diumenge, 21 de maig de 2017

DANCING BEETHOVEN. Directora, Arantxa Aguirre.

EMOCIÓ QUE SENT L'ESPECTADOR NEIX D'UN AUTORECONEIXEMENT PROFUND EN LA HISTÒRIA QUE ES DESENVOLUPA DAVANT SEU A L'ESCENARI.
Paraules de la Siri Hustvedt en el seu llibre d'assatjos, "La dona que mira els homes que miren a les dones", en l'assaig "La Pina de Wim Wenders: ballant per la dansa"

Documental, 80 minuts.
España, 2016.
SINOPSI
Immersió en la posada en escena de la coreografia de la Novena simfonia de Beethoven a càrrec de la companyia Bejart Ballet de Lausana.
El documental ens apropa a la història d'aquesta obra, als reptes d'aquesta representació multicultural; als assajos, amb el treball metòdic i exigent dels ballarins i ballarines, i la col·laboració entre la formació Suïssa, el Ballet de Toquio i l'Orquestra Filharmònica d'Israel, dirigida per Zubin Mehta; una col·laboració fascinant que té molts nivells de complexitat i que, aconsegueix crear un dels esdeveniments coreogràfics de més èxit i impacte del SXXI.
Tret de Filmaffinity, amb traducció i adaptació pròpies.



ANTECEDENTS I HISTÒRIA.
El 1964 el gran Mauric Bejart es va embarcar en un dels grans reptes de la seva exitosa carrera professional: coreografiar una de les peces més emblemàtiques de la història de la música universal, la Novena Simfonia de Beethoven. La bellesa del resultat, va commoure al món de la dansa i de la música.
Cinquanta anys després el seu hereu, Gil Roman, director artístic de Bejart Ballet de Lausana, decideix afrontar el repte de tornar-la a muntar i posar en escena aquell grandiós espectacle.
Ho fa amb el seu ballet, el Ballet de Toquio i l'Orquestra Filharmònica d'Israel.
És el resultat de nou mesos de treball intens, de rodatge entre Lausana i Toquio. Estructurada en quatre temps ens permet ésser testimonis d'aquest excepcional procés, un cant a la bellesa, l'harmonia i la sensibilitat.

La directora, Arantxa Aguirre.
ARANTXA AGUIRRE
Nascuda a Madrid és doctora en filologia. Ha publicat dos llibres, “Buñuel lector de Galdós” que va rebre el premi d'Investigació Pérez Galdós de 2003 i “34 actores hablan de su oficio”, seqüela del seu documental,”Hécuba, un sueño de pasión”. Després d'haver treballat com a assistent de directors com, Almodóvar, Berlanga i Saura, entre d'altres, en els últims anys a escrit i dirigit dos documentals sobre dansa que han rebut premis internacionals, “Un ballet para el siglo XXI” i “El esfuerzo y el ànimo”.
Versió i traducció pròpies, treta de la pàgina, www.danza.es. Aquest escrit i l'anterior.


NÚRIA, opina.
A mi, les pel·lícules de dansa m'encanten i si puc, no me'n perdo ni una. Fa dues setmanes vaig anar a veure Dancer, en el marc de programa del festival, BCN Film Fest de Barcelona, basat en la vida de l'excepcional ballarí ucraïnès Sergi Polunin... Un dels meus films preferits és el documental d'en Wim Wenders sobre la Pina Bausch que, l'he vist moltíssimes vegades.
De dansa però, prefereixo els documentals al cinema de ficció que, moltes vegades resulta excessivament amanerat i carregat.
Aquest documental està molt ben fet, però no té res de molt diferent o particular
en relació a altres documentals del tema. Potser el paper de la narradora que, coneix el món de la dansa perquè ha format part de la seva vida, sense que ella sigui ballarina.
Sempre que veig documentals del tema, me'n faig conscient del terrible esforç i dedicació que significa estar en aquest món, per un ballarí o ballarina. I el gran esforç de dedicació de molta gent perquè, un dia es produeixi la màgia d'un espectacle que tot flueixi com si fos natural i lleuger. Quina meravella!
Per això els agraeixo de tot cor que, facin possible tanta bellesa i ens permetin gaudir-ne.
Un bon documental, una música que mai morirà perquè és bellíssima i uns ballarins màgics... gràcies, després de veure això, ja puc morir feliç i tranquil·la.

MARTINA, opina.
 En construcció...




diumenge, 7 de maig de 2017

MA LOUTE. LA ALTA SOCIEDAD. Director, Bruno Dumont.

REALISME PICTÒRIC, HUMOR ABSURD, ANTROPOLOGIA RURAL, COMÈDIA, DRAMA, INTRIGA, DIFERÈNCIA DE CLASSES...
Tret de la crítica d’en Quim Cases, del Dirigido por... abril de 2017.

França, Alemanya, 2016.
Duració, 122 minuts.

SINOPSI
Estiu de 1910. Alguns turistes han desaparegut de les platges de Costa Canal i els inspectors Machin i Malfoy descobreixen l’epicentre d’aquestes desaparicions a la baia Slack, lloc on s’uneixen el riu Slack i el mar quan hi ha marea alta. És un lloc on hi viu una comunitat de pescadors, com la família Bréfort, liderada per el pare que li diuen el mal nom de l’Etern. Ell, fa allò que pot amb els seus bromistes fills, com Ma Loute. En una mansió a dalt de la baia, hi estiueja una família burgesa, els Van Peteghem. La seva neboda Billie s’ha enamorat de Ma Loute. La confusió aclapararà a amdues famílies.
Versió pròpia, modificada, treta deFilmaffinity.


El director, Bruno Dumont.
NÚRIA opina.
Aquesta pel·lícula molt divertida i curiosa, té un sentit de l’humor tan exagerat i histriònic que a vegades es fa estrany. Això sumat a l’absurd,  fa un còctel que et pot deixar sense reacció immediata. Crec que és un tipus d’humor que cal digerir-lo i acceptar-lo per poder-lo gaudir.
Crec que, com ha dit la Martina, ho passes millor recordant-la que, veient-la.
 Només pels amants d’aquest tipus d’humor i que per saber de què es tracta, hagin vist “El pequeño Quinquin”. Altrament, no té cap sentit anar-la a veure.

MARTINA opina.
Bruno Dumont ens proposa una d'humor d'allò més original. Us adverteixo, però, que tant la Núria com ja vam coincidir que és ben especial i que potser fa més riure després, quan recordes les imatges i situacions, que durant l'acció o mentre veus la pel·lícula.
Alguns, sorprenentment, també l'han qualificat de gran tragèdia i és perquè sense cap mena de dubte aquesta pel·lícula ens retrata un escenari ben peculiar. Remuntant a principis del s. XX una família burgesa passa l'estiu en la seva segona residència ubicada a una zona pesquera depauperada i on  passen coses curioses. Ells, en conjunt i com a individus, són un despropòsit de la naturalesa.
Pel meu gust, les imatges són precioses, poètiques i plenes de drama. Els personatges carregats de mancances i el més peculiar per mi és el fet que tots i cada un d'ells té una bellesa especial. Son carismàtics, no ser molt bé com es podria definir, són tots de rostres estridents i amb un físic fora dels estàndards. Crec que són guapos per ser diferents. Si més no, a mi, cap d'ells no m'ha deixat indiferent.
La història potser no mata i el tipus d'humor és tan lent que, potser acaba incomodant a l’espectador impacient. Però, opino que és una experiència. Sense dubte un món creat amb molt detall. Tracta coses senzilles, amb profunditat i on la clau d'humor, bé donada pel conjunt de la situació.

SANGRE. Director, Amat Escalante.

Mèxic, 2015.
Duració, 90 minuts.
Premi, “Un certain regard”, Cannes 2006.
Premi al millor director al Festival de Bratislava, 2006.


SINOPSI
Un matrimoni basa la seva relació en el sexe, en veure la televisió i en les baralles violentes. Una nit el marit rep una trucada de la filla adolescent que va tenir en una relació anterior la qual li comunica que s’ha escapat de casa i que vol viure amb ell.
Tret del programa de maig de la Filmoteca de Catalunya.


ENLLAÇ del TRAILER:

El director. Amat Escalante.
NÚRIA opina.
Pel·lícula que, hem anat a veure a la Filmoteca perquè estava dins la programació del Festival de Cinema D’autor de Barcelona, en el cicle dedicat a l’obra del polèmic director mexicà, Amat Escalante. En aquesta,  han passat els dos primers llargmetratges d’aquest director, inèdits aquí, Sangre, 2005 i Los bastardos, 2008.
Llàstima que, només he pogut veure aquest film i no m’ha acabat de convèncer en cap aspecte, narració lenta i avorrida; història molt dramàtica plantejada d’una manera molt freda i per acabar, un lletgisme estètic, només salvat per la bellesa de les dues protagonistes femenines que, malgrat tot el director de fotografia no les fa lluir massa.
Un cop acabada, he sortit de la sala una mica preocupada per esbrinar el sentit ocult d’aquesta pel·lícula, si és que el té, perquè només en aquesta lectura, podria arribar a apreciar el seu sentit.
Una metàfora sobre l’ensopiment del país i la seva gent? El sense sentit d’una burocràcia caduca, el sexe com a consol dels pobres, les telenovel·les per entretenir-se i oblidar-se dels veritables mals de cap de la gent i el país, la droga pul·lulant per tot arreu i present a la vida de molta gent... i la mort escapçant la vida dels joves... i moltes més coses, el menjar escombraria com a il·lusió d’una forma de vida fàcil, còmoda i plaent, còpia d’un model somiat el d’EUA. La mort ritualitzada com a teatre i oblidada com a fet quotidià que plana en les vides de la gent. La corrupció i el delicte normalitzat a través de la pràctica i l’existència en la vida quotidiana de molta gent...l’habitatge digne com a luxe, etc. Etc. etc...

Potser sí que, no he sabut apreciar les seves virtuts.

MARTINA opina.
Aquesta setmana mare i filla volíem fer un doblet cinèfil, ja que la pròxima la Núria serà fora. Per canviar una mica de registre, i perquè m’agrada molt això de que els diferents festivals generin ambient a les sales de cine, vaig proposar anar a veure la proposta que el festival d'A ens oferia per la primera jornada de les nostres sessions.
La veritat és que anar a la Filmoteca de Barcelona ara com ara és un gust. Confort, una mida de pantalla molt bona i un ambient força animat. No obstant el que vam triar crec que no era quelcom que ens seduís com per gaudir-ne.
Sincerament, m'ha sorprès l’etiqueta que li posaven de cinema de culte i/o sobretot que aquesta pel·lícula fos guardonada amb el premi FIPRESCI l’any 2005. Òbviament que comprenc que els gustos són totalment subjectius i per tant fins aquí suposo que no hi ha massa a comentar. Tot i així em pregunto com és possible que parlin tan bé d'una obra com aquesta.
Sincerament l'he trobada avorrida, intranscendent, neutral, insípida, sòrdida, absurda, i sobretot sosa. No voldria estendre'm massa més, suposo que s'entén que per mi no val la pena, ja que aquesta crítica lapidant contra la societat mexicana potser ha sigut massa estrident pel meu gust. En resum no la vam encertar gaire...

diumenge, 30 d’abril de 2017

TODO SOBRE EL ASADO. Directors, Mariano Cohn i Gastón Duprat.

Argentina, 2016.
Documental.
Duració, 90 minuts.
SINOPSI
És un viatge a l'Argentina més profunda. El “asado” és un menjar, però també és un ritual. És primitiu i contemporani, salvatge i refinat, un art i una ciència. Pocs fenòmens revelen amb més originalitat i precisió els trets essencials de la identitat nacional.
Tret del programa oficial del Festival Sant Jordi- BCN FILM FEST, abril 2017.


Els directors Mariano Cohn i Gastón Duprat
Filmografia dels directors:

NÚRIA opina.
Aquesta pel·lícula els ha costat temps, tres anys, i molts esforços per fer-la i per això carregar-se-la o donar-li poc valor, no m'agrada.
Estic totalment d'acord amb l'opinió de la Martina i penso com ella. Cal ser argentina o haver conviscut temps amb ells, per gaudir-la i entendre-la en la seva totalitat.
Es distreta, curiosa i a estones divertida.
Per tots els que tinguin algun interès amb Argentina...encara que sigui pel Messi.

MARTINA opina.
Vam triar aquesta opció en el marc del festival Sant Jordi. BCN FILM BEST. Que s'ha celebrat als cinemes Verdi del 21 al 28 d'abril. Enguany, és la seva primera edició i es presenta com una nova proposta cinematogràfica que neix amb la idea d'oferir un programa obert i popular que aposta pel cinema com una eina per transmetre coneixement.
Prèvia projecció del film, vam poder escoltar als seus directors, que ens van explicar el motiu pel qual havien triat fer un format similar al d'un documental. Creien que per abordar una qüestió d'Estat, que és com van definir la cultura a l'entorn del conegut "Asado argentino", era interessant fer-ne una anàlisi amb regla. Aquest fet social es constitueix com l'epicentre de la cultura argentina i molt més enllà, ells ho han volgut utilitzar com a temàtica en clau d'humor.
Bàsicament, com que ens havia agradat força la seva última proposta “El ciudadano ilustre”, vam pensar que era interessant seguir el seu treball. No obstant jo crec que és una pel·lícula pels argentins, perquè malgrat que no és un suplici veure-la, crec que sense un background d'allà et perds de la missa la meitat. En tot cas, al meu entendre, és com que algú no espanyol veiés “Torrente” que, segur que podria entendre-la superficialment i gaudint-ne. Però en realitat és un tipus d'argot molt local i que fora de context segur que, no interpretes els personatges amb tota la seva profunditat.
Sens dubte, però, crec que queda clar el què vol mostrar-te; es tracta d'una pràctica molt bàsica, poc sofisticada, que comporta un cost per la salut força elevat i que els que la practiquen no crec que es qüestionin massa més.
En tot cas, ells se'n surten en el seu propòsit i com que inclús fa fàstic en certs moments, vam coincidir que, era un vespre per procurar fer una opció de sopar, sense carn.

Malgrat que en aquest enllaç parlen del Ciudadano ilustre, crec que dóna una visió del perfil dels directors completa i interessant:
http://www.lanacion.com.ar/1933103-cohn-y-duprat-la-dupla-que-incomoda

En aquest podreu escoltar i veure als directors parlant del documental:
www.youtube.com/watch?v=P9ToFXl67W4




dimarts, 25 d’abril de 2017

STEFAN ZWEIG: ADIÓS a EUROPA. Directora, Maria Schrader.

Trobo que és millor acabar en un moment i dempeus una vida en la qual, la tasca intel·lectual ha significat el gaudi més pur i la llibertat personal, el bé més preuat sobre la terra.
Fragment de la carta de comiat de Stefan Zweig que, va deixar en llevar-se la vida. Petròpolis, 22 de febrer de 1942.

Guió: Maria Schrader i Jan Schomurg.
Alemanya, Austria, França, 2016.
Duració, 109 minuts.


SINOPSI
Biopic sobre l’intel·lectual austríac Stefan Zweig, centrat en els seus anys d’exili que va començar el 1936. El famós escriptor va ser un dels personatges més irrepetibles del S. XX. Com a jueu va haver de fugir del règim nazi. En la seva fugida, primer va estar a París, més tard a Londres, però va acabar fugint d’Europa i es va refugiar a Sud-amèrica i finalment es va instal·lar al Brasil on  l’any 1942 es va suïcidar, juntament amb la seva dona, temen que el nazisme s’acabaria estenent a tot el món.
Versió pròpia, treta de Filmaffinity.


La directora, Maria Schrader.
NÚRIA opina.
Interessant i suggestiu retrat d’un intel·lectual austríac i jueu per atzar, en un moment històric que ser jueu va esdevenir un veritable perill.
Figura molt brillant a nivell intel·lectual que li va tocar viure un moment històric que el va obligar a auto desterrar-se i a vagar d’un lloc a un altre, sense trobar el seu lloc en un moment convuls on lluitaven la civilització i la barbàrie...i no quedava gaire clar qui s’acabaria imposant.
M’ha agradat la visió particular i fragmentada que la directora i guionista fa del personatge: sòlid a nivell intel·lectual i fràgil i complexa des del punt de vista emocional. Tancat en el món de les idees, li costa sortir del seu món per esdevenir un activista, en un moment que era necessari fer alguna cosa més que escriure, per tal de protegir i salvar persones que, altrament estarien a expenses d’allò que ell detestava dins el món de les seves idees.
Sorprèn que, un personatge aparentment tan distant, tingui una escriptura tan potent...o potser no, perquè és l’escriptura el seu mitjà d’expressió i ell sap utilitzar-la.
Pel que coneixen la seva obra i també per aquells que sense conèixer-la, tenen curiositat per saber-ne alguna cosa.

MARTINA opina.
Sempre és interessant afegir nous autors a la biblioteca de coses pendents a llegir i en el meu cas, amb aquesta biografia, he pogut veure un tros de la vida d’aquest intel·lectual, austríac i jueu que ha afegit aquest autor a la llista. Stefan Sweig (1854–1938) va viatjar exiliat d’Europa a Amèrica i principalment va fer-se famós per l’escriptura de les seves múltiples novel·les.
Aquesta pel·lícula retrata un fragment de la vida d’aquest conegut escriptor. Quan el 1940 va anar a viure amb la seva segona dona a Petrópolis, una zona muntanyosa a 68 km de Rio de Janeiro, al Brasil
El personatge en qüestió era un ser compromès amb la seva tasca literària i el qui semblava mantenir sempre un esperit observador i distant amb tot el que li passava. Almenys així és com a mi m’ha semblat que ens el presentaven en aquesta obra. Ara m’interessa llegir-ne quelcom, perquè és evident que va remoure a molta gent quan era viu, però també perquè segur que és un personatge il·lustrat del qui coneixen les entranyes, ha de ser ben enriquidor.
Personalment de la pel·lícula, no puc dir gran cosa, com deia no coneixia al personatge en qüestió, ni he llegit res de les seves famoses memòries «The world yestarday». Cosa que em dificulta tenir una opinió de si crec que trasllada l’interior o la vida de l’autor. Tot i així n’he gaudit i el millor és que, se m'ha girat feina.



dissabte, 15 d’abril de 2017

BELLE DORMANT. Director, Ado Arrietta.

(...) LA FORMA QUE MIREM EL MÓN ÉS L'ÚNICA MANERA DE TRANSFORMAR-LO. DE DESVETLLAR LA CAPACITAT SUBVERSIVA I REVOLUCIONÀRIA DE LA FICCIÓ.
Tret d'un artícle d'en Carlos Losilla en el Cultures de la Vanguardia i després publicat en el full de presentació de la pel·lícula del Zumzeig.


Guió, Ado Arrieta.
França, 2016.
Duració, 82 minuts.
SINOPSI
En un misteriós regne de Litonia, el jove príncep hereu Egon, es passa el dia tocant la bateria i somniant en fer una expedició endinsant-se a la jungla, al regne perdut de Kentz, on podrà despertar a la Bella Dorment.
Però el rei, el seu pare, no en vol saber res, perquè no creu en els contes de fades i s'hi oposa fermament.
Amb l'ajuda de l'arqueòloga de l'Unesco, Maggie Jerkins, el príncep intentarà trencar l'encanteri. 




El director, Ado Arrietta.

NÚRIA opina.
Aquesta versió actualitzada del conte tradicional que fa Ado Arrietta, segons versió pròpia, és molt bonica i estètica.
M'encantaria que es fessin moltes versions dels contes tradicionals que, a mi m'agraden molt, perquè tenen la avantatge que, donen molt de si i són molt útils, per parlar de les virtuts i debilitats humanes.
Crec que són metàfores molt riques, la Clarissa Pinkola ho explica molt bé, per vincular-se a la realitat del món que tenim, comprendre'l i estimar-lo. Ara s'utilitzen poc perquè es consideren políticament incorrectes i es vol lliurar als infants de qualsevol realitat o ficció que pugui ser dolorosa i els pugui fer patir. Malgrat tot, jo crec que és una de les moltes falsedats en les quals s'instaura l'educació avui que, no es vol mostrar als infants el món que els tocarà viure. Justament la ficció serveix per fer abstraccions que més endavant ens ajuden a anar processant allò que va passant i ens va passant al marge dels valors i dels ideals...
Els paral·lelismes que Arrieta fa amb l'actualitat, són al meu entendre, més circumstancials que crítics, però a mi m'han agradat.
M'entusiasmen els registres diferents que té el cinema...

MARTINA opina.
Adolfo Arrieta (Madrid, 1942), conegut com a 'Ado' entre els seus seguidors, és considerat com un director de cinema independent-underground. Avui, amb 73 anys, viu entre Madrid i París i defineix aquest relat com una història a temporal que medita sobre l'elasticitat del temps.
Aquesta versió del mític conte de fades, La Bella Durmiente", és una versió contemporània de la narració de Charles Perrault, segons una versió anglesa d'en C.S.Evans de 1920. El príncep Egon, possible hereu del regnat de Letonia, es passa el dia tocant la bateria i enganxat al seu Smart Phone. És un jove del 2000, que té una història d'amor amb una noia del 1900. El protagonista té una actitud rebel i un posat atent només per allò que, entra als seus horitzons. Balla Swing, és un seductor i vol decidir el seu destí.
A mi personalment m'ha agradat, entretingut i considero que és molt interessant que hi hagi cinema de tots els tipus i per totes les audiències. En tot cas, considero que és un format original, ben fet i molt més pròxim del que m'havia imaginat quan en llegia la sinopsi. En la descripció, la presentaven com una peça de comèdia romàntica, onírica. Per mi és una versió simpàtica d'aquest conte de fades.




dimarts, 11 d’abril de 2017

UNE HISTOIRE DE FOU. “Una historia de locos”. Director, Robert Guédiguian.

PER MI FER UNA PEL·LÍCULA ÉS UN ACTE EXTREMADAMENT RESPONSABLE, JA QUE, ALLÒ QUE ES DESPRÈN D'ELLA TRANSMET UNA IDEA DEL MÓN.
Roberto Guédiguian, en una entrevista feta per Enric Albero a la Seminci de Valladolid i publicada a Caimán Cuadernos de cine del març 2017.


Guió, Robert Guédiguian, Gilles Taurand.
França, 2015.
Duració, 134 minuts.

SINOPSI
Anys 80. Aram, un jove francès d'origen armeni fa explotar una bomba en el cotxe de l'ambaixador turc a París. Un ciclista que en aquells moments passava per allà és ferit de gravetat. La mare del terrorista se sent culpable i va a l'hospital a demanar-li perdó, cosa que ell no entén. Aram però, en contra dels seus companys de lluita, també va a conèixer a la seva víctima.

Tret de Filmaffinity.


El director marsellès Robert Guédiguian.

NÚRIA, opina.
   Vaig començar a prendre consciència del genocidi i extermini armeni fa un parell d'anys, abans potser n'havia sentit parlar però res més. Ara sé una mica més perquè he llegit un parell de llibres, he vist algunes pel·lícules i algun documental.
   Aquesta pel·lícula explica una història molt actual que, carregada de dramatisme intenta aprofundir en les raons de certes accions terroristes i les conseqüències dels danys col·laterals que pateixen les víctimes innocents.
  M'agrada que no es posicioni i que intenti explicar un fet primordial en la comprensió del món i l'entesa de la humanitat, la necessitat d'entendre perquè passen les coses al marge dels nostres judicis morals. Ja que si no, se'ns menjaran els sentiments negatius que generen l'onada violenta que està patint el món i que ens deixarà astorats i paralitzats, sense poder reaccionar davant de totes les mentides que ens estan fent empassar.
   M'ha fet pensar, la posició de cada generació davant el conflicte: uns vells que són els que van deixar la seva terra i es van refugiar en països que els van acollir, però que viuen amb el cap i el cor posat allà i amb un odi ancestral cap al turc que els va expulsar i intentar aniquilar, els seus fills que s'han situat en el país d'acollida i tenen un sentiment menys ressentit i més temerós cap a l'enemic i per acabar, uns joves carregats d'energia i d'odi cap a un tirà que va fer fora les seves famílies, de les seves cases i de les seves terres i que sense que hagin viscut l'arrelament, ni en un lloc, ni en l'altre, manifesten un odi ferotge i militant cap a l'invasor aniquilador i es comprometen en la lluita armada.
   Reflexió molt interessant per al moment que estem vivint i els paral·lelismes que es poden fer amb qualsevol terrorisme polític.
   La recomano a tots aquells que busquin alguna cosa més que distreu-res, quan van al cine.
MARTINA, opina.
  Diuen que aquesta pel·lícula s'allunya de qualsevol intenció artística, per contenir un relat tan potent que, la converteix en un reportatge històric.
  
En tot cas, jo crec que et posa en un context, ja que ens ubica als anys 80 a Marsella i a l'epicentre d'una família armènia que regenta un negoci a aquest país d'acollida, després d'haver deixat el seu país natal en plena guerra civil.
  Un guió que està inspirat en un fet real similar, on la víctima d'un atemptat terrorista, s'aproxima als motius que han causat les seves ferides. Volent conèixer els orígens, la cultura i les raons del grup armat causant.
  
En aquesta història, coneixem el cas d'un innocent ferit, conseqüència d'un atemptat contra l'ambaixador turc a París. L’acció política, col·lateralment, fereix a un civil que passava pel lloc dels fets i amb aquest enfocament permet a l'espectador conèixer el conflicte armat des de panoràmiques diverses.
Descriu des de vàries òptiques les conseqüències d'aquesta guerra. A més, permet que l'espectador s'impliqui en la cultura armènia mitjançant una família que viu en un altre territori, tot mantenint les seves tradicions.
En particular, mitjançant la trajectòria del fill gran del matrimoni, podem viatjar a l'interior del grup terrorista pel qual lluita i que el portarà a un interessant debat sobre si els fets justifiquen els mitjans. Més a més reflexiona sobre les víctimes, en sentit ampli i incloent en aquest còmput a molts perfils diferents.
A mi personalment m'ha interessat molt i m'ha despertat un sentiment similar al del pobre noi víctima de l'atemptat. M'agradaria saber més d'aquest conflicte i de les regions del món que tenen gran part del seu poble exiliats i que han hagut de fer d'Europa la seva regió d'acollida.


L'entrevista completa al director, citada en la frase de la capsalera:
www.caimanediciones.es/entrevsita-robert-guediguian-version-ampliada-de-caiman-cdc-no-58/