HOBBIT. AN UNEXPECTED JOURNEY.Director, Peter Jackson

El director, Peter Jackson

L'escriptor Tolkien creador de la novel·la, mort al 1973 a Anglaterra

Núria opina, HOBBIT, An Unexpected Journey

Ho he passat molt bé anant a veure aquesta pel·lícula que és un veritable espectacle visual, on l'element predominant d'aquesta és la imaginació.

Una imaginació, portada a terme amb suficients mitjans tècnics, com per poder crear mons on hi ha éssers curiosos, estrafolaris, singulars i variats. Surten diferents grups “humanoides” o “animaloides”, segons s'aproximin o allunyin més de les propietats dels humans. Grups marcats per uns costums de vida i un fort ànim de sobreviure en el seu món o fora d'aquest..., conquerint territoris que no són els seus amb la força bruta i despietada, o intentant recuperar allò que hom considera seu, ajudant-se els uns als altres o traint-se..., amb tots aquests elements i molts d'altres, Tolkien va inventar una fantasia que, en Peter Jackson ha sabut recrear molt bé permetent-nos entrar-hi i conèixer mons fantàstics plàsticament on hi poden trobar representades totes les passions, pecats i virtuts de la nostra societat i on sempre s'acaba imposant la bondat per sobre de la maldat, tant de bo el món real fos així !

Un film per passar-ho bé si ens agraden les històries fantàstiques i sinó, per provar-ho no perdem res, potser descobrirem una nova faceta nostra que no coneixíem. Imprescindible veure-la al cine amb pantalla gran i ulleres 3D.

Martina opina, HOBBIT, An Unexpected Journey

Abans de decidir sobre quina seria la nostra elecció per la sessió d'aquesta setmana, dubtàvem sobre si ser fidels a la nostra aposta pel cine fet a casa, o obrir els nostres horitzons. Finalment hem decidit, anar a veure quelcom més popular però que, se'ns dubte mereix de l'exhibició en sala: EL HOBBIT.

Malgrat la crítica està especialment obsessionada amb la durada excessiva, jo crec que, més aviat és una qüestió de les ganes d'entrar en un món de fantasia i del temps que hom disposi per fer-ho. Vull dir que, evidentment que gairebé tres hores asseguda en una butaca no són fàcils, però el viatge en el qual aquesta narració ens transporta, els paisatges i "todo lo demàs también", són totalment d'un altre món i tampoc tindria massa sentit fer-ho breument. Tan per tant, si no hi estàs disposat a dedicar-hi temps, no la vagis a veure i ja està.

Els escenaris de la pel·lícula, a mi em semblen al·lucinants i si no fos pel fet que l'ordre que ens han anat proporcionant la serie del Senyor dels Anells, ens provoca una espècie de desconcert permanent o sensació de ja haver vist tot allò prèviament, crec que aquesta, és la millor de totes elles. M'agrada també el sentit que té el viatge dels protagonistes i perquè no, mencionar un final obert però encaminat cap a un desenvolupament feliç. Tot i que, criticaria la falta d'intensitat en els detalls de les lluites, ja que, realment posats a fer-ho magnificent, podrien haver jugat un pèl més en posar-te en situació de perill, portant els personatges al límit.

Del cine en 3D, em sorprèn que bàsicament sigui tan impressionat amb el tema dels ocells o objectes voladors. I posats que, com veieu, no tinc massa res a dir, però és Nadal, demanaria obertament que algun fanàtic de l'ornitologia faci una super producció de les migracions d'ocells amb ultralleuger, potser, o el que més s'escaigui per fer-nos gaudir de l'espectacle, ja que, realment sembla que aquests surtin de la pantalla.

CESAR DEBE MORIR. Director, germans TAVIANI

Núria opina, CESAR DEBE MORIR

Pel·lícula dura, molt dura, per l'estètica i pel context, però profundament bella.

Una tasca que potser pot semblar utòpica, faraònica i fins i tot absurda, la de representar el Juli Cèsar de Shakespeare amb un grup de presos, la majoria procedent del crim organitzat de la màfia italiana, de la presó d'alta seguretat de Robbinia.

Resultats, uns actors amb una força dramàtica imparable que supuren autenticitat per tots els porós de la seva actuació.

Una idea molt interessant a defensar, la de la força imparable de l'art com a redemptora, i la dels clàssics com a portadors de valors universals que perduren en el temps.

Gràcies als germans Taviani, per la seva valentia al oferir-nos aquesta obra tan emocionant.

Martina opina, CESAR DEBE MORIR

Una pel·lícula a mig camí entre el genere documental i el drama. Una narració fantàstica dels germans Taviani, basada en fets reals, en la que ens relata com el teatre i l'art en general serveixen com a eina per fer aflorar sentiments d'allò més humans.

Mitjançant el procés de preparació d'una representació del “Juli Cesar” del gran geni de la literatura universal Wiliam Shakespeare, els presos d'una presó italiana posen en escena un fervent debat sobre el valor del poder i la necessitat de fer prevaldre l'interès general per sobre del particular. Tot plegat, una bella paradoxa sobre la realitat d'aquestes persones, les quals en tot el procés de creació i assaig de la representació, et permeten entrar subtilment en les seves vides.

M'agrada el llenguatge utilitzat pels directors, ja que, malgrat ser una pel·lícula amb pocs recursos escenogràfics, donat que en cap moment surten del recinte de la presó, estèticament és preciosa i molt ben cuidada.

També em sembla molt equilibrat el tractament de la caracterització dels protagonistes, doncs ens explica a priori quins són els seus antecedents, de manera tal que hom coneix les seves condemnes, la majoria d'elles relacionats amb crims de la màfia o trafic de drogues, en tot cas aquestes, no adquireixen un paper primordial i per contra si que ho fa, la relació amb el personatge que se'ls adjudica i la defensa d'aquest que cadascun d'ells fa.

L'única cosa que se'm va fer difícil fou seguir el text teatral, perquè constantment em donava la sensació que no estava essent capaç de seguir-lo.

Em sembla una pel·lícula molt poètica i amb un final èticament molt ple de força amb la frase que un dels presos diu: “ fins que no vaig descobrir l'art no vaig adonar-me que aquesta cel·la era una veritable presó” Acte seguit tots i cadascun dels que representaven la peça teatral tornen a les seves cel·les. En el comentari final, explica, com alguns dels presos van donar continuïtat a l'experiència escrivint libres i fent actors. M'agrada la manera d'explicar la història senzilla i humilment, sense tafanejar en la vida d'unes persones que han omplert la seva vida amb unes experiències amb la bellesa.

ELFESTIN DE BABETTE. Director, Gabriel Axel

El director Gabriel Axel

Núria opina. ELFESTIN DE BABETTE

Aquesta joia minimalista del cinema ha complert 25 anys. Està basada en una novel·la d'Isak Dinesen, seudònim utiltzat per la baronesa Karen Blixen que, és la mateixa autora de “Memòries d'Àfrica”. El seu director Gabriel Axel danès que actualment té 94 anys, com la meva mare, encara és capaç de dir frases tan significatives per gaudir amb tota la intensitat de la pel·lícula, com aquesta : “ l'art és una metàfora sobre la llibertat que pot conduir-nos a la felicitat”

Els mitjans tècnics d'avui per fer cinema han arribat bastant lluny i força allunyats d'aquesta pel·lícula, tan rudimentària des d'aquest punt de vista, però tan absolutament genial a l'hora de posar-nos davant dels ulls qüestions tan importants com la renúncia, l'amor al pròxim, l'egoisme del pare, l'adaptació a tot allò que la vida ens va donant sense viure-ho com una frustració..., i altres que hom pot anar descobrint, en totes aquelles pel·lícules que el que fan és plantejar-nos qüestions més enllà de la història explicita que ens està explicant. Un cinema elaborant amb molts menys recursos que avui però utilitzats amb molta saviesa.

Aquesta és una història situada a la part nord de Dinamarca,......, durant el segle dinou, en un ambient molt tancat, on arriba una dona d'un altre món francesa, la Babette......

Aquests és un film on els silencis són més significatius que les paraules, però justament per això, aquestes quan apareixen tenen molta força i són a vegades colpidores.

Martina opina. EL FESTIN DE BABETTE

Aquesta obra d'art de ja fa 25 anys, ens recorda com el pas temps canvia substancialment les coses. Evidentment, és fantàstic poder anar al cinema a gaudir d'una altre època, però inevitablement et fa pensar que, tant la manera de fer cinema com la problemàtica que il·lustra està xapada a l'antiga.

Una immigrant francesa, exiliada política, es veu obligada a abandonar el seu estatus social benestant per refugiar-se a Dinamarca, en un petit poble de quatre cases, on en prou feines tenen peix sec i patata per passar el cru hivern. Aquesta senyora s'ofereix per servir a casa de dues dames del poble, molt bones persones i d'allò més entregades a la comunitat, però ni molt menys dotades dels recursos i imaginació de la nouvinguda. Amb art , entrega i les qualitats indubtables de la cuina francesa, aquesta honesta serventa aconsegueix portar una petita dosi d'alegria a la comunitat. Per tant, una temàtica d'allò més actual, com és el de posar en qüestió les pròpies costums, com a contrast amb les dels immigrants, que procuren buscar no viure massa lluny de les seves arrels. També en aquest film és molt important el plantejament que fa sobre el paper de l'art a les nostres vides.

En quan a l'estètica, a la fotografia i a l'impacte de les altres arts que inclou al cinema, en va fer pensar que “antaño” el pes de guió era més rellevant que ara. Potser només és una sensació personal, però és el gust d'assaborir un clàssic que et permet a més de gaudir de la seva excel·lent qualitat, fer un petit viatge en el temps.

HOLY MOTORS. Director : Leos Carax

El director, Leos Carax

Núria opina. HOLY MOTORS

Aquesta és una pel·lícula estranya, una gran metàfora mare, sobre els nostres temps, les seves diferents vides i perquè no, la nostra...De la metàfora mare neixen tot de noves metàfores filles que, constitueixen el fil narratiu d'aquest film.

Per construir totes aquestes metàfores filles, utilitza un personatge, el senyor Oscar, una mena d'actor esperpèntic, estrafolari i vital, que assumeix uns retalls de vida de diferents personatges que només existeixen en l'essència d'ell, el central. La majoria dels personatges són força extrems i alguns amb un toc futurista, allò que passa, no són situacions ni normals, ni habituals, tot passa en entorns la majoria de vegades no gaire comuns.

Tot aquest aquest garbuix, dóna com a resultat una història que exigeix unes determinades condicions per part de l'espectadora, que podrien ser: abandonar-te totalment al fil d'allò que passa a la pantalla sense esperar entendre res o estar molt atent i despert mentalment per tal d'anar interpretant allò que va passant en funció de les reaccions del propi cos, per tal de poder-la gaudir. Cap d'aquestes dues va ser la meva actitud, crec que no tenia el dia, i no la vaig veure en les condicions i per poder-la apreciar amb tota la seva dimensió estètic narrativa, caldrà tornar-la a veure.

Pel·lícula que, de cap de les maneres et deixa indiferent i et planteja moltes reflexions sobre la complexitat de la societat en que vivim, per mitja d'una ficció i una estètica molt adient als temps que corren, on si furgues una mica res és tal com se'ns aparenta...i tampoc sabem on ens porta tot plegat...., temps difícils on cal fer servir la imaginació i obrir els ulls, primera metàfora que planteja la pel·lícula.

Martina opina. HOLY MOTORS

     Aquesta és una narració de ficció, on un personatge d’edat avançada comença el dia sortint d’una gran mansió parisenca tot  despedint-se de dues criatures i una dona, que suposo que  hem de deduir, que són la família d’aquest senyor que se’n va a treballar. Seguidament, aquest puja a una luxosa limusina on la seva xòfer,  una dona elegant, formal, pausada i curosa, li explica que aquell dia tenen 11 cites planificades. D’aleshores ença comença un historia esbojarrada, frenètica , abstracte i estèticament molt cuidada, per una obra artística que, crec que convida a pensar que és del genere cinematogràfic  en el que cal fer-ne una interpetació individual.
     La meva, consisteix a pensar que el personatge principal il·lustra un actor de cine podria ser  del segle vinent, que té un ritme laboral trepidant en el qual ha d’interpretar a 11 personatges diferents. Pels quals, ha de lluitar amb una solitud i violència extrema, ja que sembla ser que, la mort és l’eix temàtic de la majoria de les històries. 
     Per mi, totes les històries que impliquen aquestes trobades, poden tenir un significat simbòlic i crec que poden aportar critiques molt interessants a la societat actual. És per això,  que vull que aquesta pel.licula,  es converteixi en una de les peces de la meva videoteca. La trobo que és original, analítica i que aporta idees interessants utilitzant de manera equilibrada tots els ingredients per una bona sessió de cinema de ficció: raresa, idees obertes i caòtiques, interpretacions de l’argument vario pintes i una especial cura en escollir la música, els actors, els escenaris i la posada en escena. 

FÈNIX 11*23. Directors: JOEL JOAN I SERGI LARA

Joel Joan,Nil Cardoner,Sergi Lara

http://www.fenix1123.cat/equip-tecnic/

                                                                                 

Núria opina. FÈNIX.11*23

Pel·lícula que la història verídica que explica, és una de les poques gràcies que té.

La narració és senzilla, massa evident i una mica insípida, amb un llenguatge més proper al teatre que al cinema, sinó fos per algunes escenes que li donen un toc romàntic i que al meu entendre són innecessàries.

Les qualitats de la pel·lícula : una aposta oportuna pel moment que viu Catalunya i valenta com a producte cultural, només per això crec que cal recolzar-la, també amb una bona interpretació i un bon guió.

No dic res, sobre el personal  que va a emprenyar al cine, perquè jo diria el mateix que la Martina amb unes altres paraules i potser posant l'accent no tant en les idees, sinó amb la mala educació i falta de respecte.

Martina opina. FÈNIX 11*23

Una història real que pot sorprendre per l'expressió d'un sentiment espanyolista molt “de antaño”, però que passa al 2004, aquí ben a prop, a Lloret de Mar. Un cas on la víctima va ser un nen adolescent innocent, on queda demostrat al llarg de tot el procés, un no gens més revel d'allò que és normal per l'edat. Però tampoc cal fer-ne una epopeia, com vàrem fer alguns dels espectadors amb qui malauradament vam haver de compartir la sala del cine. No crec que la situació sigui tan traumàtica i de fet estic convençuda que, el protagonista manté la seva salut mental integre i que té el trauma normal provocat per una situació injusta com tantes n'hi ha i haurà de viure com tothom, que caram.

Deixeu-me que m'expliqui..., resulta que una va el cine sense haver-se documentat massa sobre allò que va a veure; incitada, pervertida i seduïda per la quantitat de pòsters escampats per tota la ciutat de Barcelona, i acaba anant a veure una pel·lícula dirigida pel Joel Joan que parla sobre un nen de Lloret de Mar, en plena eufòria adolescent i amb necessita d'expressar-se i abocar el seu ideal independentista.

Fènix 11*13 ( de 11 de setembre i 23 d'abril ), relata com un noi crea una web on manté contacte amb gent afins a les seves idees de caire independentista. Inspirats amb en Harry Potter emmascaren el seu perfil, creant un exercit imaginari en defensa de llengua catalana. Tot aquest joc de nens el fan servir per crear un espai d'intercanvi d'idees, amb un llenguatge militar per anomenar accions, com per exemple, la d'enviar un correu a una cadena de supermercats demanant que etiquetin els seus productes en català.

L'empresa a la que li fan la petició fa una denúncia que, va a raure a la persona menys adequada, amb un perfil de funcionari poc il·lustrat i més mosquejat del compte pel tema del nacionalisme català. D'aquesta història n'acaben patint les conseqüències tots la família del xaval, aquest acaba imputat per un delicte de terrorisme i ha de viatjar fins a l'Audiència Nacional, amb el risc que això comporta, en un país on a alguns membres de la judicatura espanyola se'ls hi poden creuar determinats ideals d'identitat, que encara sembla que, no estiguin superats i persisteixen donant-se casos com aquest, on es detecten greus manques de comprensió i tolerància que, varen donar-se en èpoques passades.

D'acord, només volia denunciar que m'irrita anar al cine i que un paio que no conec de res, es cregui amb el dret de passar-se tot el coi de pel·lícula fent comentaris xenòfobs i estúpids sobre el seu sentiment desmesuradament nacionalista, opino, i tant garrulo com el fiscal que acusa al marrec protagonista.

A la fi allò que em passa és que detesto aquesta especie de sentiment d'identitat, prepotent i descarnat que envaeix a molts compatriotes d'aquesta terra. Apart que penso que aquesta pel·lícula desaprofita alguns temes molt interessants a tractar, com és l'ús Internet per part dels menors o la tendència a falsejar i ocultar la identitat..., tot plegat per portar-ho a un territori de debat banal, que la converteix en una pel·lícula de la categoria de cine ideal per un diumenge a casa, sense gastar-se un duro. 

EN LA CASA. Director, FRANÇOIS OZON

El director, François Ozon

NÚRIA opina. EN LA CASA

Mirar, deu ser la funció principal d'un director de cinema, la segona deu ser mirar allò que ha mirat per veure si mira bé, segons allò que li interessa mirar, per poder presentar aquesta seva mirada cap a nosaltres, els espectadors. Això sembla un embarbussament..., però això crec que és el que fa François Ozon en aquesta pel·lícula amb una variable més, la de la creació literària, anar inventant una història a través de components reals, viscuts pel mateix escriptor o a través de la vivència dels altres. Com que l'escriptor és un adolescent, necessita de la pròpia experiència per poder-se inventar i escriure, i és el mestre l'escriptor frustrat, qui s'entregarà sense reserves a la tasca de guiar en el camí de la creació literària, al seu jove alumne.

El guió no és un invent del director , sinó que està versada sobre una obra de teatre del dramaturg espanyol JUAN MAYORGA, que es veu que no ha posat cap impediment a l'adaptació de la seva obra al cinema.

Complicat joc de relacions i encreuaments de llenguatges ben resolts per François Ozón i molt bona interpretació dels actors participants en aquesta aventura. És una pel·lícula amb adolescent, però no va d'adolescents. Comèdia amb un punt d'ironia dramàtica. M'ha agradat força.

MARTINA opina. EN LA CASA

Aquesta obra és fruit d'un guió de Françoiss Ozon, enginyós, fresc i bastant sarcàstic. Mitjançant la relació entre un alumne i el seu professor entrem al món intern d'una ment creativa i desperta d'un noi que socialment es presenta com a

discret i poc popular, però que aconsegueix guanyar-se l'estima i fins i tot la idealització del seu professor, l'adolescent va escrivint una especie narració novel·lada, basada en la família d'un company de classe. La va entregant a terminis al professor que l'encoratja a continuar escrivint.

Una historia senzilla i que recull algunes de les belleses del ser humà. Per mi, una crítica al temor que la societat tenim als adolescents, una reflexió sobre com les generacions emergents ensenyen a les anteriors. Una narració molt vestida a la francesa, amb carisma i personatges simpàtics i únicament apte per un espectador disposat a escoltar i amarar-se dels altres.

SUBMARINE. Director, RICHARD AYOADE

Director: Richard Ayoade

NÚRIA opina. SUBMARINE

     Aquesta és una pel·lícula simpàtica i força imaginativa. Passes una bona estona i et fa somriure rememorant moments d'una part de la vida, la adolescència que, sempre que hi és present, es manifesta amb tot allò que té d'odiós i entranyable al mateix temps.

    Ben interpretada per uns actors en estat de gràcia. El sistema narratiu m'ha recordat una mica el d'un còmic, amb la contraposició que fa d'allò que en realitat passa i el què el protagonista desitja que passi.

    El film està ple de referents cinematogràfics de luxe per cinèfils. Malgrat tot no comparteixo massa la qualificació de quatre estrelles que li dóna el Time Out de l'Ara, ja que, per mi està bé i prou.

MARTINA opina.SUBMARINE

Aquesta comèdia de Richard Ayoade té un caràcter àcid que, il·lustra de manera molt dolça un personatge carregat de força i ganes de viure. La  pel·lícula és un entreteniment prou sucós per un dia amb ganes d'una narració senzilla i ben feta, optimitzant les virtuts de ser un adolescent de 15 anys, Oliver Tate, que es preocupa primordialment per la relació d'amor rovellat dels seus pares i per perdre la virginitat quan abans millor.

No tinc més paraules per aquesta obra, ja que, la trobo intel·ligent i ben treballada amb personatges interessants i una història real "como la vida misma".

LO IMPOSIBLE. Director, Juan Antonio Bayona

Núria opina. LO IMPOSIBLE

Aquesta és una pel·lícula que parla  d'un mal rotllo- el tsunami- amb un bon rotllo, una família que s'estimen i uns pares que eduquen els seus fills amb valors que perduren més enllà d'allò material i que no són religiosos, sinó humanistes i universals. Ho he de reconèixer que aquestes són les històries que m'agraden perquè em reconec amb els meus iguals en allò que m'agrada d'ells i que a mi també m'agradaria ser i compartir.

Des del punt de vista cinematogràfic, la història està explicada amb una credibilitat tan impactant que podries passar-te tota la pel·lícula plorant a excepció dels deu primers minuts ensucrats, que s'emporta el tsunami amb una virulència brutal i amb un tres i no res.

 Pel·lícula que utilitza el tsunami com a excusa per explicar-te una història, que va succeir, amb uns resultats gairebé impossibles, però que és certa perquè tots els membres d'aquella família amb diferents edats i condicions, se'n van sortir, cosa que em fa sentir doblement bé, la satisfacció de veure una bona pel·lícula i que la història que t'explica sigui veritat i s'acabi bé.

Film molt edificant des de tots els punts de vista i que et planteja moltes preguntes sobre la vida, el seu sentit i la lluita per afrontar-la amb amor i dignitat al marge de la nacionalitat- que com diu el seu director, se l'emporta el tsunami-, i de la condició social. També, diu Bayona en una entrevista que, els cínics s'abstinguin d'anar-la a veure.

Perdoneu que us digui, però el millor cinema del món que jo conec, en aquests moments, s'està fent aquí.

Martina opina. LO IMPOSIBLE

D'aquesta pel·lícula crec que les xifres parlen per elles mateixes, ja que ha sigut la més taquillera en aquests últims mesos, tot plegat gràcies a la legitimitat del seu director i a l'èxit en la materialització de la idea. Aquesta dada no l'aporto perquè sigui el meu criteri per de seleccionar una pel·lícula, tot el contrari, però en aquest cas hem coincidit. Vull remarcar aquest fet per constatar el bon moment pel que està passant el cinema a casa nostra. Per segona vegada, Juan Antonio Bayona deixa la seva bona empremta.

Durant la sessió la sala estava plena ; la dimensió de la catàstrofe va buidar fins i tot l'aire de l'estança, sense magnificar els fets o fer-ne un espectacle, així vàrem poder seguir la història real d'una família, que mai més ben dit: “UNIDA NO VA SER VENCIDA”.

La narració avança a un ritme pausat i et transporta al caos sense anguniejar-te més del necessari. Crec que la virtut més gran que aquesta te, és que et permet entendre els procediments que segueixen després d'una tragèdia natural, on no s'hi pot altra cosa que procurar gestionar el desgavell, aportant tot allò que és pugui i a poder ser; més. Mostra també com va actuar el poble tailandès i els turistes que visitaven la regió afectada durant el tsunami del 2004.

A mi personalment aquesta pel·lícula em va remoure especialment, ja que, fou justament aquell mateix any que tenia intenció d'anar a passar el nadal amb unes amigues allà i per A o per B i a última hora, vàrem decidir posposar el viatge, per un altre que faríem més tard i més llarg. Un cop allà quatre mesos més tard, vàrem poder observar i entristir-nos en directe de les conseqüències d'aquell esdeveniment.

EL ARTISTA Y LA MODELO. Director, Trueba

Núria opina. EL ESCULTOR Y LA MODELO

   Pel·lícula bellíssima, amb la que he gaudit cada minut de la seva projecció. Plans pensats al mil·límetre.

Pas simultani de la mirada d'un- l'artista-, a la mirada de l'altra- la model-, fins que aquestes es troben en un moment de no retorn cap a l'allunyament individual, inevitable per l'edat i la circumstància personal.

Obra d'art i pel·lícula que no oblidaré, perquè planteja la qüestió essencial de l'art per un artista que pretén fer-ne, la recerca d'un sentit, que només l'artista en la seva lluita per conquerir aquest objectiu, pot entendre el sofriment que aquesta comporta. Un cop ha reeixit l'obra ja pot ser admirada, abans d'això, només treball i fullaraca.

Dono les gràcies al sr. Trueba per tenir una visió tan encertada, amb una mirada tan aparentment extraviada.

Martina opina. EL ESCULTOR Y LA MODELO

Crec que en aquesta ocasió Fernando Trueba ens narra la relació entre l'artista i el control de la capacitat d'aquest per poder expressar allò que vol transmetre a través de l'art.

El fil conductor d'aquesta pel·lícula és una història entre dues generacions que es troben, perquè la dona del artista els posa en contacte, i aprenen mútuament un de l'altra.

El llenguatge és auster i estèticament molt meticulós, el què et permet acostar-te a ambdues realitats tan diferents, la de la jove model i la del vell artista. Ens permet comprendre com es complementen i com els dos estan completament immersos en la seva etapa vital.

Ell, és un senyor gran, molt consolidat professionalment, i reconegut com artista. Té molt clar com ha d'operar per poder treballar a gust. Ella, és una noia jove apassionada i implicada en la realitat bèl·lica del moment retratada al film.

Penso que, com que és una pel·lícula lenta, en blanc i negra i plena d'art, necessita que quan la miris estiguis receptiu. Però sincerament, allò que més m'agrada d'aquest director és que parla clar i no necessita utilitzar un llenguatge abstracte o desordenat per posar en pantalla allò que vol traspassar a l'espectador. 

TO ROME WITH LOVE. Director, Woody Allen

Núria opina, TO ROME WITH LOVE

Trobo molt interessant la incursió que darrerament en Woody Allen està fent d'algunes capitals europees, on es sobreentén un homenatge i una admiració cap els seus orígens i cap un públic fidel que assisteix a totes les seves estrenes i vol passar-ho bé amb un humor subtil i intel·ligent on els diàlegs tenen un protagonisme important.

Després de Barcelona, Londres i París, ara li tocava a Roma la ciutat mare de tot aquest embolic que ara és en part Europa. Ciutat que es mostra amable i simpàtica i acollidora, gràcies al caos que aquesta no ha pogut evitar, per tal de donar resposta a la modernitat. Ciutat que deixa bocabadats a tots aquells que s'atreveixen a anar-hi, perquè si parlem d'història i de cultura, en cadascun dels seus racons estan escrites amb majúscules.

Els personatges, romans, i italians i americans que aterren a Roma per diferents raons, són divertits i estrafolaris. És aquest dibuix de personatges el que permet a Woody Allen fer una crítica mordaç, àcida i tendre, de les seves pròpies “neures”, que acaben essent també, les d'un determinat public que és el seu, en el que ens agraden les seves històries perquè hi reconeixem aspectes molt familiars dels subjectes del nostre entorn.

La seva narració arrenca amb molta força i cap a la tercera part de la pel·lícula perd una mica el ritme i tot resulta massa evident, però crec que se'n surt airós. M'ha agradat i està bé.

Martina opina, TO ROME WITH LOVE

   Un any més pels amants d'aquest carismàtic director ens ofereix una de les seves obres on ens presenta una ciutat europea des de la seva visió.

    Potser cal ser fan de la hiperactivitat mental d'aquest artista amb tendències compulsives per buscar el divertiment aliè i segurament també el  propi, per disfrutar en cadascuna de les seves creacions. Jo he de reconèixer que em costa trobar-hi defectes.

   He de dir però que, en aquesta ocasió el ritme de la pel·lícula en aquesta ciutat tan pintoresca i salvatge, m'ha semblat d'intensitat baixa. Comença molt bé, amb personatges que podrien desenvolupar ells tot sols la seva  història i va evolucionant d'una forma  més o menys decreixent tant l'humor com tota la gràcia de l'escenari creat.

     Tot i així, és l'opcio segura de la nostra cita anual amb aquest director.

    

 

L' ITALIEN. Director, Olivier Baroux

El director Olivier Baroux i l'actor Kad Merad

Núria opina, L' ITALIEN

Pel·lícula francesa que tracte d'un tema prou seriós com és l'auto-discriminació, amb ironia i humor.

Dino és Mourad Ben Saoud un francès d'origen algerí que es fa passar per italià perquè creu que això li facilitarà la vida, sobretot la professional com a venedor de cotxes Maseratti. Ha d'enganyar a tothom- jefe, companys, novia i família-, per mantenir la seva mentida.

El protagonista Dino, que no és Dino, per tal d'aparentar qui no és, s'ha de complicar la vida de tal manera, que va farcint la seva vida quotidiana amb un munt de mentides innocents i insostenibles que un dia començaran a descobrir-se i així s'enderrocarà tota la seva fantasia.

Tot plegat una farsa innocent i ben intencionada amb la que passes una estona agradable i força divertida, amb un final feliç amb “boa” inclosa.

Potser a França, estan en un moment on ser de pares algerins i dir-se, Mourad Ben Saoud no és motiu de discriminació de cap mena, segons allò que se'n dedueix d'aquesta pel·lícula, doncs si això és cert, jo me'n alegro molt.

Martina opina, L'ITALIEN

   

Una temàtica interessant i bonica ens transporta a través d'una història molt pròxima i actual a la realitat d'un immigrant de segona generació. Ell és un home d'uns 40 anys, totalment ancorat a França, qui des de que va trencar els lligam familiars i va començar la seva vida adulta, ens demostra la seva por a la discriminació. Aquesta, el porta a un innocent cercle de mentides i farses en tots i cadascun dels seus aspectes vitals.

M'agrada con es tracta un tema tant complexe com la discriminació, amb un sensat sentit de l'humor. Sense perdre la tendresa, el personatge ens acosta a una realitat latent en la societat actual, sense manies ni qüestionaments. A mi personalment, l'actor Kad Merad m'agrada molt.

                                            

POULET AUX PRUNES. Directora, Marjane Satrapi i ..

la directora, Marjane Satrapi

Núria opina, POULET AUX PRUNES

Aquest film, ens explica un conte romàntic on s'ha desdramatitzat la seva transcendència amb humor i ironia. De la combinació d'aquests elements en resulta una pel·lícula “mona”, simpàtica i agradable.

Marjane Satrape, ens situa l'acció al 1957 a Teheran i ens mostra un Iran modern, avançat, on les dones poden accedir a la seva formació i a la vida pública. Tot plegat molt allunyat de la imatge que en tenim ara. Potser aquest, no és el tema més important del film, però plana per tot ell. Entenc que per la directora sigui molt important reivindicar allò que ella considera que és el seu Iran i no aquest d'ara on ella no hi pot ni entrar.

Ho passes bé veient-la i surts amb un somriure als llavis, que això sempre va bé.

Martina opina, POULET AUX PRUNES

   Aquests film, amb un estil molt estètic, ens narra la història d'un protagonista que és violinista i com que no vol viure més, decideix posar-se al llit indefinidament esperant la seva mort.

Un context peculiar, amb un matrimoni que conviu i demostra que no s'han sabut entendre mútuament, respectant-se i acceptant-se.

Un motiu absurd per parlar amb un llenguatge un tant melós sobre la vida. Un drama amb un toc d'humor que es guarneix com un plat del menú habitual de la quotidianitat humana.

Sense més, crec que és una història maca i desenfadada.

                               

EL IRLANDES. Director John Michael McDonagh

McDonagh, el director

Núria opina, THE GUARD

Pel·lícula provocativa, genial i divertida, fresca i refrescant.

Personatges tots ben trobats, però molt originals els narcos intel·lectuals i cultes.

M'ho he passat molt bé veient-la, la recomano.

Martina opina, THE GUARD

         Per mi aquesta és una obra que, en general té tots els ingredients per ser una bona pel·lícula: una trama senzilla però plena d'humor, una actuació brillant del personatge principal i dels tots en general, una serie de reproduccions sobre prototips de persones que la societat suporta, acció en la consecució d'un crim de narcotraficants i una gran combinació en les arts gràfiques i musicals.

       Reconec que pel meu gust, el més ingeniós és aquest film és el sentit de l'humor amb una acidesa extrema, una mofa sobre l'estima pròpia del ser humà i del crim.  Em satisfà la falta de perjudicis amb la que es planteja cada una de les situacions,  on l'ego del personatge principal es manifesta com a un Don perfecte absolut. M'agrada la ironia d'aquest caràcter, auto-confiança i solitud d'un perfil de persona inacceptada i rebutjada.

      La relació entre Europa i  Estats Units també apareix en escena i a trets molt genèrics, la lluita contra el narcotràfic té la seva representació a través d'una mica de caricaturització dels tres criminals, que en aquesta ocasió representen la vessant humana d'aquestes xarxes mundials del comerç de la droga.

      Recomano aquesta pel·lícula per aquells qui són fans de l'humor negre i de les narracions plenes de personatges carismàtics. 

EL ELEFANTE BLANCO.Director, Pablo Trapero

Pablo Trapero donant instruccions

Núria opina, EL ELEFANTE BLANCO

Aquesta vegada la Martina no ha pogut venir al cine i hi  hem anat l'Arnau i jo. L'Arnau també ha vist molt de cinema i les seves opinions sempre han estat molt ben considerades a la família.

Aquesta m'ha semblat una de les poques pel·lícules compromeses que he vist darrerament i això ja sembla prou interessant en els temps que vivim, on la gent de la meva generació- seixanta tocats-, tot sovint no sabem massa bé el paper que hem de fer, amb tots els esdeveniments delirants que van passant per davant dels nostres ulls, a part de la denúncia i la queixa.

Per mí el compromís no està relacionat només amb el tema dels valors que aquesta té, sinó en que la història estigui ben explicada i per tant tingui la bellesa de la narració. També tractant-se de cine, el seu director cal que s'escarrassi per combinar tot un seguit d'elements, per tal que els espectadors ens oblidem d'on estem i ens endinsem en el món que ell ens proposa.

La pel·lícula té tots aquests ingredients, valors, una bona història ben explicada buscant un tipus de llenguatge sintètic i innovador i també perquè no, una bona banda sonora, per tant és una bona pel·lícula, recomanable per tots aquells que no busquin en el cinema, un únic i exclusiu element de distracció.

He llegit algunes crítiques de coneixedors de les vilas bounarenses que creuen que la història està molt allunyada d'aquella realitat, a mí això més ben igual, ja que jo no he anat a veure un documental o reportatge, sinó que he anat a veure una història de ficció, en la que un director ens pretén endinsar en un determinat món particular, si està inspirada en una villa de Buenos Aires..., tant de bo per les villas..

Arnau opina, EL ELEFANTE BLANCO

M'ha agradat molt, sobretot la història del capellà jove amb els seus conflictes, el seu penediment i la posterior redempció, és un heroi, ja que se'n surt victoriós d'aquesta empresa, que no és poc.

No pot evitar el pecat carnal, o més ben dit enamorar-se, pecat de qual també se'n sortirà; un viatge i una aventura interessants.

La fotografia està molt bé, aquestes textures inhumanes d'una ciutat mig en ruïnes, la pobresa no és pas un decorat, sinó un estat d'ànim asfixiant, l'autentic color dominant del film.

MIENTRAS DUERMES.Director, Jaume Balagueró

El director, Jaume Balagueró

Núria opina, MIENTRAS DUERMES

Pel·lícula que està força bé, però li falta dos punts de cocció, punts molt importants i determinats per aconseguir o no, un film rodó.

Un és el guió. Continuo insistint amb el tema del guió perquè, un mal guió o un guió no massa reeixit,com es el cas d'aquesta “peli “te l'espatlla, encara que a darrera hi hagi una bona direcció i una bona interpretació com ho podem comprovar amb “Mientras duermes”.

Aquest defecte que acabo d'esmentar és el que impedeix que, l'espectador quedi submergit en una atmosfera total d'inquietud i desassossec provocada per allò que està passant a la pantalla. Ans al contrari, allò que a mi em va passar és que com en alguna estona m'avorria, em dedicada a pensar les coses que considerava inversemblants del que estava passant i vaig trobar-ne forca.

Aquestes, primer vaig considerar que estaven fetes expressament, però després he anat reflexionant i he pensat que el tractament del què considero el tema central, en la narració no li treu prou el suc, perquè queda una curt.

La denominació de thriller no l'entenc massa bé, ja que el què va passant en el film, queda sempre al descobert de l'espectador i tot el desenvolupament de l'acció resulta força previsible. El final també és molt típic del gènere. La víctima principal, la Clara, fins que no li fan evident a través d'una carta d'allò que ha passat no s'adona de res i com a persona pura i innocent que ens ha demostrat que és en tota la narració, assumeix la seva maternitat diabòlica.

L'altre punt de cocció que crec que li falta, fa referència a la temàtica: les nostres pors, la confiança o desconfiança envers els altres, la innocència, actitud de servei o servitud.., tots ells ben enfilats però sense acabar de cosir. Tots aquells elements que formen part del nostre imaginari col·lectiu i que possibiliten que una “peli” de por sigui millor o pitjor, en funció de com han sigut tractats.

Val la pena anar-la a veure perquè és una bona pel·lícula i l'equip es mereix un reconeixement pel treball fet i perquè continuïn treballant en aquesta línia.

Martina opina, MIENTRAS DUERMES

Confesso que sovint em trobo amb que no em fa cap gràcia que em remoguin les entranyes. Crec que la duresa d'aquest "thriller” ho ha aconseguit i un cop més ha acabat la pel·lícula i m'he hagut d'autoqüestionar.

La moral que jo li he trobat a aquesta història, té a veure amb la manera en que el ser humà es relaciona amb la resta de la societat. Els personatges, la historia i la dimensió de la catàstrofe que comporten els extrems, entre la infelicitat i la felicitat dels dos personatges que protagonitzen aquesta obra, fan que el ritme pausat d'aquest genere cinematogràfic augmenti fins a portar-nos a un situació d'escenificació de la violència extrema.

Quan parlo de violència no em refereixo a la violència explícita però si a aquell tipus d'agressió a àmbits molt profunds de la intimitat: l'espai propi, el son...

Crec que a mi sovint no m'agraden els missatges de qüestionament del ser, perquè em pot ofendre, o simplement perquè pots no estar d'acord en com es tracta una tema. Però si que crec que, aquesta pel·lícula té forca coses que m'agraden ,com estan escenificades i si més no com tracta els estereotips de persones.

Jo no sé si a la resta del món li passa, però el que a mi em costa del Thriller, és que m'ofen que els artistes els passi pel cap històries tan recargolades. Declaro que segurament és entrar a la sala preparat per entendre què has escollit i deixar-se inundar d'aquesta voluntat provocativa.

HYSTERIA. Directora: Tanya Wexler

La directora, Tanya Wexler

Núria opina, HYSTERIA

Una comèdia que prometia per forces aspectes, pel tema, per l'època en la que succeïa la història i per la nacionalitat del film que, feia esperar un subtil humor anglès..., malauradament totes les expectatives s'han quedat curtes però en nombres vermells.

El tema queda curt i s'acaba aviat, perquè li ha faltat la mà d'un bon guionista, per aprofitar el tema del vibrador i molts d'altres que s'enceten però que resten com a anècdotes sense importància..., com són els canvis de concepció de la medicina..., les primeres dones que van revindicar el seu dret a tenir veu i vot, al marge de fer de “floreros”..., etc, etc.

Tot plegat res..., algun somriure i força avorriment.

Martina opina, HYSTERIA

Abans de decidir quina seria la pel·lícula escollida per la sessió d'aquell vespre, vàrem estar d'acord en que vivíem temps difícils i que com en general la gent estava molt irritable i especialment queixosa, que ens venia de gust veure quelcom amb una mica d'humor. L'oferta no era gaire amplia i llegint la sinopsis d'aquesta pel·lícula, Hystèria, de procedència anglesa, ens va semblar que podia ser una bona elecció.

En primer lloc el tema podria haver-se tractat amb certa gràcia, la invenció del consolador en un context on la part femenina de la societat aristocràtica anglesa tenia majoritàriament una realitat centrada només en la vida familiar i on moltes dones podien trobar una via d'escapament substancial per la seva satisfacció sexual.

Tampoc em sonava malament l'estètica victoriana i la “salsa” que li podria donar a una narració basada en aquesta història amb clau d'humor anglès.

En tot cas res del que esperàvem es va donar, més aviat al contrari, una d'aquelles pel·lícules sense cap gràcia; que els hi deu haver costat un dineral, ja que, tant els vestuaris com l'estètica està especialment treballada i per acabar-ho d'adobar és totalment insultant pensar que, has gastat el que val l'entrada del cinema en veure una cagada en tota la seva substància.

ELS NENS SALVATGES. Directora, Patricia Ferreira

La Directora Patricia Ferreira

Núria opina, ELS NENS SALVATGES

Aquesta pel·lícula narra una història amb un final molt impactant, massa exagerat i un pèl gratuït que, a la cap i la fi, acaba traient-li mèrits a un film que els té tots.

Tres adolescents en són els protagonistes, dos nois i una noia, els veiem en la seva vida quotidiana, escola, família i amics. No fan res d'extraordinari. Amb la família els conflictes normals per l'edat i amb els amics i grup d'iguals, volen viure experiències buscant sensacions noves com tots els adolescents d'ara i abans. Les famílies bastant corrents pels temps que corren, diferents, però amb alguns trets comuns, el desconeixement dels joves que tenen a casa i amb els que no saben massa com manegar-los, per poder-los fer rutllar al seu gust sense que els donin massa mals de cap.

La directora que, no pot dissimular la seva procedència periodística, aborda la història amb valentia i sense embuts, presentant-nos uns personatges que els podem trobar en el nostre entorn, els adolescents, funcionen com arquetips d'una realitat, però no com a models, amb els que podem empatitzar més o menys, però que estan aquí entre nosaltres.

El llenguatge cinematogràfic, ben utilitzat, sintètic i estètic. El tempo, adequat i en alguns moments lent i repetitiu, però amb una intencionalitat estètica clara, portar-nos a un final imprevisible. Amb uns actors joves en estat de gràcia i uns d'adults ben triats.

El final, potser un advertiment, potser un desig de sacsejar-nos per tal de que deixem de mirar als nostres adolescents com éssers que estan passant per una etapa incomoda de la vida i comencem a veure'ls com a persones que senten més, que no pas reflexionen.

La aposta ideològica clara per una escola pública que es compromet amb els problemes de tots els joves, felicitats, en un moment que que sembla inevitable que se la vulguin carregar els pèssims gestors que tenim, quan aquesta és un pilar fonamental de qualsevol societat que s'estimi democràtica...., i perdoneu el meu discurs de sempre, però és que jo hi crec.

Dura, ben feta i una bona bufetada per reflexionar cap on anem tots plegats !!!

Martina opina, ELS NENS SALVATGES

M’agrada quan una pel·lícula m’arriba que se'n diu vulgarment, tot i que això no implica que aquesta en sí, m’hagi agradat. En aquest cas, m’ha semblat un bon tema, però té un acabament poc sensible i pel meu gust massa pretensiós.

Aquesta obra narra mitjançant una panoràmica de tots els agents l’estat de l’educació secundària a Catalunya. No dubto pas que aquesta història sigui extrapolable a qualsevol altre indret del globus terraqui on els prototips de professors, pares i d’alumnes també podrien ser semblants.

La història es centra en tres adolescents que viuen allò que els toca fer: una etapa de proves, d’enfortiment de la personalitat, d’emocions desconegudes i una actitud valenta davant del desconegut. Els tres parteixen d’un “Background” quelcom diferent, però els uneix les ganes de viure experiències plegats i els prejudicis, en tot cas, són pels adults i per tant ells, encara no en gasten.

Ens explica una història en passat tot jugant amb salts en el temps, a fi de traslladar-nos a una dimensió de qüestionament, a la que els joves són sotmesos, degut a un fet que fins al final no se'ns destapa i ens mostra com un d’ells perd totalment  el control de la seva conducta i actua indubtablement salvatgement. No nego la fredor necessària per explicar una història així, però recrimino la manera de fer-ho, en la que em dóna la sensació que es culpabilitza d'aquesta conducta als pares d’un del joves, cosa que em sembla una mica cínica, agosarada i simplement innecessària.

DARK SHADOWS. Director, Tim Burton

TIM BURTON i JOHNNY DEEP

Núria opina, DARK SHADOWS

A vegades l'encertem i d'altres no, i aquesta vegada l'hem ben espifiada.

Teníem ganes de quelcom desenfadat i imaginatiu i ens va semblar que la signatura “Tim Burton” n'era una garantia...,però no ha sigut així.

En sortir del cine li vaig comentar a la Martina que semblava que el grup de famosos que surt a la pel·lícula s'hagués reunit per divertir-se una estona i treure'n uns quants calerons. Després , un cop informada, he vist que una mica ha sigut així, ja que està basada en una sèrie televisiva Dark Shadows d'en Dan Curtis, que en Johnny Depp es mirava de petit i per la qual sentia especial devoció i que amb el seu amic Tim Burton han decidit retre-li homenatge amb aquest film.

El resultat final és un film molt fluixets amb algunes pinzellades d'originalitat, però no suficients per convertir-la en una pel·lícula distreta i divertida..., en la que hom intenta riure, però com que no té prou material acaba només amb un somriure que, cap al final es converteix en un vulgar badall d'avorriment..., per acabar tot sortint de la sala exclamant...,quin rotllo!!

Masses tòpics, masses evidències i alguns efectes especials ben fets, però poc lograts. Un Jhonny Deep excesivament maquillat, malgrat el requeriment del personatge, per disimular que ja no és tan jovenet i que li està passant l'edat per segons quins personatges, més li valdria haver acceptat que de vampir maduret estaria sensacional i que totes ens tornariem boges per rebre la seva queixelada.

No cal perdre temps, ni diners en veure-la.