EL PERIPLE. La vella llum d'Europa. Director Mario Pons Múria.

POTSER LA SOLIDARITAT GLOBAL SIGUI UNA UTOPIA, PERÒ SI NO LLUITEM PER ELLA, LLAVORS ESTAREM PERDUTS I MEREIXEREM ESTAR PERDUTS.

Frase final del llibre, La nueva lucha de clases. Los refugiados y el terror. Slavoj Zizek.

Escrita, dirigida i produïda per Mario Pons Múria.

Espanya, 2018.

SINOPSI

Miquel, alt executiu veterà és despatxat de la multinacional on treballa, marxa de voluntari independent als camps de refugiats de Grècia per resituar-se al món. El far de Buda és incendiat poc abans de la batalla de l'Ebre, la família del torrer és obligada a abandonar-lo, Alfred refà el camí de l'exili del seu pare per descobrir la part més fosca de la seva infantesa. Ammar, cap de compres d'una factoria automobilística de Damasc, fuig de les bombes a la recerca d'una llar segura per la seva família a la Unió Europea, voldria tornar a casa.

INFORMACIONS

Els fars són edificis públics de caràcter de salvament universal on els torrers tenen una missió clara, encendre la llum per tot tipus de navegants.

A la nit, quan s'apaga la llum d'un far, potser s'alerta d'un naufragi o la imminent arribada d'una guerra.

Els periples són la “literatura nàutica primitiva” un conjunt d'observacions fetes en un viatge per mar que poden ser útils a futurs navegants. Aquests testimonis geogràfics constitueixen les actuals cartes de navegació que guien a tots els vaixells.

INFORMACIÓ. Filmoteca, maig 2018.

El darrer treball del documentalista i cantant ebrent Màrius Pons Múria és una reflexió sobre la crisi de l'individu, l'actual Europa a la vegada que mostra l'origen del franquisme sociològic a través dels drames de les guerres silenciades i la vulneració dels drets humans dels exiliats. El director de La Batalla de la memòria o La filla del farer, projecta una llum de fraternitat que uneix el present de poble sirià amb el passat del republicanisme espanyol tot buscant les respostes a l'actual crisi moral que assola Europa.

El director Mario Pons Múria.

NÚRIA opina.

Aquest documental ben fet i bonic, parla d'una realitat crua, dura i no gens bonica, que és la de la guerra civil de Síria que està destruint el país i que obliga a la població a fugir en diàspora cap a altres països d'acollida que els ofereixen una vida en pau i millor. La realitat amb la qual es troben a Europa és que, els països d'acollida pràcticament no existeixen i se'ls barra el pas instal·lant-los en camps de refugiats on no tenen unes dignes condicions de vida. Llocs transitoris que es converteixen en assentaments tancats, on hi hauran d'estar més temps del

desitjable i amb un futur no massa prometedor.

El documental estableix un paral·lelisme dialogant entre aquesta situació i la dels republicans matats com a conills per les forces de la sublevació franquista mentre anaven avançant i deixant el seu pas la destrucció i devastació del territori. El Delta va ser una zona especialment castigada per la guerra civil. I durant molt de temps, es va imposar a la població traumatitzada el silenci i l'oblit impossible.

A partir d'aquí parla de la necessitat de parlar i de ser escoltat i de no oblidar, per poder tirar endavant, cosa que en aquest país no hem fet.

Entremig d'aquesta narració a dues bandes i feta amb el cor, apareixen la simbologia dels fars que il·luminen la mar durant la nit, perquè els navegants puguin fer-ho amb seguretat, siguin de la banda de la mediterrània que siguin.

La mar com mare que agermana a tots els pobles que banya.

Un documental molt actual amb valors que cal defensar.

El documental el venen amb format DVD i crec que vaga la pena comprar-lo per col·laborar que es facin aquests tipus de documentals que, reivindiquen la part positiva i solidària dels terrícoles i que tanta falta ens fa. 

MARTINA opina

Per començar volia agrair a l’autor d’aquesta obra la seva iniciativa. In situ, també vàrem poder-li-ho dir en persona, el dia del passi de la pel·lícula al cinema Zumzeig. Però com més hi penso més m’agrada el seu periple.

Personalment m’ha semblat molt interessant com està plantejat el relat, el que explica i crec que val la pena fer-ne bandera. Sobretot si això pot contribuir a fer que arribi a tots aquells que els agrada el cinema artesanal, apassionat i d’autor. Aquest, al que no sempre tens accés, més que res si no te’n donen referencies, ja que la difusió és limitada.

Mare i filla cada setmana anem al cinema, ens agrada veure tot tipus de registres i això clarament afavoreix que apostem per sales que programen amb un criteri concret. Espais que amb la seva programació ens conviden a no quedar-nos en un gènere determinat.

Avui en dia hi ha moltes maneres d’utilitzar el llenguatge audiovisual, de fet costa tenir temps per tanta oferta, ja que al final parlaríem d'un mitjà d'expressió. Però en tot cas aquest relat, més enllà, és una clara mostra que estem en un moment on, cada vegada és més possible fer cinema sense disposar de molts recursos materials.

Amb el punt de vista de tres generacions, s’endinsa en un relat que parla de les guerres, de l’exili i de l’empatia. Jo, de tot el que ens explica aquest autor, em quedo amb una reflexió; a tots ens mou allò que ens toca de prop.