divendres, 28 de juliol de 2017

SU MEJOR HISTORIA. Their Finest. Directora, Lone Scherling.

Regne Unit i Suècia, 2016.
Duració, 117 minuts.

SINOPSI
Un equip cinematogràfic britànic rep l'encàrrec de fer una pel·lícula patriòtica, per aixecar la moral de les tropes angleses després dels bombardeigs continuats de l'aviació nazi sobre Londres, durant la segona guerra mundial. A l'equip s'incorpora una dona guionista i s'estableix una forta competència entre els seus companys homes i ella.
Adaptació pròpia treta del Filmaffinity.


La directora, Lone Scherfig.
LA DIRECTORA
Lone Scherfig és una directora danesa que va formar part del moviment Dogma. Força aclamada per les seves pel·lícules que, són generalment comèdies romàntiques com An Education 2009 o One Day 2011- basada en la novel·la de David Nicholis. A través de la seva experimentació amb restriccions creatives i la seva astuta atenció als detalls...a estat reconeguda com un talent dins de la indústria cinematogràfica. Ha fet de tot curts, llargs, publicitat i televisió:

NÚRIA opina
Una pel·lícula amb una història clàssica i romàntica amb un escenari històric, la Segona Guerra Mundial. Tot i que intenta cenyir-se a una estètica clàssica o fa des de la modernitat i en aquest cas, amb un personatge femení com a protagonista que, intenta ser potent. Una guionista, en un moment on les dones com a molt exerceixen de secretàries al servei d'homes. Una dona que s'enamora perdudament dues vegades de l'home equivocat, segons la meva opinió, sort que el segon es mor.
Una directora que fa una pel·lícula comercial, però amb un rerefons ideològic força correcte que, permet passar una estona entretinguda i agradable, sense massa emocions, ni estralls... És una opció que està bé per passar l'estona.

MARTINA opina
Una proposta de cinema ben fet, amb una història senzilla però desenvolupada correctament i on els somiadors trobaran els ingredients per un bon àpat: una visió novel·lesca de l'amor i la creativitat.
Es tracta d'una producció anglesa, on sota la direcció de Lone Scherfig, es narra la història d'un grup de persones que s'uneixen, amb la intenció de durant la tràgica Segona Guerra Mundial, produir una pel·lícula que ajudi a aixecar els ànims a la societat anglesa.
Hi ha un joc entre realitat i ficció, mitjançant històries creuades de la pel·lícula que produeixen, el món creatiu de cada un dels artistes que hi fan aportacions i el context social on aquesta es desenvolupa. Fent d'aquests diferents mons, un recurs original i interessant que trasllada a l'espectador constantment, d'un lloc a l'altre.
A més a més, m'ha agradat que, és una història sense un final feliç, de fet és un drama, però en la que per tot plegat, no m'ha semblat que se centri en la tragèdia. Ans al contrari, fa humor, tot parlant de la pròpia bellesa que implica que, la vida no sigui de color de rosa.
A més ofereix un repartiment de qualitat, una estètica cuidada i missatge que m'ha agradat: "cal trobar coses per les que un senti que val la pena lluitar".

DOGMA 95
Moviment cinematogràfic creat al 1995 per alguns directors danesos, tant coneguts com Lars von Trier, Thomas Vinterberg, i no tant com Kristian Levning o Soren Kragh-Jacobsen o la mateixa directora del film. Amb un ideari de regles molt estrictes sobre com s'ha de fer una pel·lícula, sobretot pel que fa referència al rodatge que no sigui en un plató i a la utilització d'efectes especial, per entrar en detall en l'enllaç trobareu el seu manifest:




diumenge, 16 de juliol de 2017

WONDER WOMAN. Directora, Patty Jenkins.

DIANA POSA EN QÜESTIÓ LA TOTAL ABSÈNCIA DE VALORS QUE TROBA AL SEU PAS:
NO ENTÉN LES MENTIDES, NI EL DESIG DELS HOMES D'ANIQUILAR-SE O QUE EL GENERAL ALIAT NO ES PRESENTI A PRIMERA LÍNIA DE FOC.
Paraules d'en Jonay Armas a la seva crítica de Wonder Woman a Caimán Cuadernos de cine, juliol-agost de 2017.

EUA, 2017.
Duració, 141 minuts.

SINOPSI
Diana és una amazona que, va créixer en una illa paradisíaca de dones, on ha sigut entrenada per ser invencible. Un dia cau en aquesta illa, un pilot amb un avió a l'aigua i Diana decideix salvar-lo. El pilot li explica que lluny d'allà hi ha una guerra terrible- la Primera Mundial- on la gent es mata. Ella atribueix tots els mals a Ares, Déu de la guerra i decideix anar amb el pilot, al seu món, per salvar aquest de la destrucció d'Ares.


La directora Patty Jenkins i l'actriu Gal Gadot.
NÚRIA opina.
Aquesta, és d'aquelles pel·lícules que vaig a veure perquè ho suggereix la Martina...altrament ben segur que no hi hauria anat perquè, a la cartellera encara trobava que hi havia coses per veure.
Malgrat tot, els suggeriments de la Martina m'agraden perquè m'obren possibilitats
fresques que, no estan tan mediatitzades com les meves per la literatura crítica.
He trobat la història divertida i agosarada i he passat una estona distreta. Tot i que ideològicament la nostra heroïna grinyola bastant. En primer lloc Diana és molt no guapa, molt sexi i va vestida per ressaltar tots els seus atributs femenins; no és potser aquest l'estereotip masclista d'una heroïna? Hi ha un segon element que, em crea moltes contradiccions, perquè no sé ben bé si forma part dels aspectes positius de les fèmines o és simplement un atribut que els homes ens han colat per demostrar-nos la seva eficàcia executiva, és el de la innocència que permet a Diana, lluitar amb més força per tot allò que troba inversemblant de com actuen els homes, no ho pot entendre...jo tampoc.

Se'm plantegen també altres qüestions per les quals podria posar en dubte que, aquest sigui realment un film amb un enfocament feminista, però deixem-ho córrer i en tot cas, si ens agrada el gènere... a passar-ho bé. També cal tenir en compte que amb aquesta pel·lícula es rescata una heroïna dels anys quaranta i vist en perspectiva històrica, les coses han canviat una mica.

MARTINA opina.
Aquesta producció és una mescla de cinema bèl·lic, fantàstic, mitològic i d'aventures. És una coproducció de les grans corporacions de la indústria cinematogràfica nord-americana.
A més és un relat on una protagonista femenina és una super heroïna que lluita per guanyar la seva batalla a favor de la pau.
És a dir, té tots els ingredients d'un cinema d'entreteniment i de fàcil digestió. Malgrat que alguns ho han defensat, al meu entendre, no té res de transgressor ni de feminista, ans al contrari. Senzillament és força banal, una super dona maca, perfecte i amb poca roba surt de l'illa on viuen amb comuna les amazones (tot de dones fabuloses com ella) i pretén salvar el món.
No obstant jo m'ho he passat bé, ja que té un procedir fluït, uns valors aparentment sensats i un missatge populista on guarnit amb una intensa història d'amor t'acompanya per una sèrie d'aventures que conclouran amb un final que com que té moralitat és més o menys feliç.
En ser fantasia i un popurri d'èpoques, creences i solucions val el mateix morir que continuar vivint. Per tant, tot és èpic o heroic i construir un missatge en aquest context és aparentment més senzill.
Per tot, una opció recomanable per un vespre d’estiu on hom vulgui refugiar-se a la frescor de l'aire condicionat.


Si voleu llegir crítiques molt diferents sobre aquest film aquest és el lloc:  https://www.filmaffinity.com/es/film929728.html

He estat buscant alguna crítica a la xarxa d'en Quim Cases que, és qui m'ha aportat una informació més clara sobre l'origen del còmic d'aquesta heroïna, Diana de Temiscira i la veritable producció d'aquesta pel·lícula, l'he trobat:

dissabte, 8 de juliol de 2017

ESTIU 1993. Directora, Carla Simón.


UN CINE DEL CONCRET, UN ART DE CONTACTE IMMEDIAT AMB LA REALITAT, ON LA CÀMERA MAI ÉS PROTAGONISTA, NOMÉS ÉS UN TESTIMONI O MILLOR DIT, UN VEHICLE PER FER TESTIMONI A L'ESPECTADORA.”
Paraules del crític de cine, José Maria Carreño (1943-1996) que aquest va utilitzar per parlar de la pel·lícula Hatari!, d'en Howard Hawks i que Carlos Heredero utilitza per parlar d'Estiu de 1993 a la revista Caimán 61, juny 2017.

Direcció i guió, Carla Simón.
Espanya- Irlanda, 2017.
Duració 97 minuts.

SINOPSI
Frida, una nena de sis anys, afronta el primer estiu de la seva vida amb la seva nova família adoptiva després de la mort de la seva mare.


La directora Carla Simón dirigint l'actuació de Laia Artigas.


NÚRIA opina.
És una gran satisfacció per mi, haver pogut veure una pel·lícula tan rodona, esplèndida i emocionant, feta per una noia catalana i jove, perquè això vol dir que venen bons temps d'un cinema ben fet i connectat amb la vida.
Una narració poètica que, s'explica quasi exclusivament a través de la imatge. Poques paraules, però totes elles imprescindibles després d'una depuració exquisida.
Una actuació com baixada del cel, per unes petites actrius en estat de gràcia i uns adults que les acompanyen sense grinyols.
Una història trista, molt trista vista des de la llum de la vida i sense dramatismes, ni complaença en el dolor...
Una gran experiència estètica seure a la butaca del cinema i deixar-se emportar per aquesta història, on també pots somriure, riure i plorar... sense que res de què sents sigui fals o prefabricat.
Si a tot aquest munt d'experiències, hi afegeixes la d'haver pogut fer un tast del seu treball amb la directora, això ja és el súmmum...
Gràcies Carla per aquest treball tan meravellós!
No cal dir que la recomano a tothom...

MARTINA opina.
Aquesta pel·lícula ha sigut molt mediàtica i considero que per molt motius. Al meu entendre té principalment tres coses que m'han semblat destacables.
En primer lloc, la seva directora, Carla Simón és també la guionista. Ella en el seu debut, ens presenta una interessant lectura de com durant la infància om gestiona el primer encontre amb la mort. El fil narratiu és capaç de conduir a l'espectador per un viatge de gran intensitat emocional, però que transcorre de la mà de dues protagonistes dolces i transparents, que et col·loquen allà on volen i ho fan sense que t'adonis que t'estan tocant la fibra.
En segona instància, la temàtica. Una persona té una història colpidora i que a més és una història real de la seva vida. Una nena es queda orfe, ja que els seus pares moren a causa d'una malaltia que a més té un gran estigma social: la sida. No obstant això, crec que el més admirable de com està feta aquesta obra, és la capacitat de no explicar-te únicament aquest fet. A més és capaç d'anar molt més enllà i reflexiona entorn com un infant, que es troba amb la mort, estant en plena flor de la vida, accepta aquesta realitat i continua creixent. Crec que la manera com aquesta obra t'acosta a aquest fet, el primer contacte amb la mort, i que a més és un moment que, conscient o no, tothom ha viscut està fet amb molta sensibilitat. Resulta difícil no posar-se nostàlgic i que l'espectador recuperi com va gestionar aquella situació.
Per últim, crec que hi ha una feina excel·lent en portar a les dues protagonistes fins on es vol arribar. Són dues nenes, de 4 i 7 anys, em sembla, i fan una gran actuació. A més a més, en acabar la sessió, la directora estava present en una sessió oberta de preguntes, i va explicar-nos que a l'edat de les nenes que apareixen, no els hi pots donar un guió ni explicar-los allò què vols. Per començar no saben llegir i per tant és el dia a dia i has d'anar buscant maneres de treballar, conciliant amb el joc necessari en els infants, per ser tolerant amb el ritme de treball d'unes criatures que has de poder portar allà on vols. De veritat que en aquest cas, és increïble la gran capacitat que han demostrat tenir per fer-ho.

No obstant cal anar preparat per plorar. A més crec que és una obra que els d'aquí segur que la sentim molt pròxima, però que em pregunto com la rebran en altres països. Al meu entendre, fas un viatge en el temps, en el nostre cas, mare i filla vam poder retrocedir el 1993. Aleshores jo tenia exactament la mateixa edat de la nena protagonista i doncs, la contextualització crec que ajuda a fer-la més especial.


divendres, 30 de juny de 2017

LA MÉCANIQUE DE L'OMBRE. TESTIGO. Director, Thomas Kruithof.

França 2016.
Duració, 88 minuts.

SINOPSI
Un enigmàtic home de negocis en nom d'una misteriosa organització es posa en contacte amb Duval (François Cluzet), per oferir-li una feina senzilla i ben renumerada, transcriure escoltes telefòniques interceptades.
Duval economicament desesperat accepta sense fer masses preguntes sobre la finalitat de l'empresa que el contracte. De sobte es veu embolicat en un complot polític i ha d'afrontar la brutal mecànica del món ocult dels serveis secrets.
Traduit de FILMAFFINITY.


El director, Thomas Kruithof.

NÚRIA opina.
Un home atrapat i sol que, la dona el deixa, no té feina i és alcohòlic, li fan una oferta de feina molt immoral, però freda...als inicis ell la fa sense dir res, perquè vol sortir del seu estat, però a poc a poc es troba embolicat en una xarxa mafiosa. Com que és l'opera prima d'algú que no deu estar disposat a rendir-se, finalment ell és rebel·la
La història està ben explicada i té el ritme adequat, tot i que el final perd una mica el gas i no acaba de reeixir.
Malgrat tot, té valor fer una pel·lícula d'intriga a l'europea amb les nostres idiosincràsies i sense seguir el model americà i que a sobre estigui bé. I, amb un heroi molt poc convencional i estupendo.

MARTINA opina.
Aquest thriller francès dirigeix el seu guió cap al interior d'un misteriós personatge qui pel seu passat, present i futur, li cal emprendre una nova experiència professional.
El seu protagonista, pel meu gust molt ben interpretat per François Cluzet, es troba en una situació inesperada de la que ha de poder sortir-se'n amb el mínim gravamen.
A mi personalment m'ha agradat força, crec que està feta al més pur estil francès: és elegant, subtil i amb una contundent carrega política. A més premeditadament et trasllada a un univers molt particular on l'horitzó només te'l pots dibuixar tu mateix.
Té una aura de misteri que vesteix molt bé el gènere que utilitza. Però per mi no és una opció de digestió fàcil, potser pel seu ritme pausat, ja que m'he acabat distanciant de la historia i tampoc per res concret. El que potser hem fa pensar que no la fa la millor opció per un vespre d'estiu, on un potser busca quelcom més fresquet.

Un tros d'una crítica d'en Jordi Costa al País que sempre diu coses interessants:
L'òpera prima de Kruithof pot presumir d'un considerable toc de distinció en una zona equidistant entre la tradició del polar i de la contemporània tendència del cine europeu de mimetitzar rutinàriament el model dels Estats Units(...)
Jordi Costa, pel País, 9 de juny de 2017. Traducció pròpia, del text literal.
La crítica sencera:
http://cultura.elpais.com/cultura/2017/06/08/actualidad/1496877993_202980.html


dissabte, 24 de juny de 2017

ALL GOVERNMENTS LIE. TOTS ELS GOVERNS MENTEIXEN. Director, Fred Peabody.

Productor, Oliver Stone.
Canada 2016.
Documental.

SINOPSI i HISTÒRIA
Els anys 60, la columna setmanal del periodista nord-americà IF. Stone va marcar una època quan va desemmascarar la corrupció i les mentides del Govern amb una informació veraç, contrastada i independent.
En el temps actual, en què la majoria dels mitjans de comunicació formen part dels grans imperis mediàtics i sotmesos als interessos del govern i les grans corporacions, la reivindicació de la figura d'I.F.Stone és més necessària que mai.
Els protagonistes de la pel·lícula, una nova fornada de periodistes d'investigació de mitjans independents dels Estats Units, recuperen el seu llegat i donen la cara per defensar els drets dels ciutadans a accedir a una informació lliure d'interferències, contrastada i honesta.
Tots els governs menteixen posa cara i dóna veu als noms que hi ha darrera temes tan espinosos com el cas Snowden, les fosses comunes a la frontera amb Mèxic o la violació del dret a la intimitat dels ciutadans.
Glen Greewald, Jeremy Scahill, Amy Goodman i Michael Moore. Entre d'altres, ofereixen el seu testimoni en un documental produït per Oliver Stone.
El full informatiu de “Docs Barcelona del mes”, juny 2017.


El director Fred Peabody
EL DIRECTOR
Fred Peabody és director i periodista, guanyador d'un premi Emmy l'any 1989 per una de les seves pel·lícules per a televisió. Va ser director durant set anys de l'aclamat programa d'investigació The Fifth Estate per a la CBC, la televisió pública canadenca. L'any 2003 va produir el documental Perfect Illusions sobre els trastorns alimentaris dels joves i que va emetre la PBS.

NÚRIA opina.
Aquest documental m'ha semblat molt interessant, perquè explica sense embuts quina és la situació dels mitjans als EUA, una premsa en general venuda al poder polític i econòmic que, pel cas és el mateix. Això de fet ja ho sabíem i no és cap novetat.
Però allò que és engrescador i encoratjador és saber que, hi ha un grup cada vegada més nombrós de periodistes que, tenen la seva ètica i que practiquen un periodisme d'investigació, per tal informar del que seria la veritat dels esdeveniments i les persones que hi ha darrere de la política al món.
Crec que aquest és un fet primordial perquè deixem de ser uns robots i actuem amb coneixement de causa.
Aquests és un deure que no és gens fàcil, ni còmode que implica molta determinació i valentia i sinó com a exemple, analitzeu les reaccions d'en Trump contra una determinada premsa des de la seva aparició a la palestra política dels EUA.
Crec que cal aprofitar totes aquestes iniciatives que ens donen eines per conèixer millor allò què passa al món on vivim i si no el podem canviar...com a mínim no deixar-nos enganyar.
Cent per cent recomanable. Nosaltres l'hem vist a la Casa Elizalde dins de la molt bona iniciativa del “DOCS Barcelona del mes” que es projecten documentals durant tot l'any en circuits culturals, un cop al mes en aquest blog trobareu a l'enllaç per estar informats.

MARTINA opina.
Inspirat en la trajectòria del periodista independent I.F. Stone, aquest documental, pretén recollir les idees que impulsen la generació de periodistes que units lluiten, per fer de contrafort de la fràgil democràcia americana.
És una obra d'alt contingut polític i amb unes conviccions molt clares cap a la defensa de la llibertat de premsa. També una crida de la necessitat que el sector sigui capaç de defensar un rigor i una autonomia dels interessos tant del mercat com de la institució governamental.
A mi personalment, i fent una generalització i amb tot el que això implica, els americans sempre m'han semblat una cultura molt particular, però interessant. Potser fruit d'una educació, acompanyada de l'univers Walt Disney (on els rols van de bons o de dolents i no hi ha res entremig), els han fet molt més extremistes que d'altres tradicions del món occidental. En tot cas, allò a què em vull referir és com en el cas d'aquest documental, on es recullen clarament les opinions d'acadèmics, experts i agents de l'indústria periodística contra un govern al qui acusen de manipulador i que fa al ciutadà víctima de la inòpia.
Al meu entendre presenta la societat civil, com soldats d'un sistema que els fa obesos, inútils i incapaços de tenir una opinió sòlida del seu entorn.
Motiu pel qual, demanem la implicació a les noves generacions de periodistes per poder sortir d’aquesta tessitura d’insolvència. De fet crec que, aquest documental és un reclam als joves per la militància contra el sistema actual.

Enllaç on podeu trobar informació sobre els documentals que emet Docs Barcelona i on els podeu veure:
https://eldocumentaldelmes.com/doc/tots-els-governs-menteixen/ 

Alguna cosa més a saber de IF.Stone:
http://www.ifstone.org/biography.php




diumenge, 18 de juny de 2017

THE LOST CITY OF Z.

L'ÚLTIM DELS GRANS EXPLORADORS DE L'ÈPOCA VICTORIANA, CAPAÇ D'ENDINSAR-SE EN REGIONS SENSE CARTOGRAFIAR AMB POC MÉS QUE UN MATXET, UNA BRÚIXOLA I UNA DETERMINACIÓ PRÒXIMA AL DIVÍ.
De Diego Salgado, “El cine como aventura” per “Dirigido por, maig de 2017.

Guió: James Gray, segons la novel·la de David Grann.
Duració, 141 minuts.
EUA, 2016.

SINOPSI
Basada en l'existència de Percival Fawcett, militar, arqueòleg i explorador britànic que, a començaments del S XX, enviat per la Royal Society va anar a cartografiar una zona de la selva amazònica a Brasil i va tornar obsessionat per la hipòtesi de l'existència d'una mítica ciutat perduda. Va fer tres expedicions a la zona buscant la civilització perduda, la darrera amb el seu fill gran.


El director James Gray.
ANTECEDENTS
Gray ha lluitat durant anys per materialitzar aquest film a partir d'un llibre excepcional de David Grann, un dels millors assaig periodístics que un ha tingut l'oportunitat de llegir. “La ciudad perdida de Z”, publicada en castellà per l'editorial Plaza&Janés el 2010. Grann descubriria al lector la figura de Percival Harrison Fawcett 1897-1925 (?), militar i explorador, conegut al seu temps que, va desaparèixer conjuntament amb el seu fill gran, el 1925 a la selva brasilera, mentre buscava una suposada civilització ancestral, objectiu que no va aconseguir en expedicions anteriors.
Tret i traduït de la crítica de Diego Salgado, “El cine como aventura” per “Dirigido por...”, maig del 2017.

NÚRIA opina.
El film explica les d'aventures d'un britànic militar i culte que, estava disposat i interessat a aportar alguna cosa nova a la ciència a partir dels seus descobriments en mons ignots. També que, aquest home era un humanista que creia en els valors de les societats, presents i passades i que, confiava en els valors i aportacions diferents que aquestes ens podien fer. Tenia una visió amplia i oberta, dels valors culturals de la humanitat.
Aquest tipus de personatges els he trobat sempre fascinants i romànticament apassionants. El director fa un bon retrat d'aquest somniador i dels mons diferenciats en el que ell viu. Per un costat el seu, el rígid, normativitzat, presumptuós i poderós Imperi Britànic, i un món llunyà i ignot on tot està per descobrir, fins i tot el codi per desxifrar-lo. Aquest fet el portarà a la seva desaparició i potser amb ell l'esperança de comprendre als altres pobles a partir d'una visió integradora i humanista, més interessada en l'essència que, en els valors materials.
Aquesta seria la meva síntesi, d'allò que a primer cop d'ull he vist en aquesta història.
Hi ha un tractament del color molt particular...sobretot a la jungla, embrutant la imatge i donant la sensació com si d'un ensomni es tractes.
No és la típica pel·lícula d'aventures per anar a gaudir d'aquestes, com Indiana Jones del Spielberg, ja que, allò que crec que vol fer, és un retrat del personatge i de la situació del moment, un retrat panoràmic, sense entrar en cap detall concret. Estaria més a prop d'“Aguirre la còlera de Dios” o Fitzcarraldo d'en Werner Herzog.
Em fa gràcia la polèmica i controvèrsia que a generat en la crítica d'aquesta. En el quadre crític del Caimán de juny, la Beatriz Martínez la puntua amb un 10 i en Carlos Losilla i lAngel Quintana, amb un 9 i l'apreciat i valorat Carlos F. Heredero amb un 6. 
No és una obra mestra... Però, té el seu atractiu i és una bona pel·lícula.

MARTINA opina.
Aquesta pel·lícula és una obra, basada en una novel·la publicada l'any 2009 per David Grann amb aquest mateix títol i la que narra les aventures de l'explorador Percy Fawcett.
A principis del S. XX, un coronel, Percy Fawcett- va desaparèixer buscant la ciutat de Z, a la regió brasilera de Barra do Garcas. L'intrèpid aventurer procura convèncer a les classes adinerades britàniques perquè segueixin finançant els seus viatges en aquella regió per tal de trobar-la.
Com que vol saber més, el protagonista, necessita aconseguir trobar arguments perquè els seus compatriotes vulguin seguir en la tasca de descoberta d'aquell indret. Anteriorment, ja havien trobat indicis de civilització en aquell racó. Però molt més enllà, el repte que al meu entendre persegueix és que, el món pugui conèixer millor la diversitat com un valor de creixement.
A més de la vida d'aquest senyor es plantegen moltes qüestions paral·leles. Com poden ser les diferències de classes o els privilegis, els motius diversos que mouen als exploradors, el rol de la dona, les interaccions culturals...
Per mi una bona dosis d'art, feta amb l'estil del cinema clàssic i que penetra a l'interior de moltes coses. Una producció americana que no deixa escapar res, que sap fer un tàndem molt equilibrat entre l'acció de l'aventura i la profunditat dels fets, on dues civilitzacions oposades interaccionen.


dissabte, 10 de juny de 2017

CLASH. Director, Mohamed Diab.

Guió: Mohamed i Khaled Diab.
Egipte, França, Alemanya, 2016.
Duració, 97 minuts.

SINOPSI
Mohamed Diab ambienta tota la pel·lícula a l'interior d'un furgó militar de presoners, on l'exercit va tancant a totes aquelles persones que considera sospitoses de qualsevol afinitat amb els Germans Musulmans, acusació extensible als passejants o comparsa i a totes aquelles persones que en el pitjor moment, no estan en el lloc adequat, en el moment adequat, siguin culpables o no.
Versió i traducció pròpies, tretes de la crítica de Joaquín Torán, “El infierno sobreruedas”, a la revista “Dirigido por..." , juny 2017.


El director, Mohamed Diab.

ANTECEDENTS I CONTEXT POLÍTIC
La situació pel president electe, Morsi lider dels Germans Musulmans, era pràcticament insostenible cap a finals de juny de 2013. El seu govern més interessat a islamitzar progressivament el país que en resoldre els problemes d'atur i d'inestabilitat social, es va veure desbordat per les protestes d'una ciutadania iracunda i farta: el mateix poble que havia propiciat la sortida del dictador Hosni Mubarak el 2011, va acabar revoltant-se contra la incapacitat dels dirigents electes. La situació es va anar complicant tant que, l'exercit, acostumat a intervenir durant l'etapa dictatorial, va donar un ultimàtum a Morsi perquè dimitís en 48 hores. El mandatari es va aferrar al seu càrrec, adduint la seva legitimitat per fer-ho, els quadres de l'almirall Abdelfatash Al-Sisi, actual president d'Egipte, van complir les seves amenaces d'interferir i marcar el futur rumb del país. Aquest és el context del film.
Versió i traducció pròpies, tretes de la crítica de Joaquín Torán, “El infierno sobre ruedas”, a la revista “Dirigido por... , juny 2017

NÚRIA opina.
Poques vegades en cartellera tenim l'oportunitat de veure una pel·lícula egípcia, amb una temàtica històrica recent que ha tenyit tota l'actualitat dels esdeveniments que passen ara a l'Àfrica del nord i de retruc, a Europa.
La curiositat per endinsar-me en una realitat que desconec i de la només tinc una visió molt parcial, manipulada i mediatitzada a través dels mitjans, m'ha portat a trobar la proposta de la Martina, molt encertada.
Aquesta, és una pel·lícula que fa una aposta creativa, agosarada i atrevida per explicar-nos un fet que en aparença pot semblar molt senzill, què pot passar en un furgó de la policia quan, a dins i tanques persones amb creences i vides, molt diferents. El furgó esdevé una metàfora d'una societat que està enfadada i convulsionada, per un poder que exerceix la seva força sempre contra els mateixos, siguin del bàndol que siguin...
La proposta és molt atractiva i la situació hauria pogut donar més de si, però es queda una mica curta i es perd sense acabar d'afrontar, ni aprofundir, cap de les possibilitats que enceta.
Utilitza la càmera com el primer mitjà expressiu, per transmetre'ns la sensació claustrofòbica i d'angoixa que produeix el tancament en un espai tan petit i poc ventilat, però penso que en fa un ús excessiu i acaba sent un recurs massa repetiu que, cansa, atabala i avorreix a l'espectador, sense aportar cap element nou a la comprensió de la història.
Malgrat que no és una pel·lícula rodona i l'experiment no els hagi sortit del tot reeixit, defenso aquesta proposta que, aposta per un cinema que busca com expressar d'una manera creativa i diferent les coses que passen al nostre món.
Cal valorar també que té moments que són molt bons i encertats i que et dóna una dimensió del conflicte diferent, més des de dins de la repercussió de la política en la vida de les persones que, de la situació política en si mateixa.
Una bona aposta per un cinema creatiu i fet amb el cor i el pensament...Més que amb els diners, per donar valor a la persona i el seu món, sigui del lloc que sigui.

MARTINA opina.
Aquesta obra ubica a l'espectador al Caire durant l'estiu del 2013, just després de la revolució egípcia que va portar a la presidència a Mohamed Mursi del germans Mulsulmans. Aquest fou destituït quan pretenia augmentar la influència de l'islam al territori, i el relat ens situa després d'una jornada de disturbis on alguns dels manifestants, gent del carrer i dos periodistes són detinguts i tancats en un furgó policial.
En aquest arrest persones molt diferents acaben havent de passar una llarga espera dintre d'un espai limitat, perfecte per tenir un atac de claustrofòbia i deixar-los inhabilitats. Tot passa allà dintre, en una trama basada en la convivència, la gestió de la situació i de l'espai.
A mi personalment no m'ha agradat com està feta, ja que considero que d'una qüestió amb molta substància no en sap treure el suc. I a sobre s'allarga tant que sembla que no sàpiga on vol arribar.
Té coses interessants, com per exemple, poder tenir una radiografia dels perfils de gent implicada en la lluita política de la zona, de quina manera s'hi vinculen i poder mostrar al món com era una qüestió d'estat que afectava a tot tipus de gent.

Fitxa tècnica completa, una altra sinopsi, crítiques, tràiler i altres a, Filmaffinity: www.filmaffinity.com/es/film836362.html