10.000 Km. Director, Carlos Marques-Marcet

El director, Carles Marques-Marcet

Aquest director guionista i muntador, d'origen barceloní, que ha fet deu curts i ha participats en diferents projectes com a muntador de cinema i tv. Ha creat amb deu espanyols més, establerts a Los Angeles, la cooperativa d'audiovisuals, “La Panda”. És la seva aposta per un projecte que vol combinar creativitat i empresa.

Gràcies a una beca de La Caixa va anar a Ucla, Los Angeles a fer un màster de direcció de cine.

Amb aquesta pel·lícula ha guanyat cinc premis al festival de Màlaga.

NÚRIA, opina

Pel·lícula que m'ha semblat interessant, feta amb pocs recursos i ben utilitzats. Planteja qüestions velles, sobre les relacions de parella, adaptades a l'actual situació on les noves tecnologies, tenen un paper molt important i imparable, sobretot pels joves.

La qüestió principal que planteja, al meu entendre, és el de la distància i que amb el temps pot produir un distanciament i un estranyament per part dels dos membres de la parella que porten masses dies separats. Al que es queda, comencen a fer-li nosa tots els objectes de la seva parella que se li imposen i criden la seva absència, i el que ha marxat comença a construir la seva vida en un nou espai que, és només seu.

Els dos separats per qüestions professionals, un a Barcelona i l'altra a Los Angeles, es comuniquen, a l'inici molt assíduament, component un nou marc de relació a través de les webcams, i així comencen a construir un dia a dia, on les seves respectives imatges s'imposen a les seves vides. Al començament aquesta nova manera de relacionar-se és estimulant i creativa, però a poc a poc perd la seva màgia i s'imposa una realitat dura que aquesta realitat fictícia no ha pogut esmerçar.

M'ha agradat. Tendra, senzilla i emocionant.

MARTINA, opina

Una vegada més hem gaudit d’un dimecres de cinema amb la sala plena i una bona dosis d’humor en clau casolana.

Aquesta obra del debutant Carlos Marqués Marcet amb l’atractiva actriu Natalia Tena i el simpàtic i carismàtic David Verdaguer, narra la historia d’una relació de dos joves madurs que s’enfronten a una separació d’un any.

El procés d’allunyament, la comunicació virtual i la forma com aquests dos personatges pretenen portar vides paral·leles sense trobar-se físicament acompanyats, converteix aquesta comèdia en una genial ironia que mostra els temps que corren de forma fresca, Intel·ligent i desenfadada.

Parlen de que la gran cosa que aquest director aconsegueix amb aquesta obra és demostrar com la falta de recursos no és una càrrega en deteniment de la qualitat. Per mi, tanmateix demostra, com els recursos són bons, sempre i quan es jugui amb ells de la forma adequada. Vull dir que, potser no cal tenir un gran capital per fer bon cinema, però sense dubte, al meu entendre, si que cal  una bona dosis de talent. Com la que demostren tenir l’equip que, conjuntament composen tots els ingredients que constitueixen aquesta pel·lícula que, jo personalment descriuria com una bona parodia d’actualitat.

EL DESCONOCIDO DEL LAGO. L'INCONNU DU LAC. Director, Alain Guiraudie.

El director, Alain Guiraudie

INFORMACIONS:

Aquesta és una pel·lícula que els crítics de cinema, tant en revistes especialitzades com en altres, han deixat molt bé i li han dedicat moltes lletres. Va arrencar amb força en “Un certain regard” al festival de Cannes i al festival de Sevilla, va ser el premi més important.

En Josep Lambies en el Time Out 311 li posa cinc estrelles, la màxima puntuació.

En Quim Cases, una altra referència important en el món de la crítica de cinema, en la revista Dirigido diu (···) su ùltima y excelente película puede considerarse una suerte de síntesis i crisol de tendències establecidas en sus anteriores trabajos; también una obra de plenitud en cuanto madura y lleva al límite los enunciados de sus films previos (...), (...) director ciertamente inclasificable, alejado del virus parisino y de la post-post-post-Nouvelle Vague, feliz en su territorio fílmico y sexual, libre en cuanto a comparaciones con otros cineastas de su generación (...) (...) es casi una película perfecta en cuanto no hay ni un solo plano sobrante ni tenemos la sensacion de que falte algo, una imagen, un engarce, una elipsis, un diálogo, una explicación o un movimiento que nos comunique algo que no ha sido ya expresado de la mejor manera posible.

El cruising en el film de Guiraudie, es algo así como un tapiz gestual, el decorado de fondo, para desarrollar una historia sobre dudas y conocimientos, sobre la atracción que se impone al rechazo, en torno a cuestiones tan simples però edificantes como la amistat, el deseo y la confianza.

Una altra opinió a considerar, aquesta vegada d'una dona, Eulália Iglesias, A la revista Caiman de l'Abril. (...) es, de hecho, la película más depurada y realista hasta la fecha del cineasta occitano (...) (...) es un film de concepción y estética naturalista que se empapa de ciertos aspectos del noir (...)

Guiraudie despliega un drama de tintes oscuros en torno a las difusas fronteras entre el amor, el deseo y la muerte.

Guiraudie apuesta por un naturalismo extremo que evoca Eric Rhomer y Jean Renoir.

SINOPSI

En una platja d'un llac, d'un lloc indeterminat, lloc de trobada d'homosexuals de la zona, on poden practicar“cruising”. En aquest espai, si troben cada dia els habituals i els esporàdics que ja saben què van a buscar. Tres protagonistes, Henri home d'uns 50 anys que cada dia va a la platja del llac a passar l'estona i es fa amic d'en Franck. Franck, jove que va al lloc a buscar sexe i potser amor, i a nadar una estona. Michel, un home madur que sap allò que vol i que no vol. També, hi ha un comissari de policia que investiga un assassinat que hi ha succeït

NÚRIA opina

La primera cosa que m'agradaria explicar és que, he passat quatre setmanes abans no he pogut rescatar aquesta pel·lícula que tenia molt d'interès a veure, un cop treta del circuit més comercial, ja que quan surt d'aquest, els horaris són bastant variables i dispars. Era la primera vegada que a les nostres sales es passava un film d'aquest director. Feia mesos que sentia una gran curiositat per aquesta pel·lícula, de la qual, havia llegit unes quantes coses en revistes d'aquí, i franceses que, són les que llegeixo habitualment.

Tot plegat per veure un film que no m'ha agradat, des d'un punt de vista cinematogràfic puc veure-li els seus valors, pel tractament que fa del temps, l'espai, de la música i de la llum..., però tot plegat m'ha resultat desplaent, a vegades, fins i tot desagradable i gens suggerent i excessivament monòtona i repetitiva, per una acció que succeeix amb deu dies, i que ens els presenta pràcticament iguals, amb petites variacions que són les que ens remataran al canvi.

Només recomanable pels molt informats i que saben molt bé què van a veure...

MARTINA opina

Sovint em passa que m'adormo al cinema i reconec que és un hàbit que em desagrada profundament, ja que no aconsegueixes fer res del tot bé, ni gaudir la pel·lícula ni relaxar-te i descansar. És a dir, l'estona la pateixes per partida doble, ja que, desitges que s'acabi el film i pel que fa a la lluita per no caure en un son profund, consisteix en una consciència pesada que, et recorda que tens un trajecte per davant abans de poder-te ficar al llit.

Deixant de costat la qüestió explicada, només haig de dir que, aquesta obra del director Alain Guiraudie, l'he trobada massa pausada, profunda i inclús amb un punt absurd i obscur.

No m'ha molestat res en concret, ni la sensació que entre l'audiència hi havia uns quants personatges estranys, simplement m'ha avorrit, un transcórrer molt pausat i una història fosca que, no m'ha interessat massa i m'ha semblat buida de contingut.

Un escenari monòton, a la bora d'un llac on la comunitat gai té un espai d'intercanvis carnals, una història d'amor passional i cec. Potser, una visió de com la naturalesa humana, es protegeix dels seus propis fantasmes, ocultant-se, si cal, allò que són fets denunciables, com ara el fet que, la persona que t'enamora no és un personatge tan net ni gentil, com un mateix el veu. 

CARMINA Y AMÉN. Director, Paco León

María León, Paco León i Carmina Barrios

Tot un compendi d'intel·ligència la del Paco León en fer una segona part d'una pel·lícula, que en la primera, va crear en el públic tantes simpaties per la seva heroïna, la Carmina. La Carmina és una dona d'un barri obrer, que pot ser de l'extraradi de qualsevol gran ciutat que actua com una matriarca que sap com s'ha de fer per sobreviure en aquest món amb les seves pròpies normes i amb el seu cercle d'influències, on ella és la "jefa".

Una pel·lícula feta amb família, ell, el director, la seva mare la protagonista, Carmina i la seva germana que fa de filla en la ficció i ho és de veritat.

Un film que amb el seu sincronisme pot connectar amb forces públics diferents.

Dues curiositats de la pel·lícula, una, la frase de la Carmina quan diu: “yo no miento, yo todo lo que digo se convierte en verdad “. Paco León l'ha copiada de la Lola Flores en una entrevista que li van fer. I, la del seu pare difunt : “Se está muriendo gente que no se ha muerto nunca”, dita pel seu tiet avi Pepe, “el payaso”, quan tenia més de noranta anys, vivia en una residència i encara volia fer riure.

NÚRIA opina.

Comèdia negra en alguns moments graciosa i en altres un xic desagradable, tant per allò què passa, com per certes situacions que, al meu entendre, no només no crec que facin riure, sinó que en riure's em podria semblar grotesc...

Com per explicitar una mica, les vomitades que, tant la mare com la filla fan en un moment determinat a l'aigüera de la casa i que són francament repugnants...

Una altra, la de la veïna amb el fill deficient psíquic, alt com un sant Pau..., l'escena m'ha resultat un xic xocant. M'ha molestat i m'ha fet sentir incòmoda...I també, l'escena de la perruqueria de la filla, futur saló de bellesa, ocupada per dos pobres desgraciats ionquis, desallotjats pel germà, bèstia salvatge sense coco, m'ha resultat francament patètica i insultant, de l'inici fins al final.

També hi ha altres coses que, m'haurien d'haver resultat gracioses i per desgràcia, no els he vist la gràcia.

En definitiva, jo només pretenia passar una estona relaxada i poder riure... però, amb aquest film l'única cosa que he pogut fer és, sorprendre'm una mica i somriure de tant en tant amb alguns acudits dels diàlegs o dels monòlegs que fa la Carmina que, m'han semblat prou ben trobats i agosarats.

De tota manera, i amb tots els respectes per aquells que s'ho passaran bé veient la pel·lícula, no és el tipus d'humor amb el qual jo connecto i que em fa riure.

MARTINA opina.

Paco León ens proposa una particular comèdia ubicada en una barriada humil de Sevilla. Una història que s'inicia amb una mort que, els familiars del difunt amaguen durant dos dies, per poder cobrar la paga doble del titular. Té un final, igualment protagonitzat per la mort de càncer d'una dona grassa, corrupta i fumadora integral.

Personalment, he trobat que tot en si, era una broma de mal gust. Mentre veia la pel·lícula, tota l'estona, he estat pensant què era el que feia riure a la resta de l'audiència amb qui compartíem sala i sincerament, he considerat bastant vulgar riure sense més, de les misèries dels altres.

Potser no tenia el dia, o simplement no emfatitzo amb aquest tipus de sàtira, en general m'acostumen a agradar les comèdies espanyoles, en aquesta ocasió però, aquesta obra no m'ha despertat ni un sol somriure.

LA IMAGEN PERDIDA. Director, Panh Rithy

Títol original : L'IMAGE MANQUANTE

El director, Panh Rithy

NÚRIA, opina

Aquest documental, porta una càrrega afegida, que crec que seria injust no tenir en compte.

Ja en el seu títol, ens està donant la pista del seu objectiu.

El director d'aquest documental, Panh Rithy, tenia onze anys quan els "khemers rouges" van entrar a la capital cambotjana, Phnom Penh. Aquell 17 d'abril de 1975, la vida d'aquell nen va fer un gir espectacular, un gir des de la superfície acolorida d'una vida feliç i tranquil·la, fins a l'infern fosc i negre, del treball fins a l'extenuació, la fam, el cansament, la por i la mort.

Ell, és un sobrevivent de la massacre d'una cinquena part de la població de Cambotja, portada a terme per en Pol Pon i els seus soldats, els "khemers rouges". Nois procedents majoritàriament de famílies molt pobres que, Pol Pot va ensinistrar i convertir en fanàtics de la seva idea de revolució, pretenien eliminar les classes socials i convertir a tota la població en camperols. Als dissidents els assassinaven.

El 1979, el regim de Pol Pot va caure i molts cambotjans, entre ells Panh Rithy, van anar a parar a camps de refugiats polítics, a Tailàndia. D'allà, a 1980 va arribar a França i s'hi va quedar.

Panh Rithy, tot intentant recuperar la memòria del que va viure i la història tràgica del seu país, buscava unes imatges. Aquestes imatges no existeixen, ja que el règim de Pol Pot es va encarregar de fer-les desaparèixer totes. És en el convenciment, per part de Panh Rithy del fet que no hi eren que, el va fer arribar a la conclusió que no hi havien de ser. Llavors, ell decideix, simbòlicament reconstruir-les amb unes figuretes d'argila i uns escenaris construïts perquè aquestes puguin ubicar-se i també, poder ubicar el seu dolor i sofriment, per mitjà d'uns records materialitzats.

Per allò que fa, a com, el director ha decidit posar en escena tot això, he de dir, malgrat que la idea és molt bonica, poètica i creativa, i durant la primera hora l'he gaudit... que després, el resultat global m'ha semblant una mica monòton i avorrit. Altrament i sabent això, la recomano per tots els que no saben res del que va passar a Cambotja i també els recomano el llibre del mateix autor “La eliminación”, editorial Anagrama.

MARTINA, opina.

Una història tràgica, potser també una mostra de la imperfecció humana, un punt d’inflexió per la humanitat, segurament una lliçó sobre com l’experiència ens demostra fins a quin els extrems són perillosos, o simplement un documental sobre la història de la societat cambotjana.
Al meu entendre, aquesta pel·lícula que tracta els monstruosos fets que varen ocórrer durant el règim dels "Khmers Rojos" a la dècada dels 70, mitjançant un sistema original en el qual unes figures de fang animades representen els habitants del país, té una perspectiva crítica, contundent i clara, rebutjant el suïcidi social que per aquella societat va suposar aquest règim dictatorial.
Tot i així, em sembla una manera poc cinematogràfica d’aprofitar la gran pantalla i m’ha avorrit força el to lineal i monòton amb el qual es fa la narració. Personalment, no he entrat en les explicacions, que al meu entendre, procuren aportar un punt de vista contrastat amb les informacions que es varen donar en els mitjans de comunicació internacional, en el seu moment, sobre els fets. A més a més, he trobat excessiva la durada, segurament perquè en cap moment m’ha seduït la utilització del llenguatge emprat i he hagut de fer un esforç per no adormir-me.