SHADOW. Sombra. Director, Zhang Yimou.

OMBRA SURT DE LES TENEBRES, EVIDENCIANT LA SUPERVIVÈNCIA D'UNA PROPOSTA ARTÍSTICA ELABORADA, QUE POTSER AVUI, EN EL REGNE DE L'EFÍMER I VULGAR, PUGUI SEMBLAR MASSA PRETENSIOSA I INNECESSÀRIAMENT ELABORADA, PERÒ ÉS EN AIXÒ ON RAU LA SEVA IMPORTÀNCIA I TRANSCENDÈNCIA.

Paraules de l'Àngel Sala en el seu article “Caligrafia del dragón”, a la revista Dirigido por... de maig de 2019.

Guió, Wei li i Zhang Yimou.

Xina 2018.

Duració, 116 minuts.

SINOPSI

El comtat de Pei (Peixan) està sota l'administració d'un rei salvatge i perillòs (Zheng Kai). El comandant militar del seu exèrcit (Deng Chao), encara que ha demostrat la seva vàlua, fa servir tota classe d'estratagemes per poder sobreviure a les traïcions que se succeeixen a la cort del rei. Per això ha creat una “ombra”, un doble que és capaç d'enganyar al rei i als seus enemics quan la situació ho requereix. Quan el rei i el comandant decideixen assetjar la ciutat emmurallada de Jing, començarà un combat mai vist que sacsejarà els fonaments de la cort de Peixan.

Tret de Filmaffinity.

L'ESTÈTICA DE LES IMATGES.

Opta per una concepció cromàtica allunyada dels seus treballs com “Hero” o “La casa de las dagas voladoras”, optant Yimou per una lectura en clau cinematogràfica de la textura de la mateixa escriptura xinesa, fent de la seva pel·lícula una mena de gravat monocrom, on els grisos, negres i textures de quasi tinta xina o carbonet, dibuixen un espai llegendari, decididament irreal. També ajuda la concepció d'armes i escenaris allunyats de rigorós i entrant clarament en la línia d'un wuxia més llegendari. De fet, la gran set piece d'Ombra és l'atac final a la ciutat utilitzant uns paraigües d'usos múltiples ( un altre ullet a les mítiques armes impossibles del gènere com les guillotines voladores), en una de les seqüències més sorprenents i plàsticament inoblidables que s'han vist en el cinema dels últims anys.

Anàlisi de l'Àngel Sala en el seu article “Caligrafia del dragón”, a la revista Dirigido por... de maig de 2019.

El director Zhang Yimou.

REFERÈNCIES, INFLUÈNCIES I TENDÈNCIA.

Hi ha en la línia dramàtica de Yimou clares influències de la tragèdia shakespeariana, així com una clara referència al chambara japonès des dels posicionaments propis d'Akira Kurosawa, sobretot de “Trono de sangre” 1957, “Kagemusha, la sombra del guerrero” 1980 o “Ran”1985, Hideo Gosha o Elichi Kudo, tota una carta d'intencions de Yimou sobre la permeabilitat internacional d'un gènere com el wuxia que també explica la seva influència en l'exterior.

Anàlisi de l'Àngel Sala en el seu article “Caligrafia del dragón”, a la revista Dirigido por... de maig de 2019.

NÚRIA opina.

Les tres pel·lícules que he vist d'aquest director- “La casa de las dagas voladoras”, “Hero” i “Sombra”- m'han agradat molt, visualment són molt boniques. L'acció i les lluites cos a cos formen part de la trama i aquestes es converteixen en una dansa espectacular i una poesia visual magnífica.

Després de passar un temps sense saber res d'aquest director ara apareix amb una pel·lícula on se supera estèticament on la qualitat cromàtica d'aquesta i els espais formen amb la trama una unitat molt ben lligada. Una pel·lícula meravellosa, ficció pura i summament onírica, on: les històries d'amor, la dignitat, l'orgull, l'afany de poder, les traïcions i la fidelitat...formen part d'una tragèdia llegendària a l'estil xinès.

Pel meu gust, una gran pel·lícula, amb algunes postes en escena que no oblidaré mai.

Pels amants d'aquest tipus de cinema èpic i, ara amb un toc intimista... un alumne del mestre Akira Kurosawa i altres, del gènere.

MARTINA opina.

Les llegendes sempre m’han agradat, per ser intemporals i pels temes que tracten. A més en aquest cas m’ha semblat interessant la reflexió entorn d’una de les meves temàtiques preferides; com és la filosofia política.

D’aquest director n’hem sentit a parlar força, de fet penso que va marcar una etapa on les grans produccions orientals van arribar al cinema de masses d’occident i potser fins i tot va ser un inici d’aquesta marxa sense retorn contemporània. On la mescla cultural ens facilita que molts llenguatges esdevinguin universals.

Tot i això en l’obra, pel meu gust, hi ha massa relat basat únicament en la lluita. Que tot i ser molt espectacular, i fins i tot diria que amb un gust refinat mitjançant una estètica mesuradament acurada, fa que sigui al final una producció més de gran format. De fet, bàsicament en destacaria el desplegament de sofisticades tècniques de lluita, mostrades amb molt de detall i la constant mostra de sang.

No obstant de la ficció un en pot fer, si vol, un viatge en el temps i en la simbologia de cada element representat. El que et permet dimensionar la magnitud d’una era on les societats entenien la cultura de la guerra com a mitjà relacional. Un sistema per buscar el sentit a la figura del qui manava i que en aquest cas ens fan un radiografia a gran escala.

En resum, l’exercici del poder és legítim, sempre i que estigui justificat i suposo que des de sempre ens hem qüestionat la seva transparència. Per mi una opció que encara que no m’entusiasmi, però que no tot i així, m’ha entretingut una llarga estona.