POTSER
LA SOLIDARITAT GLOBAL SIGUI UNA UTOPIA, PERÒ SI NO LLUITEM PER ELLA,
LLAVORS ESTAREM PERDUTS I MEREIXEREM ESTAR PERDUTS.
Frase
final del llibre, La nueva lucha de clases. Los refugiados y el
terror. Slavoj Zizek.
Escrita,
dirigida i produïda per Mario Pons Múria.
Espanya,
2018.
SINOPSI
Miquel,
alt executiu veterà és despatxat de la multinacional on treballa,
marxa de voluntari independent als camps de refugiats de Grècia per
resituar-se al món. El far de Buda és incendiat poc abans de la
batalla de l'Ebre, la família del torrer és obligada a
abandonar-lo, Alfred refà el camí de l'exili del seu pare per
descobrir la part més fosca de la seva infantesa. Ammar, cap de
compres d'una factoria automobilística de Damasc, fuig de les bombes
a la recerca d'una llar segura per la seva família a la Unió
Europea, voldria tornar a casa.
INFORMACIONS
Els
fars són edificis públics de caràcter de salvament universal on
els torrers tenen una missió clara, encendre la llum per tot tipus
de navegants.
A
la nit, quan s'apaga la llum d'un far, potser s'alerta d'un naufragi
o la imminent arribada d'una guerra.
Els
periples són la “literatura nàutica primitiva” un conjunt
d'observacions fetes en un viatge per mar que poden ser útils a
futurs navegants. Aquests testimonis geogràfics constitueixen les
actuals cartes de navegació que guien a tots els vaixells.
INFORMACIÓ.
Filmoteca, maig 2018.
El
darrer treball del documentalista i cantant ebrent Màrius Pons Múria
és una reflexió sobre la crisi de l'individu, l'actual Europa a la
vegada que mostra l'origen del franquisme sociològic a través dels
drames de les guerres silenciades i la vulneració dels drets humans
dels exiliats. El director de La Batalla de la memòria o La filla
del farer, projecta una llum de fraternitat que uneix el present de
poble sirià amb el passat del republicanisme espanyol tot buscant
les respostes a l'actual crisi moral que assola Europa.
 |
| El director Mario Pons Múria. |
NÚRIA
opina.
Aquest
documental ben fet i bonic, parla d'una realitat crua, dura i no gens
bonica, que és la de la guerra civil de Síria que està destruint
el país i que obliga a la població a fugir en diàspora cap a
altres països d'acollida que els ofereixen una vida en pau i millor.
La realitat amb la qual es troben a Europa és que, els països
d'acollida pràcticament no existeixen i se'ls barra el pas
instal·lant-los en camps de refugiats on no tenen unes dignes
condicions de vida. Llocs transitoris que es converteixen en
assentaments tancats, on hi hauran d'estar més temps del
desitjable
i amb un futur no massa prometedor.
El
documental estableix un paral·lelisme dialogant entre aquesta
situació i la dels republicans matats com a conills per les forces
de la sublevació franquista mentre anaven avançant i deixant el seu
pas la destrucció i devastació del territori. El Delta va ser una
zona especialment castigada per la guerra civil. I durant molt de
temps, es va imposar a la població traumatitzada el silenci i
l'oblit impossible.
A
partir d'aquí parla de la necessitat de parlar i de ser escoltat i
de no oblidar, per poder tirar endavant, cosa que en aquest país no
hem fet.
Entremig
d'aquesta narració a dues bandes i feta amb el cor, apareixen la
simbologia dels fars que il·luminen la mar durant la nit, perquè
els navegants puguin fer-ho amb seguretat, siguin de la banda de la
mediterrània que siguin.
La
mar com mare que agermana a tots els pobles que banya.
Un
documental molt actual amb valors que cal defensar.
El
documental el venen amb format DVD i crec que vaga la pena comprar-lo
per col·laborar que es facin aquests tipus de documentals que,
reivindiquen la part positiva i solidària dels terrícoles i que
tanta falta ens fa.
MARTINA opina
Per
començar volia agrair a l’autor d’aquesta obra la seva
iniciativa. In situ, també vàrem poder-li-ho dir en persona, el dia
del passi de la pel·lícula al cinema Zumzeig. Però com més hi
penso més m’agrada el seu periple.
Personalment
m’ha semblat molt interessant com està plantejat el relat, el que
explica i crec que val la pena fer-ne bandera. Sobretot si això pot
contribuir a fer que arribi a tots aquells que els agrada el cinema
artesanal, apassionat i d’autor. Aquest, al que no sempre tens
accés, més que res si no te’n donen referencies, ja que la
difusió és limitada.
Mare
i filla cada setmana anem al cinema, ens agrada veure tot tipus de
registres i això clarament afavoreix que apostem per sales que
programen amb un criteri concret. Espais que amb la seva programació
ens conviden a no quedar-nos en un gènere determinat.
Avui
en dia hi ha moltes maneres d’utilitzar el llenguatge audiovisual,
de fet costa tenir temps per tanta oferta, ja que al final parlaríem
d'un mitjà d'expressió. Però en tot cas aquest relat, més enllà,
és una clara mostra que estem en un moment on, cada vegada és més
possible fer cinema sense disposar de molts recursos materials.
Amb
el punt de vista de tres generacions, s’endinsa en un relat que
parla de les guerres, de l’exili i de l’empatia. Jo, de tot el
que ens explica aquest autor, em quedo amb una reflexió; a tots ens
mou allò que ens toca de prop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada