RED ARMY. Director, Gabe Polsky.

EUA i RÚSSIA, 2014.
Documental.
Duració, 76 minuts.

(...) on el joquei que era lliure i harmoniós, representava el més oposat a una forma d'estat que era tancada i discordant.

El director, Gabe Polsky.

Sobre el director.

Americà de pares russos i gran aficionat a jugar a joquei sobre gel. Sempre va ser un gran admirador de la selecció nacional soviètica d'aquest esport. Finalment, debuta com a director i li fa aquest homenatge.

Aquest documental ha tingut forces nominacions a diferents festivals. Ha obtingut el premi al públic del festival de cinema de Chicago i a Zuric, la Menció Especial.

Sinopsi

Aquest és un documental, sobre la selecció soviètica de joquei sobre gel que durant dècades va ser imbatible. Per ells, aquesta va ser la millor arma de propaganda del sistema comunista.

També vol ser un documental sobre la Guerra Freda i els canvis a l'antiga URSS, des de la pista de joquei gel. Vol trencar la fal·làcia que esport i política es mouen per separat.

Red Army, és el nom popular de l'equip. Sempre o quasi sempre guanyaven i així demostraven la seva superioritat.

Aquest documental apadrinat per Werner Herzog, ens ofereix una mirada a l'esport concebuda com a estratègia política, en un estat on els jugadors rebien un entrenament militar i estaven tancats durant mesos per exercitar-se.

He trobat en enllaç molt interessant, del que va ser director de Cahiers de Cinema durant uns anys, Jean-Michel Frodon  http://blog.slate.fr/projection-publique/

NÚRIA opina.

Em sap greu, però per mi aquest documental, no ha tingut gens d'interès. No m'ha aportat cap element nou, sobre la Guerra Freda, ni sobre la funció política de l'esport, ni sobre l'entrenament d'aquests esportistes per representar el seu país.

El començament hi havia un interès, una curiositat i unes ganes de descobrir coses noves, però, dissortadament tot això s'ha anat esfumant i m'he anat avorrint cada vegada més, al marge que no em deia res tot allò que m'anaven explicant a la pantalla.

Crec que, podia haver explicat moltes coses com, quin era el mètode d'entrenament perquè aquest equip fos tan imbatible, com això es traduïa amb la situació política del moment quan anaven per aquests mons... que passava a la Unió Soviètica. Tot plegat, no saps ben bé què et pretén explicar.

El documental potser té algunes qualitats, però jo no els he sabut veure. Si algú pensa que les té, que m'ho expliqui que l'escoltaré amb molt de gust.

La frase que el director remarca en una entrevista i que jo l'he posat de capçalera, podria ser la clau d'aquest documental, però no veig que això estigui explicat o desenvolupat enlloc.

Tot i que a la revista Caimán obté una qualificació crítica de 7, feta per tres crítics.

MARTINA opina.

Aquest documental fa un paral·lelisme entre la història de la Unió Soviètica i la del seu equip nacional de joquei sobre gel, des dels anys 80 fins a l'actualitat. Mitjançant les explicacions del capità d’aquest equip: Slava Fetisov.
En escollir-la pensava que, podríem conèixer una mica més de Rússia, del seu règim comunista o potser de la seva gent. Personalment, em va semblar que podria ser interessant que s'utilitzés com a fil conductor per a la narració, la història dels membres d'un equip nacional que, varen ser guanyadors de quasi tots els partits que van jugar. Que a més, en la darrera etapa de la seva carrera esportiva, van abandonar la seva terra natal a la recerca d'un futur professional millor. Sent pioners, ja que, aleshores estava castigat el fet d'abandonar el país i deixant el seu paper d’herois, per convertir-se en enemics polítics del règim.
La seva posada en escena, opino però que, és insípida, avorrida i pel meu gust no acaba d'explicar res, del tot. Parlen els membres de l'equip, tots homes actualment de 50-60 anys, però l'enfocament pel gust meu, és massa anàrquic, mono temàtic i no porta enlloc.
Jo, no li he acabat de trobar cap sentit, entrar a analitzar amb tanta profunditat l'evolució d'un equip. A més, fent-ho guardant les distàncies amb les intrigues d'un joc que va sorprendre els equips de tot arreu del món. Crec que el projecte era ambiciós i no s'ha resolt satisfactòriament.
Potser reconec que, m'ha influenciat el fet que a la Núria no li ha agradat gens ni mica i a mi, m'ha acabat també desagradant. O tal manera és, el fet que, el seu protagonista no és un caràcter que desperti la meva simpatia o que em suggereixi massa res.

CAMINO de la ESCUELA. Director, Pascal Plisson.

Documental. França, 2013.
Duració 75 minuts. 

El seu viatge no només és  un viatge físic, sinó espiritual. Un viatge interior que els permet sortir de la infantesa per esdevenir adults. Aquest és el veritable tema de la pel·lícula.
Paraules del director del documental, Pascal Plisson.

Sinopsi
Aquest documental, narra la història real de 4 nens herois. Zahira i les seves dues amigues des de l'Atles al Marroc; Samuel i les seus dos germans petits des de l'Índia; Carlitos i la seva germana petita des de la Patagònia a l'Argentina; Jackson i la sena germana petita des de Kènia. Cada dia s'ha d'afrontar al repte de superar perills i adversitats, per tal d'arribar a l'escola. Tenen moltes ganes d'aprendre i són conscients que, només l'educació els obrirà les portes a un futur millor.

Pascal Plisson amb en Jackson i la seva germana, de Kenia.

L'origen d'aquest documental

Estava en Pascal Plisson rodant un altre documental a Kènia i es va trobar amb cinc nois que portaven un embalum a la cintura i el director els hi va preguntar que portaven i on anaven, ells tots contents li van ensenyar els seus estris de l'escola i li van dir que anaven cap allà. feia molta calor i feia dues hores que caminaven. Aquest fet va ser determinant i va despertar el seu desig de fer un documental sobre les excursions que han de fer alguns nens del món cap al coneixement, en contraposició amb la facilitat que tenen els nens francesos.

Va començar a recopilar ajudat per altra gent de l'associació "Ayuda en acción", a recopilar històries de nens que desafiaven els perills per tal de projectar una vida millor. Van acumular 70 relats, dels quals quatre es van imposar per la distància, la discapacitat, la discriminació i el perill. Els nens i nenes d'aquestes històries eren els primers de les seves famílies que anaven a l'escola. Van trigar dos anys a produir aquest documental.

Molt interessant per ampliar informació sobre el documental. Aquí també trobareu el tràiler.

www.caminoalaescuela.com

També pot ser interessant pels que saben francès...

http://culturebox.francetvinfo.fr/cinema/documentaire/sur-le-chemin-de-lecole-de-pascal-plisson-une-odyssee-de-linstruction-142423

NÚRIA opina

Aquesta és una pel·lícula que explica quatre històries precioses, d'un valor incalculable per la quantitat de qualitats que té.

Les històries commouen i et fan reflexionar per un costat sobre l'heroïcitat d'uns nens que cada dia emprenen un viatge que exigeix molta dedicació, esforç i perills, per tal de tenir accés a un coneixement que els possibilitarà una vida futura millor. I per l'altre, sobre l'absurditat del món on vivim nosaltres on, molts dels nostres nens viuen tan encoixinats que no poden fer l'esforç ni de pujar les escales de casa seva i es comporten com uns nens mimats, fins que tenen 30 anys o més. Ens fa reflexionar també, sobre la manca de valor que l'esforç té en la nostra societat on tot cal assolir-ho, ja.

És un documental que està molt ben fet i les imatges sobre els paisatges i els seus protagonistes dins d'aquests, expressen molt bé la dimensió de la superació i l'esforç.

I són molt boniques.

Aquest documental és tan edificant i commovedor que, crec que estaria molt bé que tothom l'anés a veure i que el passessin a totes les escoles i instituts.

MARTINA opina

“Camino a la escuela” és una sessió de cine altament recomanable per anar a gaudir amb nens. Considero que es tracta d’un documental que recull quatre històries boniques, pures i que val molt la pena conèixer.

Es tracta d’aquest tipus de relats que has d’anar-hi disposat a relaxar-te, deixar que et suggereixin i ser conscient que són casos molt triats de persones amb una riquesa humana increïble, única i admirable tot i, la seva poca edat.
Tant és així que, tinc poca cosa a dir a part que, m’ha agradat però perquè a mi aquestes històries socials, per poc que sigui, sempre m’acaben entendrint i tocant la vena sensible.
A més a més, et mostra regions extremes i molt diverses. Permetent a l'espectador fer un petit viatge. És doncs, força rica a l'haver buscat les diferents de les regions del món. En la cerca de llocs on, els humans viuen dignament però amb unes condicions molt diferents.
Sobretot, m’ha ensenyat el tram final, on els protagonistes parlen dels seus somnis. El nen minusvàlid de l'Índia, després d’explicar que ell vol estudiar per metge, afirma amb un somriure d’orella a orella i els ulls molt brillants que, ell ha vingut al món sense res i que l’únic que desitja és poder-ne marxar tal com ha arribat. Segur que aquest desig és real, ja que, es nota que li surt del cor.

RASTRES de SÀNDAL. Directora, Maria Ripoll

Catalunya, 2014.
Duració, 95 minuts.

la directora Maria Ripoll

Sinopsi
La Mina és una dona madura, que és una famosa artista de Bollywood. Està casada amb el noi gran d'una rica família de Munbai, on ella va entrar a servir quan tenia tretze anys.
Orfe i amb tretze anys, va ser separada violentament de la seva germana de dos, de la que havia tingut cura fins aquell moment. Mina no ha deixat mai de pensar i buscar a la seva germana.
La trobarà a Barcelona, però la Sita, ja no és la Sita, és la Paula i no en sap res dels seus orígens.

NÚRIA opina

Una història bonica, amb un inici dramàtic i un final feliç. Aquest és l'esquema del cine tradicional de Hollywood, un esquema que funciona i ha tingut molt d'èxit.

A mi, també em funciona. Jo, estic programada des de petita per un cinema amb sala fosca i pantalla gran i amb un final feliç. He de reconèixer que, malgrat veig moltes pel·lícules que s'acaben malament i, m'agraden, de les que surto realment satisfeta, són les que s'acaben bé, encara que el gaudi de la pel·lícula no hagi estat del tot reeixit.

Doncs del que tinc ganes de parlar en aquest film, és d'això, més que dels aspectes artístics o creatius. Aquesta és una història de vida i amor, correctament narrada i interpretada, en algun moment un xic ensucrada, però més pel que s'insinua que, pel que es veu a la pantalla. Em refereixo a les històries d'amor de les dues parelles de les protagonistes, amb uns homes tan guapos i perfectes que, fan una enveja... encara que jo, no em puc queixar.

He de reconèixer però que, a la meva programació subconscient li agraden les històries d'amor romàntiques, felices i que s'acaben bé.

De tots els personatges el més treballat és el de la Paula. Un personatge, que als seus trenta anys té un xoc emocional, quan descobreix la seva procedència i el seu passat. A poc a poc ha d'anar paint uns orígens amagats. Tot plegat perquè puguem arribar al final feliç, en el guió no hi ha massa temps per aprofundir, en el veritable xoc que pateix aquest personatge, tot i que crec que, se'n surt prou bé perquè el personatge pugui esdevenir veritable.

Molt recomanable pels que els agrada plorar una mica i tenir un final feliç, com a mi.

MARTINA opina

Les nostres expectatives aquesta setmana no eren gaires, ja que, havíem mirat i rebuscat a la cartellera, sense acabar de trobar cap pel·lícula que ens acabés de convèncer a les dues. De fet, a darrera hora, vàrem decidir canviar el pla inicial i apostar per la nominada als premis Goya com a millor guió adaptat, Rastres de Sàndal i, el premi a la millor pel·lícula, als premis Gaudi.
Finalment vaig estar contenta d’haver triat aquesta obra, ja que, a part de fins i tot arrencar-me quatre llàgrimes, explica una història real, sense drama i de manera que et deixa gaudir, de la raresa del cas.
El retrobament de dues persones que, vulgarment podríem dir que han nascut amb una flor al cul i que, malgrat que les circumstàncies de la vida les ha separat, aconsegueixen tornar-se a trobar.
He gaudit de l'enfocament, pel meu gust, educat però àcid, del xoc de cultures entre l'Índia i Catalunya. M’ha fet pensar un xic, en diverses qüestions socials o culturals, però sobretot m’ha seduït un repartiment que, pel meu gust és de 10.
Per mi, una mostra de feina ben feta. No obstant això, no deixa de ser una sessió recomanable per un dia qualsevol. No és una pel·lícula per un dia amb expectatives captivadores. Això també, personalment, m'ha seduït del tot Subadh Maskara.