dilluns, 18 de desembre del 2023

ANATOMIE d'une CHUTE. Anatomía de una caída. Directora, Justine Triet.

EL MEU INTERÉS PRINCIPAL ERA EXPLORAR EN DETALL LA COMPLEXITAT D'UNA RELACIÓ DE PARELLA. LA TRAMA ES DESPLEGA EN UN JUDICI I ABORDA ASSUMPTES QUE TENEN A VEURE AMB LA LITERATURA I LES QÜESTIONS DE GÈNERE, PERÒ AL CENTRE DE LA HISTÒRIA PALPITA LA DIFICULTAT QUE SUPOSA COMPARTIR LA VIDA AMB UNA ALTRA PERSONA.
ANATOMIA D'UNA CAIGUDA PARLA DE LA MANERA QUE LA REALITAT TENDEIX A EMMASCARAR-SE I RESULTA IMPENETRABLE.
Paraules de la directora en la seva entrevista feta per Manu Yañez a Cannes i publicada a Fotogramas, desembre de 2023.
Guió, Arthur Harari i Justine Triet.
França, 2023.
Palma d'Or al Festival de Cannes, 2023.
Duració, 151 minuts.

SINOPSI

Sandra que és escriptora, viu als Alps francesos amb el seu marit Samuel, que també és escriptor i el seu fill Daniel que, és cec.
Samuel mor en estranyes circumstàncies i la seva dona Sandra és acusada d'assassinat. El cap d'un any se celebra el judici on intentaran esbrinar la seva culpabilitat i si Samuel va ser assassinat, es va suïcidar o va ser un homicidi.
La directora, Justine Triet.
NÚRIA opina.
És una pel·lícula que està tenint força èxit de públic en un determinat sector de la població. Una història narrada intel·ligentment que et fa pensar i estar atentament a l'expectativa del que va passant a la pantalla.
La Martina va dir en sortir del cine i crec que amb molt encert que, el gènere processal o el cine de judicis, és com el western, hi cap tot i serveix per parlar de tot.
En aquest cas, el teló de fons per parlar de moltes coses és un judici a una escriptora acusada de matar al seu marit. Aquest teló de fons serveix per distanciar a l'espectadora d'una possible narració tancada, centrada en la cronologia de les imatges, paraules i sons.
Contràriament a això, aquest procediment manté a l'espectadora actina mentalment, per anar incorporant dades per mitjà del que va passant en el judici que, l'ajudaran a interpretar i discernir, per tal, de tenir la seva versió personal sobre la història que li estan explicant, d'allò que és veritat i allò que és mentida.
Tota una bona estratègia per mantenir l'escolta activa de l'espectadora que, en aquest cas i segons algunes maneres actuals d'entendre la veritat i interpretar-la, mai és absoluta i unívoca.
Però com que necessitem la llei per ser aproximativament justos, els judicis continuaran sent necessaris per regular certs comportaments socials. Això, situat dins la ficció, és un bon mitjà per fer-nos reflexionar sobre qüestions filosòfiques de la nostra societat on estem implicades com a persones que formem part d'aquesta.
Innocent o culpable?
Pel meu discerniment i entesa, dins el paràmetre de la justícia administrada a través de les lleis, culpable, encara que l'hagin declarat innocent.
Des del punt de vista humà, res és blanc o negre en una relació on els entramats d'aquesta s'escapen a la pura voluntat dels protagonistes, per múltiples factors, entre ells les càrregues convencionals i socials de la societat en la qual vivim, i dels que ens han de jutjar.
Un metratge molt llarg que no es fa notar, i per alguna cosa serà.
Amb tots els bons ingredients per un dia de cine.

MARTINA, opina.

Tot comença quan un home mor després de caure des de la finestra del pis de dalt d’un xalet al mig dels Alps francesos. Això, passa mentre els tres habitants d’aquella casa, estan cadascun fent la seva. En Daniel és una criatura d’uns deu anys, qui després d’un accident va perdre bona part de la visió i només està escolaritzat un parell de dies a la setmana. Ell és qui troba el cos del seu pare, cruixit a terra, quan surt a fer un tomb amb el seu gos pigall. Just després que la Sandra, la seva mare, acabi amb una entrevista que li haurien vingut a fer per parlar de la seva obra literària i mentre el Samuel estava treballant tot escoltant música a tot drap al pis de dalt de tot.
Quan venen les autoritats dubten que sigui un accident i s’activa una investigació per determinar si es tracta d’un homicidi, un suïcidi o un assassinat. Això en el marc d’un judici, on el tribunal analitza els personatges amb un nivell de detall extenuant, assegurant que la veritat no existeix i que la justícia només pretén buscar una explicació, que vestida d’objectivitat, pugui satisfer les pors que genera aquesta situació, o qualsevol altre, en l'imaginari col·lectiu de la França contemporània.
És un relat gèlid, on cada minut dels 180 que ocupa és significant i cada pas endavant esdevé més intrigant. Totes i cadascuna de les frases que construeixen la crònica són determinants, i tot i la irrealitat buscada del western judicial, és inevitable entrar en els dubtes existencials que poden tenir els personatges en altres instants de la seva relació quotidiana. Comprendre cada un dels moments vitals de les tres persones habitants, implica assumir que tothom a la seva manera intrínsecament es caracteritza per la seva pròpia riquesa i que els fets encara que ens hàgim inventat l'eina per poder generar seguretat, quan som humans, mai són clars i cal interpretar-los.
Sento llançar-me i posar una etiqueta abundosa, però, he de dir que per mi, és la pel·lícula de l’any. Ho dic amb la boca petita, perquè hem vist tantes i moltes coses excel·lents, però m'hi llanço alegrament perquè sincerament crec que en essència es tracta d'una peça que ens interpel·la de forma directa i sobretot, ens obliga a revisar moltes coses que, ens poden portar a no voler viure l'única vida que de moment, no oblidem, sabem que hi ha.

ALGUNES CLAUS per ENTENDRE el FINAL

A l'hora de la veritat, la cinta explora l'experiència d'un nen que arrossega un gran pes a les seves espatlles, senyala Triet. Se sent pròxim a la seva mare i confia en ella, però les circumstàncies semblen trencar la complicitat existent entre ambdós. D'alguna manera, la situació l'obliga a decidir si la seva mare és culpable o innocent de la mort del seu pare. Però ell sap que la realitat és menys simple del que assenyalen els adults.
Paraules de la directora, transcrites per Manu Yañez a Fotogramas, desembre 2023.
En l'últim tram, tant el tribunal com la mateixa pel·lícula li donen a Daniel un protagonisme clau, al convertir-lo en un testimoni determinant del judici.
La seva interpretació subjectiva d'una conversa amb el seu pare acaba decantant al tribunal. Hi ha una sentència clara i l'estabilitat torna a la llar dels Valeski Voyter.
Escrit per Eulàlia Iglésies a Caimán CdC, desembre de 2023.

Fitxa completa, filmografia directora i algunes crítiques:

EL NOU CINEMA JUDICIAL FRANCÈS
El thriller judicial s'està convertint en una presència recurrent en el cine d'autor francès contemporani. Films com “La noia del braçalet” de Stéphane Demoustier 2019, “Saint Omer d'Alice Diop, 2022, “ Le Procés Goldman de Cédric Kahn, 2023 i “Anatomia de una caida” s'adscriuen a aquest gènere, però des d'unes coordenades molt diferents del model nord-americà. En aquest nou cine judicial francès, el mètode processal no s'aplica per arribar a la veritat o dirimir el culpable d'un fet. Pel contrari, estem davant d'un grup de pel·lícules que posen en evidència fins a quin punt és difícil o impossible clarificar la responsabilitat d'uns fets, alhora que converteix l'espai tancat dels tribunals en la caixa de ressonància on es fa ressò dels prejudicis institucionalitzats cap a la identitat de les persones que estan sent jutjades. L'assumida imparcialitat del procés judicial queda posat en dubte per plantejar què jutgem, quan estem jutjant a alguna persona.
Tots aquests films comparteixen també, la centralitat que té en ells la paraula.
Escrit per Eulàlia Iglésies, en la seva crítica per Caimán CdC, desembre de 2023,







dissabte, 2 de desembre del 2023

SABEN AQUELL. Director, David Trueba.

UN REPARTIMENT SUPERLATIU I UNA ESTRUCTURA CIRCULAR EN UNA HISTÒRIA QUE SEMBLA MÉS SOMNIADA QUE VISCUDA IMPREGNADA D'UN POSIT DE MALENCONIA.
Escrit per Blai Morell en la seva crítica per Fotogrames, novembre de 2023.

TRUEBA PRIMA PER SOBRE DE TOT LA FICCIÓ, COM SI AQUEST FOS EL MECANISME IDONI DES DEL QUAL ABORDAR LA LLEGENDA.
Escrit per Cristina Aparicio en la seva crítica per Caimán CdC, novembre de 2023.

Guió, David Trueba i Albert Espinosa.
España, 2023
Duració, 101 minuts.

DE QUÈ VA

Ens remet al sofriment d'un còmic que ho ha de donar tot per inocular al públic, aquest tranquil·litzant sense afectes secundaris que és el riure, sense que es noti el dolor que el corca per dins.
Escrit per Blai Morell en la seva crítica per Fotogrames, novembre de 2023.
Recorregut per la vida de l'Eugenio des de 1967 fins a 1980 quan es va convertir a España, en una popular estrella còmica.
Escrit per Fausto Fernández en la seva entrevista a David Trueba, Fotogrames novembre de 2023.
El director, David Trueba.

PERQUÈ DAVID TRUEBA HA VOLGUT EXPLICAR AQUESTA HISTÒRIA

Quan comentava als meus amics, a productors i productores que aquesta era la història que em venia de gust explicar en cinema, d'algú que amb el seu humor feia la vida millor als altres, tots em miraven estranyats i sorpresos. He aconseguit fer un homenatge, a la figura de l'Eugenio, aquesta classe de persones meravelloses que han resultat ser la medicina de tot un país. Humoristes que han aconseguit que per uns minuts ens oblidem dels nostres problemes que ens han arrencat somriures i rialles. Professionals de l'humor que fins i tot van sacrificar la seva vida personal per fer-nos feliços.
Paraules de David Trueba, dites en la seva entrevista a Fotogrames, recollides per Fausto Fernández, novembre de 2023.

NÚRIA opina
Era una pel·lícula que em venia molt de gust veure, més pel director, del que m'agrada molt el seu cine honest i net, sense fissures, parli del que parli que, per res més. També m'agrada molt l'actor, David Verdaguer, un altre bo i sense esquerdes. Una bona parella.
Pel que fa al personatge que sabia qui era, naturalment, però que inicialment res m'estimulava a voler saber més d'ell. La visió humana i entranyable que en David Trueba fa d'ell, ha aconseguit seduir-me i enganxar-me i m'emporto una bonica imatge d'un còmic que per casualitat va arribar a aquest món i que va crear un personatge i un estil inconfusible.
També trobo molt interessant la visió històrica del moment postfranquista, on ell emergeix i el context geogràfic on situa l'acció que, t'acaba definint el moment històric.
La història d'amor amb la dona, molt bonica i molt adient a una època on les abnegades modernes, instruïdes i alliberades dones, sacrificaven una hipotètica o evident carrera, en aquest cas, per tal de contribuir a l'èxit professional del mascle i tenir cura dels fills comuns. Exemples en el meu entorn, n'hi ha a dojo.
Graciés a aquest film, que acaba essent un homenatge a l'Eugenio, he descobert a un còmic excel·lent i a un home amb les seves fragilitats, però interessantment sensible i bo.

MARTINA opina.

El film passa amb el preciós retrat biogràfic d’aquest icònic personatge, que va esdevenir un model mentre explicava acudits i representant un home de pedra. Això situant la Barcelona dels anys 70 cosa per cosa i col·locant l’entorn que va acollir l’humor com un lloc segur i popular on recollir-se en societat.
Parla de tot i sobretot del context que podria explicar que aquesta figura pugui triomfar, una persona impertèrrita i consistent, potser sent una representació d’una col·lectivitat que feia tants anys que estava conformada amb un context polític-social deprimit, que volia gaudir i acollia qualsevol proposta que facilités compartir espais amatents.
A mi em va fer plorar pels descosits, suposo que una reacció de manual davant d’una descarada manera de gestionar i assumir la vida mitjançant la broma, t’estova a l'instant. Mitjançant un caminar que va despullant la fredor de l’acció i fent-la senzillament humana, et facilita entrar al seu fons immediatament. Tot això i més amb la grandíssima transformació de David Verdaguer en aquest individu i la dolçor de la profunda, Carolina Yuste. 

Fitxa completa, crítiques i altres informacions: 
Entrevistes amb David Trueba:

EUGENIO, EL PERSONATGE

Amb més pinta d'enterramorts que d'humorista, Eugeni Jofra i Bafalluny, Eugeni, va demostrar amb el seu peculiar estil que, hi havia vida més enllà dels acudits de gangosos i de marietes.
Escrit per Blai Morell en la seva crítica per Fotogrames, novembre de 2023.
Eugeni Jofra Bafalluny fou humorista malgrat ell, un home que va trobar un personatge, Eugenio, darrera del qual amagar-se per poder dedicar-se allò que tenia traça per fer. Unes ulleres fumades, el gest impassible, un mínim moviment corporal...
Escrit per Cristina Aparicio en la seva crítica per Caimán CdC, novembre de 2023.