hauríem de poder trobar mecanismes que permetin arribar més lluny que la mera representació dels fets, mitjançant canals com el cinema.