THE PARTY. Directora, Sally Potter.

UNA MÉS QUE INTERESSANT PEL·lÍCULA EN LA QUAL S'EVIDENCIA D'UNA MANERA TANT FERIDORA, COM CÒMICA, ALGUNS DELS EXCESSOS IDEOLÒGICS QUE CAMPEN PER LA NOSTRA SOCIETAT.

Paraules d'en Israel Paredes en la seva crítica, “Sobre la desvergüenza ideologica” a la revista Dirigido por..., febrer de 2018.

Direcció i guió, Sally Potter.

Gran Bretanya, 2017.

Duració, 71 minuts.

SINOPSI

Janet (Kristin Scott Thomas), acaba de ser nomenada Ministra de Sanitat i vol celebrar l'esdeveniment amb els seus amics a casa seva. A la festa es reuneixen tres parelles d'amics i un home sol que, la seva parella ha d'arribar i potser no arriba mai?

La directora, Sally Potter.

NÚRIA opina.

Hi ha pel·lícules, com aquesta, que mentre he estat a la sala de cine ho he passat tan bé i m'he divertit tant que, se'm fa difícil obrir els ulls a la meva realitat, quan la pel·lícula acaba i surt el The End.

Uns personatges arquetípics portats als seus límits que, tenen la paraula i el raonament com a cuirassa principal de muntatge de les seves vides, quan algun fet desmunta tota aquesta construcció tan elaborada, pot passar qualsevol cosa.

El divertit de la qüestió és que allò que motiva tot el desgavell, és com sempre o quasi sempre, quelcom molt irracional que té més a veure amb l'ésser animal que amb l'ésser racional, la infidelitat i la profunda inseguretat, malestar i rabia que ens produeix el fet de sentir-nos abandonats i sols... tant si som cultes i il·lustrats, perdedors com guanyadors.

Haurem d'anar aprenent que la crida del sexe, no és res més que això i que l'amor i compromís és una altra cosa que s'elabora dia a dia, en la passió, l'avorriment, el desacord, el tedi i moltes altres coses que, tothom sap i que només el compromís i la creativitat, amb el desig i la il·lusió de reinventar-se, pot revitalitzar.

MARTINA opina.

Aquesta comèdia dramàtica, contundent i àcida succeeix en un format molt original: teatralitzant el medi cinematogràfic. És una història plena de retrats conscients, de simbolisme en cada un dels detalls i la que sense abusar en el temps es desenvolupa en un escenari limitat.

En la trama, un grup d'amics, d'edat madura fan una festa per celebrar que l'amfitriona ha aconseguit un important reconeixement professional. Aquest són gent culta, sofisticats i cada un amb un món intern molt particular. Mentre avança el guió coneixerem amb profunditat cada un dels membres d'aquest entorn social; un retrat a les entranyes.

A mi personalment m'ha semblat genial, profunda i cínica. Una opció interessant e intel·ligent que et transporta a un context social madur i sense tabús on surten les veritats sense filtres. Una manera de relacionar-se incivilitzada, dèspota i on el fet de transgredir ha sobrepassat la línia del respecte.

Les sempre útils fitxes del cinemes Verdi:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/theparty_bcn.pdf
Per una informació més completa:
https://www.filmaffinity.com/es/film356627.html

PHATOM THREAD. EL HILO INVISIBLE. Director Paul Thomas Anderson.

AMB LA MATEIXA PASSIÓ ARTESANAL AMB LA QUAL WOODCOCK MODELA ELS SEUS BRODATS D'ENCAIX, SEDES I MUSSOLINES, PAUL THOMAS ANDERSON ESTILTZA LES SEVES IMATGES AMB UN SOFISTICAT TRACTAMENT DEL CEL·LULOIDE EN 35 mn.

Paraules de Carlos F. Heredero, Focos. Miradas, silencios y fantasmas. Caiman Cuadernos de Cine. Febrer de 2018.

Guió: Paul Thomas Anderson conjuntament amb Daniel Day-Lewis.

Duració, 128 minuts.

EUA, 2017.

SIGNIFICAT del TÍTOL ORIGINAL

El fil fantasma, del títol original del vuitè llargmetratge de Paul Thomas Anderson, es refereix a una expressió que feien servir les cosidores del East End del Londres victorià , al sortir de les llargues jornades al taller. En tornar a casa les dones esgotades, sentien les seves mans moure's de manera involuntària, amb els dits premuts com si estiguessin cosint fils invisibles, fantasmes.

Tret de l'entrevista de James Bell a Paul Thomas Anderson, publicada a Caimán Cuadernos de Cine, febrer de 2018.

SINOPSI

1950, Londres de la postguerra el famós modista Reynolds Woodcock i la seva germana Ciryl estan al cap de la moda britànica, vesteixen a la reialesa, a les estrelles i a qualsevol persona important de l'època. Un dia el solter Reynolds coneix a la jove Alma i s'enamora d'ella, convertint-la en la seva musa i la seva amant. A partir d'aquí la seva meticulosa i ordenada vida es veu alterada, per l'amor.

Versió i traducció pròpies tretes de Filmaffinity.

El director Paul Thomas Anderson.

INFORMACIÓ DEL GUIÓ

(...) un personatge amb uns pronunciats trets de caràcter (dibuixats a l'uníson durant l'escriptura del guió per Anderson i Day-Lewis), li van ser inspirats al director per les figures reals del dissenyador espanyol Balenciaga (del que Woodcock hereta la seva vida monacal, consumida totalment per la seva obsessió al treball i el seu elitista despit pel pret-a-porter ) i dels britànics Hardy Amies (del que recull el seu despit pel concepte chic en la moda), Charles James (caracteritzat per l'obcecació que tornava un cop i un altre al mateix vestit) i Norman Hartnell

que, amb la seva misantropia i amb la seva relació amb la seva germana Phyllis, com a sòcia empresarial, es veuen reflectits al film.

Paraules de Carlos F. Heredero, Focos. Miradas, silencios y fantasmas. Caiman Cuadernos de Cine. Febrer de 2018.

INFORMACIÓ DE CARTELLERA BARCELONA I ESPAÑA 19/2/2018:
https://www.ecartelera.com/peliculas/phantom-thread/

NÚRIA opina.

Una història que té moltes lectures i molts afluents d'aquesta, parla essencialment i preferentment de les relacions de parella, de la complexitat que aquestes, la majoria de vegades, han estat brodades, com és el cas d'aquesta pel·lícula.

Crec que és una lliçó magistral de com l'art de cinema pot explicar això, amb tots els components d'aquest i la paraula com un complement exterior que, a vegades ajuda a explicar allò que succeeix pel que diu i altres per allò que amaga darrere d'allò que diu, però sempre utilitzada amb mínims. Aquí els mínims estan per sota dels paràmetres de Bergman que, ha utilitzat aquest tema amb una obsessió militant.

A mi m'ha semblat magistral, i m'ha agradat molt.

Si, és freda, distant i amb un punt morbós, talment com allò que ens vol explicar.

MARTINA opina.

Paul Thomas Anderson és un director que val la pena, del que nosaltres hem vist coses molt interessants i que un cop més ens ha conquistat.

Una pel·lícula profunda, inquietant i que no et pot deixar indiferent. Una feina molt ben cosida, mai més ben dit, tant en la tria dels protagonistes com en la seva compareixença.

Per mi una opció molt equilibrada: comèdia, drama i una història d’amor que evoluciona com es tractés d'un romanç.

INFORMACIONS ADDICIONALS:

MÉS ENLLÀ del TÍTOL

Però Anderson treu qualsevol gir brusc d'aquest joc subterrani, tot angle afilat, conscient com és que, les transformacions internes i els rols canviants en les relacions de parella, són una realitat invisible en els seus moviments i conformen una etèria boirina, la naturalesa de la qual pertany a l'àmbit de l'inefable i de l'irrepresentable.

Tret de l'entrevista de James Bell a Paul Thomas Anderson, publicada a Caimán Cuadernos de Cine, febrer de 2018.

TÈCNICA I ART.

Amb la mateixa passió artesanal amb la qual Woodcock modela els seus brodats d'encaix, sedes i mussolines, Anderson estilitza les seves imatges fent servir el cel·luloide de 35 mm, amb un sofisticat tractament (nou mesos de proves) i fotografia (subexposada en les preses i pujada de llum en el positivat) proporcionen subtils capes de granulat i textures; d'exactes gradacions cromàtiques matisades per una atmosfera suau, però embolicant espessor matisat pel fum que filtra la llum; d'una acurada i sempre significant planificació.

Tret de l'entrevista de James Bell a Paul Thomas Anderson, publicada a Caimán Cuadernos de Cine, febrer de 2018.

EXCEL·LENT CONCLUSIÓ de CARLOS F. HEREDERO

Abocats al precipici que sobre sota els peus del patriarcat exercit per Woodcock, però també sota la racionalitat dels espectadors, descobrim el fascinant ballet de mirades i silencis orquestrats pel cineasta, dibuixa una coreografia estilística en la qual la passió per l'art (Reynolds o Anderson), lliura una complicada lluita per la passió per la vida (d'Alma): una lluita que ambdues forces es poden desvetllar tant fructíferes i vitalistes com malaltes i destructores. Una sobirana i monumental lliçó de cine.

Tret de l'entrevista de James Bell a Paul Thomas Anderson, publicada a Caimán Cuadernos de Cine, febrer de 2018.

Al Fimaffinity trobareu fitxa completa, més informacions i critiques: 
https://www.filmaffinity.com/es/film346983.html

HANDIA. AUDIYA. Directors, Jon Garaño i Aitor Arregi.

INTRODUIR-SE A L’INTERIOR DE LA TERRA, A LES ARRELS, EN ALLÒ QUE TENEN DE PODER QUASI ATÀVIC, PER DESPRÉS EXTREURE D’ELLES EL SEU MISTERI, ALLÒ QUE CONTENEN D’IRREAL, ONÍRIC I FINS I TOT, AL·LEGÒRIC.

Paraules d’en Javier Ocaña, a la seva crítica d’Handia al País, 20/oct/2017.

Guió, Jon Garaño i Aitor Arregi, Jose Maria Goenaga i Andoni de Carlos.

Espanya, 2017.

Duració, 114 minuts.

SINOPSI

Segle XIX. Després d’haver lluitat a la primera guerra carlista, Martín torna al seu caserio familiar a Guipúscoa i allà descobreix que el seu germà petit Joaquín, és més alt del normal. Convençut de què tothom voldrà pagar per veure l’home més gran de la terra, se’n van de viatge per Europa.. L’ambició, els diners i la fama canviaran les seves vides i el destí de la família.

Traduït i tret de Filmaffinity.

Els directors, Jon Garaño i Aitor Arregi.

NÚRIA opina.

Aquesta és una pel·lícula concebuda com una gran producció i feta amb molts esforços.

Explica una història bonica, tendre i dura de dos germans que viuen en un caserio basc a mitjans SXIX. Un d’ells, ha d’anar a la guerra carlista, perquè el pare l’ha triat i l’altre es queda a casa a treballar. El que ha marxat a fer la guerra, li costa tornar a la casa familiar un cop acabada, està ressentit amb el seu pare i la guerra li ha deixat un braç inútil. Quan torna, es troba amb un germà que ha crescut massa i és gegant i converteix la seva anomalia en espectacle i se’n van tots dos per Europa i guanyen molts diners que, entre altres coses els serviran, per pagar les terres familiars que les tenien arrendades.

L’escenificació, el vestuari i tot està molt elaborat...però per mi és una narració feta des de la distància, cosa que per mi ha sigut una dificultat per entrar en la història i que aquesta m’arribés a emocionar. L’entenc i em commou des de la raó i però l’art al meu entendre, ha d’entrar primer per l’emoció, per a després i en tot cas, arribar a la raó. En canvi la vida, ha d’entrar per la raó per donar pas a l’emoció, perquè si no, ja podem plegar.

Potser he estat jo qui, no ha sabut entrar-hi ?

Tot i això, crec que és una pel·lícula que té molts valors pels quals, es pot anar a veure-la.

MARTINA opina.

Aquesta obra ha sigut sense cap dubte la gran premiada als Premis Goya 2018. Nosaltres no l’havíem vist i hem aprofitat la reposició que estan fent a molts cinemes, per gaudir-ne a la pantalla gran.

A mi personalment m'ha semblat una opció interessant que, explica la història de la malaltia d'un noi d'un entorn tancat i et permet entrar en la seva manera de viure-la. Crec que de manera elegant, el relat, et porta a entendre totes les dificultats del dia a dia d'un noi que, mai deixarà de créixer. Veient el què implica; físicament, culturalment, científicament, socialment i emocionalment.

Sobretot m'ha semblat a destacar com retrata, des de la bellesa, l'interior d'un personatge que no és ni blanc ni negre, sinó que amb els seus matisos, té una vida condicionada per un fet inherent al seu físic.

Una història universal, que explica a tots els públics, un cas que té interès. Amb poesia, delicadesa i al meu entendre, participant d'alguna manera a la massa critica que qüestiona les etiquetes, contra les malalties, construeix un argument a favor de veure les diferencies, com a oportunitats de millora de tots plegats.

En definitiva i pel meu gust, una mostra de talent de molts tipus, cinema executat al complet i donant espai a totes les seves possibilitats.

Premis Goya d'enguany:
https://www.google.es/search?q=xxxii+premis+goya+guanyadors&stick=H4sIAAAAAAAAAONgFuLVT9c3NEwzzks2LqwqU0LlailkJ1vpJ5YnFqVAyPjk1KLU3Py8SqvyzLy81KJiAHU1QoBCAAAA&sa=X&ved=0ahUKEwjc_tK98KDZAhXJD8AKHSr0DdkQMQixATAU&biw=1366&bih=637

Crítiques, fitxa completa, director i altres informacions al Filmaffinity:

https://www.filmaffinity.com/es/film610629.html

TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS. Director, Martín Mc.Donagh.

EL VALOR DE “Tres anuncios”... RADICA EN UNA COSA QUE NO TENEN ALGUNS FILMS CONTEMPORANIS, POTSER INTERESSANTS: ÉS UN FILM DIVERTIT, CAPAÇ DE COMPLAURE A L’ESPECTADOR.

Paraules de José Enrique Monteverde. En l’apartat Focus, “Un fruto de las mejores tradiciones”, de la Revista Caimán Cuadernos de Cine, gener de 2018. 

Títol original: Three Billboards Outside Ebbing.

Director i guionista, Martín Mc.Donagh.

Duració, 115 minuts.

Regne Unit, EUA 2017.

SINOPSI

Mildred Hayes, una dona de cinquanta anys, la seva filla va ser assassinada i violada, fa un any aproximadament i la policia no ha avançat  gens ni una mica en la investigació del cas.

Decideix emprendre una sèrie d’accions, per tal de fer justícia, contra la inoperància masculina de la policia local, ja que, considera que no han fet res per resoldre el cas.

El director anglès, Martín Mc.Donagh.

NÚRIA opina.

Una dona desesperada i emprenyada davant de la inoperància masculina dels policies del seu poble. Decideix emprendre una sèrie d’accions en contra de la policia local que, li portaran el rebuig de la comunitat que es posicionen davant l’ordre i el poder local.

Aquest és l’inici d’una història que es desenvolupa a un bon ritme i que deixa a l’espectadora bocabadada, davant d’uns personatges tant humans, com contradictoris.

Pel·lícula rodona, difícil de catalogar i que tindrà èxit, perquè es pot inscriure en un cinema comercial crític i ben fet que, et fa somriure, davant la simplicitat  i complexitat d’un ésser humà que no és ni blanc, ni negre, sinó una mica de tot.

Molt bona i satisfactòria...et deixa bé. La recomano a tothom.

MARTINA opina.

Crec que aquesta és una pel·lícula feixuga, que aprofita tots i cada un dels segons de la seva successió i que fa una de les crítiques a l’espècie humana més àcides que he vist des de fa temps. Pel meu gust cinema en pura essència, ben fet, esprement els recursos d’aquest llenguatge i certament inquietant.

 Tot i que s’hi ha d’anar curat d’espants és una opció pel meu gust molt equilibrada, recomanable i que no deixa espai per perdre’s. On cada una de les coses que passen tenen contingut, reconstruint l’interior d’unes persones desesperades, des de la seva humanitat i posant en qüestió tant la justícia com la burocràcia. Així com un sistema blindat, que al capdavall està fet per persones que racionalment han construït institucions però que al capdavall interactuen de manera emocional amb les coses. Éssers que si no obtenen solucions els seus problemes, els buscaran insaciables aplicant la seva pròpia norma, buscant la seva pròpia set de pau.

La veritat és que des de la meva experiència mitjançant una història concreta, he pogut entrar en les històries paral·leles del tots i cada un dels personatges que conviuen en un entorn rural, tancat i aïllat, d’una societat teòricament sofisticada. On al final els seus membres segueixen emocions no sempre racionals, éssers que tenen marge d’error i poden perdre els estreps.

Alguns cometent crims, altres buscant venjança i els qui estan al llindar de la mort, aprofitant al màxim, per treure-li suc a l'amor i a la vida que s’esgota.

Sincerament no li he trobat cap cosa rebutjable i la recomanaria a tothom disposat a veure una radiografia engrescadora, on malgrat tot, troba com dignificar la complexitat de tots plegats.

Filmaffinity sempre és una opció vàlida per tenir més informació i molt variada:
https://www.filmaffinity.com/es/film652266.html