dissabte, 24 de juny de 2017

ALL GOVERNMENTS LIE. TOTS ELS GOVERNS MENTEIXEN. Director, Fred Peabody.

Productor, Oliver Stone.
Canada 2016.
Documental.

SINOPSI i HISTÒRIA
Els anys 60, la columna setmanal del periodista nord-americà IF. Stone va marcar una època quan va desemmascarar la corrupció i les mentides del Govern amb una informació veraç, contrastada i independent.
En el temps actual, en què la majoria dels mitjans de comunicació formen part dels grans imperis mediàtics i sotmesos als interessos del govern i les grans corporacions, la reivindicació de la figura d'I.F.Stone és més necessària que mai.
Els protagonistes de la pel·lícula, una nova fornada de periodistes d'investigació de mitjans independents dels Estats Units, recuperen el seu llegat i donen la cara per defensar els drets dels ciutadans a accedir a una informació lliure d'interferències, contrastada i honesta.
Tots els governs menteixen posa cara i dóna veu als noms que hi ha darrera temes tan espinosos com el cas Snowden, les fosses comunes a la frontera amb Mèxic o la violació del dret a la intimitat dels ciutadans.
Glen Greewald, Jeremy Scahill, Amy Goodman i Michael Moore. Entre d'altres, ofereixen el seu testimoni en un documental produït per Oliver Stone.
El full informatiu de “Docs Barcelona del mes”, juny 2017.


El director Fred Peabody
EL DIRECTOR
Fred Peabody és director i periodista, guanyador d'un premi Emmy l'any 1989 per una de les seves pel·lícules per a televisió. Va ser director durant set anys de l'aclamat programa d'investigació The Fifth Estate per a la CBC, la televisió pública canadenca. L'any 2003 va produir el documental Perfect Illusions sobre els trastorns alimentaris dels joves i que va emetre la PBS.

NÚRIA opina.
Aquest documental m'ha semblat molt interessant, perquè explica sense embuts quina és la situació dels mitjans als EUA, una premsa en general venuda al poder polític i econòmic que, pel cas és el mateix. Això de fet ja ho sabíem i no és cap novetat.
Però allò que és engrescador i encoratjador és saber que, hi ha un grup cada vegada més nombrós de periodistes que, tenen la seva ètica i que practiquen un periodisme d'investigació, per tal informar del que seria la veritat dels esdeveniments i les persones que hi ha darrere de la política al món.
Crec que aquest és un fet primordial perquè deixem de ser uns robots i actuem amb coneixement de causa.
Aquests és un deure que no és gens fàcil, ni còmode que implica molta determinació i valentia i sinó com a exemple, analitzeu les reaccions d'en Trump contra una determinada premsa des de la seva aparició a la palestra política dels EUA.
Crec que cal aprofitar totes aquestes iniciatives que ens donen eines per conèixer millor allò què passa al món on vivim i si no el podem canviar...com a mínim no deixar-nos enganyar.
Cent per cent recomanable. Nosaltres l'hem vist a la Casa Elizalde dins de la molt bona iniciativa del “DOCS Barcelona del mes” que es projecten documentals durant tot l'any en circuits culturals, un cop al mes en aquest blog trobareu a l'enllaç per estar informats.

MARTINA opina.
Inspirat en la trajectòria del periodista independent I.F. Stone, aquest documental, pretén recollir les idees que impulsen la generació de periodistes que units lluiten, per fer de contrafort de la fràgil democràcia americana.
És una obra d'alt contingut polític i amb unes conviccions molt clares cap a la defensa de la llibertat de premsa. També una crida de la necessitat que el sector sigui capaç de defensar un rigor i una autonomia dels interessos tant del mercat com de la institució governamental.
A mi personalment, i fent una generalització i amb tot el que això implica, els americans sempre m'han semblat una cultura molt particular, però interessant. Potser fruit d'una educació, acompanyada de l'univers Walt Disney (on els rols van de bons o de dolents i no hi ha res entremig), els han fet molt més extremistes que d'altres tradicions del món occidental. En tot cas, allò a què em vull referir és com en el cas d'aquest documental, on es recullen clarament les opinions d'acadèmics, experts i agents de l'indústria periodística contra un govern al qui acusen de manipulador i que fa al ciutadà víctima de la inòpia.
Al meu entendre presenta la societat civil, com soldats d'un sistema que els fa obesos, inútils i incapaços de tenir una opinió sòlida del seu entorn.
Motiu pel qual, demanem la implicació a les noves generacions de periodistes per poder sortir d’aquesta tessitura d’insolvència. De fet crec que, aquest documental és un reclam als joves per la militància contra el sistema actual.

Enllaç on podeu trobar informació sobre els documentals que emet Docs Barcelona i on els podeu veure:
https://eldocumentaldelmes.com/doc/tots-els-governs-menteixen/ 

Alguna cosa més a saber de IF.Stone:
http://www.ifstone.org/biography.php




diumenge, 18 de juny de 2017

THE LOST CITY OF Z.

L'ÚLTIM DELS GRANS EXPLORADORS DE L'ÈPOCA VICTORIANA, CAPAÇ D'ENDINSAR-SE EN REGIONS SENSE CARTOGRAFIAR AMB POC MÉS QUE UN MATXET, UNA BRÚIXOLA I UNA DETERMINACIÓ PRÒXIMA AL DIVÍ.
De Diego Salgado, “El cine como aventura” per “Dirigido por, maig de 2017.

Guió: James Gray, segons la novel·la de David Grann.
Duració, 141 minuts.
EUA, 2016.

SINOPSI
Basada en l'existència de Percival Fawcett, militar, arqueòleg i explorador britànic que, a començaments del S XX, enviat per la Royal Society va anar a cartografiar una zona de la selva amazònica a Brasil i va tornar obsessionat per la hipòtesi de l'existència d'una mítica ciutat perduda. Va fer tres expedicions a la zona buscant la civilització perduda, la darrera amb el seu fill gran.


El director James Gray.
ANTECEDENTS
Gray ha lluitat durant anys per materialitzar aquest film a partir d'un llibre excepcional de David Grann, un dels millors assaig periodístics que un ha tingut l'oportunitat de llegir. “La ciudad perdida de Z”, publicada en castellà per l'editorial Plaza&Janés el 2010. Grann descubriria al lector la figura de Percival Harrison Fawcett 1897-1925 (?), militar i explorador, conegut al seu temps que, va desaparèixer conjuntament amb el seu fill gran, el 1925 a la selva brasilera, mentre buscava una suposada civilització ancestral, objectiu que no va aconseguir en expedicions anteriors.
Tret i traduït de la crítica de Diego Salgado, “El cine como aventura” per “Dirigido por...”, maig del 2017.

NÚRIA opina.
El film explica les d'aventures d'un britànic militar i culte que, estava disposat i interessat a aportar alguna cosa nova a la ciència a partir dels seus descobriments en mons ignots. També que, aquest home era un humanista que creia en els valors de les societats, presents i passades i que, confiava en els valors i aportacions diferents que aquestes ens podien fer. Tenia una visió amplia i oberta, dels valors culturals de la humanitat.
Aquest tipus de personatges els he trobat sempre fascinants i romànticament apassionants. El director fa un bon retrat d'aquest somniador i dels mons diferenciats en el que ell viu. Per un costat el seu, el rígid, normativitzat, presumptuós i poderós Imperi Britànic, i un món llunyà i ignot on tot està per descobrir, fins i tot el codi per desxifrar-lo. Aquest fet el portarà a la seva desaparició i potser amb ell l'esperança de comprendre als altres pobles a partir d'una visió integradora i humanista, més interessada en l'essència que, en els valors materials.
Aquesta seria la meva síntesi, d'allò que a primer cop d'ull he vist en aquesta història.
Hi ha un tractament del color molt particular...sobretot a la jungla, embrutant la imatge i donant la sensació com si d'un ensomni es tractes.
No és la típica pel·lícula d'aventures per anar a gaudir d'aquestes, com Indiana Jones del Spielberg, ja que, allò que crec que vol fer, és un retrat del personatge i de la situació del moment, un retrat panoràmic, sense entrar en cap detall concret. Estaria més a prop d'“Aguirre la còlera de Dios” o Fitzcarraldo d'en Werner Herzog.
Em fa gràcia la polèmica i controvèrsia que a generat en la crítica d'aquesta. En el quadre crític del Caimán de juny, la Beatriz Martínez la puntua amb un 10 i en Carlos Losilla i lAngel Quintana, amb un 9 i l'apreciat i valorat Carlos F. Heredero amb un 6. 
No és una obra mestra... Però, té el seu atractiu i és una bona pel·lícula.

MARTINA opina.
Aquesta pel·lícula és una obra, basada en una novel·la publicada l'any 2009 per David Grann amb aquest mateix títol i la que narra les aventures de l'explorador Percy Fawcett.
A principis del S. XX, un coronel, Percy Fawcett- va desaparèixer buscant la ciutat de Z, a la regió brasilera de Barra do Garcas. L'intrèpid aventurer procura convèncer a les classes adinerades britàniques perquè segueixin finançant els seus viatges en aquella regió per tal de trobar-la.
Com que vol saber més, el protagonista, necessita aconseguir trobar arguments perquè els seus compatriotes vulguin seguir en la tasca de descoberta d'aquell indret. Anteriorment, ja havien trobat indicis de civilització en aquell racó. Però molt més enllà, el repte que al meu entendre persegueix és que, el món pugui conèixer millor la diversitat com un valor de creixement.
A més de la vida d'aquest senyor es plantegen moltes qüestions paral·leles. Com poden ser les diferències de classes o els privilegis, els motius diversos que mouen als exploradors, el rol de la dona, les interaccions culturals...
Per mi una bona dosis d'art, feta amb l'estil del cinema clàssic i que penetra a l'interior de moltes coses. Una producció americana que no deixa escapar res, que sap fer un tàndem molt equilibrat entre l'acció de l'aventura i la profunditat dels fets, on dues civilitzacions oposades interaccionen.


dissabte, 10 de juny de 2017

CLASH. Director, Mohamed Diab.

Guió: Mohamed i Khaled Diab.
Egipte, França, Alemanya, 2016.
Duració, 97 minuts.

SINOPSI
Mohamed Diab ambienta tota la pel·lícula a l'interior d'un furgó militar de presoners, on l'exercit va tancant a totes aquelles persones que considera sospitoses de qualsevol afinitat amb els Germans Musulmans, acusació extensible als passejants o comparsa i a totes aquelles persones que en el pitjor moment, no estan en el lloc adequat, en el moment adequat, siguin culpables o no.
Versió i traducció pròpies, tretes de la crítica de Joaquín Torán, “El infierno sobreruedas”, a la revista “Dirigido por..." , juny 2017.


El director, Mohamed Diab.

ANTECEDENTS I CONTEXT POLÍTIC
La situació pel president electe, Morsi lider dels Germans Musulmans, era pràcticament insostenible cap a finals de juny de 2013. El seu govern més interessat a islamitzar progressivament el país que en resoldre els problemes d'atur i d'inestabilitat social, es va veure desbordat per les protestes d'una ciutadania iracunda i farta: el mateix poble que havia propiciat la sortida del dictador Hosni Mubarak el 2011, va acabar revoltant-se contra la incapacitat dels dirigents electes. La situació es va anar complicant tant que, l'exercit, acostumat a intervenir durant l'etapa dictatorial, va donar un ultimàtum a Morsi perquè dimitís en 48 hores. El mandatari es va aferrar al seu càrrec, adduint la seva legitimitat per fer-ho, els quadres de l'almirall Abdelfatash Al-Sisi, actual president d'Egipte, van complir les seves amenaces d'interferir i marcar el futur rumb del país. Aquest és el context del film.
Versió i traducció pròpies, tretes de la crítica de Joaquín Torán, “El infierno sobre ruedas”, a la revista “Dirigido por... , juny 2017

NÚRIA opina.
Poques vegades en cartellera tenim l'oportunitat de veure una pel·lícula egípcia, amb una temàtica històrica recent que ha tenyit tota l'actualitat dels esdeveniments que passen ara a l'Àfrica del nord i de retruc, a Europa.
La curiositat per endinsar-me en una realitat que desconec i de la només tinc una visió molt parcial, manipulada i mediatitzada a través dels mitjans, m'ha portat a trobar la proposta de la Martina, molt encertada.
Aquesta, és una pel·lícula que fa una aposta creativa, agosarada i atrevida per explicar-nos un fet que en aparença pot semblar molt senzill, què pot passar en un furgó de la policia quan, a dins i tanques persones amb creences i vides, molt diferents. El furgó esdevé una metàfora d'una societat que està enfadada i convulsionada, per un poder que exerceix la seva força sempre contra els mateixos, siguin del bàndol que siguin...
La proposta és molt atractiva i la situació hauria pogut donar més de si, però es queda una mica curta i es perd sense acabar d'afrontar, ni aprofundir, cap de les possibilitats que enceta.
Utilitza la càmera com el primer mitjà expressiu, per transmetre'ns la sensació claustrofòbica i d'angoixa que produeix el tancament en un espai tan petit i poc ventilat, però penso que en fa un ús excessiu i acaba sent un recurs massa repetiu que, cansa, atabala i avorreix a l'espectador, sense aportar cap element nou a la comprensió de la història.
Malgrat que no és una pel·lícula rodona i l'experiment no els hagi sortit del tot reeixit, defenso aquesta proposta que, aposta per un cinema que busca com expressar d'una manera creativa i diferent les coses que passen al nostre món.
Cal valorar també que té moments que són molt bons i encertats i que et dóna una dimensió del conflicte diferent, més des de dins de la repercussió de la política en la vida de les persones que, de la situació política en si mateixa.
Una bona aposta per un cinema creatiu i fet amb el cor i el pensament...Més que amb els diners, per donar valor a la persona i el seu món, sigui del lloc que sigui.

MARTINA opina.
Aquesta obra ubica a l'espectador al Caire durant l'estiu del 2013, just després de la revolució egípcia que va portar a la presidència a Mohamed Mursi del germans Mulsulmans. Aquest fou destituït quan pretenia augmentar la influència de l'islam al territori, i el relat ens situa després d'una jornada de disturbis on alguns dels manifestants, gent del carrer i dos periodistes són detinguts i tancats en un furgó policial.
En aquest arrest persones molt diferents acaben havent de passar una llarga espera dintre d'un espai limitat, perfecte per tenir un atac de claustrofòbia i deixar-los inhabilitats. Tot passa allà dintre, en una trama basada en la convivència, la gestió de la situació i de l'espai.
A mi personalment no m'ha agradat com està feta, ja que considero que d'una qüestió amb molta substància no en sap treure el suc. I a sobre s'allarga tant que sembla que no sàpiga on vol arribar.
Té coses interessants, com per exemple, poder tenir una radiografia dels perfils de gent implicada en la lluita política de la zona, de quina manera s'hi vinculen i poder mostrar al món com era una qüestió d'estat que afectava a tot tipus de gent.

Fitxa tècnica completa, una altra sinopsi, crítiques, tràiler i altres a, Filmaffinity: www.filmaffinity.com/es/film836362.html


dissabte, 3 de juny de 2017

GET OUT. Déjame salir. Director Jordan Peele.

EUA, 2017.
Duració, 104 minuts.
(...) UNA COMBINACIÓ TANT BRILLANT COM INSPIRADA: UNIR RACISME I TERROR A TRAVÉS D'UN MECANISME SATÍRIC D'ALT VOLTATGE SIMBÒLIC, MOLT MÉS REFINAT I MENYS DESVERGONYIT D'ALLÒ QUE PUGUI SEMBLAR EN UN PRIMER COP D'ULL, PER POSAR DE MANIFEST, LES BARRERES I SUSPICÀCIES EXISTENTS ENTRE BLANCS I NEGRES EN LA SOCIETAT AMERICANA.
Adaptació i traducció pròpies, tret del la crítica de Beatriz Martínez, a la revista Caimán Cuadernos de Cine, número 60, maig del 2017.


SINOPSI
Un jove afroamericà visita a la família de la seva “novia” blanca. Ha arribat el moment de conèixer als seus futurs sogres, per això ella el convida a passar un cap de setmana a casa els seus pares al camp. Al començament Chris pensa que el comportament excessivament complaent dels pares, és degut al seu nerviosisme per la relació interracial de la seva filla. Però, a mesura que passen les hores, un seguit de descobriments inquietants, el porten a desvelar una veritat inimaginable.

Tret de Filmaffinity i amb traducció i adaptació pròpies.


El director Jordan Peele.
NÚRIA opina.
Sota proposta de la Martina, hem anat a veure aquesta pel·lícula que jo ja tenia la tenia fitada, trobava que era una proposta agosarada i divertida.
No m'ha decebut.
El guió i la posada en escena d'aquest m'ha agradat molt, ja que et situa sempre davant de l'expectativa d'allò que va passant i sap obrir-te l'interès per allò que ha de passar, sense perdre el ritme en cap moment.
Fa un poti-poti de gèneres tan descarat i sense manies que, al final resulta d'allò més estimulant...
Pica l'ullet a moltes conegudes pel·lícules de terror i thrillers i això a mi m'agrada molt.
He gaudit molt també, amb la banda sonora d'aquest film on fa barreges molt cridaneres i espectaculars.
Pel que fa al registre crític de la pel·lícula, tampoc té desperdici i només un americà sense embuts, ha sigut capaç de tal proesa i oferir-nos aquest film, on podem reflexionar o no, sobre el subsòl de valors i creences de la societat americana.

MARTINA opina.
Un jove afroamericà té una “novia” des de fa uns mesos. Aquesta, la convida a passar un cap de setmana amb la seva família burgesa que viuen a una mansió a un racó de l'interior. En aquest context comença un thriller de por amb una sàtira àcida que, et mantindrà immers durant les gairebé dues hores que dura el relat.
Daniel Kaluuya, l'actor protagonista, té a part d'un talent indubtable una bellesa rara que crec que t'atrapa i que li dóna molt de sentit a l'argument del guió. Tot ell és expressió i crec que el carisma d'aquest artista està molt ben trobat.
A mi personalment m'ha agradat molt. De fet crec que és una de les millors pel·lícules que veig des de fa temps. Tot òbviament en el seu context, és a dir; una opció entretinguda, amb un sentit de l'humor intel·ligent i un ús adequat del gènere de terror.

Fitxa ampliada, sinopsi completa, thrailler i critiques:
https://www.filmaffinity.com/es/film642856.html

dissabte, 27 de maig de 2017

PERSONAL SHOPPER. Director, Oliver Assayas.

DICOTOMIA de L'ESFERA REAL enfront de L'ESPIRITUAL, del TANGIBLE enfront del FANTÀSTIC, per EXPLICAR la HISTÒRIA d'una JOVE que ES TROBA ATRAPADA entre DOS MONS
Tret de Caimán Cuadernos de cine, de l'artícle de Beatriz Martínez, “Atrapada entre dos mundos” número 60, maig 2017.

Interprets: Kristen Stewart, Lars Eidinger, Nora Von Waldstätten i altres.
França, 2016.
Duració, 104 minuts.
SINOPSI
Maureen acaba de perdre al seu germà bessó que, tenia la seva mateixa malformació genètica al cor. Espera a París que, el seu germà li envïi des de l'altra vida algun senyal. Mentrestant es dedica a fer d'assistent d'una gran estrella, Kyra, capritxosa i autoritària, recorrent els carrers de París en moto recollint bosses de Cartier, Chanel i d'altres marques de luxe.
Traducció i adaptació pròpies. Tret de Caimán Cuadernos de cine, de l'article de Beatriz Martínez, “Atrapada entre dos mundos” número 60, maig 2017.






El director, Oliver Assayas.

NÚRIA opina.
Veig que aquest director li agrada la figura de la “personal shopper”, dona jove, instal·lada en la modernitat d'una feina fa quatre dies inexistent, es mou pel món com si ho fes per dins de casa seva i el mòbil és el seu perllongament; un món, buit, consumista, superficial que juga amb les aparences, però aquestes dones tenen una altra vida que no té res a veure amb aquest món, on les ubica la feina. Furga en aquestes individualitats buscant treure'ls el suc.
Maureen s'ha d'afrontar a la mort com a pèrdua i com a fet present a la seva vida,
malgrat la seva joventut.
Ella és mèdium i això fa que la seva relació amb els éssers morts sigui especial i per mi, aquest és el veritable misteri de la història. Ella s'ha de comunicar amb el seu germà perquè així s'ho han promès, però com serà la comunicació, quan i on, no.
Això la fa viure en un estat d'alerta i neguit que no la deixa avançar i com diu Beatriz Martínez, la deixa atrapada entre dos mons.
La història està molt ben narrada i manté la tensió de l'espectador barrejant estils de gèneres diferents per acabar fent un producte amb una originalitat pròpia.
La interpretació de la Kristen Stewart, molt bona. A mi, m'ha agradat.
La recomano, és un bon retrat del funcionament actual, des d'una determinada perspectiva i una determinada mirada.

MARTINA opina
He llegit que el director d'aquesta obra, Oliver, Assayas, va fer aquesta pel·lícula per donar un espai a l'actiu protagonista: Kristen Stewart. Ella realment té molt de carisma i en aquest cas crec que fa un gran paper. També la Núria em deia, quan tot sortint del cinema vam anar a sopar, que precisament el que el director buscava era fer una narració sobre un personatge.
Personalment vaig necessitar una estona per poder digerir la trama i decidir si m'havia agradat. Reconec que quan una pel·lícula la deixen molt bé, hi han altes possibilitats que després no m'agradi tant. Suposo que et crees expectatives i això sempre és perillós.
En general crec que podria concloure que he gaudit veient-la però reconec que esperava més. Que a més m'ha semblat original fer un thriller que no fa por però que m'ha semblat també una mica difícil de justificar. Potser sóc massa clàssica per determinants experiments o senzillament és que el tema en si tampoc m'ha atrapat massa. Crec que amb el cinema s'ha de ser ambiciós, jugar amb tot el que et doni la gana i explicar moltes coses, costa molt produir, però en aquest cas pel meu gust es passen. Parla de milions de coses: globalització, la precarietat laboral, el desarrelament de les generacions contemporànies, la relació dels bessons, el més enllà de la vida, la posteritat...
Per tant ho resumiria en el fet que considero que, és una opció de cinema europeu, diferent i amb contingut.

Un fragment de crítica de la Beatriz Martínez que, m'ha semblat que ajuda a valorar el film en totes les seves dimensions:
La mescla d'elements, d'imatges espectaculars i de discursos superposats sempre ha estat present al seu cinema. En "Personal Shopper" torna a utilitzar la música per reflectir estats anímics, introduint interludis d'alè clàssic al costat de cançons pop, enfronta l'alta i la baixa cultura, ens endinsa en l'espectre més místic i psíquic de la ment per després deixar-nos a costa de la frivolitat de la societat de consum. Ens porta de tendes per la Rive Gauche parisenca, ens introdueix en el atelier de Chanel per despues donar-nos una classe magistral a través de YouTube de pintura abstracta i per parlar-nos finalment de l'ànima com a ens inalterable al llarg del temps.
Fragment tret i traduït de Caimán Cuadernos de cine, de l'artícle de Beatriz Martínez, “Atrapada entre dos mundos” número 60, maig 2017.

La fitxa del Verdi, porta informació sobre Victor Hugo i l'esperitisme, sobre Hilma af Klint, del director i una entrevista amb  Kristen Stewart:
http://fitxes.cines-verdi.com/pdf/personal_shopper_bcn.pdf

Filmografia del director:
www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&stext=Olivier+Assayas

Aquesta entrevista ens ajuda a endinsar-nos en la personalitat del director i el sentit del seu film:
http://cineuropa.org/ff.aspx?t=ffocusinterview&l=es&tid=3051&did=318148



diumenge, 21 de maig de 2017

DANCING BEETHOVEN. Directora, Arantxa Aguirre.

EMOCIÓ QUE SENT L'ESPECTADOR NEIX D'UN AUTORECONEIXEMENT PROFUND EN LA HISTÒRIA QUE ES DESENVOLUPA DAVANT SEU A L'ESCENARI.
Paraules de la Siri Hustvedt en el seu llibre d'assatjos, "La dona que mira els homes que miren a les dones", en l'assaig "La Pina de Wim Wenders: ballant per la dansa"

Documental, 80 minuts.
España, 2016.
SINOPSI
Immersió en la posada en escena de la coreografia de la Novena simfonia de Beethoven a càrrec de la companyia Bejart Ballet de Lausana.
El documental ens apropa a la història d'aquesta obra, als reptes d'aquesta representació multicultural; als assajos, amb el treball metòdic i exigent dels ballarins i ballarines, i la col·laboració entre la formació Suïssa, el Ballet de Toquio i l'Orquestra Filharmònica d'Israel, dirigida per Zubin Mehta; una col·laboració fascinant que té molts nivells de complexitat i que, aconsegueix crear un dels esdeveniments coreogràfics de més èxit i impacte del SXXI.
Tret de Filmaffinity, amb traducció i adaptació pròpies.



ANTECEDENTS I HISTÒRIA.
El 1964 el gran Mauric Bejart es va embarcar en un dels grans reptes de la seva exitosa carrera professional: coreografiar una de les peces més emblemàtiques de la història de la música universal, la Novena Simfonia de Beethoven. La bellesa del resultat, va commoure al món de la dansa i de la música.
Cinquanta anys després el seu hereu, Gil Roman, director artístic de Bejart Ballet de Lausana, decideix afrontar el repte de tornar-la a muntar i posar en escena aquell grandiós espectacle.
Ho fa amb el seu ballet, el Ballet de Toquio i l'Orquestra Filharmònica d'Israel.
És el resultat de nou mesos de treball intens, de rodatge entre Lausana i Toquio. Estructurada en quatre temps ens permet ésser testimonis d'aquest excepcional procés, un cant a la bellesa, l'harmonia i la sensibilitat.

La directora, Arantxa Aguirre.
ARANTXA AGUIRRE
Nascuda a Madrid és doctora en filologia. Ha publicat dos llibres, “Buñuel lector de Galdós” que va rebre el premi d'Investigació Pérez Galdós de 2003 i “34 actores hablan de su oficio”, seqüela del seu documental,”Hécuba, un sueño de pasión”. Després d'haver treballat com a assistent de directors com, Almodóvar, Berlanga i Saura, entre d'altres, en els últims anys a escrit i dirigit dos documentals sobre dansa que han rebut premis internacionals, “Un ballet para el siglo XXI” i “El esfuerzo y el ànimo”.
Versió i traducció pròpies, treta de la pàgina, www.danza.es. Aquest escrit i l'anterior.


NÚRIA, opina.
A mi, les pel·lícules de dansa m'encanten i si puc, no me'n perdo ni una. Fa dues setmanes vaig anar a veure Dancer, en el marc de programa del festival, BCN Film Fest de Barcelona, basat en la vida de l'excepcional ballarí ucraïnès Sergi Polunin... Un dels meus films preferits és el documental d'en Wim Wenders sobre la Pina Bausch que, l'he vist moltíssimes vegades.
De dansa però, prefereixo els documentals al cinema de ficció que, moltes vegades resulta excessivament amanerat i carregat.
Aquest documental està molt ben fet, però no té res de molt diferent o particular
en relació a altres documentals del tema. Potser el paper de la narradora que, coneix el món de la dansa perquè ha format part de la seva vida, sense que ella sigui ballarina.
Sempre que veig documentals del tema, me'n faig conscient del terrible esforç i dedicació que significa estar en aquest món, per un ballarí o ballarina. I el gran esforç de dedicació de molta gent perquè, un dia es produeixi la màgia d'un espectacle que tot flueixi com si fos natural i lleuger. Quina meravella!
Per això els agraeixo de tot cor que, facin possible tanta bellesa i ens permetin gaudir-ne.
Un bon documental, una música que mai morirà perquè és bellíssima i uns ballarins màgics... gràcies, després de veure això, ja puc morir feliç i tranquil·la.

MARTINA, opina.
Crec que el valor d'aquesta peça rau a la història que relata, un esdeveniment únic, on el coreògraf Mauric Bejart va fer una posada en escena de la Novena simfonia de Beethoven.
També amb aquest documental l’espectacular esdeveniment segueix viu i els qui no vam tenir el privilegi de veure'l  “in situ” en podem fer una idea del que va ser.
Per mi és molt admirable la feina dels ballarins, en general em meravella veure gent que controla tant al mil·límetre el seu cos, però és que a més en aquesta disciplina artística els qui la practiquen són capaços de coordinar-lo amb la bellesa de la música. A més a més, en aquest cas se sumen moltes altres coses que m'han semblat increïbles d'aquest projecte. Sobretot la voluntat d'utilitzar l’espectacle per parlar d'un llenguatge universal així com la voluntat que les diferents cultures es trobin.

Jo, la recomano a tothom, aquesta grandíssima coreografia, és sense dubte una d'aquestes petites perles de la humanitat que val la pena conèixer. Amb el cinema li han pogut donar una llarga vida.



diumenge, 7 de maig de 2017

MA LOUTE. LA ALTA SOCIEDAD. Director, Bruno Dumont.

REALISME PICTÒRIC, HUMOR ABSURD, ANTROPOLOGIA RURAL, COMÈDIA, DRAMA, INTRIGA, DIFERÈNCIA DE CLASSES...
Tret de la crítica d’en Quim Cases, del Dirigido por... abril de 2017.

França, Alemanya, 2016.
Duració, 122 minuts.

SINOPSI
Estiu de 1910. Alguns turistes han desaparegut de les platges de Costa Canal i els inspectors Machin i Malfoy descobreixen l’epicentre d’aquestes desaparicions a la baia Slack, lloc on s’uneixen el riu Slack i el mar quan hi ha marea alta. És un lloc on hi viu una comunitat de pescadors, com la família Bréfort, liderada per el pare que li diuen el mal nom de l’Etern. Ell, fa allò que pot amb els seus bromistes fills, com Ma Loute. En una mansió a dalt de la baia, hi estiueja una família burgesa, els Van Peteghem. La seva neboda Billie s’ha enamorat de Ma Loute. La confusió aclapararà a amdues famílies.
Versió pròpia, modificada, treta deFilmaffinity.


El director, Bruno Dumont.
NÚRIA opina.
Aquesta pel·lícula molt divertida i curiosa, té un sentit de l’humor tan exagerat i histriònic que a vegades es fa estrany. Això sumat a l’absurd,  fa un còctel que et pot deixar sense reacció immediata. Crec que és un tipus d’humor que cal digerir-lo i acceptar-lo per poder-lo gaudir.
Crec que, com ha dit la Martina, ho passes millor recordant-la que, veient-la.
 Només pels amants d’aquest tipus d’humor i que per saber de què es tracta, hagin vist “El pequeño Quinquin”. Altrament, no té cap sentit anar-la a veure.

MARTINA opina.
Bruno Dumont ens proposa una d'humor d'allò més original. Us adverteixo, però, que tant la Núria com ja vam coincidir que és ben especial i que potser fa més riure després, quan recordes les imatges i situacions, que durant l'acció o mentre veus la pel·lícula.
Alguns, sorprenentment, també l'han qualificat de gran tragèdia i és perquè sense cap mena de dubte aquesta pel·lícula ens retrata un escenari ben peculiar. Remuntant a principis del s. XX una família burgesa passa l'estiu en la seva segona residència ubicada a una zona pesquera depauperada i on  passen coses curioses. Ells, en conjunt i com a individus, són un despropòsit de la naturalesa.
Pel meu gust, les imatges són precioses, poètiques i plenes de drama. Els personatges carregats de mancances i el més peculiar per mi és el fet que tots i cada un d'ells té una bellesa especial. Son carismàtics, no ser molt bé com es podria definir, són tots de rostres estridents i amb un físic fora dels estàndards. Crec que són guapos per ser diferents. Si més no, a mi, cap d'ells no m'ha deixat indiferent.
La història potser no mata i el tipus d'humor és tan lent que, potser acaba incomodant a l’espectador impacient. Però, opino que és una experiència. Sense dubte un món creat amb molt detall. Tracta coses senzilles, amb profunditat i on la clau d'humor, bé donada pel conjunt de la situació.