diumenge, 26 de febrer del 2017

JACKIE. Director Pablo Larraín.

"UNA DONA QUE RECONEIX EL MOMENT QUE ESTÀ VIVINT, EL TERROR, I QUE ÉS CAPAÇ D'HABITAR-LO PLENAMENT"
Paraules del director Pablo Larrain i publicades per Pablo F. Heredero a Caimán Cuadernos de Cine, febrer de 2017.

EUA, Xile, França, 2016
Guió, Noah Oppenheim.
Duració, 95 minuts.
SINOPSI

La història se centra en la figura de l'exprimera dama, Jacqueline Kennedy, en els quatre dies immediatament posteriors a l'assassinat del seu marit JFK el 22 de novembre de 1963 a Dallas.




El director, Pablo Larraín.
Per situar la llegenda de CAMELOT que Jackie, utilitza com a metàfora en diferents moments:
És el nom de la muralla de la fortalesa del llegendari rei Artur, des d'on aquest va lliurar moltes batalles que van marcar la seva vida.
No es coneix la seva ubicació i hi ha forces especulacions sobre aquesta. Va ser anomenada per primera vegada en el poema de la novel·la inacabada “Lancelot, el cavaller de la carretera”, escrit per Chrétien de Troyes 1135-1190. Novel·la de cavalleria clàssica, cavaller errant que viu aventures extraordinàries, relacionat amb el Sant Greal, símbol medieval.
Font: Vikipedia


NÚRIA opina
El 1963, jo tenia dotze anys i estava fascinada amb l'assassinat de JFK... per mi va ser una tragèdia molt gran. Llavors, considerava que les víctimes més importants eren la seva dona i els seus fills, només els veia a ells i sentia la seva tristesa i el seu dolor, com en la meva pròpia pell. Les imatges confoses del moment de l'atemptat i del sumptuós funeral i enterrament, les vàrem veure moltes vegades per la llavors única cadena, TV1. Totes aquestes imatges formen part dels meus records històrics de l'adolescència: una parella i uns nens, guapos, poderosos, rics i cultes, destrossats per la dolenteria d'un ésser solitari que, els va arruïnar la vida. Així és, com ens ho van vendre en el seu moment i només el pas del temps i les evidències, en matisat i canviat aquesta meva primera imatge d'una vídua destrossada per la mort tràgica del seu marit.
Per tant, hi havia una curiositat prèvia per anar a veure aquesta pel·lícula, a la que si van sumar dos factors més, l'interès per l'obra del seu director Pablo Larrain i la crítica que l'ha valorat força bé.
En un primer moment l'impacte de l'actuació de la Natalie Portman, em va fer pensar que no m'agrada la seva actuació, però a mesura que la pel·lícula ha anat avançant el personatge m'ha anat captivant i he trobat que era molt encertat. He repassat els vídeos que, hi ha penjats a You Tube d'aquell moment i ho he acabat de confirmar.
Malgrat que la pel·lícula és políticament molt correcta, crec que ens dóna una visió del personatge prou centrada en uns aspectes de la seva personalitat que, acaba sent crítica: una dona forta i ambiciosa que veu la carrera del seu marit i la seva, estroncada per l'assassinat però que la pena ni li impedeix pensar com vol que sigui un comiat que vol que passi a formar part la història i de l'imaginari col·lectiu. Una visió prou interessant d'aquella primera dama i una pel·lícula ben feta que, crec que pot interessar més a aquells que vàrem viure aquesta història.

MARTINA opina
Aquesta pel·lícula, des del meu punt de vista, es presenta com a interessant pel seu director, Pablo Larraín. Però també, perquè explica una mica més d’un dels fets més mediàtics del segle XX.
Podem veure els dies després de la mort del president dels Estats Units el 1963, mitjançant una narració on bàsicament pretén entrar en la panoràmica de la primera dama, Jacqueline Kennedy.
En realitat es tracta d’un drama, on a priori, m’ha donat la sensació que era massa fred pel meu gust. L’actriu protagonista, Natalie Portman, compareix brillant com sempre des d’un personatge impenetrable. Una situació on la família del difunt han de reconduir les seves vides i sortir del forat que la mateixa història encara no ha sabut resoldre, qui va ser el causant sanguinari d'aquella mort.
En primera instància no em va convèncer i vaig pensar que no sabia si m’aportava res de nou. Potser suma el fet que, em declaro força desconeixedora del moment en qüestió. No obstant això, amb els dies integro detalls que em venen com a record. Em sembla si més no, una visió interessant d’una dona que tenia un marit que tothom sabia que l’enganyava i qui va viure en directe un crim que va ser extremadament mediàtic. Es tracta d’una reflexió de com podria haver sigut l’interior d’aquells que, convivien directament amb el difunt.



Fitxa ampliada, premis, crítiques, trailers i fotos a Filmaffinity:
http://www.filmaffinity.com/es/film178161.html

El reportatge real sobre la visita a la Casa Blanca:
https://www.youtube.com/watch?v=CbFt4h3Dkkw

Grandiosa cerimònia de comiat i enterrament de JFK:
https://www.youtube.com/watch?v=NuJjaOKITn4

divendres, 24 de febrer del 2017

MOONLIGHT. Director, Barry Jenkins.

EUA, 2016.
Duració, 111 minuts.
SINOPSI
La història situada a l'extraradi de Miami ens explica la vida de Charon, un noi afroamericà, a través de tres etapes d'aquesta: veiem com Charon passa de ser un nen insegur i vacil·lant, per convertir-se en un adolescent espantat que busca la seva identitat sexual i finalment es converteix amb un adult. Veiem tres moments claus en cada etapa de la vida del personatge que, s'uneixen per definir la seva identitat i el seu destí.
Informació treta del full informatiu del Renoir Floridablanca. Traducció i adaptació pròpies.



El director, Barry Jenkins
Fitxa completa, premis i algunes crítiques a Filmaffinity:

NÚRIA opina
Un cinema que parla de situacions que sembla que haurien d'estar en part superades per la democràcia i l'estat de dret, que hauria de vetllar perquè totes les persones tinguéssim les mateixes oportunitats. Però està clar que això no és així i sembla que darrerament el món s'ha tornat boig i va cada vegada va a pitjor, es vulneren els drets de les persones amb una impunitat que fa esgarrifar i cada vegada es fan més evidents les diferències, pel lloc de naixement, el color de la pell o, el sexe. Aquesta situació que, voldria creure que és reversible, posa de manifest la barbàrie i egoisme del poder al món i ens avergonyeix a tota la resta. Sembla que, l'única cosa que podem fer és expressar la nostra disconformitat com sigui, l'art en el cinema n'és una.
Aquest film parla d'això, sense judicis de valor, sense sentimentalismes i sense moralisme. Gent que en un miserable barri de Miami, intenta viure, ho fa a la seva manera, ho tenen difícil... però no són tan diferents de tots aquells que no coneixem aquestes situacions tan dures, per ells és molt complicat perquè han d'aprendre a conviure i sobreviure en un ambient extremadament dur i agressiu, ho fan com poden i saben.
L'apropament emocional a aquesta història que aconsegueix el director, és la part del plantejament de la pel·lícula que més m'ha enganxat. Crec que és extraordinària.
El director ens parla des de la seva experiència en una història de ficció, coneix la situació perquè l'ha viscut en primera persona.
La narració estructurada en tres moments de la vida del protagonista, infantesa, adolescència i vida adulta, és molt explicita i sintètica. Utilitza el llenguatge visual buscant tota la seva expressivitat per donar-nos el màxim d'informació, d'una forma molt austera i gairebé minimalista. Una història impactant, però sense dramatismes i en la que tampoc espera despertar la picor de la pena, al cul dels privilegiats.
Llenguatge primorosament utilitzat per explicar-nos una història molt crua, amb sentiment i sensibilitat.
M'ha agradat molt, paga la pena veure-la. Gràcies Barry Jenkins per aquesta molt bona pel·lícula!

MARTINA opina.
Aquest relat ens situa a un barri marginal d'una gran ciutat americana. En realitat és a temporal i potser més enllà del seu fil conductor, parla de les relacions humanes des d'una òptica més genèrica.
No obstant la posada en escena ens situa en un lloc ben concret: una comunitat negra, la qual queda retratada i ho fa des de la infància, des de l'escola del barri i avançant fins a l'edat adulta a través d'alguns dels seus membres. Tot seguint una història, en la que compareixen sobretot dos personatges que coincideixen al barri i es retroben de forma no incidental, ja d'adults.
És una obra molt sintètica i plena de contingut. Feta amb molt de gust i plena d'ambient. Crec que a més, constitueix una molt bona mostra de talent, ja que en cap moment sembla que pretengui explicar res. Però flueix entre l'interior i l'exterior de les vides d'unes persones plenes de sentiments, llum, por, aprenentatges i moltes altres coses.
A mi personalment m'ha agradat molt. A més crec que fa un retrat d'un personatge que representa molta part de la societat actual, on crec que molts es refugien en la seva carcassa, el culte el cos i el fet de buscar el reconeixement social amb béns materials, per evitar treballar el seu interior. 


En aquest enllaç hi a una sinopsi més amplia, la fitxa tècnica, un trailer i els cines de Barcelona on fan aquesta pel·lícula:
http://cartelera.elperiodico.com/pelicula/moonlight-31889.html




dilluns, 13 de febrer del 2017

PAULS PLANET. Directors, Aleix Barba i Marc Sirisi.

Direcció, edició i càmera: Aleix Barba i Marc Sirisi.
2013, RV.Films. Catalunya.
Duració, 90 minuts.
Documental.

SINOPSI
El 4 d'abril del 2013, el músic, cantant i compositor Paul Fuster surt de Cardona- el poble de la seva mare, on viu- per començar una gira per Catalunya. El resultat són 60 dies durant els quals fa 55 concerts i 2080 km. Que, l'artista americà recorre amb una bicicleta feta per ell mateix i amb una guitarra feta amb les seves mans.
Tret de TV3, a la carta.

Els directors Aleix Barba i Marc Sirisi.

Altres informacions sobre el film:
Pauls Planet, és un documental dirigit per Aleix Barba i Marc Sirisi que segueix al músic al llarg d'aquest viatge particular, de ciutat en ciutat i de poble en poble, que comença els mesos previs a Cardona, mentre ell mateix es construeix la bicicleta.
Es va estrenar en el marc del Festival In-Edit 2013.
Tret de TV3, a la carta.
Paul Fuster actuant.
Podeu veure el documental online en aquests enllaç de la productora:

També si us interessa podeu comprar el DVD :

A Filmin també la podeu veure i obtenir alguna informació nova de la pel·lícula:

Núria opina.
Aquest documental el vàrem anar a veure sota recomanació de la Martina, altrament, no me n'hauria ni assabentat de la seva existència... Li estic agraïda, perquè el documental està ben fet i m'ha permès descobrir un músic i inventor, una persona, molt especial, Paul Fuster. El curiós d'aquest documental i que demostra que està ben fet, és que al començament el personatge et resulta estrany i excèntric i de mica en mica, te'l vas fent teu i li vas agafant “carinyo” perquè et dones compte que no és una creació sinó que és, una persona autèntica que viu segons les seves convencions. Aquest documental no és una novetat, perquè es va estrenar a TV3, si no m'equivoco el 2013.

MARTINA opina.

Aquest documental, que és del 2013, ens feia gràcia de veure'l pel seu director; l'Aleix Barba qui va produir aquesta obra amb en Marc Sirisi i amb qui tenen una productora, RVFILMS. Organitzat pel Festival de cinema a la fresca, que durant els mesos d'hivern, fan passis de documentals a les biblioteques, la projectaven a la Josep Benet que és a dins del Museu del disseny. 
El film bàsicament relata la vida d'un personatge molt peculiar: Paul Fuster. A banda que, l'obra retrata un període de 60 dies, en la que l'artista fa una gira per les diferents poblacions de Catalunya, amb una bicicleta construïda per ell mateix on carrega tot l'equip que necessita i fent un concert a cada poble. Ens ensenya tota l'essència d'aquest músic, inventor i nòmada per sistema.
Els seus productors explicaven que, el personatge en qüestió és un caràcter força introvertit, que costa de seguir a la xarxa i que gràcies a aquesta feina ells van poder entrar en el seu particular món i conèixer-lo una mica més. També ens ha permès als espectadors, poder compartir la seva experiència.
Aquest noi, criat als Estats Units, amb un català propi, qui es fabrica les seves pròpies bicicletes, instruments i cançons trobo que, és molt únic. Una d'aquelles persones que s'accepta tal com és i viu en conseqüència. 
M'ha agradat molt com el documental avança al llarg de la gira, amb ritme i seleccionant alguns moments. T'ensenya l'exterior, l'interior i l'obra d'aquest esperit creatiu.

dissabte, 4 de febrer del 2017

SILENCIO. Director, Martín Scorsese.

Guió, Jay Cocks i Martín Scorsese.
EUA, 2016.
Duració, 159 minuts.

SINOPSI
Segona meitat del S. XVII, dos joves jesuïtes portuguesos viatgen al Japó a la recerca del seu mestre. Un missioner del que es diu que, després d'ésser torturat, ha renunciat a la seva fe i viu casat, com un japonés. Els joves no donen crèdit a aquesta notícia i viatgen per averiguar la veritat dels fets. Ells mateixos podran comprovar amb la violència que els japonesos tracten als cristians. Adaptació d'una novel·la de Shusaku Endo.


El director, Martín Scorsese.



Shusaku Endo 1923 – 1996.
Escriptor japonès i catòlic. Format a França i Japó. Segons Graham Greene, un dels grans escriptors del S. XX.
La seva novel·la Silenci escrita el 1966, és el seu treball més reconegut i és considerada la seva obra mestra. És una novel·la històrica i explica la història d'un missioner portuguès que va anar a Japó a començament del S. XVII. Allà, després d'ésser torturat, va apostatar de la seva fe, però només ho va fer formalment, perquè en privat, va mantenir-la. Tret de la Vikipedia.

NÚRIA opina.
Aquest és un director de cinema nord-americà, de reconegut i merescut prestigi, encara que la seva filmografia sigui desigual, amb films molt bons i altres no tant.
El guió d'aquesta pel·lícula basada en una novel·la històrica, recull un fet real, l'estada dels jesuïtes al Japó durant el SXVI i primera part del XVII, per tal d'evangelitzar a la població japonesa.
Pel·lícula molt ambiciosa i complexa que fa moltes preguntes i dóna poques respostes i justament en això, rau un dels seus valors.
Com a narració cinematogràfica, està molt ben construïda, utilitzant tots els elements possibles per tal de donar significació a la imatge, es podria fer una dissecció de cada pla i cada pressa, per veure que no hi ha cap element gratuït. És d'aquelles pel·lícules que possiblement, es faran servir milers de paraules per parlar-ne.
Tracta el tema de la religió i les creences i com cadascú, sigui a títol individual o institucional, ho viu i ho enfoca, Això ha donat molt de si i ho continuarà fent, actualment ja ho estem veient. Aquest, és al meu entendre un tema bàsic i central del film, però en té molts d'altres que potser per altres espectadors han estat més significatius i importants com, el mestratge, el corpus ideològic d'una religió, les relacions entre religió i poder que, sempre han sigut molt perilloses i escabroses, si allò que om considera que és la veritat necessita ser proclamada públicament perquè adquireixi la seva essència o no, perd el seu valor pel fet de ser un fet profundament íntim i secret?. Aquesta qüestió és per mi, una de les més importants que, plateja el film.
Sigui perquè volem preguntes o perquè volem que ens expliquin una història ben explicada, aquesta pel·lícula és de les que no ens podem perdre, perquè és una molt bona pel·lícula.

MARTINA, opina.

Aquesta pel·lícula narra la història de dos sacerdots jesuïtes i portuguesos que viatgen el Japó, l'any 1640 a la recerca del mentor de les seves ensenyances religioses. Són dos joves fidels als seus ideals, formats i que lluiten ferventment per la seva causa.

Diuen que el rodatge d'aquesta obra de Martin Scorsese ha sigut una proesa. Primer perquè era un projecte que el director tenia al cap des de feia molt de temps, des de 1991, però que va haver d'anar post-posant per produir d'altres projectes. Després perquè un cop ja estaven en la labor, els hi van sorgir diferents problemes durant el rodatge.
No obstant ha arribat als cinemes i ho fa com una producció de grans temàtiques. A mi personalment m'ha semblat que masses, vol parlar-ho tot i malgrat és una obra d'un gran mestre, no crec que aconsegueixi poder aprofundir del tot.
Al meu entendre, parla del rol de la religió, de si forma part de l'esfera pública o privada, de les conquestes dels europeus, de les diferències entre Orient i Occident, de la joventut com un període d'entrega i lluita, de les diferencies entre classes, de la fe...en fi, de tantes coses que malgrat sigui a poc a poc i amb un cinema molt ben rodat, per mi, és massa ambiciosa. En definitiva tres hores per navegar entre paisatges, històries i situacions molt lluny d’aquí.
Sense cap dubta però, és una obra de manual; bon repartiment, escenes super mil·limetrades, un guió amb un gran fons i... «todo lo demás tambien».