UNA
DE LES GRANS VIRTUTS DEL CINEMA DE DURKIN ÉS LA SEVA CAPACITAT PER
CONSTRUIR ATMOSFERES. EL CINEASTA CREA LES CONDICIONS NECESSÀRIES
PERQUÈ CADASCUNA DE LES SEVES HISTÒRIES RESPIRI AMB AIRE PROPI,
FENT QUE L'ESPECTADOR FORMI PART DAQUEST UNIVERS, ATRAPANT-LO.
Escrit
per Cristina Aparicio en la seva crítica a Caimán CdC, març 2024.
Guió, Sean Durkin
Regne
Unit, EUA, 2023.
Duració,
132 minuts.
SINOPSI
Ambientada
als anys 80, s'inspira en la història real d'una família Von Erich,
en la que el pare i – seguint el seu testimoni, l'entrenament i
mandat- els seus quatre fills es van dedicar a la lluita lliure.
Escrit
per Desirée de Fez a la seva crítica per Fotogrames, març 2024.
 |
| El director, Sean Durkin. |
EL DIRECTOR
Menys
conegut del que deuria, Sean Ddurkin és un cineasta interessantíssim
tant com director ( de cinema i de TV) i guionista, com impulsor de
projectes d'altres.
Escrit
per Desirée de Fez a la seva crítica per Fotogrames, març 2024.
DUES
LÍNIES de REFLEXIÓ que es REPETEIXEN en els SEUS FLIMS:
Una,
el seu treball sobre la complexitat i, sobretot, sobre les parts
fosques de l'ésser humà, tant si és víctima com si és botxí.
L'altra,
el seu afilat estudi sobre les dinàmiques d'una comunitat i dels
seus diferents mecanismes, sobretot d'aquells, més perversos que,
poden activar-se en un grup de persones, en aquest cas la família.
Escrit
per Desirée de Fez a la seva crítica per Fotogrames, març 2024
NÚRIA, opina.
És
d'aquelles pel·lícules que pel que diu la ressenya, jo no aniria
mai a veure; massa somni americà de superació esportiva, massa
mascles i massa testosterona... Doncs, no us deixeu enganyar perquè
tot això és només una aparença, la pel·lícula va a fons amb
moltes qüestions i ens podem quedar amb la que vulguem, però això
sí, no quedareu indiferents.
A
partir d'aquí, ens podem quedar en l'evidència d'allò que explica
el film o continuar rumiant per qüestionar-nos moltes coses que
estan davant nostre i que moltes vegades no les volem veure, llevat
que sigui per criticar les actituds dels altres que, és el més
fàcil de fer i menys dolorós.
Mentre
l'anava veient i en un moment determinat em va fer pensar en “Les
virgenes suicides” de la Sofia Coppola, li vaig trobar moltes coses
en comú: un grup de fills sotmesos a les expectatives que sobre ells
té el seu pare i això va creant un ambient asfixiant i destructiu
que va aclaparant i es va instal·lant en la família, sense que a
ells els arribi la consciència que això està passant. Després, i
com faig sempre quan ja he visionat el film, em documento per poder
fer aquest blog, he vist que la Desirée de Fez, en la seva crítica
a Fotogrames, també estableix aquesta relació.
Com
que es basa en una història real, té un final feliç, que a mi, com
sempre m'ha alleujat – m'agrada que les coses s'acabin bé, encara
que, això a vegades no és possible- però també m'ha molestat, ja
que, em fa la sensació que una vegada més, m'estan enganyant i
manipulant...
Per
les que voleu reflexionar sobre el somni americà dins el negoci de
l'esport, les complicades relacions familiar i les seves jerarquies,
poders i rols... i altres coses que ben segur descobrireu, endavant!
Aquesta
és la vostra pel·lícula.
MARTINA
opina
Aquest
relat biogràfic esportiu ens situa als anys vuitanta, a la vida del
lluitador professional Kevin Von Erich i la seva família. Ho fa amb
aquesta pàtina americana que a mi personalment m’inquieta, perquè
considero que juga amb els sentiments del públic, però sobretot
perquè crec que sovint emet missatges contradictoris, o que jo no
entenc. En aquest cas, la carrera esportiva del personatge
protagonista és una proesa, amb zones fosques i d’altres
brillants, la família per ell és això mateix. Vull dir, passant
d’un extrem a l'altre, únicament amb la crònica de les coses
meravelloses i les horribles.
No
obstant això, el trajecte per aquest relat, per mi s’ha fet
interessant, perquè davant d’aquesta estridència, inevitablement
transites per molts estats emocionals diferents i de forma totalment
extravagant. Almenys jo, mentre succeïen fets, pensava en morals
senzilles, explicacions a les quals segur que tots podríem trobar-li
cabuda humana; com pot ser, la necessitat pura a lluitar per un èxit
banal. O també, com un altre exemple, a l’absurditat de seguir el
lideratge d’un patriarca que pretén estendre el seu ego en els
seus successors.
Confesso
que en conjunt, em sembla una proposta diferent i estimulant, on
veure la testosterona palpitant i la curiosa realitat darrera de
l’entreteniment dels altres. Dos ingredients que et col·loquen
fàcilment, en un lloc còmode, on detestar-ho per igual. Així que
novament, només puc concloure, que encara no tinc clar que busca. Ja
que tant podria definir-la com una invitació a jutjar la moral de la
família, però també com una mostra de la fragilitat humana,
construint personatges que semblen animals salvatges i es perden per
la necessitat de reconeixement social en una estructura social basada
a satisfer les necessitats dels altres.
Fitxa completa i crítiques:
UNA
POSADA EN ESCENA PER POTENCIAR LA NATURALESA EN CONFLICTE DELS
PERSONATGES I L'AMBIVALÈNCIA DELS LLAÇOS QUE ELS UNEIX.
ÉS
INTERESSANT PER COM EXPLORA DES D'ALLÒ MÉS EXTREM L'AMBIVALÈNCIA
DE LA FAMÍLIA:”AJUDA I EL MATEIX TEMPS T'OFEGA”AQUÍ,
ES CONVERTEIX EN UN DOLORÓS “ET VOL I AL MATEIX TEMPS ET
MATA”
Escrit
per Desirée de Fez a la seva crítica per Fotogrames, març 2024.
QUE ENS DIU QUÈ ÉS EL MILLOR I PITJOR DEL FILM, DESIRÉE de FEZ a FOTOGRAMES
El
millor: la contundència que Durkin explora el dolor dels
personatges.
El
pitjor: perdre-se-la sota la sospita que és una pel·lícula
biogràfica més.
