dissabte, 15 d’abril de 2017

BELLE DORMANT. Director, Ado Arrietta.

(...) LA FORMA QUE MIREM EL MÓN ÉS L'ÚNICA MANERA DE TRANSFORMAR-LO. DE DESVETLLAR LA CAPACITAT SUBVERSIVA I REVOLUCIONÀRIA DE LA FICCIÓ.
Tret d'un artícle d'en Carlos Losilla en el Cultures de la Vanguardia i després publicat en el full de presentació de la pel·lícula del Zumzeig.


Guió, Ado Arrieta.
França, 2016.
Duració, 82 minuts.
SINOPSI
En un misteriós regne de Litonia, el jove príncep hereu Egon, es passa el dia tocant la bateria i somniant en fer una expedició endinsant-se a la jungla, al regne perdut de Kentz, on podrà despertar a la Bella Dorment.
Però el rei, el seu pare, no en vol saber res, perquè no creu en els contes de fades i s'hi oposa fermament.
Amb l'ajuda de l'arqueòloga de l'Unesco, Maggie Jerkins, el príncep intentarà trencar l'encanteri. 




El director, Ado Arrietta.

NÚRIA opina.
Aquesta versió actualitzada del conte tradicional que fa Ado Arrietta, segons versió pròpia, és molt bonica i estètica.
M'encantaria que es fessin moltes versions dels contes tradicionals que, a mi m'agraden molt, perquè tenen la avantatge que, donen molt de si i són molt útils, per parlar de les virtuts i debilitats humanes.
Crec que són metàfores molt riques, la Clarissa Pinkola ho explica molt bé, per vincular-se a la realitat del món que tenim, comprendre'l i estimar-lo. Ara s'utilitzen poc perquè es consideren políticament incorrectes i es vol lliurar als infants de qualsevol realitat o ficció que pugui ser dolorosa i els pugui fer patir. Malgrat tot, jo crec que és una de les moltes falsedats en les quals s'instaura l'educació avui que, no es vol mostrar als infants el món que els tocarà viure. Justament la ficció serveix per fer abstraccions que més endavant ens ajuden a anar processant allò que va passant i ens va passant al marge dels valors i dels ideals...
Els paral·lelismes que Arrieta fa amb l'actualitat, són al meu entendre, més circumstancials que crítics, però a mi m'han agradat.
M'entusiasmen els registres diferents que té el cinema...

MARTINA opina.
Adolfo Arrieta (Madrid, 1942), conegut com a 'Ado' entre els seus seguidors, és considerat com un director de cinema independent-underground. Avui, amb 73 anys, viu entre Madrid i París i defineix aquest relat com una història a temporal que medita sobre l'elasticitat del temps.
Aquesta versió del mític conte de fades, La Bella Durmiente", és una versió contemporània de la narració de Charles Perrault, segons una versió anglesa d'en C.S.Evans de 1920. El príncep Egon, possible hereu del regnat de Letonia, es passa el dia tocant la bateria i enganxat al seu Smart Phone. És un jove del 2000, que té una història d'amor amb una noia del 1900. El protagonista té una actitud rebel i un posat atent només per allò que, entra als seus horitzons. Balla Swing, és un seductor i vol decidir el seu destí.
A mi personalment m'ha agradat, entretingut i considero que és molt interessant que hi hagi cinema de tots els tipus i per totes les audiències. En tot cas, considero que és un format original, ben fet i molt més pròxim del que m'havia imaginat quan en llegia la sinopsi. En la descripció, la presentaven com una peça de comèdia romàntica, onírica. Per mi és una versió simpàtica d'aquest conte de fades.




dimarts, 11 d’abril de 2017

UNE HISTOIRE DE FOU. “Una historia de locos”. Director, Robert Guédiguian.

PER MI FER UNA PEL·LÍCULA ÉS UN ACTE EXTREMADAMENT RESPONSABLE, JA QUE, ALLÒ QUE ES DESPRÈN D'ELLA TRANSMET UNA IDEA DEL MÓN.
Roberto Guédiguian, en una entrevista feta per Enric Albero a la Seminci de Valladolid i publicada a Caimán Cuadernos de cine del març 2017.


Guió, Robert Guédiguian, Gilles Taurand.
França, 2015.
Duració, 134 minuts.

SINOPSI
Anys 80. Aram, un jove francès d'origen armeni fa explotar una bomba en el cotxe de l'ambaixador turc a París. Un ciclista que en aquells moments passava per allà és ferit de gravetat. La mare del terrorista se sent culpable i va a l'hospital a demanar-li perdó, cosa que ell no entén. Aram però, en contra dels seus companys de lluita, també va a conèixer a la seva víctima.

Tret de Filmaffinity.


El director marsellès Robert Guédiguian.

NÚRIA, opina.
   Vaig començar a prendre consciència del genocidi i extermini armeni fa un parell d'anys, abans potser n'havia sentit parlar però res més. Ara sé una mica més perquè he llegit un parell de llibres, he vist algunes pel·lícules i algun documental.
   Aquesta pel·lícula explica una història molt actual que, carregada de dramatisme intenta aprofundir en les raons de certes accions terroristes i les conseqüències dels danys col·laterals que pateixen les víctimes innocents.
  M'agrada que no es posicioni i que intenti explicar un fet primordial en la comprensió del món i l'entesa de la humanitat, la necessitat d'entendre perquè passen les coses al marge dels nostres judicis morals. Ja que si no, se'ns menjaran els sentiments negatius que generen l'onada violenta que està patint el món i que ens deixarà astorats i paralitzats, sense poder reaccionar davant de totes les mentides que ens estan fent empassar.
   M'ha fet pensar, la posició de cada generació davant el conflicte: uns vells que són els que van deixar la seva terra i es van refugiar en països que els van acollir, però que viuen amb el cap i el cor posat allà i amb un odi ancestral cap al turc que els va expulsar i intentar aniquilar, els seus fills que s'han situat en el país d'acollida i tenen un sentiment menys ressentit i més temerós cap a l'enemic i per acabar, uns joves carregats d'energia i d'odi cap a un tirà que va fer fora les seves famílies, de les seves cases i de les seves terres i que sense que hagin viscut l'arrelament, ni en un lloc, ni en l'altre, manifesten un odi ferotge i militant cap a l'invasor aniquilador i es comprometen en la lluita armada.
   Reflexió molt interessant per al moment que estem vivint i els paral·lelismes que es poden fer amb qualsevol terrorisme polític.
   La recomano a tots aquells que busquin alguna cosa més que distreu-res, quan van al cine.
MARTINA, opina.
  Diuen que aquesta pel·lícula s'allunya de qualsevol intenció artística, per contenir un relat tan potent que, la converteix en un reportatge històric.
  
En tot cas, jo crec que et posa en un context, ja que ens ubica als anys 80 a Marsella i a l'epicentre d'una família armènia que regenta un negoci a aquest país d'acollida, després d'haver deixat el seu país natal en plena guerra civil.
  Un guió que està inspirat en un fet real similar, on la víctima d'un atemptat terrorista, s'aproxima als motius que han causat les seves ferides. Volent conèixer els orígens, la cultura i les raons del grup armat causant.
  
En aquesta història, coneixem el cas d'un innocent ferit, conseqüència d'un atemptat contra l'ambaixador turc a París. L’acció política, col·lateralment, fereix a un civil que passava pel lloc dels fets i amb aquest enfocament permet a l'espectador conèixer el conflicte armat des de panoràmiques diverses.
Descriu des de vàries òptiques les conseqüències d'aquesta guerra. A més, permet que l'espectador s'impliqui en la cultura armènia mitjançant una família que viu en un altre territori, tot mantenint les seves tradicions.
En particular, mitjançant la trajectòria del fill gran del matrimoni, podem viatjar a l'interior del grup terrorista pel qual lluita i que el portarà a un interessant debat sobre si els fets justifiquen els mitjans. Més a més reflexiona sobre les víctimes, en sentit ampli i incloent en aquest còmput a molts perfils diferents.
A mi personalment m'ha interessat molt i m'ha despertat un sentiment similar al del pobre noi víctima de l'atemptat. M'agradaria saber més d'aquest conflicte i de les regions del món que tenen gran part del seu poble exiliats i que han hagut de fer d'Europa la seva regió d'acollida.


L'entrevista completa al director, citada en la frase de la capsalera:
www.caimanediciones.es/entrevsita-robert-guediguian-version-ampliada-de-caiman-cdc-no-58/

diumenge, 2 d’abril de 2017

EL VIAJANTE. Forushande. Director, Asghar Farhadi.

Direcció i guió, Asghar Farhadi.
Iràn, França, 2016.
Duració, 125 minuts.

SINOPSI
Rana (Taraneh Alidoosti) és agredida, mentre està sola a la seva nova casa a la qual s'acaba de canviar amb el seu marit, Emed (Shahab Hosseini) després que el seu pis quedés malmès i amb perill d'enderrocar-se.
Tret del Cuaderno Crítico escrit per Enric Albero, per Caimán de març 2017.


El director Asghar Farhadi.
NÚRIA opina
Aquest director m'agrada molt el que fa, trobo que les seves històries són emocionants, doncs parlen de les virtuts i debilitats de l'ésser humà a partir d'històries molt normals i quotidianes, però ben tramades que, parlen de les persones ubicades en un espai geogràfic i per tant, cultural i social. Sempre busca algun gir inesperat, alguna interferència de l'atzar de la casualitat que, posa als seus personatges en situació de demostrar allò que són, Aquesta manera d'enfocar la narració, la trobo molt interessant, ja que situa a l'espectador en una situació que li permet de retratar-se tot fent la identificació amb unes reaccions dels personatges davant dels esdeveniments. També et permet conèixer una mica més una realitat soci-cultural de la que a vegades tenim molts perjudicis i molt poca informació.
Crec que és una bona pel·lícula i la recomano a tothom qui estigui interessant a anar al cinema a fer alguna cosa més que distreure's, encara que per això també serveix, perquè la història té diferents registres i diferents lectures.

MARTINA opina
Generalment intentem anar variant de cinema, potser perquè ens agrada repartir els nostres diners entre els diferents cinemes que projecten, però també perquè mai més ben dit, ens agrada poder canviar d'escenari. I ho comento, perquè els cinemes Boliche ens agraden, per ser un lloc petit, bufó i sobretot pel tipus de pel·lícules que projecten. Tot i això, val a dir que, pel que fa al Planning, ens ha passat més d'una vegada que, ens canvien els horaris que diuen als diaris. En tot cas, tot això ho explicava perquè una vegada més, vam anar a veure quelcom perquè ens anava bé l'hora del passi i pel fet que no feien el que teníem previst.
Aquesta pel·lícula, guardonada amb un Oscar i un Globus d'or aquest any 2017, retrata la història d'una parella Iraniana que han de superar un moment personal força dur per tots dos, per tal d'afrontar un problema que com sol passar, els hi ha vingut de fora. A més, ens fa un retrat d'aquesta societat, que a mi personalment em recorda amb moltes coses al tarannà d'aquí a casa. També és on les històries més enllà del que narren, busquen explicar-te un quelcom més profund.
Justament en aquest cas, m'ha semblat interpretar un profund debat sobre la veritat, i fins a quin punt val la pena posar-la sobre la taula per fer justícia. Sense cap dubte, és un tema ple de suc, amb molta literatura i que en tot cas, en aquesta història te n'explica un dels seus vessants o una de les seves cares. En fa un relat partidista, però genèric en el sentit que sovint el ser humà vol fer valdre la veritat per sobre d'altres coses i de quina manera aquesta pot ser un típic cas que potser és pitjor el remei que la malaltia.
Personalment m'ha interessat, m'ha ensenyat una mica més d'un entorn social que desconec per complet i que em sembla més modern del que tenia ubicat. No obstant se m'ha fet una mica lenta i malgrat parla amb un llenguatge molt universal crec que acaba sent banal. Ja que al meu entendre, és una història i prou, però potser una mica superficial, ja que tracta d'abordar un tema complex des d'un punt de vista que no és prou encertat.

En aquest enllaç, trobareu la fitxa completa, premis, crítiques, tràilers...
http://www.filmaffinity.com/es/film950957.html

La crítica de la Violeta Kovacsics té alguna cosa no dita abans...
http://www.sensacine.com/peliculas/pelicula-245360/sensacine/

Asghar Farhadi, encara que li haguessin fet una excepció, no hauria anat a la recollida del seu Oscar per protestar contra la política migratòria del Sr. Trump.
http://www.cinepremiere.com.mx/oscar-2017-asghar-farhadi-the-salesman-donald-trump-62846.html



divendres, 31 de març de 2017

THE FOUNDER. "EL FUNDADOR". Director, John Lee Hancock.

(...)DISPOSAT A PRACTICAR LA CANIBALITZACIÓ DEL NEGOCI ALIÈ DESPRÉS DE QUEDAR FASCINAT PER L'EFICAÇ CADENA DE MUNTATGE APLICADA AL FUNCIONAMENT D'UNA HAMBURGUESERIA, OBRA DELS GERMANS MAC,DONALD'S 
Tret de l’escrit de Miquel Zafra, per el cuaderno crítico, de la revista Caimán, març 2017.
EUA, 2016.
Duració, 115 minuts.
El director John Lee Hancock

ARGUMENT
La pel·lícula explica la història de la fundació del popular i conegut imperi de menjar ràpid, MC Donalds. Segons el seu director, relata també que és el capitalisme.
El tret de sortida és el 1954, quan Ray Kroc, qui en aquell moment era un venedor ambulant de màquines per esprèmer vegetals, coneix als germans Mac Donald en un dels seus viatges de promoció del producte pel sud de Califòrnia. Aquests, qui anteriorment havien sigut conductors de camió durant la gran recessió dels EUA, van descobrir els potencials beneficis del menjar ràpid, tot regentant un negoci de Hot Dogs que va trobar un bon equilibri entre la velocitat i el bon servei de baix cost. El lloc va evolucionar en un procés de millora de l'eficiència, en el que els Srs. Mac Donald van optar per oferir un menú de pocs productes, que concentrava els seus esforços en el fet que la preparació dels aliments fos el més ràpid possible i garantint un estàndard determinat. Invertint en el control, per exemple: de la cocció de la carn, el nombre de cogombres de cada entrepà, la consistència del pa, etc. Es tractava d’un servei de menjar ràpid, resultant d’un procediment mecanitzat i controlat, sense marge per les variables i que garantís que el client rebria el producte sempre igual.
Aleshores, aquest trio fa una aliança i Ray passa a ser l'assessor comercial dels dos germans. Es firma un contracte on procuren lligar les competències de cada un d'ells i el repartiment dels possibles guanys. En tot cas, algunes qüestions queden com un acord verbal, que posteriorment serà difícil de poder provar-se, i que acabarà per deixar fora als qui van donar nom a aquesta marca.
La voluntat expansiva del negoci no evoluciona de manera coordinada entre els tres caràcters, i esdevé determinant el moment en el qual Ray coneix a un agent del sector immobiliari, que li dóna una idea que acaba sent la causa perquè el negoci faci el seu creixement global i perquè posteriorment els germans quedin fora de l'equació d'aquest negoci. La clau rau a comprar terrenys que llogarà a les futures franquícies de MCDonald’s.

El 1961 amb aquesta ocurrència, el Sr. Kroc predicant que la persistència és l’única manera d’obtenir l'èxit, compra la participació dels dos germans que queden fora de joc. Per contracte els seus drets havien quedat delimitats dintre dels restaurants i finalment aquests han de canviar el nom del seu negoci inicial per competència deslleial, al rei del menjar escombraria anomenat com ells.
Escrit segons la versió de la Martina Fuster.


NÚRIA opina
Curiosa crítica a una icona del somni americà, el negoci de la cadena de menjar ràpid i, ara també “basura”, Mc.Donald’s. Franquícia d’hamburgueses i patates fregides que la trobareu arreu del món.
És molt curiosa la seva història i evolució. Els germans Mc.Donald’s, creadors de la marca, eren uns emprenedors honrats que volien donar un servei ràpid i de qualitat i van idear tot un sistema. Un rapinyaire dels negocis, Ray Kroc va veure la seva oportunitat tot convertint el model en una franquícia que, més tard amb una estratègia empresarial va comprar i es va convertir amb l’explotador d’una cadena de menjars ràpids que a poc a poc, va anar perdent qualitat per tal de poder incrementar els beneficis. Una curiosa història que desconeixia totalment i que té el seu interès històric. Malgrat tot, la pel·lícula que, no és un documental, no té altre interès que l’esmentat. L’actuació del que fa de protagonista, Michael Keaton és excessivament histriònica i sobreactuada, i no per això el fa més abominable i la pel·lícula resulta més crítica.
Pot ser interessant per conèixer una mica més la història del capitalisme i la seva evolució.  

MARTINA opina.

Per mi no s'ho val veure-la, ja que tant el relat com el personatge tenen un to irritant. Tot i que no crec que això sigui el que m'ha desagradat d'aquesta pretensiosa obra. Per mi li falta ritme, no exposa adequadament els punts interessants de la història i a més a més, no és objectiva.

dimarts, 21 de març de 2017

DOÑA CLARA. Guió i direcció, Kleber Mendonça Filho.

Direcció i guió, Kleber Mendonça Filho.
Brasil, 2016.

Duració, 145 minuts.

SINOPSI
Clara és una dona de 65 anys jubilada com a crítica musical que, viu tranquil·lament en un apartament davant la platja de Boa Viagem a Recife, el Brasil. Aquesta casa és la depositària del llegat biogràfic de la família i través d’aquesta, s’explica la història de Doña Clara.
Una immobiliària a comprat tots els apartaments de l’edifici menys el d’ella que, no el vol ni vendre, ni marxar.


El director, Kleber Mendonça Filho.
NÚRIA opina.
Aquesta pel·lícula excessivament llarga pel meu gust, no m’ha fet ni fred, ni calor... tampoc m’ha aportat res de nou.
Aquesta crònica lenta i pausada d’una dona de la meva edat, no m’ha permès poder aprofundir, ni en el personatge, ni en la situació immobiliària al Brasil actual. Pel que fa al tema de l’especulació immobiliària que, jo em pensava que era el tema principal, al final ha resultat absolutament accessori.
No és que la pel·lícula no estigui bé, sinó que  per mi, no ha tingut cap significació.
Pels crítics de Caimán està molt bé, ja que hi dediquen unes quantes pàgines de la seva revista del març i li donen una valoració de 7,4 sobre 10, després d’haver estat valorada per 7 crítics, això vol dir que, el film deu tenir les seves qualitats i que ha agradat i agradarà i que deu tenir unes qualitats que potser jo, no he sabut apreciar.

MARTINA opina.
Aquesta obra està bastant ben considerada per la crítica, tot i que jo, no acabo de compartir aquesta opinió, en cap de les virtuts que en general la gent li atribueix. Nosaltres vàrem escollir-la, ja que fa dies que veient cine americà i volíem canviar de registre. Suma com a punt en contra el fet que, reconec que només llegint la sinopsi, ja em va semblar que no seria el tipus d'història que m'enganxa. No obstant això, estava totalment disposada a deixar-me portar pel que a la meva mare li vingués de gust de veure i aquesta havia estat la seva elecció per la nostra sessió setmanal.
Així les coses, quan feia 45 minuts que miràvem el film, ja em vaig començar a avorrir i així fins a les dues hores i pico que va durar aquest relat. El problema rau en una història que, al meu entendre, no aprofundeix en res. No obstant això, crec que pretén explicar moltes coses. 
No m'ha agradat com està composta, ni m'ha captivat l'ús d'un llenguatge,  per mi, massa neutral, impersonal i fred. M’ha semblat com si m'expliquessin quelcom des de fora, sense entrar-hi, no sé massa bé com explicar-ho. Sembla com si fossis espectador d'una història que, el seu narrador no té clar on ha de centrar el focus d’atenció, tampoc he sabut interpretar que és el què explica. Potser parla del boom immobiliari, del pas dels anys , de les generacions, de les marranades per diners,..sincerament no ho sé. Crec que, hagués estat bé que, el seu director hagués sigut més clar a l’aportar el seu granet de sorra, per fer-la interessant.
A més el fet que, es presenti en tres capítols, no li he trobat cap gràcia. Aquesta manera de fragmentar el relat, no li veig el sentit i tampoc entenc amb els criteris que ha estat fet.
En definitiva, sort que la protagonista és una gran dona, amb una planta increïble i una bellesa perenne. Tanmateix, m'haguera semblat un obra de la que no cal ni parlar-ne.

dilluns, 13 de març de 2017

NO RESPIRES, EL AMOR ESTÀ EN EL AIRE. Director, Joan Potau.

Espanya, 1999.
Duració, 101 minuts.
Comèdia.

SINOPSI
Després d'una fallida econòmica, un empresari barceloní es perd per la Barceloneta amb l'ànim de suïcidar-se. Allà es trobarà amb un altre suïcida que, ho vol fer per un amor no correspost. El salva i aquest li presentarà a la seva fascinant i peculiar família, sobretot la germana.



El director, Joan Potau.
Informacions sobre el film i la trajectòria d'en Joan Potau:
Notícia sobre la seva mort:

ALTRES INFORMACIONS SOBRE JOAN POTAU.
Neix a Barcelona al barri el Raval el 1945, mort el febrer de 2015 a Barcelona.
La seva activitat professional va ser triple, com a actor, com a guionista i com a director.
Per la faceta que se'l coneix més és com a guionista, va ser premiat amb un Goya el 1992, pel seu guió de “El rey pasmado” del director Imanol Uribe.
Com a director va dirigir la pel·lícula del simpàtic i popular personatge de l'Elvira Lindo, “Manolito Gafotas”.

Amb la directora Isabel Coixet, a part de ser amics, va col·laborar en alguns dels seus projectes, com a guionista o com a actor. “Demasiado viejo para morir joven” 1989, el seu debut com a directora, “A los que aman” 1998, com a actor. “Mapa de los sonidos de Tokio”, com a actor. 

NÚRIA, opina.
 Aquesta vegada hem rendit homenatge a en Joan Potau anant a la Filmoteca.
El passi tenia un triple al·licient, la peli, la presentació d'aquesta per part de la Isabel Coixet i la Carme Elies... tot i que, la Carme no hi ha pogut assistir.
Anar a la Filmoteca sempre és un plaer de l'espectadora, ja que les condicions són espectaculars i si hi ha una presentació, com és el cas, té un valor afegit.
La Filmoteca de Barcelona, té una programació excel·lent i impressionant, podries passar-hi la vida. Crec que aprofitem poc aquest equipament.
La pel·lícula que hem vist és una comèdia d'amor, simpàtica i poc convencional, amb una història original i explicada d'una manera molt amable i amb bon gust. M'ha recordat les primeres comèdies de l'Almodovar, crec que estan en aquesta línia, però a la catalana, és a dir, menys estridents.
També m'ha agradat el retrat que fa de la Barceloneta, com a barri popular, on tothom es coneix, abans que fos assaltada pel turisme.
Tot plegat, una estona molt agradable.

MARTINA, opina.
Joan Potau va produir aquesta comèdia l'any 1999, un any on la Barcelona moderna estava en plena expansió. Sense dubte, durant aquesta transició, seguia latent tota l'essència de cada un dels racons d'aquesta ciutat plena de microrealitats.
A mi m'ha fet riure i a més a més, he connectat amb la idea de poder viatjar dintre d'un barri que, coneixes però com a foraster. Un retrat d'una Barceloneta, on per mi el seu principal valor rau en el fet que està ubicada privilegiadament. Segur que encara avui hi ha un poti-poti de gents i realitats diferents, però el més important és que tots els seus habitants comparteixen el fet de viure connectats amb una realitat, la d'estar al costat de mar.
La pel·lícula és una comèdia sense filtres, d'una altra època però, pel meu entendre, totalment vigent. Una opció diferent i que, sobretot m'ha fet adonar que la nova filmoteca és una gran infraestructura, amb una oferta interessant, diversa i que cal aprofitar-ne més el seu potencial.

dilluns, 6 de març de 2017

SPLIT. MÚLTIPLE. Director, M.Night Shymalan.

EUA, 2016.
Duració, 116 minuts.



                                           
SINOPSI
Kevin pateix un trastorn de desdoblament de personalitats múltiples, segons la seva psiquiatra n'ha arribat a assolir 23... però ni resta una que, està decidida a dominar totes les altres.
Kevin segresta tres adolescents, després de la festa d'aniversari, d'una d'elles. Ni ell mateix sap que passarà, quan emergeixi la seva personalitat dominadora de totes les altres...


El director Night Shymalan.
NÚRIA opina.
Dues pel·lícules d'aquest director que, recordo haver vist i haver-me agradat força
són, El sexto sentido i El bosque, per això em feia gràcia veure aquesta darrera proposta.
Sento dir que, l'he trobat fluixeta i força decebedor. Una de les parts dèbils d'aquesta, és un guió on no hi ha sorpreses i tot és massa evident i previsible. Fa servir tots els trucs del gènere, aportant només un element original i creatiu que, és el moment que la bèstia decideix perdonar el sacrifici d'una de les noies, perquè descobreix que és una víctima patidora, fet que li fa un gir interessant que, després no sap aprofitar, per tant acaba no tenint massa sentit. Per acabar, com que l'assassí no ha sigut capturat, potser deixa la porta oberta a una possible continuació.

Ho he passat bastant bé, perquè és un gènere que em diverteix força, però he vist coses millors.

MARTINA opina.
Split, dirigida pel mateix director del <Sexto Sentido>, és capaç de crear una clara distància entre el relat i l'espectador. Qui pot jutjar amb perspectiva la incertesa d'un personatge ple de misteris i amb una patologia que ni la seva psiquiatra de confiança, una dona d'edat avançada amb prestigi i experiència, pot controlar. Per mi, aquesta barrera, entre la història i el qui la veu, es converteix en la gràcia d'aquest thriller psicològic de por. Ja que, et fa jutge d'un episodi on un malalt perd el control del seu trastorn, afectant tercers innocents.
El protagonista, qui fins aleshores portava una vida estable, de cop perd el control de les 24 personalitats amb les quals conviu. A partir d'aquí, es desenvolupa una trama sense floridures ni molta llum, però que et manté sostingut en una línia de confusió permanent fins al final del relat.
Aquesta pel·lícula és una opció per aquells que els hi agradi passar por veient cinema. A mi personalment, de tant en tant, m'agrada aquest gènere i reconec que, aquesta obra m'ha captivat prou. A més crec que, tant la Núria com jo, hem tornat a casa amb poques ganes de creuar-nos amb ningú. Cosa que sense cap dubta és una mostra de què ens ha remogut. És a dir, et genera un estat similar a una ressaca d'angoixa, estat d'incertesa creixent durant la trama de 120 minuts i que, et manté en un estat d'alerta, que no et tortura, però si que t'inquieta de manera constant i creixent.
En definitiva, una d'aquelles de patir, amb denominació d'origen a l'americana i en la que tots els estàndards de bona praxi creativa del típic cinema d'aquella regió, es compleixen amb un resultat previsible però que pel meu gust, fa el fet.