dijous, 7 de març del 2024

PRISCILLA. Directora, Sofia Coppola.

PRISCILLA ÉS DE FET UN PAORÓS CONTE DE TERROR SOBRE EL TANCAMENT (FÍSIC I EMOCIONAL) D'UNA ADOLESCENT EDUCADA EN L'AMÈRICA PROFUNDA DELS ANYS SETANTA I ABSOLUTAMENT SUBJUGADA DAVANT EL MITE I LA POPULARITAT D'UN HOME DEU ANYS MÉS GRAN QUE ELLA QUE, DISPOSA DE TOTS ELS PRIVILEGIS. I, JUSTAMENT PER TOT AIXÒ EL SEU PROCÉS DE CONSCIÈNCIA I ALLIBERAMENT NO POT SER MÉS DISCRET I SIGIL·LÓS EN LES FORMES, PERÒ PROFUND I PODERÓS EN EL SEU INTERIOR.
Paraules de Jara Yáñez, en l'editorial de Caimán CdC, febrer de 2024.
UN FILM SOTMÈS A UN BUIDATGE DRAMÀTIC QUE APROPA NOVAMENT EL SEU CINE A L'ESTÈTICA DE L'AVORRIMENT D'ANTONIONI, EN UN GEST DE RADICALITAT AMAGADA DARRERE D'AQUESTA ESTÈTICA TAN EXQUISIDA.
Escrit per Eulàlia Iglesias en la seva crítica a Fotogrames, febrer de 2024.

Directora: Sofia Coppola.

Guió: Sofia Coppola (sobre les memòries de Priscilla Presley).
Duració: 113 minuts.
EUA, 2023.

SINOPSI

Elvis i Priscilla es coneixen a 1959, ella té 14 anys i ell 24. Ella s'enamora i resta pendent d'ell... Després de set anys i mig de festejar, es casen 1 de maig de 1967 i tenen una filla el 1 de febrer de 1968. A poc a poc Priscilla es va fent conscient de quin és el seu paper en aquesta relació i decideix marxar. Aquesta narració està basada en els diaris de Priscilla Presley.
L'actriu Cailee Spaeny amb la directora Sofia Coppola.
PER QUÈ SOFIA COPPOLA HA SIGUT CONSIDERADA SEMPRE , PER LA CRÍTICA MASCULINA, COM UNA DIRECTORA TOVA?
Durant anys des del seu debut el 1999 amb la seva òpera prima, “Las virgenes suicidas”- una meditació somniadora sobre la desgana i la confusió de les adolescents- els films de Sofia Coppola, han sigut considerats, sobretot pels crítics homes, com a massa toves i lleugeres i poc serioses. El seu èxit era atribuït al fet de tenir un pare famós. Però ella d'això mai s'ha queixat i ha continuat fent les seves pel·lícules amb modestos pressuposts. La seva perseverança ha obtinguts els seus fruits amb una fidel base de fans entre dones joves.
(...)He estat una admiradora de les pel·lícules de Coppola des del seu començament i guardo una rancúnia- que considero sana- a qualsevol que l'hagi abans subestimat. Coppola és una cineasta sigil·losa. El seu toc lleuger és la seva més gran virtut.
(...)Com Coppola sap, una peça, una sabata, un vestit o un flascó de perfum damunt d'una còmoda, poden tenir un significat que va molt més enllà de la seva forma i el seu color. Poden ser una declaració, un manifest. Qualificar-ho de frívol és no entendre-ho. A la fi el món se n'adona.
Escrit per Stephanie Zacharek, “El mundo femenino de Sofia Coppola”, a la revista Caimám CdC, desembre de 2023.
NÚRIA opina
És un film que passa molt bé, no té ni estridències, ni drames i ens explica des dels detalls, i amb un recorregut visual lent, la història d'una nena-noia obnubilada per la idea de l'amor romàntic que, aconsegueix cridar l'atenció de l'ídol juvenil i icona sexual masculina de l'època; què més podria desitjar una nena americana que, ser l'objecte de la icona juvenil de l'època?...
Allò que no sabia la nena és que aquest amor la tindria tancada a casa d'ell, per utilitzar-la quan li vinguis de gust i que com a objecte que ella era, només seria utilitza com a tal i els seus sentiments, desitjos i necessitats, no serien considerats, ja que, un objecte no en té i el propietari l'adquireix per uns altres fins.
Fins que, l'objecte comença a avorrir-se de ser-ho i també comença a considerar alguna altra possibilitat que no només estar a la disposició de l'altre i decideix sortir d'aquesta situació, marxant. A qui, la pregunta és, deixarà de ser un objecte? O passarà a ser l'objecte d'algun mascle que la tracti millor?
Magnífica escriptura dramàtica, d'una situació en què pràcticament no hi ha ni paraules, ni fets nous, però on fem una relectura de qui era Priscilla i descobrim i escoltem la seva paraula no pronunciada.
Bona pel·lícula per sortir de l'estereotip de dona de l'ídol torturada per l'egocentrisme d'aquest i veure-ho des de la quotidianitat de Priscilla, sense el seu amor desitjat.
Per amants masculins, femenins i neutres de les històries de personatges coneguts des d'òptiques diferents, però amb voluntat d'aprofundir més enllà de la simple aparença.

MARTINA opina.

Confesso que aquest relat íntim, que posa en escena les memòries d’un amor contaminat de fama, pretensions i sobretot molta química, m’ha fet patir del començament fins el final. No he pogut relaxar-me en cap moment, i tot i que ara ja han passat dies, encara si hi penso, no ho estic del tot al respecte. Així que suposo, que puc dir, que en mi s’ha aconseguit el que deu buscar i que diria que és denunciar.
Li he trobat sobretot l’estil d’una cineasta, que per mi és valuosa per com explica les històries des de la mirada de les dones, com a perspectiva d’uns temps que elles sols eren participes secundàries de la vida pública. A més, definitivament aquí, no crec que l'artista tingui gens d'interès a descobrir massa de la parella de la protagonista, potser perquè ja es diu tot ubicant-lo en la indústria milionària que l’atrapava i qui més qui menys a més ja tenim al cap, així que passa tot galopant des de la tendra joventut de la protagonista i recorrent la seva evolució fins a entrar en una etapa de joventut sense estar atrapada.
No obstant tot això, potser pel fons, alguna cosa li he trobat a faltar, cosa que tampoc sabria descriure, ni tampoc ubicar del tot. Probablement és el problema de sempre, això de les expectatives, i és que m’ha passat lenta i diria que ha acabat sense anar enlloc. Òbviament, cosa fàcil de dir, acomodada plàcidament a la butaca, però probablement aspirava a més que estar entretinguda, veient allò des d’aquest punt de vista.

Fitxa completa, premis i crítiques a Filmaffinity:
INTERPRETACIÓ CRÍTICA
Per comparació amb altres propostes com la Lanthimos, pot posar en evidència els mecanismes estètics per mitjà dels quals tota aquesta discreció sigil·losa i sense estridències, aquesta subtilitat dels gestos i l'observació pausada i fins i tot, aquesta aparença i frivolitat del cinema de Coppola (davant la verborrea, l'efectisme i l'autoconsciència més exhibicionista de Lanthimos) amaguen una profunda contundència, tota la violència soterrada que els seus personatges femenins pateixen davant una societat heteropatriarcal que, és d'aquesta manera revelada.
Paraules de Jara Yáñez, en l'editorial de Caimán CdC, febrer de 2024.

FEMINITAT, OBJECTES, ESPAIS i ALLIBERAMENT... objectes que amaguen els crits de dones silenciades.

La filmografia de Coppola està ple de retrats de dones que intenten trobar un lloc al món, en el seu món. Per això l'espai domèstic és tan important (...)
Priscilla arriba per viure en un espai d'un home. Allà comença la seva lluita per trobar un espai per ella i els seus objectes entremig dels molts d'ell(...)
Graceland és un aparent lloc de somni convertit en presó: una casa blanca i lluminosa per fora que amaga un quarto claustrofòbic de parets negres on només hi ha espai pels somnis d'un altre.
Escrit per Daniela Urzola, en la seva crítica“Las pequeñas cosas”, per a Caimán CdC, febrer de 2024.


.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada