diumenge, 27 de maig de 2018

UNA MUJER FANTÁSTICA. Director, Sebastián Lelio.


ÉS EL RETRAT D'UN PERSONATGE D'ENORME ENTERESA EN TOTS ELS SENTITS (...) EN AQUESTA ENTERESA RESIDEIX LA GRANDESA DEL FILM.

Paraules d'en Quim Cases per El Periodico,11/10/2017. 

Director, Sebastián Lelio.
Xile, 2017.
Duració, 104 minuts.


SINOPSI
Marina una jove cambrera aspirant a cantant i Orlando un empresari tèxtil, vint anys més gran que ella, planegen un futur junts. Després d'una nit de festa, ell es troba malament i ella el porta a l'hospital, on es morirà. Ella haurà d'afrontar les sospites per aquesta mort. La seva condició de transsexual, suposa per la família d'Orlando una aberració. Ella haurà de lluitar per convertir-se en allò que ja és: una dona forta, passional, fantàstica...
Adaptació i traducció, treta de Filmaffinity.


El director, Sebastián Lelio.
PREMIS:
2017, Oscar millor pel·lícula de parla no anglesa.
Festival de Berlín, Millor guió.
Goya, Millor pel·lícula Hispanoamericana.

NÚRIA opina.
Bona i interessant pel·lícula, on ens explica la impossibilitat d'una transsexual d'acomiadar-se de la seva parella un cop mort- un empresari xilè amb una exdona i uns fills-, ja que la família convencionalment acceptada, un cop mort s'apropia de tota cosa apropiable, fins i tot del comiat de l'ésser estimat.
Un bon retrat de la situació de marginalitat al fet que es veuen abocades les persones que trien una opció sexual diferent, de la que aparentment seria correcta per elles. I, del terrible sofriment i incomprensió que pateixen.
Aquest és un tema que darrerament i per diferents motius, s'ha posat davant meu amb una evidència molesta i lacerant. Crec que és una injustícia la situació de marginalitat i ignorància que aquestes persones pateixen i que tots hem de lluitar per garantir que això no passi i fer-ne una denúncia permanent, per reclamar i garantir la igualtat real.
Xavier Dolan ja fa un retrat excel·lent d'aquesta temàtica, a la mítica pel·lícula Laurence Anyways de 2012 que, us la recomano molt, tot i que ell crec que se centra en dos temes bàsics, la impossibilitat de no esdevenir marginal quan fas segons quina opció sexual i la resistència social a acceptar-la i entendre-la i per l'altre, com per la majoria social, l'amor té un sexe concret i determinat i com és de difícil per algunes persones, traspassar aquesta barrera.
Us la recomano MOLT.

MARTINA opina.
Una història sense massa marge, el drama comença en el punt final d'una relació d'amor, on la dificultat és inevitable. Ja que, narra una relació entre dos individus on la mort s'endú a una de les dues parts.
Qui es queda és una dona jove, transsexual que, acaba d'iniciar el seu procés de transició. Durant aquesta etapa es troba en la desagradable experiència, a més d’haver d'acompanyar a la seva parella en el tram que el porta a la mort.
Ell és un home molt més gran, amb una família amb la qui ha hagut de trencar, ja que no han acceptat el seu enamorament i amb la que inevitablement també caldrà gestionar aquest acomiadament.
Personalment m'ha semblat interessant parlar d'exclusió social, des d'una òptica on la víctima no es converteix en l'únic element del relat.
Tot i ser igualment important, sobretot per la dificultat de tractar el tema de manera que puguis emfatitzar, i sense banalitzar la tragèdia. Potser així et permet entrar en la profunditat de la història des de fora. Així, mostrant que sovint els qui tenen més dificultats, són els qui no accepten la diferencia. Qüestió que generalment  no va amb els diferents, sinó amb tots els altres.
Cinematogràficament l’obra té tots els elements, però a més a més, la perspectiva m'ha semblat molt interessant.








dissabte, 19 de maig de 2018

LA FÁBRICA de NADA. Director, Pedro Pinho.

ESTEM EN EL CENTRE D'UNA ORFANDAT ABSOLUTA IDEOLÒGICA I FILOSÒFICA, I NO TENIM LES ARMES DE PENSAMENT ADEQUADES PER REGIR LES NOSTRES VIDES, PER IMAGINAR ALTERNATIVES. PER TANT, HEM DE COMENÇAR A PARLAR. AQUESTA PEL·LÍCULA, VOL CONTRIBUIR EN AQUEST INICI.
Paraules del director Pedro Pinho en el Festival de Cinema de Sevilla, 8 de novembre de 2017. Recollides per Carlos Losilla per la revista Caimán Cuadernos de Cine, maig 2018.

Portugal, 2017.
Duració, 3 hores menys 3 minuts.
Premis: Premi FIPRESCI, quinzena de realitzador, Festival Cannes 2017.
Festival Sevilla 2017, Millor pel·lícula.


SINOPSI
La propietària d'una fàbrica d'ascensor portuguesa, es presenta un dia davant dels treballadors i anuncia canvis a l'empresa. Intenta amagar allò que serà un tancament amb tota regla, darrere d'una retòrica habitual en aquests casos. Els treballadors decideixen primer fer vaga, després ocupar la fàbrica i finalment, autogestionar-la. Paraules de Carlos Losilla per la revista Caimán Cuadernos de Cine, maig 2018. 

ÉS MOLT IMPORTANT QUE MIREU LES CRÍTIQUES, PERQUÈ LA CRÍTICA LI HA TROBAT MOLTES QUALITATS... Encara que, la Martina i jo, no.



El director, Pedro Pinho.
NÚRIA opina.
És una llàstima que una pel·lícula que esperava tant la seva estrena i en la que havia posat tantes expectatives, m'hagi avorrit tant...
La dificultat principal i segurament única, d'aquest film, és la seva durada. Per mantenir l'atenció i l'interès d'unes espectadores com nosaltres que, anem cada setmana el cine i que estem disposades a positivar qualsevol projecte que tingui cara i ulls argumentalment i ideològicament, només cal fer una proposta que no cansi, que sigui curta. Aquesta, dura quasi tres hores.
La Martina va abandonar la sala una mica abans que la pel·lícula acabes i jo vaig fer-ho, cinc minuts després.
Com podeu comprovar per les nostres cròniques, la Martina i jo no compartim totalment els nostres gustos el cent per cent, però en aquest cas hem compartit l'avorriment.
La pel·lícula al meu entendre, té més valors pel què pretén que, per allò que és en realitat.
Potser una apologia al canvi de paradigma de la producció? Potser una reflexió sobre el canvi urbanístic i físic d'unes ciutats del món occidental que, en determinats moments històrics de progrés, van ser centres de producció de béns?
Potser mostrar la bellesa que aquests espais i construccions poden tenir?
La crítica especialitzada i no tant, l'ha deixat molt bé i han destacat totes les seves qualitats.
Potser no li he sabut veure tot el seu bagatge i les seves qualitats?

MARTINA opina.
De vegades ja m'agrada la idea de no saber que aniré a veure i poder-me abstenir de tenir cap tipus de condicionant i així fer-me la meva opinió a mesura que avança el relat.
En aquest cas, va ser així, no obstant això, arribades les gairebé tres hores de pel·lícula, vaig decidir sortir de la sala. Tot i que la pel·lícula encara avançava. Ja feia més d'una hora que l'avorriment m'estava ofegant, mentrestant lluitava a contracorrent per intentar buscar el què l'autor ens presentava, amb l'objectiu de procurar respectar el ritme del seu treball i definitivament no ho vaig saber trobar.
En resum, havia arribat al meu limit de resistència, superant amb escreix el llindar d'interès per les coses alienes. I ara, ja des de la distància, puc concloure que em va semblar francament insultant que algú pretengués que aguantéssim un relat pel meu gust tan mal construït, inconnex i sense cap tipus de virtut en l'ús del llenguatge durant tanta estona.
Un seguit d'idees, posades en pantalla manifestament i sense cap tipus de bellesa, ni habitat creat, amb un criteri suficient per crear un espai de debat. Em sobta que després, quan la Núria em va justificar el seu interès a veure-la, m'explicava que “la massa critica”, en parlaven molt bé.
De fet aquesta construcció de caràcter intel·lectual, a la que jo no li puc atribuir cap virtut, ha sigut objecte de diversos guardons. Dels que, llegint-ne els justificants, no en comparteixo cap i si més no em demostra un cop més que “contra gustos no hi ha res escrit”. Jo personalment, no li recomanaria a ningú del meu entorn, que vagi a veure-la. Pot prescindir-ne, és innecessari del tot, i no li trobo ni tan sols un punt provocador. A més a mi m'ha provocat haver de sobreposar-me als meus principis, per donar-li a tot, una oportunitat.

Cinc estrelles pel film en la crítica del francés, Adrien Kuenzy:
https://www.cineman.ch/fr/film/2017/AFabricaDeNada/critique.html

A Filmaffinity, trobareu un munt de crítiques com: "(...) emociona des de la seva absoluta coherència". Javier Ocaña. "(...)Una de les obres més lliures, àcides, divertides, crítiques i memorables de l'any". Luís Martinez:
https://www.filmaffinity.com/es/film480290.html


divendres, 11 de maig de 2018

LUCKY. Director, John Caroll Lynch.


NOMÉS HI HA UNA COSA PITJOR QUE EL SILENCI INCOMODE: PARLAR PER PARLAR.
Frase que li diu Lucky a un advocat del que, no li agrada la feina que fa, el dia que se'l troba en un bar i aquest pretén parlar-li.

Guió: Logan Spark i Drago Sumonja.
Interprets: Harry Dean Stanton, David Lynch, Ron Livingston...
Duració: 88 minuts.
EUA, 2017.

SINOPSI
Una road movie d'un personatge molt vell pel carrer d'un petit poble fronterer amb Mèxic. Lucky porta una vida rutinària i cada dia fa el mateix, un petit desgavell de salut, li trenca la seva perspectiva de viure ancorat
al present i li fa experimentar un sentiment nou...


El director, John Carolkl Lynch.

Homenatge a un emblemàtic actor, neix el 14 de juliol de 1926 i mort el 15 de setembre de 2017:
https://www.youtube.com/watch?v=H_WCv7xzDjw  

10 films essencials de Harry Dean Stanton:
https://www.rollingstone.com/movies/lists/harry-dean-stanton-10-essential-movies-w503557

NÚRIA opina.
Aquesta és la primera pel·lícula com a director del conegut actor americà John Caroll Lynch. Malgrat és el seu debut com a director, és una pel·lícula molt madura, preferentment pel tema que tracta i com el tracta, la solitud de la vellesa davant de les incertes i esgotades perspectives de futur.
No és una pel·lícula dramàtica, més aviat intenta donar-li un to despreocupat i podríem dir còmic, si ens referim al fet que fa somriure en lloc de riure.
És també un reconeixement i homenatge a l'actor Harry Dean Stanton que es va morir poc després d'acabar la pel·lícula, als seus noranta-un anys i no va ni poder assistir a l'estrena.
Per mi aquesta pel·lícula ha estat com una deliciosa cirereta, vermella i en el seu punt... Potser també, cal reconèixer pel moment evolutiu en què estic, on ja em sento vella, encara que tingui moltes ganes de viure i de fer coses. Sento que les meves perspectives de futur ja no són meves, són dels que venen darrere meu.
Això no m'entristeix, més aviat em fa sentir tranquil·la algunes estones i d'altra amoïnada. Altrament, si puc ajudar a fer que la balança es decanti per una societat més justa i equilibrada, ho faré.
Tornem però a la pel·lícula. Una història contemplativa sobre la vida d'un vellet autònom i independent que, viu senzillament en el present, fins que un petit esdeveniment, el situa davant la perspectiva de la mort com a futur.
Recomanable per tothom, però especialment pels que han superat els seixanta.

MARTINA opina.
Aquest és el debut de John Carroll Lynch, i tot i que m’ha agradat veure el film, he de reconèixer que el resultat no és fruit de la meva devoció. Si intento definir, el perquè m’ha arribat a avorrir, diria que potser, és pel tipus de cine pausat i en detall.
Veig dues qüestions que podria remarcar: per un costat busca mitjançant la simbologia, l’ús de la metàfora narrativa dels recursos cinematogràfics. Per exemple: amb el paper de David Lynch, com a un dels actors secundaris, i com aquest compareix. I per l’altra, potser pel fet que parla de qüestions profundes i  accepto que, aquestes no m’han arribat a tocar la meva fibra sensible.
M’agrada l’humor, i generalment aprecio molt sobretot quan se’n fa un ús àcid, però amb el tipus de sàtira d’aquest relat, jo no hi he connectat i fins i tot m’ha costat identificar-ne el llenguatge.
Però a favor seu, crec que val la pena entendre aquesta obra, com allò que realment significa: És a dir, com a una l’última oportunitat per veure en acció l’actor Harry Dean Stanton, que amb 90 anys ens ensenya una realitat imperdonable: la de afrontar la vida com una experiència finita.
Tant és així, que tenim l'oportunitat de veure una l'estrella com a protagonista d'un relat carregat de vitalitat. Ell, no va poder veure’n l’estrena. Ja que prèviament a aquesta data, va enganxar-lo la mort, havent-se acomiadat del cine parlant-nos del que implica anar-se’n.

Fitxa completa, trailers i crítiques al FilmAffinity:
https://www.filmaffinity.com/es/film960420.html





dilluns, 7 de maig de 2018

AVA. Directora, Sadaf Foroughi.

Directora, Sadaf Foroughi.
Iran, Canada, Qatar, 2017.
Durada, 105 minuts.
PER SABER D'UN FESTIVAL MOLT INTERESSANT, QUE JA S'ACABAT:



La directora, Sadaf Foroughi. 
NÚRIA opina.
Feta del teixit dels records d’una noia d’Iran que, ara viu a Canada i ben segur que, porta una vida molt diferent de la que podria portar si visqués allà.
La història és típica i tòpica, una “coming of age” en tota regla, ubicada a Teheran. Una història explicada mil vegades al cinema occidental que, és el que conec. Aquestes narracions la majoria de vegades estan tenyides de trets autobiogràfics, com és el cas d’aquesta.
Fa servir un  recurs estètic que, m’ha cridat especialment l’atenció, desenfoca la imatge al voltant de la noia adolescent, mentre que la imatge d’ella és especialment nítida. Això ho fa en determinats moments i podríem fer-ne, segons el meu respectuós entendre, dues interpretacions: La primera, fa referència al desig de la jove de desenfocar tot allò que li provoca malestar al seu entorn i centrar-se en els seus objectius; la segona, més general i tòpica, faria referència a l’egocentrisme imperant en aquesta etapa de la vida que, només et permet centrar-te i veure’t a tu mateixa.
Aquest sentiment i desig de l’adolescent de construir la seva pròpia vida i viure-la, està clarament explicat i en aquest sentit crec que la pel·lícula és clarament universal... que la pressió que viu aquesta adolescent, és diferent que la d’una altra noia d’un altre lloc del món, també és evident. Però la comprensió de la diferència i el possible esperit crític que se n’hauria de derivar, pel meu gust són massa dèbils.
Una vegada més, sembla que ens faci por de denunciar l’evident desigualtat de la dona en aquests països, sobretot si venim dels que no la patim tant. Per mi resulta evident que, aquesta manca de llibertat, d’una dona sotmesa a un mascle dominant o a una societat que funciona sota aquests paràmetres de desigualtat i injustícia, és igual denunciable aquí com allà. L’altra qüestió és que, des d’allà, tens moltes menys possibilitats, llavors perquè no ho fem des d’aquí?
Aquesta qüestió m’agradaria entendre-la i que algú me l’expliqués.
En la pel·lícula ens presenta un pare més obert i permissiu, que una mare que acabat més sotmesa a les convencions socials... Per mi això és un matís molt interessant que, donaria molt a parlar sobre el perquè passa això?.
Tot i que respecto l’esforç i treball que hi ha darrere d’una pel·lícula com aquesta, a mi no m’ha aportat res de nou.
No descarto la possibilitat que hi hagi persones que els hagi interessat molt més que a mi i que hi vegin qualitats que, jo no he sabut veure.

MARTINA, opina.
Durant el festival D’A és una d’aquelles ocasions poc habituals on els cinèfils ens trobem les sales, on projecta les propostes que inclou, plenes de gent. Podent gaudir del cine en privat i immerses en la foscor compartida de la sala.

Enguany, hem triat una proposta consistent en la primera obra, de la directora iranià-canadenca Sadaf Foroughi. Diuen que és autobiogràfica i pel meu gust força poètica.  Traslladant a l’univers d’una adolescent, que lluita instintivament amb l’afer d’entrar a la vida adulta, una problemàtica molt complexa, una noia jove i pura qui superficialment s’enfronta als problemes aliens a la seva condició. Lluitant disconforme contra la seva relació amb la família, l’escola i la societat que l’acull. En aquesta constant, els del seu voltant, procuren acompanyar-la en el procés.
M’ha agradat el fet que, considero que mitjançant un llenguatge molt fotogràfic, ens mostra quin és l'entorn que l'embolcalla. Des de la distància he sentit que les imatges de l’entorn d’aquesta noia, formaven part del seu exterior, convidant a l’espectador a jugar a imaginar-nos el seu interior.
Més enllà del relat d'aquesta història universal, mostra de manera imparcial, una situació concreta. Fent una metàfora de l’autoritarisme de l'entorn on succeeixen els fets. Sigil·losament la innocència de la picardia adolescent, perfora els límits d'on aquesta noia es troba, protegit per una aura de normalitat. És a dir, considero que deliberadament il·lustra l’interior d’una societat dolguda, per la complexitat de les frustracions i ferides, que genera la repressió.
En suma una proposta de cinema pausat, diferent i del que tot i el que no m’ha seduït del tot, tampoc m’ha deixat indiferent.

dissabte, 28 d’abril de 2018

LE BRÍO. UNA RAZÓN BRILLANTE. Director, Yvan Attal.


UN RELAT ENTORN DE DOS PERSONATGES CONDEMNATS A ODIAR-SE, PERÒ QUE EL FINAL ACABEN CONVERTINT-SE EN UN MODEL DE TOLERÀNCIA I RESPECTE.
Paraules de Beatriz Martínez. 28/03/2018.

Director, Yvan Attal.

França, 2017.
Duració, 95 minuts.

SINOPSI

Una estudiant universitària francesa d'avis algerians ( vital i estupenda Camèlia Jordana , és humiliada per un arrogant professor ( entre odiós i desvalgut, Daniel Auteil), en el seu primer dia de classe. La direcció de la Universitat decidirà unir-los per la seva participació al Concurs Nacional d'Oratòria.
Paraules adaptades i traduïdes per mi, de Jordi Costa, 31/3/2018 pel diari “El País”, crítica de cinema d'aquesta pel·lícula.



El director, Yvan Attal.


NÚRIA opina.
Tant a la Martina com a mi ens agrada el cinema francès. Amb més intensitat o amb menys, connectem bé amb les seves propostes.
Aquest film tracta el difícil tema dels francesos nets d'immigrants que, es veuen sotmesos a subtils formes de discriminació i això dificulta la igualtat real, enfront d'altres tipus de francès que ho tenen més fàcil. Si a tota aquesta discriminació encoberta li afegeixes el fet de ser dona, la dificultat augmenta un grau més i si a aquesta li afegeixes els trets físic d'origen àrab, abans i després dels atemptats, un altre més. La polèmica en aquest cas es genera en l'àmbit acadèmic, on un professor políticament molt incorrecte, s'acarnissarà amb una alumna el seu primer dia de classe. Però després, s'haurà d'entendre amb ella, li agradi o no. Utilitza una estratègia de desenvolupament clàssic en el cinema, on dos contraris es veuen obligats a entendre's per l'assoliment d'una tasca comuna.
El tema està tractat en format comèdia, jo diria ponderada que, va molt bé per desdramatitzar els temes, però no per treure-lis importància, ans al contrari, dóna llibertat per posar sobre la taula qüestions que altrament, serien difícil de tractar.
Crec que els francesos són els reis (resulta paradoxal fer servir aquest terme, pels que van guillotinar als seus) de l'autocrítica i de la ironia, la cadència de la seva llengua, els va de perles. No en va són els inventors de la Revolució Francesa, la Marsellesa i la Il·lustració. Que lluny estem nosaltres encara de tot això, quan l'estat republicà és ja una antigalla clàssica que cal renovar i nosaltres encara estem a segles d'arribar-hi...
Que trist, quina vergonya!!
He passat una estona divertida i distreta amb una comèdia, a la que podríem fer alguna crítica ideològica, si filem prim, però crec que té un plantejament i desenvolupament, molt correcte i satisfactori.

MARTINA opina.
Aquesta comèdia crítica, passional i dialogant, ens presenta mitjançant una història ben senzilla però plena de contingut, la part més fosca del racisme actual, obcecat, enquistat i inherent en les societats benestants.
El poder de la paraula, ens presenta aparentment una història totalment naïf i previsible, on un professor de dret insatisfet té una última amonestació i oportunitat per no perdre la seva plaça. Haurà de preparar a una jove procedent dels suburbis per un concurs nacional d'oratòria. I, amb aquest relat que sembla banal, ens mostra en clau de sàtira, com els perjudicis de classe es perpetuen en els estaments acomodats, qüestionant l'ètica i la moral. Amb la sàtira, ataca a tots aquells que es protegeixen sota la seva closca d'amargura.
A més a més, l'entrellat de la mateixa narrativa ens permet, sense haver de pensar gaire, veure moltes qüestions. Acompanyant a l’espectador a reflexionar més enllà, sobre temes com: el valor del poder, els privilegis de classe, els danys de la ira o la força de la gelosia... I, retratant el rol d’un mestre, capaç de conduir als seus alumnes fora de la seva zona de confort, tot sacsejant-los per tal de fer-los sortir, les seves millors habilitats.
A mi personalment m’ha semblat un relat interessant, que convida al diàleg i proposa sortir de la comoditat de la comèdia.
Per concloure, em sembla molt coherent i potent el missatge que transmet. La importància de no perdre la capacitat d’explicar les coses de manera senzilla. Es a dir, pel meu gust, molt recomanable.


diumenge, 22 d’abril de 2018

BARBARA. Director Mathieu Amalric.


VOLÍEM TRANSMETRE LA SENSACIÓ QUE, LES IMATGES PODIEN CAPTAR ALGUNA COSA COM L'ESPERIT DE BARBARA.
Tret de l'entrevista que Carlos Losilla va fer a Mathieu Amalric en el festival de Sevilla i publicada a Caimán Cuadernos de Cine, abril 2018.


Guió, Mathieu Amalric i Philippe Di Folco.
Duració, 98 minuts.
França, 2017.
Premis:
2017, Festival Cannes. Millor narrativa poètica (Un Certain Regard )
Festival Sevilla. Millor direcció.
Premis Cèsar. Millor actriu, Jeanne Balibar i so.


SINOPSI possible, interpretada per Àngel Quintana.
No és un biopic, ni és un documental sobre la cantant Barbara.
Mathieu Almaric proposa un doble joc de miralls: filmar a Balibar fent de Barbara, però també fent d'ella mateixa. Per això la imatge d'amb dues actrius no para de confondre's i fusionar-se. No es tracta només d'un treball meticulós de caracterització i aprenentatge detallat per la seva gestualitat, sinó també d'un treball notable centrat en la possible vampirització de la seva aura. Sense l'aura de l'actriu, mai hagués pogut existir ni el mite, ni la llegenda.
Fragment tret de la crítica “Vampirización de un aura” de l'Àngel Quintana, per a Caimán Cuadernos de Cine, abril 2018.

El director i actor, Mathieu Amalric.
Filmografia del director:



NÚRIA opina.
Aquest personatge de Barbara, per mi, està carregat de simbolisme melangiós: l'escoltava repetitivament a divuit anys al menjador de la meva nova llar de Valldoreix, tot just estrenada al món dels adults. Mentre intentava entendre-ho tot, sense entendre res, però amb un candor i empenta que, ara penso que, feien esgarrifar.
El disc de la Barbara va quedar oblidat entre el munt de vinils que m'han acompanyat, casa darrera casa, de les múltiples que he estat. Finalment va anar a raure a la de Serrat, en un armari amb tots els altres discos i el tocadiscos.
Un bon dia, quan la Martina anava d'adolescent tot remenant l'armari per escoltar música, el va posar. Per mi va ser una gran flipada, la meva filla petita evocava els meus records d'adolescent llençada i insensata a traves d'una música antiga.
No vaig dir res... A la Martina sembla que la Barbara li va agradar, ja que cada vegada que venia a Serrat, la posava un cop aixecada, per anar-la escoltant mentre esmorzava.
Aquesta és la història mútua del nostre interès comú per la pel·lícula. Tenim un lligam molt directe amb aquesta veu avellutada i brillant que t'arrossega als llims sofisticats de la melangia, en versió francesa.
Crec que, malauradament, no he entrat en el joc de miralls que el director fa entre el mite creat pel personatge real i la seva representació per l'actriu que la interpreta i l'enamorament del director, per l'actriu i el mite de la cantant...
Desitjo que algú tingui més sort que jo i pugui gaudir d'aquesta bona pel·lícula.

MARTINA opina.
Aquest film, titulat amb el nom artístic de la dama de negre de la cançó francesa (Monique Andrée Serf), no ens el podíem perdre. Tot i que crec que no ha encaixat amb el que n’esperava. Primer, ja que, en realitat l’entenc com un homenatge a un caràcter molt interessant dels anys 60, un tribut a una artista que des de fa molt de temps m’ha fascinat i opino que, en aquesta narració es perd en el propi relat.
Però també perquè ella té una veu única, immensament densa i plena de vitalitat que omple molt d’espai i crec que en aquesta obra li falta espai. Tampoc és que personalment m’hagi desagradat el joc de miralls, que interpreto que hi ha entre l’actriu i la mateixa cantant. No obstant, he pecat en tenir unes expectatives que m’han condicionat, per poder entrar en allò que m'estaven explicant i com.
No ser si sabria explicar el motiu d’aquesta adoració per aquesta veu tant especial, ja des de fa molts anys tenim un vinil seu amb només 5 cançons i malgrat haver-lo escoltat infinites vegades, mai em cansen les seves melodies. Entenc que, sent així, es fa més complicat que pugui interessar-me veure’n algunes de les seves debilitats.
En qualsevol cas, diria que val la pena, només pel fet de que es tracta d’una pel·lícula que és diferent, autèntica i que parla de una gran cantant.

Parlant de l'encís que la seva veu ens ha provocat, no podien faltar aquí algunes de les seves més emblemàtiques cançons de la Barbara:
La meravellosa, Göttingen:
https://www.youtube.com/watch?v=s9b6E4MnCWk
Je ne sais pas dire:
https://www.youtube.com/watch?v=7ey61JKO2ow
L'aigle Noir:
https://www.youtube.com/watch?v=tk6YruMrx2s





dimarts, 17 d’abril de 2018

UN BEAU SOLEIL INTÉRIEUR. Un sol interior. Directora Claire Denis.


UNA OBRA TREMENDAMENT LLUMINOSA.
Paraules de Violeta Kovacsics al Caimán, abril 2018.

Guió. Claire Denis i Christine Angot.
França, Bèlgica, 2017
Duració, 96 minuts.


SINOPSI
Una dona independent i lliure, de trenta a quaranta anys, busca l’amor del sexe masculí, sense que acabi de trobar cap candidat que li faci el pes. Basada en els Fragments d’un discurs amorós d’en Roland Barthes.




La directora Claire Denis.

NÚRIA opina

Aquesta pel·lícula fa una reflexió sobre l’amor de parella i el discurs amorós que aquest comporta a partir del moment que, acceptem la seva presència.
El fet que la reflexió la protagonitzi una dona, crec que és molt important i essencial.
També són importants les característiques de la dona protagonista, lliure, independent, que ha experimentat la maternitat, que té una feina creativa que li agrada i a la que s’entrega.
Totes aquestes característiques són importants per poder articular una més intensa comprensió d’aquest relat i entendre la recerca promiscua de la protagonista.
Segons la meva interpretació, ella busca en cadascun dels seus amants, una possible resposta a la idea no definida, a la seva idea de l’amor i el discurs expressiu que aquest comporta.
Però... els amants busquen bàsicament satisfer les seves necessitats immediates i sexuals, a través d’una dona disponible, lliure, culta, bonica i molt atractiva.
Aquesta recerca que fa la protagonista, sense obtenir cap resposta del discurs, definible i satisfactori, està tenyida d’una certa desesperació sense tragèdia i amb certs tocs momentanis de comicitat que, destensa la situació i la fa més digerible.
Un prodigi d’atreviment creatiu, que algú hagi estat capaç de posar un exemple concret als Fragments d’un discurs amorós d’en Roland Barthes i que se n’hagi sortit tan bé. Això només ho podia fer una francesa, prioritzant el discurs oral i estètic, per sobre de l’acció, nus i desenllaç clàssica.
Molt i molt recomanable per qui estimi el valor de la paraula com a eina d’expressió, reflexió i elaboració de l’amor, tan si és hetereo, homo o bisexual...
Esplèndida.


MARTINA opina.

Claire Denis explora els destins de l’amor, les seves opcions i la gran dificultat d’entendre’s un mateix, per tal de gaudir-ne.
Mitjançant una novel·la amb clara identitat francesa, veiem a una protagonista brillant, transparent, insaciable, que procura lluitar contra la seva permanent insatisfacció, amb tots els candidats que la vida li proporciona.
Amb una narració basada en els diàlegs dels seus protagonistes, pel meu gust sense cap element sobrant i jugant a deixar obertes totes les possibilitats. 
Aquesta pel·lícula m’ha semblat genial.
M’ha fet pensar i emfatitzar en la complexitat de la metàfora inherent a la protagonista i m’ha obert una porta amb aquella frase banal que diu: “Mal de muchos consuelo de tontos”... Que a mi, com a tal, em serveix tot sovint per no sentir-me una marciana.

He trobat una pàgina de crítica de cine molt interessant, realitzada per un intel·lectual, Ignasi Mena:
http://cinedivergente.com/criticas/largometrajes/un-sol-interior

Informació més completa :

Una crítica força divertida: