ENTRE DOS AGUAS. Director, Isaki Lacuesta.

LA HISTÒRIA ACABA ADQUIRINT LA CONDICIÓ D’UN RELAT ÈPIC, MÉS GRAN QUE LA VIDA I CAPAÇ DE BRINDAR-NOS AL MATEIX TEMPS, LA MESURA MÉS JUSTA DE LES MOLTES FACETES QUE COMPONEN AQUESTA.

Tret de l’escrit d’en Diego Salgado, publicat a la revista Dirigido por... amb el títol “De lo documental y de lo mítico”. Novembre 2018.

Guió, Isaki Lacuesta, Isa Campo, Fran Araújo.                                                
Espanya, 2018.                                                                                                               Duració 136 minuts.                                                                                                                Guanyadora de la Concha de Oro a l’edició.                                                     
                               

ANTECEDENTS I TEMÀTICA                                                                                                      Aquest film és una continuïtat del film de ficció d’aquest director, “La lleyenda del tiempo”, una narració a mitges documental, a mitges fabulada, de dues hores de metratge, rodada en vídeo d’alta definició, on es barrejaven sense cap prejudici l’esperit del “cante flamenco”, actors no professionals i personatges reals, submergits en un moment de transició existencial i autodescobriment, i un paisatge: la badia de Cadis i l’illa de St. Fernando. Dotze anys després, Lacuesta torna a aquest entorn, amb les mateixes estratègies per saber què se n’ha fet de dos dels que es passejaven per davant de la seva càmera, els germans Isra i Cheito. Si en el primer film creuaven el període que va de la infantesa a la joventut, ara es troben a punt d’entrar en la maduresa, amb tot el que comporta de resolucions vitals que, no tindran marxa endarrere.                                                                 Tret de l’escrit d’en Diego Salgado, publicat a la revista Dirigido por... amb el títol “De lo documental y de lo mítico”. Novembre 2018.

El director Isaki Lacuesta.

NÚRIA opina.

Esperar amb molt de delit una pel·lícula i posar-hi moltes expectatives, potser és un mal principi;  ja que podria ser que allò que vas veient no t’agradi prou i t’acabi decebent... Això, és el què m’ha passat.

Així i tot, i més tard, he anat paint la pel·lícula, tot recordant moments i pensant amb les coses vistes i he pogut reconciliar-me amb la seva bellesa i comprensió.

Un film és una realització molt complexa, on si han dedicat moltes hores i molts esforços de moltes persones i és prudent, reflexionar-hi més enllà del fet experimentat en el moment de veure’l.

El mateix dia que vàrem anar a  veure aquesta pel·lícula, durant el matí, vaig mirar la “La leyenda del tiempo” i em va encantar: fresca, imaginativa, retrat d’un món i d’uns personatges que viuen en un entorn en el qual  estant totalment adherits i uns altres de fora que, ajuden a descobrir la bellesa i qualitats d’aquest i donar gruix a la història. En aquest relat la innocència, convertida en bellesa t’acaba captivant, a “Entre dos aguas”, els mateixos protagonistes no han perdut la seva innocència, però just per això, passen a ser víctimes d’allò que viuen i poden viure. Just aquest retrat, m’ha fet experimentar sentiments molt contradictoris sobre el sentit de la pel·lícula i del meu dret a anar a fer el tafaner en les seves vides?

Crec i pel meu gust que, en aquesta història, ficció amb narració documental,  li falta una mica de grapa, no t’enganxa. Penso que el guió, intencionadament potser, és massa simple, monòton i lineal. No he pogut entrar en la història i m’ha acabat avorrint.

Malgrat aquestes consideracions, és una bona pel·lícula, però poc rodona i amb massa metratge.

MARTINA opina.

Sempre em sap bastant de greu quan no m’agrada alguna de les pel·lícules que anem a veure. En primer lloc, perquè en general, tenim molt entre què escollir i haver errat m’enfada. En segona instància, perquè em fa dubtar de la meva atenció o enteniment  al respecte. Tot i que en general, m’ajuda el fet que acostumo a seure a la butaca desinformada, però en acabar, la Núria sol contextualitzar-me el què hem vist. Però sobretot, perquè valoro la feina que hi ha darrere de cada creació i m’agradaria poder trobar-hi el què, a allò que veig en pantalla.

En aquesta ocasió, i havent tingut una experiència no grata com a espectadora i després de donar-li forces voltes, he arribat a la conclusió que allò que ha valorat el jurat del festival de Sant Sebastià per guardonar aquest títol, és què implica pel que fa l’autoria crear un relat en aquestes condicions. És a dir,  la feina ben feta en haver triat el repartiment. I reitero que, presento totes les meves reserves cap a la feina artística que hi ha al darrera de cada peça, així com reclamo la meva llibertat a no compartir l’opinió de la majoria, en la meva experiència.

Per començar crec que m’ha molestat l’austeritat, quasi freda, d’entrar en la vida d’uns personatges, a ritme de tortuga malalta, sense melodia. No comprenc si ens els vol presentar com a víctimes o botxins? On a més a més, mitjançant un relat cronològicament a la inversa, se’ns acompanya a entendre les seves bases, però només mostrant-nos-en una engruna minúscula. Sabrem d’on venen, on estan i perquè fer-se adults els hi suposa una proesa. Ho farem però, mitjançant una lectura pel meu gust simplista o fins i tot burlesca, de com i perquè dos germans trien camins diferents.

També m’han irritat l’ús d’algunes imatges força profundes. Com és per exemple, el part de la dona d’un dels protagonistes, retratat amb imatges que envaeixen la intimitat femenina. Crec que és un fet a comentar, ja que, no es dóna cap classe d’audiència a les dones, de les vides d’aquests homes, en aquest relat. De la mateixa manera, un moment de sexe explícit, que segur que podria ser bonic de veure, si no fos perquè, m’ha semblat utilitzat com una astracanada en un relat d’allò més naïf, sobre les misèries de dos adults humils i amb pocs recursos.

Simplement, no entenc què es busca parlant de les injustícies que han de viure dues persones d’un indret, on si ets pobre, ets senzill, i si vols fugir de la misèria no tens opcions. Perquè segurament  el pastís, en determinats llocs, no es pot dividir entre més parts. Sincerament m’ha fet pensar que era un relat d’allò més aburgesat, on pretén donar visibilitat superficialment, a quelcom que, no aporta res, i a més a més, amb certa crítica àcida, cap a una realitat que no és de pel·lícula.