MARCO. Directors, Aïtor Arregi i Jon Garaño

UN ARTEFACTE FÍLMIC QUE DESAFIA EL CONCEPTE DE VERITAT, MEMÒRIA I REPRESENTACIÓ: UN LABERINT DE MIRALLS ON ES CREUEN LA VIDA REAL I LA FICCIÓ. I POSA EN RELLEU EL PAPER DEL CINEMA COM A MENTIDA ELABORADA QUE ASPIRA A RESPIRAR VERITAT.

Escrit per José Felix Collazo, en la seva crítica a Caimán CdC, novembre de 2024.

UN DELS RELATS MÉS FASCINANTS DELS ÚLTIMS CINQUANTA ANYS QUE, EL COL·LECTIU MORIARTI, AQUEST PETIT GRAN CLAN QUE ENCADENA UN TRIOMF DARRERE L'ALTRE, S'HA CONVERTIT EN UNA DE LES MILLORS PEL·LÍCULES DE L'ANY.

Crítica de Fotogrames, novembre de 2024.

Guió, Jose Mari Goenaga.

España, 2024,

Duració, 101 minuts.

SINOPSI

Enric Marco Batlle, fou un sindicalista de la CNT i president de l'Amical de Mauthausen d'España. Durant la seva etapa al capdavant de l'Associació, va donar moltes xerrades, sobretot en centres d'ensenyament, per la seva pretesa supervivència d'un camp nazi. Més endavant es va descobrir que, havia falsejat documents de la seva biografia, per poder aparèixer com a supervivent del camp de concentració de Flossenbürg, durant la Segona Guerra Mundial.

Filmaffinity.

Els directors, Jon Garaño i Aïtor Arregi.

DE LA FALSA REALITAT, A LA FICCIÓ

Jon Garaño, Aitor Arregi i Jose Mari Goenaga, portaven des del 2006 volent fer un documental sobre Enric Marco. Havia donat xerrades sobre els camps de concentració, encapçalant la lluita per la memòria dels deportats espanyols, va presidir la seva associació i va fer plorar a alguns diputats o diputades, en la seva intervenció al Congrés. Però tot era mentida. El seu era el perfil d'un mentider patològic.

Dit per L. Pérez en el seu escrit, La mentira infinita, a Fotogrames, novembre de 2024.

NÚRIA opina

Aquest és un cas que va succeir. Tothom, quan es va destapar el sarau, va quedar de pasta de moniato, sobretot els que el van conèixer al protagonista.

Per això, el fet en si no tindria massa interès, l'interès rau a veure quin enfocament li han donat els directors? I per què?

Curiosament, els directors, seguint la tendència actual de presentar els fets i el personatge sense jutjar-lo, facilita que, no acabis sabent massa bé, qui era aquest personatge i és fàcil quedar-se en una primera capa, una persona que com tothom necessita ser valorat i estimat i ho cerca per mitjà dels extrems i d'allò més tràgic i dramàtic, ser un supervivent de l'extermini nazi. On està l'origen i gènesi de la mentida, no ho sabem, segurament que aquesta part, no forma part d'aquesta ficció sinó d'una altra ficció que tots la fem, explicar com algú construeix un relat de qui és ella i perquè, ell és la seva narració i la seva mentida i no la vol abandonar, ni quan ha estat descobert, què importa la veritat de qui és ell?, doncs la veritable vivència i vida seva, només es pot entendre per mitjà de la mentida i el personatge que, hi ha davant d'aquesta.

Reflexió i debat filosòfic complex.

Si vols traspassar les aparences d'algú, més enllà del que hom ens pugui explicar, aquesta pot ser la teva pel·lícula.

MARTINA opina.

Crec que l’art en aquesta peça és la seva pròpia evolució natural, havent-se iniciat com un documental, que finalment passa a ser una ficció declarada.

La història enfocada es repeteix i es torna a explicar, per part d'una gent diferent. Crec que no per una qüestió traumàtica, sinó més aviat perquè impacta molt, de manera que cada vegada la mirada pot ser diferent. És evident que dona molt de si, diria fins i tot que el suc que pot sortir-ne, fluctua en la mateixa exuberància humana. Concretament en aquest cas, penso que l’enfocament intencionat, indica amb els fets i una actuació del protagonista magistral, com la mentida funcional pot convertir-se en una bola. Amb el que això pugui voler significar i si és que realment les expressions buscades poden arribar a ser clares.

Entenc que qui més qui menys, ens ha sorprès alguna vegada l’instint de les criatures a mentir, quan encara tot el que es diu s’entén prou, perquè probablement hi ha una intencionalitat quasi declarada. Quan dic això, és perquè considero que de l’enginy d’aleshores, crec sí que, ens atrevim a parlar-ne, compartint el seu significat i implicacions, fent-ne inclús llegendes il·lustrades o narrativa infantil. Però sembla que en el món dels adults, almenys en el que jo m’he desenvolupat, això passa de ser un tema senzill, a un que, quasi com si fos un altre, adquireix una dimensió confusa i amb molts matisos, així com capes. Tot i això, valgui dir que, el significat de les notícies falses, sembla clar en l'imaginari col·lectiu, són identificades com la causa de mala salut de la democràcia contemporània.

Les paraules (si s'escolten), inevitablement són la clau, ja que, sempre que podem, les elegim per construir espais de debat on compartir amb altres. Tanmateix, intencionadament, buscar persuadir volent donar una visió diferent dels fets propis, pot ser una impostura. Sovint, però, el fi justifica els mitjans, evolucionant aquesta funció pràctica, lluint l’enginy. Per així identificada, sembla que hem pactat que és molt elegant, sofisticant-ne l'ús quan implica facilitar la sinceritat de qüestionar, ja no només els fets, sinó a més, les conductes dels altres.

Personalment, m'ho he passat molt bé, gràcies a com s’explica aquest personatge, amb una visió pel meu gust molt encertada. Clarament triada, del que significa no només la seva existència pels seus creadors, sinó en abstracte el que implica la construcció d’un personatge. M’he quedat amb molts detalls, que m'emporto per anar-hi donant voltes, vist que l’elecció de com detallar la cronologia de tot el que va passar, permet a la persona l'espectadora endinsar-se en reflexions molt interessants, del que significa conviure en un context determinat. Això sí, amb una mirada pròpia.

MARCO ASSUMEIX LA SEVA FICCIÓ?

Amb aquest afany de Marco per tornar a ser protagonista, Marco no va acabar d'assumir que el seu relat ja no li pertanyia que, la seva llegenda havia transcendit la seva figura i que com a tal, al ser de domini públic podia ser intervinguda per tercers, sense fer-lo partícip.

Escrit per José Felix Collazo, en la seva crítica a Caimán CdC, novembre de 2024.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:

https://www.filmaffinity.com/es/film793818.html

Entrevista amb el historiador que va destapar l'engany:

https://www.youtube.com/watch?v=gvft_E9N1dg

JUROR#2. Jurado Nº2. Director, Clint Eastwood.

UN CINEASTA TAN INCÒMODE COM COMMOVEDOR QUE DES D'UNA ASPRA INTEGRITAT HA REPASSAT SENSE COMPLEXOS ELS GRANS CONFLICTES DE L'ÉSSER HUMÀ.

Escrit a la presentació amb el títol, “Alégrame el día” de Fotogrames, novembre de 2024.

REALMENT M'INTRIGA QUAN UNA HISTÒRIA COL·LOCA A UN PERSONATGE EN UN CONFLICTE MORAL, ASSEGURA EL CINEASTA.

Escrit per RS en el seu article “Veredicto final”, a Fotogrames, novembre de 2024.

Guió, Jonathan Abrams.

EUA. 2024

117 minuts.

SINOPSI

Justin Kemp, un home de família, mentre forma part d'un jurat en un judici per assassinat, es troba lluitant en un seriós dilema moral. Potencialment, pot influir en el veredicte del jurat per condemnar o no, a l'acusat.

Versió de filmaffinity.

El director clint Eastwood.

RESUM de la TRAJECTÒRIA del DIRECTOR

Fa més de cinc dècades (fou el 1971, amb “Escalofrio en la noche” que, el Clint Eastwood actor obria pas al director- i als seus dos futurs Oscar en aquesta categoria- després també al productor, al compositor de bandes sonores i fins i tot, al polític (alcalde de la californiana Carmel de 1986 a 1988).

Escrit a la presentació amb el títol, “Alégrame el día” de Fotogrames, novembre de 2024.

NÚRIA opina

Estem davant d'un cinema més enllà d'un cinema de maduresa, per convertir-lo en un cinema de saviesa. D'un director que ha demostrat sobradament el seu desig de fer un cinema, perquè, els espectadors o espectadores, passin una bona estona mentre estan visionant el film i després s'emportin el que més els agradi: quedar-se només amb la narració i el desplegament dels esdeveniments i prou- que, ja és molt-, o anar més enllà i començar-te o continuar-te preguntant sobre la responsabilitat moral de cada persona en relació amb la societat on vivim i com articulem i regulem, i diferenciem l'atzar, el nostre atzar, amb els nostres moments com a éssers social i la necessitat de construir un sistema que jutgi i penalitzi els comportaments perjudicials per a l'ésser individuals o col·lectius, d'una manera el màxim de justa.

Una pel·lícula clàssica i ben feta en tots els aspectes, on les grans temàtiques de reflexió entren a la pantalla per la via de la narració visual.

Gràcies, Cilnt Eastwood per aquesta esplèndida pel que, serà o no serà, el teu testament.

MARTINA, opina

Amb aquesta nova peça Clint Eastwood demostra que està al 100%, amb els noranta-quatre anys pels quals ha transitat, proporcionant obres que agraden a tot arreu del món. Aquest cop amb una història que reflexiona, més enllà, entorn la singularitat humana. M’ha semblat particularment apropiat com novament pots percebre el seu ingredient personal, en qüestionar aquest cop la justícia. Aportant al que ens explica la llum que l’ha fet qui és i sense renunciar a tractar una problemàtica que clarament inquieta als nostres temps. De fet, darrerament trobo que se sent en molts registres artístics, des d’angles diferents i els que analitzen no només el que és sinó el què significa.

Personalment, m’inquieta especialment que la cultura parli molt de la consciència, per mi sinònim de la ciència jurídica, potser és que no estem còmodes amb aquest artefacte contemporani que les societats hem investit per procurar blindar certs conceptes? Em fa pensar que, hem d’afinar aquest instrument, investit per fixar uns límits que procurem protegir col·lectivament, fent-los prevaldre per damunt d’altres elements.

De fet, potser, és només cosa meva, confesso que em preocupa perquè el clima fred que crec que genera, sovint endreça conceptes i prou. Vull dir que pel meu gust simplifica exterioritzar la responsabilitat individual, davant d’aquelles pautes per les quals hem arribat a un acord, provocant pragmatisme. És a dir, com si fos cosa d’altres, sense que sembli necessari que les persones que formen part de la societat concreta on aplica, en siguem part.

Pel meu gust la fórmula d’aquesta proposta del cineasta és magistral, arrossegant la incògnita de com es resoldrà el cas, per tots els racons i possibilitats, des de la mirada de cada persona que forma part del jurat popular. Una institució que precisament s’ha constituït, perquè com diu ell, la complexitat d’impartir justícia és tal que ni tan sols la cerca de la veritat significa arribar a un millor judici.

Fitxa completa i crítiques a Filmaffinity:

https://www.filmaffinity.com/es/film775563.html

SALVE MARIA. Directora, Mar Coll.

 EL CINEMA DE MAR COLL SEMPRE S'HA CARACTERITZAT PER POSAR EL DIT A LA LLAGA A TOT UNA SÈRIE DE TABÚS SOCIALS QUE FORMEN PART DEL NOSTRE TEMPS.

Escrit per Beatriz Martínez en la seva crítica a Fotogrames, octubre de 2024.

(...) HI HA UNA REFLEXIÓ SOBRE COM LA CREACIÓ ENS PERMET PRENDRE DISTÀNCIA PER ENTENDRE LES COSES D'UNA ALTRA MANERA. L'ESCRIPTURA ENS PERMET TREURE LES EMOCIONS I CONNECTAR AMB ELS SENTIMENTS QUE SÓN TABÚ I AMB AQUESTA FORMA, FINS I TOT, ES POT SANAR.

Paraules de la directora, transcrites per Jara Yáñez en la seva entrevista a Caimán CdC, octubre de 2024.

Guió, Mar Coll i Valentina Viso, a partir de la novel·la “Las madres no” de Katixa Aguirre

España, 2024.

Duració, 111 minuts.

SINOPSI

Una dona escriptora, té una criatura volguda conjuntament amb la seva parella. Però aparentment, les coses no són tan fàcils, ni boniques, com sembla.

La directora, Mar Coll.

PARLEM de la IDEA i del GUIÓ

El llibre, “Las madres no” de Katixa Agirre (Tránsito, 2019) és el punt de partida i el vàrem treballar molt. Després de la meva aturada per la maternitat, vaig començar a parlar amb Valentina que és la meva millor amiga des dels deu anys, sobre la possibilitat de fer una pel·lícula que parlés del tema. Havíem parlat molt, de com se'ns havien desmuntat moltes idees preconcebudes sobre la maternitat, després que ella fou mare, ara que ho havíem sigut ambdues, era un bon moment per afrontar el tema. Immerses en això, Katixa em va enviar la novel·la i no només la vaig gaudir molt, sinó que també em va interpel·lar d'una forma molt especial. També em van demanar que acompanyés alguna presentació i tot plegat semblava una invitació i natural que l'adaptéssim al cinema. Del llibre no només em va agradar el to, sinó també la barreja que fa de ficció, crònica periodística i assaig (...)

Paraules de la directora, transcrites per Jara Yáñez en la seva entrevista a Caimán CdC, octubre de 2024.

QUÈ ENS DIU LA DIRECTORA, MAR COLL

Pensàvem que la millor manera de treballar era des de les vísceres i d'aquí ve el terror. Volíem que fos l'emoció que fes entendre el vertigen de la maternitat en els seus primers moments: el puerperi que és tan irracional i físic, tant de cos, de pit que s'infla i fa mal, de la cicatriu, de la por, de la son... És un viatge hormonal tan fort que s'emmarca en el terror, sent sempre conscient que, és un fals gènere perquè en la pel·lícula no passa res concret terrorífic, el que expliquem forma part d'un univers quotidià que expliquem apropiant-nos d'una narrativa de l'horror.

De Jara Yáñez, en una entrevista a la directora, publicat a Caimán CdC, octubre de 2024.

NÚRIA, opina

Pel meu gust, és una bona pel·lícula, sorprenentment empàtica i amb una actuació magistral per part de la protagonista- Laura Weissmahr-, que et va introduint en un estranyament gradual i perillós de la protagonista, en relació amb la seva maternitat.

Considero que és un tema molt valent i atrevit, per part de l'equip de la Mar Coll, de portar a la pantalla, en un temps on la maternitat està sobrevalorada i sembla que el moment sublim de qualsevol dona sigui aquest. Sense considerar que, res és tan ideal com a vegades es planteja i que la vida en si mateixa és una dificultat i que, una nova vida és un camí d'assoliment cap a la individualització i independització, sobretot, dels teus progenitors, per assolir la plenitud que és quan un és alguna cosa diferent i diferenciada d'aquests.

Molt ben explicat i il·lustrat el tema de l'estranyament de la protagonista en relació amb la seva situació.

M'ha agradat molt més del que em pensava. La recomano a totes les dones i també els homes perquè puguin entendre que les transformacions que pateix el cos d'una dona per assolir la maternitat, encara que naturals, no són fàcils i a vegades es poden complicar les coses de la dona que els pateix.

MARTINA, opina

Aquesta peça, diria que teatral pel pes que crec que ocupa el seu repartiment, s’emmarca de manera precisa en un moment exigent d’una parella. Passa de manera conscienciosa, aprofundint en cada tràngol que significa el mal pas concret de dues persones que no troben la manera d’acompanyar-se i protegir el petit que han fet arribar al món, units.

En destacaria sobretot que trobo que és una aposta valenta, ja que, el tema que tracta potser tira una mica endarrere, diria que per ser massa obscur i mostra la molt contradictòria que, pot esdevenir la vida per alguna gent. Quan per la resta, sembla que no hi ha perquè entrar en detall, en una cosa que potser per molts sols és essencial.

Em va agradar especialment el clima que es va crear a la sala, plena del tot malgrat ser petita, perquè tot i que la història dona per tot (menys per tirar coets), sembla que, compartir aquesta esfera que aconsegueix crear, va generar una temperatura global, allà dins, agradable. Enhorabona a tot l’equip, el treball que hi ha darrere de cada fragment del relat, és impecable, sense dubte els ingredients del que han cuinat plegats són de primera qualitat.

FILMOGRAFIA de MAR COLL

No han estat deu anys de silenci. Entre la seva anterior pel·lícula i Salve Maria, Mar Coll ha dirigit un curt, “La inquilina” i dues sèries, Matar al padre i Això no és Suècia”; malgrat tot, l'espera pel seu tercer llargmetratge, s'ha fet llarga.

Les seves dos anteriors films són, “Tres dias con la familia” (2009) i “Todos queremos lo mejor para ella” (2013).

Paraules de Violeta Kovacsics, en la seva crítica a Caimán CdC, octubre de 2024.

DE LA TRAJECTÒRIA DE MAR COLL

El temps pesa, i per això segurament, “Salve Maria” tingui a veure en pensar-la com un film de maduresa, d'una cineasta en plenitud que, ha volgut aproximar-se a un tema aparentment de moda i tan suat en el cinema espanyol, com és el de maternitat. Ho ha fet però, des d'un altre lloc, amb la voluntat ferma de revelar els confins més foscos d'aquesta i des de el compromís de rebutjar qualsevol resquícia de condescendència.

Paraules de Violeta Kovacsics, en la seva crítica a Caimán CdC, octubre de 2024.

Fitxa completa i més informacions a :

https://www.filmaffinity.com/es/film663680.html

THE SUBSTANCE. Directora, Coralie Fargeat

EL DISCURS MERAMENT ARGUMENTAL, RESULTA EVIDENT: EL QÜESTIONAMENT DELS ESTEREOTIPS GENERATS PER LES FANTASIES MASCULINES EN LA INDÚSTRIA DE L'ESPECTACLE I LES SEVES NOCIVES CONSEQÜÈNCIES, EN PROPICIAR LA RECERCA D'UNA BELLESA ARTIFICIAL FORÇADA A LLUITAR, CONTRA EL PAS DEL TEMPS.

(...)AQUEST MENYSPREABLE DISCURS QUE TRANSMETEN LES IMATGES: EL PLAER DE DEFORMAR, ESQUARTERAR, TROSSEJAR EL COS FEMENÍ. O D'OFERIR-LO PER DELECTAR-SE EN LA MIRADA D'UN ESPECTADOR RIALLER. PER MOLT QUE AQUESTES NO SIGUIN LES SEVES PRETENSIONS INICIALS.

(...)UNES INTENCIONS TAN DIGNES D'ATENCIÓ MEREIXEN UNA PEL·LÍCULA ADULTA I NO UN FESTIVAL DE TRIPERIA CARICATURESCA.

Paraules de Carlos F. Heredero, en la seva crítica a Caimán CdC, octubre de 2024.

LA SUBSTÀNCIA ÉS UNA PEL·LÍCULA LLETJA, EXCESSIVA, IRREGULAR. I, TAL MANERA, NO PODRIA SER D'UNA ALTRA FORMA.

Paraules de Daniela Urzola en la seva crítica per Caimán CdC, octubre de 2024.

Guió, Coralie Fargeat.

Regne Unit, 2024.

Premi al millor guió, Festival de Cannes 2024.

Duració, 140 minuts.

SINOPSI

Una estrella en decadència utilitza un procediment ocult per transformar-se en una millor versió més jove, d'ella mateixa. Però, matriu i versió, són una mateixa cosa, aquestes són les regles.

Daniela Urzola en la seva crítica per Caimán CdC, octubre de 2024.

La directora, Caroline Fargeat.

Els cinemes ja tremolen davant de l'arribada del vendaval de body horror feminista de “La sustancia”. Amb un sorollós pas pel Festival de Cannes que, li va valdre a la realitzadora francesa el premi al Millor Guió, el film-escàndol de la temporada aterra a les nostres pantalles disposades a remoure consciències i reivindicar l'empoderament de Demi Moore i Margaret Qualley.

Escrit per M. Yañez en la seva crònica del Festival de Cannes, Fotogrames, octubre de 2024.

Aquí la protagonista entra en conflicte amb una versió millorada d'ella mateixa, en una visualització de la misogínia interioritzada com a monstre que s'alimenta i creix a partir de l'autoodi fins a desembocar en una espiral paroxística d'autodestrucció.

Escrit per Eulàlia Iglesias en el seu article, La mujer y el monstruo, Caimán CdC.

NÚRIA opina.

Sento dir que aquesta pel·lícula, pel meu parer, és tan desfasada i excessiva que acaba aconseguint l'efecte contrari del que pretén.

Al final, si hi ha alguna cosa fastigosa és l'envelliment, la degeneració del cos i la decrepitud física que aquesta comporta... Potser aquest és un producte per a adolescents que, no entendran res, però tindran excessos i ensurts a dojo... i pensaran que tenir un cos jove és un paradís, mentre que ser vell, no és res més que un fastig.

Vaig sortir del cine malalta, res més lluny del que em pensava que anava a veure.

No l'aconsello a cap persona, ni en cap edat.

MARTINA opina

Personalment, no tinc massa a dir d’una proposta que sobretot m’inquieta, ja que, no tinc clar a qui es dirigeix, com a viatge atàvic i la que amb tantes evidències del que crec que simbolitza, inevitablement se’t fa de mal gust i amb ganes de ser-ho.

L’arrel de tot potser, reivindica la feblesa de la concepció tradicional de la bellesa, estripa la violència del patriarcat i es fixa en l’esclavatge de la dona amb la seva imatge. Ho dic per apuntar alguna cosa.

Però per mi, passar dues hores d’agonia, amb una melodia envoltant frenètica i una violència física i psíquica constant, a més en creixent, no és una tarda fruit de la meva devoció.

Fitxa completa i més informacions a:

https://www.filmaffinity.com/es/film833687.html

LA HABITACIÓN DE AL LADO. Director, Pedro Almodóvar.

EN UN SOBRI COP DE SAVIESA, ALMODÓVAR ENS RECORDA QUE, COM SOSTENIA KAFKA, EL SENTIT DE LA VIDA ÉS QUE S'ATURA.

Tret de la crítica de Fotogrames, feta per Manu Yañez, Fotogrames, octubre de 2024.

AQUESTA NOVA PEL·LÍCULA D'ALMODÓVAR, POT SER INTERPRETADA COM EL GEST D'UN ARTISTA, EL MATEIX CINEASTA QUE, TRACTA DE SUPERAR LA SEVA POR A LA MORT A TRAVÉS DE LA CREACIÓ.

Escrit per Jara Yáñez en la seva crítica a Caimán CdC, octubre de 2024.

UNA VIBRANT SONATA HIVERNAL EN LA QUAL LA VIDA I LA MORT ES CONCILIEN PER DONAR COMPTES DEL VALOR DE LES ALIANCES AFECTIVES I DELS LLEGATS FAMILIARS.

Tret de la crítica de Fotogrames, feta per Manu Yañez, Fotogrames, octubre de 2024.

Guió, Pedro Almodóvar, basada en la novel·la “Cuál és tu tormento”, de l'escriptora Sigrid Nuñez.

España, 2024.

Duració, 110 minuts.

Lleó d'or del Festival de Venècia, 2024.

SINOPSI

El relat imaginat per Sigrid Nuñez, és el d'una dona malalta de càncer terminal- Martha, Tilda Swinton- que, li demana a una amiga- Ingrid, Julianne Moore- que, feia molt de temps que no veia, l'acompanyi en el periple final de la seva vida.

Tret de la crítica de Fotogrames, feta per Manu Yañez, Fotogrames, octubre de 2024.

Almodòvar amb l'alegria del Lleó d'Or.

D'ON HA TRET ALMODÓVAR AQUESTA HISTÒRIA?

Les històries de dones acostumen a ser històries tristes. Aquesta frase transparent i punxant, amb la que l'escriptora novaiorquesa Sigrid Nuñez obre un dels capítols del seu llibre, “Quin és el teu turment”, podria llegir-se com una pertinent definició de l'univers de Pedro Almodóvar. Dit això no sorprèn que, la novel·la en qüestió així il·luminat una pel·lícula com “La habitación de al lado”, una de les més transparents i punxants del director manxec.

Tret de la crítica de Fotogrames, feta per Manu Yañez, Fotogrames, octubre de 2024.

NÚRIA opina

No diré massa coses sobre un film sobre el qual s'han escrit i s'escriuran tantes coses, segurament m'és interessants que les meves.

Sóc una fan incondicional de les pel·lícules de l'Almodóvar, d'ençà que va començar a produir-les i alguns se'ls miraven com el noi raret i estrafolari madrileny que el que volia era escandalitzar i cridar l'atenció... D'això ha passat molt de temps i ara, tothom reconeix la seva vàlua.

Sortosament, l'Almodóvar i jo hem envellit junts i ara ell fa unes pel·lícules i explica unes històries amb les quals em sento plenament identificada, encara que el seu món material s'ha anat sofisticant i el meu s'ha anat austeritzant, coincidim amb el món d'interessos filosòfics que motiven el nostre pensament i les nostres produccions artístiques. Per mi malgrat els temes puguin semblat massa transcendents o tristos... Quan m'assec a la butaca del cinema per veure la seva darrera pel·lícula, torno a casa i serà estrany que em faci sentir malament o no em complagui, ja que caminem amb una mateixa sintonia filosòfica i cultural i els seus referents, són per mi fàcilment reconeixibles i compartibles.

Si puc dir alguna coseta que no m'ha acabat de fer el pes, han estat els quinze minuts finals després de mort de la Martha. Segons el meu parer i gust, totalment innecessaris. Potser una segona visió, em farà canviar d'opinió

Film, on l'estètica i l'ètica es donen la mà per caminar juntes i equilibrar-se i no trencar la màgia de l'encanteri.

Gràcies, Pedro!

MARTINA opina

Per mi Almodóvar sempre és una opció lluminosa, plena de fantasia en tots els seus registres, la que a més, mai em deixa indiferent. Aquesta vegada m’ha agradat particularment, la paràbola que existeix, en l’anunciada rapidesa buscada d’una història que no pot arribar saltant al seu final. Potser la mort anunciada es proclama exhausta, abans de poder afluixar, amb aquesta manera pròpia de no deixar que el seriós de la vida, evident fins i tot, perdi color. A sobre aconseguint profunditat i que desplegui tots els seus elements. En suma, em sembla magistral, una peça molt hospitalària.

Sincerament, aquest cineasta sempre m’ha captivat per la seva màgia, amb un estil capaç de lliurar uns personatges estrafolaris a l'audiència, perquè tot i la seva peculiaritat, els sentim molt propers i fins i tot ens interessin les seves extravagàncies. Tot sense que ens increpi la seva estridència, ni les rareses que els permeten anar fent.

M’agrada també que el debat necessari de l’eutanàsia vagi esdevenint cada vegada més florit, sense tot aquest tabú que hem construït culturalment, al voltant de la mort. Per què de mica en mica, com a societat tinguem més elements per desconstruir aquesta realitat que impera, en un sistema penal que considera que LA VIDA ES UN DERECHO DEL QUE NO SE PUEDE DISPONER. Ja que com a lletrada, aquest article del Codi Penal del nostre context legislatiu, confesso que va marcar-me ja en la meva etapa estudiantil i em satisfà saber que estem treballant per relatar un destí elegit i més confortable.

Fitxa completa, crítiques i més informacions:

https://www.filmaffinity.com/es/film249352.html

AGERMANAMENTS AMB GRANS OBRES DEL PASSAT

Almodóvar ens proposa com és costum amb el seus films un personalíssim agermanaments, cinèfils amb grans obres del passat. Així trobem l'ombra de “Persona” (1966) d'Ingmar Bergman- que dóna una aura espectacular i fantasmagòrica a la comunió entre les dues protagonistes o també el record de “Los muertos” de James Joyce que John Huston va adaptar en “Dublineses” (1987).

Tret de la crítica de Fotogrames, feta per Manu Yañez, Fotogrames, octubre de 2024.

LA CULTURA com a MOTOR

La cultura com un dels grans motors de l'existència, passeja per cada detall de la posada en escena. Així trobem, alguna foto de Cristina García Rodero, quadres de la sèrie Flores de Jorge Galindo i el mateix Almodóvar decorant parets. La seqüència final de la neu de Dublineses (Los muertos) (John Huston, 1987), recreada o reproduïda, es converteix amb el motiu que puntua el film en tres moments essencials, i la pintura d'Estat Units del SXX, representada a través de dos grans artistes de la soledat com són, Andrew Wyeth (del que es reprodueix el quadre Christina's World en el flashback de l'incendi) o Edward Hopper (del que penja en la casa del bosc, Gente al sol, no se sap si orinal o fals, que estableix una relació directa amb les gandules de la terrassa on tantes vegades s'estiraran les protagonistes) col·laboren en aquesta (con) fusió entre vida, art i cinema que genera i alimenta el joc referencial tan característic d'Almodóvar.

Escrit per Jara Yáñez en la seva crítica a Caimán CdC, octubre de 2024.

On està la casa on Ingrid i Martha, van a passar els ultims dies de Martha:

https://www.vogue.es/articulos/casa-almodovar-la-habitacion-pedro-almodovar-casa-escorial

Una entrevista amb Almodóvar, rica i interessant, on parla de les seves pel·lícules i la seva relació amb la mort:

https://www.youtube.com/watch?v=kBA6MW0rMas&t=5s

SOY NEVENKA. Directora, Iciar Bollain.

UN ESDEVENIMENT QUE VA ACABAR EN ELS TIBUNALS, PERÒ QUE, VA SUPOSAR UN DESCRÈDIT PÚBLIC DE LA DENUNCIANT, EL SEU TESTIMONI NO ES VA CREURE I NO VA SER CONSIDERADA COM A VÍCTIMA, QUAN LES EVIDÈNCIES APUNTAVEN TOTES CAP AL CONTRARI.

Escrit per Fernando Bernal a la seva crítica a Caimán CdC, octubre de 2024.

TRANSMET LA VULNERABILITAT I INEXPERIÈNCIA D'ALGÚ QUE S'ENFRONTA MOLT JOVE I SENSE REFERENTS AL GOLIAT DEL MASCLISME SISTÈMIC.

Dit per Eulàlia Iglesias, en la seva crítica per Fotogrames, octubre de 2024.

A MI EM SEMBLA QUE TOT CINEMA ÉS POLÍTIC, TANT PEL QUE EXPLICA COM PEL QUE NO EXPLICA.

Paraules d'Iciar Bollain, transcrites per I. Navarro, en la seva entrevista a Fotogrames, octubre de 2024.

Guió, Isa Campo i Itziar Bollain

Duració, 112 minuts.

España, 2024.

SINOPSI

L'any 2000, Nevenka Fernández, de 24 anys, consellera d'Hisenda a l'Ajuntament de Ponferrada, pateix una persecució implacable, tant sentimental com professional, per part de l'alcalde, un home acostumat a fer la seva voluntat tant en el personal, com el polític. Nevenka decideix denunciar-lo tot i que sap que haurà de pagar un preu molt alt: el seu entorn no li dóna suport, la societat de Ponferrada li dóna l'esquena i els mitjans la sotmeten a un judici públic. El seu cas inicia el moviment#metoo, molt abans que s'inventi el terme. Una història basada en un cas real que converteix a la seva protagonista en una pionera, en portar per primera vegada, a un polític influent i popular, davant dels tribunals per assetjament laboral i sexual.

Filmaffinity

La directora Iciar Bollain

DELS ESDEVENIMENTS I EL GUIÓ

Iciar Bollín torna a comptar amb la col·laboració en l'escriptura d'Isa Campo, guionista, cineasta i còmplice habitual d'Isaki Lacuesta. Ambdues escriuen un llibret que parteix del documental, en el sentit d'investigació dels fets i d'anar a parar a les fonts originals com a suport de l'escriptura, per plasmar el real per mitjà de la ficció. Aquí es tracta, al mateix temps d'explicar una història- desvetllada abans en el llibre de Juan José Millás, que prenen com un dels punts de partida- i d'assistir, per mitjà dels dispositius del cinema, a la construcció d'un discurs públic (i privat)- elaborat en el seu moment per la societat i els mitjans de comunicació- al voltant del cas d'abusos denunciat per una consellera de l'Ajuntament de Ponferrada que, va patir durant un temps l'assetjament de l'alcalde la ciutat.

Escrit per Fernando Bernal a la seva crítica a Caimán CdC, octubre de 2024.

En la investigació per fer el film va participar Nevenka: la vàrem anar a conèixer per saber com ella ho havia viscut. Hi ha moltes coses que no estan ni el documental, ni en el llibre de Millás... No ho hauríem pogut fer sense ella. Una de les decisions més evidents del guió és que la història tingui un únic punt de vista, el de Nevenka.

Paraules d'Iciar Bollain, transcrites per I. Navarro, en la seva entrevista a Fotogrames, octubre de 2024

TOT PREPARANT EL FILM

MIREIA ORIOL amb NEVENKA

Mireia Oriol explica que, per preparar el film va establir relació amb Nevenka i que molt aviat van establir un vincle molt intens durant el procés de preparació i rodatge de la pel·lícula, encara avui continua. Li va regalar una agulla amb dos sols que porta en l'última seqüència. Quan me'l va donar em va die que, ella i jo érem dos sols i que sempre estaríem unides, així que també el porto tatuat, diu Mireia Oriol. Diu que quan surten coses bones de la pel·lícula als diaris, li escriu i que tenen un vincle molt especial.

Tret de l'entrevista a l'actriu Mireia Oriol, publicada a Fotogrames, octubre de 2024.

NÚRIA, opina.

Crec que és un tipus de pel·lícula molt necessària i que planteja un tipus de discurs molt necessari, en aquests moments de descrèdit de la política i dels polítics, no només pel fet denunciat, sinó també per reclamar l'honestedat d'alguns polítics que entren en aquests afers, no només amb l'afany de fer carrera, sinó també de fer un bé a la ciutadania, amb voluntat de servei, defensant els interessos d'aquesta.

La pel·lícula explica molt bé com es pot caure en la xarxa d'un assetjador malgrat que siguis una persona forta, decidida i que sap allò què vol i els mecanismes que aquest fa servir per debilitar-te i acovardir-te... I, finalment, retratar una societat patriarcal i tancada i amb molts prejudicis, on la llibertat sexual de la dona encara està limitada a les expectatives de l'home. I on la justícia, fins avui, no ha estat imparcial i justa.

Ens queda un llarg camí per fer i amb aquesta bona pel·lícula, l'anem fent.

Unes interpretacions de primera tant per la Mireia Oriol que fa de Nevenka, com d'Urko Olazabal que, fa de l'assetjador d'alcalde de Ponferrada.

Gràcies, Iciar Bollain, Isa Campo i tot l'equip que ha fet aquest film possible.

MARTINA opina

Vaga la pena comentar que hi ha històries que, una vegada conegudes, no et quedes millor. Tot i que no hi ha dubtes que s’han de fer públiques. De fet, un cop vistes, prens una consciència superior del valor d’entendre, des de llocs diferents, les misèries que ens envolten.

Aquesta crònica és la d’una dona excepcional, plena de determinació, una persona que aporta al planeta una forma de comprensió colpidora i amb la suficient valentia per il·luminar l’enfocament d’un problema inquietant. De la que crec que és important valorar la forma genuïna com s’ha escollit explicar part de la complexitat dels elements clau, per entendre el concepte penal, que personalment considero més complex. Concretament al que s’enfronta a la trista realitat de castigar les agressions sexuals.

De fet, personalment vull agrair a la directora, cineasta entregada, la seva engruna. Filtrant el que pot significar i triant sols allò que vol per simplificar la lectura d’uns fets dels quals se’n deriven múltiples conseqüències. Sense perdre el rumb del què ens vol dir expressament. Asenyalant per sobre de tot, allò que considera clau, perquè tots els públics puguin entendre on vol arribar. En concret em sembla essencial que parlem sense por de la societat que acull conductes brutals, les accepta i les tolera per submissió a la corrupció. Potser per l’horror a la realitat o per les conseqüències de conviure amb un passat, que ha acceptat uns patrons, maneres brutals que s’han instal·lat. Marcant uns llindars de dolor que s’han d'admetre, els que està clar que no es poden acceptar sense patiment.

Segurament no cal dir-ho, però a la protagonista crec que també cal donar-li les gràcies directament, per voler repetir-nos que tot i ésser conscient del seu malson, sense denúncia no hi ha canvis col·lectius o almenys intent de reversió compartida. Tot i que totes les persones que hem acompanyat a víctimes, sabem com ella ens il·lustra tan bé, que el sistema és totalment insuficient. Que li falta avançar molt, per poder servir per atendre casos com els que s’explica, sense maltractar ni castigar encara més a les denunciants.

Fitxa completa i altres informacions:

https://www.filmaffinity.com/es/film435531.html

ON S'HA FET EL RODATGE I PER QUÈ?

Una pel·lícula amb vocació realista, però per problemes “administratius”, no s'ha pogut rodar a Ponferrada i ha hagut de rodar-se a Zamora. Actualment, a Ponferrada torna a haver-hi un ajuntament del PP i la història continua sent molt incòmoda, per molta gent.

Paraules de I. Navarro, en la seva entrevista a Fotogrames, octubre de 2024.

EL 47. Director, Marcel Barrena.

UNA CRIDA A LA LLUITA I A LA SOLIDARITAT AMB LES CAUSES JUSTES.

Escrit per, Carlos F. Heredero, en la seva crítica a Caimán CdC, octubre de 2024.

TOTS REMANT A FAVOR PER EXPLICAR LA HISTÒRIA D'AQUELLA BARCELONA QUE, EN EL FONS ÉS LA HISTÒRIA DE LA MAJORIA DE CIUTATS ESPANYOLES QUE VAN ACOLLIR A AQUELLS QUE BUSCAVEN L'OPORTUNITAT DE PROGRESSAR I LLAURAR-SE UN FUTUR FORA DE LA SEVA TERRA.

ELS SONA?

Escrit per Blai Morell a la seva crítica per Fotogrames, setembre de 2024.

Guió, Marcel Barrena i Alberto Marín.

España, 2024.

Duració, 110 minuts.

SINOPSI

El 47 explica la història d'un acte de dissidència pacífica i el moviment de veïns de base que el 1978 va transformar Barcelona i va canviar la imatge dels suburbis per sempre. Manolo Vital un conductor d'autobús de la línia 47, d'acord amb els veïns, va fer pujar aquest autobús fins a Torre Baró, per demostrar a l'Ajuntament que allò que havien dit que no podia arribar, era mentida.

En part, tret de Filmaffinity.

El director, Marcel Barrena.

DE QUÈ VA, QUÈ EXPLICA, COM HO EXPLICA, segons Carlos F. Heredero.

L'agradable sorpresa és trobar-nos amb una rara avis en el cine espanyol: una pel·lícula amb explícita consciència de classe en termes rigorosament marxistes que, assumeix de forma conseqüent el punt de vista, no només del seu protagonista, sinó també de la seva extracció social: un emigrant extremeny, d'una família represaliada pel franquisme de postguerra, instal·lat conjuntament amb altres humils xarnegos a Torre Baró, un lloc de la perifèria barcelonina on el seu origen rau en les xaboles construïdes amb les seves pròpies mans de les persones immigrades que si van anar instal·lant- en un terreny sense ni serveis públics, ni sanitat, ni transports- en precàries barriades de la ciutat Comtal als anys cinquanta, quan la gran onada migratòria acaba configurant el cinturó proletari d'una de les més grans ciutats d'Espanya.

Ho explica, Carlos F. Heredero, en la seva crítica a Caimán CdC, octubre de 2024.

NÚRIA opina.

Aquest film, no tenia massa ganes d'anar-lo a veure al cinema, pensava que ja el veuria en alguna plataforma. M'ha fet canviar d'opinió dues coses, per un costat la gent amiga que l'anaven a veure i els agradava molt i per l'altre, el fet que la Martina volgués veure-la.

La veritat és que no m'ha decebut gens i el seu protagonista que és un veritable geni de la interpretació, tampoc.

Després he pensat que, pel seu plantejament podia arribar a ser una història que agradés molt a la gent de la meva edat i prou, però no, ja que, a casa l'hem vist tres generacions i a totes ens ha agradat. Aleshores, em pregunto que té aquesta història perquè t'acabi fent saltar les llàgrimes quan la Zoe Bonafonte, que interpreta la filla adolescent de Manuel Vital, canta a cappella El gallo Rojo?

Doncs penso que, remou la part més profunda que totes tenim i forma part dels nostres orígens, i és que des de la proximitat o llunyania dels temps, totes venim de llocs diferents, segurament que, algun dels nostres avantpassats van marxar de les terres on van néixer, per millorar la seva vida i la dels seus descendents.

M'ha divertit l'homenatge a Pasqual Maragall a través del personatge que interpreta Carlos Cuevas i el retrat de la manera peculiar i nefasta que té l'administració política d'escoltar les necessitats dels ciutadans, d'una forma falsament condescendent i amable; quan canviarà això?

L'altra qüestió que crec que tots necessitem i que és la funció de l'art que, ens emocionin i que ens qüestionin, i penso que, el film o fa amb escreix.

La nostra realitat en aquests moments és que el capitalisme dominant ha aconseguit infiltrar-nos en sang un individualisme menfotista que està molt aferrat, però al mateix temps és molt feble i si toquem els fils de la nostra essència humana i social, com ho fa aquesta pel·lícula, molt aviat se'n va a can Pistraus.

Gràcies, Marcel Barrena per haver fet possible aquesta pel·lícula i a tota la resta d'equip que l'ha interpretat i gestionat.

MARTINA opina.

Sobretot m’ha agradat estar a una sala de cinema plena de gent que s’il·luminava, fent memòria de l’ADN de l’origen popular de la majoria de gent de Barcelona, des de l’orgull d’entendre les concentracions humanes a les zones urbanes, com fins i tot una oportunitat per sumar amb d’altres. M’ha fet vibrar l’enaltiment a la necessitat de consciència, posant valor a com les situacions i coses col·lectives poden millorar molt, gràcies a nosaltres, més encara si ens ajuntem i ens impliquem suficient, per a fer-ho plegats.

D’aquesta pel·lícula se’n parla molt, potser no tant pel que explica, que crec que és sabut per quasi tothom. Però segurament per la proximitat de les vides dels personatges i l’estret marge d’interpretació del que vol venir a dir. És clar que arrenca amb una commemoració a la militància, segueix amb la defensa de no banalitzar els orígens de cadascú, i mentrestant converteix a totes les històries individuals en un veritable motor d’entusiasme.

Personalment, n’he gaudit pel que he exposat i fins i tot m’he divertit amb què retrata més fredament. Especialment per com, sense fer-ne una frivolitat, fa mofa de les diferents relacions existents, singularment la del protagonista tractant amb una administració acomodada, que tot i estar en la transició democràtica, escolta però sols amb dosis moderades de devoció pels altres.

Revisar la filmografia d'aquest director, fa molt goig, ja que queda clar que, ha fet una aposta ferma per les causes justes: 

https://www.filmaffinity.com/es/name.php?name-id=410485627

VOLVERÉIS. Director, Jonás Trueba.

DE LA MÉS ABSOLUTA SENZILLESA EN LA SEVA PREMISSA, A LA GRAN I JOIOSA COMPLEXITAT QUE BATEGA DINS EL SEU INTERIOR.

Escrit per Beatriz Martínez, a Fotogrames, setembre 2024.

Guió, Jonás Trueba, Itsaso Arana, Vito Sanz.

Durada 114 minuts

Premi Principal Quincena de Cineastas de Cannes, 2024.

España, 2024.

Itsaso Arana, Jonás Trueba i Vito Sanz.

NÚRIA, opina

Una molt bona pel·lícula per començar la nova temporada de Cinema Mare i Filla.

Per les meves preferències i pel que jo entenc què ha de ser i és una bona pel·lícula, aquesta, té totes les qualitats: la primera, un sentit de l'humor intel·ligent i irònic que ens permet riure-se'n de nosaltres mateixos que, crec que és molt important per mantenir-se amb dignitat a la vida i sobreviure, em corprèn la gent que sap fer-ho amb elegància i sense ressentiment. La segona, és la qualitat de saber convertir qualsevol esdeveniment corrent de la vida quotidiana en un fet observable, criticable i objecte de reflexió. I, la tercera i última fer servir els elements del llenguatge cinematogràfic per convertir una narració, en un objecte artístic, on busca la bellesa i la troba d'una forma natural sense artificis.

Amb aquests tres elements en tinc prou per sentir-me feliç i satisfeta d'haver anat al cine... Gràcies a Jonàs Trueba!

Ahhh, disculpeu, n'hi ha una quarta que, és poder compartir tota aquesta experiència amb la Martina.

MARTINA opina

Potser, només podríem dir que, aquesta peça fa riure, ens il·lumina i a sobre ens ajuda a conviure millor amb la nostra inquietud sobre la tempesta sentimental en què, sovint ens reguen els amors. Però pel molt divertiment que ens va suposar, considero que seria dir massa poc, quan certament és cinema aparentment insuls, però pel meu gust, fet amb molt d’art i talent.

De fet, es tracta d’una comèdia que parla del tema universal i que sempre ha preocupat a la humanitat. Mitjançant una història apartament previsible i uns personatges que desprenen un magnetisme evident. Tot amb una alegre melodia que flueix entre la realitat i la ficció, anant del present i al futur. Fent amb un joc de contenció del suspens, que et transporta alegrement per tot arreu, sense que t’interessi del tot, saber on ets.

Crec que vaga la pena, et convida a estimar més i millor, tot i no saber-ne gaire. Sense cap mena de dubte ha sigut una excel·lent proposta per engegar la temporada!

Fitxa completa, sinopsi i altres informacions: 

https://www.filmaffinity.com/es/film126172.html