diumenge, 16 de maig del 2021

QUO VADIS, AIDA


ÉS UNA PEL·LÍCULA GESTADA PER UNA DONA, PROTAGONITZADA PER UNA ALTRA DONA I DEDICADA A LES DONES DE SREBRENICA I ALS SEUS 8.372 FILLS, PARES MARITS, GERMANS, COSINS I VEÏNS ASSASSINATS. UN FILM QUE TORNA A DEMOSTRAR L'ENORME CAPACITAT DEL CINEMA COM A EINA PEDAGÒGICA I EL SEU VALOR AMB RELACIÓ A LA MEMÒRIA HISTÒRICA.
Escrit per Albert Galera en el seu article, “La masacre de Srebrenica” per Dirigido por , abril de 2021.

Direcció i guió, Jasmila Zbanic.

Bòsnia i Hercegovina, Àustria, Romania, Holanda, Alemanya, Polònia, França, Noruega, Turquia, 2020.
Duració, 101 minuts.

EL TÍTOL

La realitzadora parteix d'un títol bíblic que, remarca les virtuts d'algunes persones, les mares i dones de Srebrenica que, malgrat haver perdut tots els homes de la seva família, no busquen venjança, sinó la veritat i la justícia.
Tret de l'article de Roger Salvans, “Interpretando los límites del horror” per Fotogrames de maig de 2021.

SINOPSI

L'onze de juliol de 1995 més de 8.000 homes i nens musulmans bosnians van ser assassinats a Srebrenica per les forces sèrbies en una zona que, en principi, estava sota la protecció d'un destacament holandès de l'ONU.
Aida, una traductora de les Nacions Unides, intenta salvar a la seva família quan les tropes del general Mladic prenen la ciutat.
Tret de l'article de Roger Salvans, “Interpretando los límites del horror” per Fotogrames de maig de 2021.

La directora Jasmila Zbanic.
L'OBRA DE LA DIRECTORA
Gira tota ella al voltant del conflicte que la va marcar quan era una adolescent i va viure en primera persona el setge de Sarajevo.
Guanyadora de l'Os d'Or amb el seu primer llarg, Grbanica (El secreto de Esma) 2006.
Tret de l'article de Roger Salvans, “Interpretando los límites del horror” per Fotogrames de maig de 2021.
LA DIRECTORA DIU:
Un rol fictici que es mou en un escenari real... per això tenia clar que el relat s'havia d'ajustar a què va passar, fins arribar a l'extrem que, tots els diàlegs del general Mladic- l'executor de la massacre- són transcripcions dels vídeos que es van gravar aquells dies.
Que es conegui i es recordi aquesta tragèdia és el millor premi.
Tret de l'article de Roger Salvans, “Interpretando los límites del horror” per Fotogrames de maig de 2021.

NÚRIA opina.
Aquesta és la pel·lícula imprescindible de l'any... Sobretot perquè la denúncia i el coneixement dels fets horribles que han passat o, estan passant al costat de casa nostra- i avui casa nostra és el món- és el primer pas per poder fer justícia i també per una finalitat pedagògica necessària, perquè els fets no tornin a succeir.
Malgrat que podríem pensar que, la narració de fons de l'Aida intentant salvar la seva família, esborrona la narració substancial de fons, és tot el contrari i, ja que situa a l'espectadora en una situació d'empatia dramàtica que, ens permet transitar per la narració encaminadament.
Crec que no cal dir gaire cosa més llevat no sigui gràcies, Jasmila Zbanic per la teva terrible i preciosa pel·lícula i a veure si aprenem a no deixar que aquestes coses passin...

MARTINA opina.

Aquesta proposta necessària i per desgràcia real, explica un punt de vista del conflicte bosnià, que potser és conegut per molts, però que no per aquest fet, crec que sigui en si menys significatiu.
Una intèrpret que treballa per l'ONU, una veu que ha de traduir ordres i que en directe pateix la salvatge guerra que sacrifica la vida dels seus. Un marc erroni, on s'evidencià un cop més, la falta d'eines del sistema per frenar la barbàrie.
Aquesta proposta, tot i el fons complex del seu relat, considero que suma en la construcció de la memòria. A més crec que aporta una perspectiva que simbòlicament representa moltes coses. Entre d'altres, en destaco la figura de la mediació, com a voluntat d'intervenir en un conflicte i en aquest cas per la falta de capacitat per fer-ho positivament.
Pel meu gust val la pena, ja que, potser parlant de les debilitats de l'engranatge que hem construït, tot i que implica posar el dit a la llaga, també pot fomentar la tristesa col·lectiva. Una consciència de grup, que qui sap si pot deixar per tot l'interior dels individus, una forta càrrega que ens responsabilitzi de cada un dels nostres actes.
Un pes que tant de bo ens empenyi cap a la millora.

PEL·LÍCULES QUE CAL VEURE PER APROPAR-SE A LA GUERRA DE BOSNIA.
Underground. Emir Kusturica, 1995.
En tierra de nadie. No Man's Land. Danis Tanovic, 2001.
As If I Am Not There. Juanita Wilson, 2010.
Halimin put. Harsen A. Ostojic, 2012.
Krugovi. Srdan Golubovic, 2013.
Grbavica. Jasmila Zbanic, 2006.

La fitxa completa, premis i crítiques:





dimarts, 11 de maig del 2021

PROMISING YOUNG WOMAN. Una joven prometedora. Directora, Emerald Fennell.

 

UN ALTRE DELS ENCERTS D'AQUEST FILM, ÉS DESENVOLUPAR UNA PEL·LÍCULA DE VIOLACIÓ I REVENJA DES D'UN TERRITORI I IMAGINARI TÍPICAMENT FEMENÍ, EL DE LA COMÈDIA ROMÀNTICA, PER DEIXAR CLAR QUE EL PERILL TAMBÈ ÉS ALLÀ.
Paraules d'Eulàlia Iglesias en la seva crítica a Caimán, de març 2021.
Direcció i guió, Emerald Fennell.
EUA. 2020.
Duració, 113 minuts.
Premi als Òscar 2021, pel millor guió.

SINOPSI

Cassie és una perdedora, una jove promesa que la seva carrera es va interrompre per motius que anirem esbrinant al llarg de la pel·lícula. Viu amb els seus pares amb una casa amb una decoració kitsch, que posa de manifest el desajust generacional del seu entorn, treballa sense massa entusiasme en un cafè i rebutja la possibilitat de tenir qualsevol relació.
Paraules d'Eulàlia Iglesias en la seva crítica a Caimán, de març 2021.

La directora Emerald Fennell.

NÚRIA opina.

Estic molt d'acord amb la Desirée de Fez, quan en la seva crítica per Fotogrames de l'abril de 2020, diu que el pitjor que podem fer amb aquesta pel·lícula és subestimar-la.
Aquest film m'ha agradat força i he passat una bona estona veient-lo. Entre els crítics i públic en general ha generat força polèmica, hi ha a qui li ha agradat molt i d'altres que l'han trobat o nefasta, o irrellevant, potser superficial i sense cap valor cinematogràfic.
Precisament en allò que alguns consideren els seus defectes, jo considero que són les seves qualitats. És comercial, doncs estupend, així la veurà molta gent que altrament no la veuria. Té una estètica acaramel·lada, popular i molt vulgar, lluminosa i plana, millor així li agradarà a més gent. La banda sonora és una música massa enganxosa, ben segur que així, plaurà i acompanyarà a fer més fàcil i agradable la pel·lícula. És una tragèdia convertida en “rape and revenge”, cosa que quan ets dona i has patit i vist patir al teu cos i al de les altres, una gran permissió a certes postures masculines d'assetjament, et produeix gràcies a la ficció, un plaer indiscutible; potser mediocre, però compensador. Doncs també millor, ja que, hi ha moltes dones vulgars, velles i joves que ho necessitem.
Diuen que és oportunista, ja que després de #METOO, hi ha moltes dones directores que s'apunten aquest corrent de denúncia que s'ha posat de moda. Una vegada més, tant de bo s'haguera posat de moda abans, ja que aquesta tendència hagués ajudat a frenar més aviat practiques criminals i d'abús que, la societat considerava normals amb el seu silenci.
No adequada pels que només volen veure cinema d'autor o obres mestres.

MARTINA opina.

Aquesta pel·lícula de cinema comercial i pel gran públic parla dels abusos sexuals, de la complexitat de jutjar el consentiment i de com els rols de gènere estan extremadament arrelats al nostre ADN.
El relat criminalitza els comportaments violents, amb escrúpols, mitjançant un registre políticament correcte i vestit com una història naïf, on el missatge és ben nítid i contundent.
Crec que vaga la pena per moltes coses, sobretot perquè passa bé, però també perquè al meu entendre fomenta poder enfocar temes que, passen entre nosaltres amb molta dolçor i sense tabús.

SOBRE LA CULTURA DE LA VIOLACIÓ i, el consentiment social que ha patit...
Per primera vegada ens trobem amb un grup de pel·lícules destinades a un públic majoritàriament masculí que constaten que, “vivim en una cultura de la violació” de la que “tots” els homes- marits, nòvios, advocats, polítics- són còmplices directes o indirectes, i de la que, per tant, els homes són responsables no només de la forma individual, sinó també de la col·lectiva.
Paraules d'Eulàlia Iglesias en la seva crítica a Caimán, amb cita de Carol J.Clover i el seu llibre “Men, Wom, and Chain Saws”. Març 2021.

Aquesta pel·lícula insisteix a fer un retrat sobre una cultura de la violació on participen tota mena d'homes, actualitzant-la els temps del #MeToo i a l'expansió del debat semàntic sobre el concepte de consentiment. Una de les idees més interessants del film consisteix a assenyalar com a integrant tapats de la cultura de la violació, els nois macos: els universitaris amb un futur prometedor, el popular de la classe, el tímid, el tendre amb pinta de no haver tancat mai un plat.

(...)La violació, ja no es produeix en un entorn presentat com a primitiu o marginal, sinó en la Institució d'educació superior per excel·lència, la universitat.
Paraules d'Eulàlia Iglesias en la seva crítica a Caimán, de març 2021.








diumenge, 2 de maig del 2021

DRUK. "Otra ronda". Director Thomas Vinterberg.

ABANS FINS I TOT DE LA DECLARACIÓ DE PRINCIPIS DE DOGMA, SEMPRE HE ESTAT BUSCANT EL MATEIX UNA SENSACIÓ DE PURESA, HONESTEDAT I VULNERABILITAT.

Paraules de l'entrevista amb el director feta per Gabriel Lerman i publicada al Dirigido por... d'abril de 2021.
Guió, Tobias Lindholm i Thomas Vinterberg.
Dinamarca, Sue, PB, 2020.
Duració 117 minuts.

SINOPSI
Quatre professors amics, amb Martín (Mads Mikkelsen), com a pedra angular protagonista, prenen la decisió de seguir la teoria del psiquiatrae noruec Finn Skarderud, qui sosté que el cos humà té un dèficit d'alcohol del 0,05%, i així, bevent prou per cobrir aquest dèficit, podran reactivar el seu cos i la seva ment per sortir de l'ensopiment en el qual viuen, producte de l'edat.
Escrit per Israel Paredes Badia, “Brindar por el fin del mundo”, a Dirigido por..., abril 2021.

El director Thomas Vinterberg i l'actor Mads Milkkelsen.

AQUESTA PEL·LÍCULA ENS PARLA DE TOTS ELS QUE NO NOMÉS HAN OBLIDAT ELS SEUS SOMNIS, SINÓ TAMBÉ COM VIURE EN EL PRESENT.
Paraules de Mads Mikkelsen, a Fotogrames, abril de 2021.

NÚRIA opina.

Aquesta pel·lícula no em podia resultar indiferent, donades la meva història de proximitats i perjudicis amb les conseqüències de l'alcohol,
Malgrat això i per salut mental- si no no l'hauria anat a veure- he procurat deslligar la meva història de la que estava veient a la pantalla, i evitar al meu rebuig instintiu i instantani de tot allò que té a veure amb el consum de drogues.
Allò que m'ha interessat més del plantejament de la història és l'atracció que les drogues exerceixen sobre els individus, en pro de l'obtenció d'un benestar immediat. Com aquest benestar d'obtenció immediata i sense cap altre esforç que el seu consum, t'omple del desig de perllongar-lo i com el cos es va adaptant, de tal manera que, cada vegada necessita més consum i més sovint. Fins al punt que, arriba un moment que ha traspassat la fina línia invisible de perdre el control sobre el consum i sense que te n'hagis adonat... Llavors sense saber-ho ja ets un addicte i t'has lliurat a la seva esclavitud.
No pretenc fer ni un judici moral, ni psicològic- el director tampoc el fa- de l'arrossegament individual buscat, però no desitjat, ni dels danys col·laterals que entomen les persones estimades del teu entorn immediat, tampoc el film hi entra.
Al marge d'aquesta reflexió més individualista i que, el film tracta més abastament pel seu desenvolupament dramàtic. També crec que està bé reflexionar de com de ben acceptada està aquesta droga en el teixit social de la societat danesa, però també de la nostra. Totes les celebracions a partir de l'adolescència van acompanyades amb alcohol i si no, sembla que no són celebracions.
Em pregunto, que hem de fer com a societat amb una droga tan acceptada socialment i tan arrelada? Ho deixem tal com està?, o com a éssers del planeta, egocèntrics, antropocèntrics, egoistes i arrogants, algun dia deixarem de pensar en el nostre benestar i satisfacció immediata? Potser algun dia, mirarem més enllà de nosaltres cap al nostre entorn i ens meravellarem i ens adonarem que no som res, ni el centre de res, i potser llavors farem alguna cosa o entrarem en un estat catatònic de borratxera permanent, per no perdre la nostra suposada llibertat individual?... Potser ja som aquí?
Pel·lícula ben feta que si vols, et fa pensar.
Aprofito per reclamar la legalització de totes les drogues, així el negoci pagarà els seus impostos, com ho fan l'alcohol i el tabac.

MARTINA opina.

Amb aquesta proposta, quatre professors (homes tots) i a tall d’experiment, es confabulen emparats amb la idea d’investigar. Al·leguen estudiar, les conseqüències de mantenir una taxa d’alcohol constant en sang, en la seva vida diària. Així s’il·lustra, amb la seva història, un relat complex, profund, sofisticat i metafòric. Un escenari on en puritat, cada personatge viu un trajecte diferent. No obstant això, tots estan convençuts i en dosis diferents, del que fan. Justifiquen l’absurditat de trencar amb la legalitat laboral, sota la justificació d'aconseguir uns resultats més brillants, sense tenir en compte els trastorns autodestructius que comporta i els evidents danys col·laterals a tercers.
Reconec que la societat on s’ubica tot això, Dinamarca, sempre l’he sentida llunyana. Des de la distància, també m’interessa aquell context, ja que compleixen molts dels somnis de societat extraordinària i transparent que, en el meu marc mental admiro. Però em considero asèptica en percebre-la com a ideal. M’intento explicar, d'allà m’interessa la declarada prioritat en l’entesa de l’espai públic i els recursos compartits. Però em sorprèn la complexitat individual dels seus habitants. El percebo com un entorn, on les xifres denoten dosis molt altes d’insatisfacció personal i crec que em costa sentir-me del tot identificada amb el seu sarcasme, sempre vinculat amb el patiment.
Crec que val la pena veure-la, ja que suposo que amb clau d’humor, aposta per una clara mofa del millor analgèsic que utilitza la nostra espècie. Jo he interpretat una clara metàfora de l’argument popular “mal de muchos consuelo de tontos”, en el que molts busquem no haver de qüestionar ni el que fem, ni el perquè, ni el si és el que més ens convé tot i que, a d’altres els hi pot anar bé.

Més informació a Filmaffinity, premis i crítiques variades, discrepants i interessants:
Cartellera de Barcelona: