diumenge, 31 de març del 2024

THE IRON CLAW. EL CLAN de HIERRO

UNA DE LES GRANS VIRTUTS DEL CINEMA DE DURKIN ÉS LA SEVA CAPACITAT PER CONSTRUIR ATMOSFERES. EL CINEASTA CREA LES CONDICIONS NECESSÀRIES PERQUÈ CADASCUNA DE LES SEVES HISTÒRIES RESPIRI AMB AIRE PROPI, FENT QUE L'ESPECTADOR FORMI PART DAQUEST UNIVERS, ATRAPANT-LO.
Escrit per Cristina Aparicio en la seva crítica a Caimán CdC, març 2024.

Guió, Sean Durkin

Regne Unit, EUA, 2023.
Duració, 132 minuts.

SINOPSI

Ambientada als anys 80, s'inspira en la història real d'una família Von Erich, en la que el pare i – seguint el seu testimoni, l'entrenament i mandat- els seus quatre fills es van dedicar a la lluita lliure.
Escrit per Desirée de Fez a la seva crítica per Fotogrames, març 2024.

El director, Sean Durkin.

EL DIRECTOR

Menys conegut del que deuria, Sean Ddurkin és un cineasta interessantíssim tant com director ( de cinema i de TV) i guionista, com impulsor de projectes d'altres.
Escrit per Desirée de Fez a la seva crítica per Fotogrames, març 2024.
DUES LÍNIES de REFLEXIÓ que es REPETEIXEN en els SEUS FLIMS:
Una, el seu treball sobre la complexitat i, sobretot, sobre les parts fosques de l'ésser humà, tant si és víctima com si és botxí.
L'altra, el seu afilat estudi sobre les dinàmiques d'una comunitat i dels seus diferents mecanismes, sobretot d'aquells, més perversos que, poden activar-se en un grup de persones, en aquest cas la família.
Escrit per Desirée de Fez a la seva crítica per Fotogrames, març 2024

NÚRIA, opina.

És d'aquelles pel·lícules que pel que diu la ressenya, jo no aniria mai a veure; massa somni americà de superació esportiva, massa mascles i massa testosterona... Doncs, no us deixeu enganyar perquè tot això és només una aparença, la pel·lícula va a fons amb moltes qüestions i ens podem quedar amb la que vulguem, però això sí, no quedareu indiferents.
A partir d'aquí, ens podem quedar en l'evidència d'allò que explica el film o continuar rumiant per qüestionar-nos moltes coses que estan davant nostre i que moltes vegades no les volem veure, llevat que sigui per criticar les actituds dels altres que, és el més fàcil de fer i menys dolorós.
Mentre l'anava veient i en un moment determinat em va fer pensar en “Les virgenes suicides” de la Sofia Coppola, li vaig trobar moltes coses en comú: un grup de fills sotmesos a les expectatives que sobre ells té el seu pare i això va creant un ambient asfixiant i destructiu que va aclaparant i es va instal·lant en la família, sense que a ells els arribi la consciència que això està passant. Després, i com faig sempre quan ja he visionat el film, em documento per poder fer aquest blog, he vist que la Desirée de Fez, en la seva crítica a Fotogrames, també estableix aquesta relació.
Com que es basa en una història real, té un final feliç, que a mi, com sempre m'ha alleujat – m'agrada que les coses s'acabin bé, encara que, això a vegades no és possible- però també m'ha molestat, ja que, em fa la sensació que una vegada més, m'estan enganyant i manipulant...
Per les que voleu reflexionar sobre el somni americà dins el negoci de l'esport, les complicades relacions familiar i les seves jerarquies, poders i rols... i altres coses que ben segur descobrireu, endavant!
Aquesta és la vostra pel·lícula.

MARTINA opina
Aquest relat biogràfic esportiu ens situa als anys vuitanta, a la vida del lluitador professional Kevin Von Erich i la seva família. Ho fa amb aquesta pàtina americana que a mi personalment m’inquieta, perquè considero que juga amb els sentiments del públic, però sobretot perquè crec que sovint emet missatges contradictoris, o que jo no entenc. En aquest cas, la carrera esportiva del personatge protagonista és una proesa, amb zones fosques i d’altres brillants, la família per ell és això mateix. Vull dir, passant d’un extrem a l'altre, únicament amb la crònica de les coses meravelloses i les horribles.
No obstant això, el trajecte per aquest relat, per mi s’ha fet interessant, perquè davant d’aquesta estridència, inevitablement transites per molts estats emocionals diferents i de forma totalment extravagant. Almenys jo, mentre succeïen fets, pensava en morals senzilles, explicacions a les quals segur que tots podríem trobar-li cabuda humana; com pot ser, la necessitat pura a lluitar per un èxit banal. O també, com un altre exemple, a l’absurditat de seguir el lideratge d’un patriarca que pretén estendre el seu ego en els seus successors.
Confesso que en conjunt, em sembla una proposta diferent i estimulant, on veure la testosterona palpitant i la curiosa realitat darrera de l’entreteniment dels altres. Dos ingredients que et col·loquen fàcilment, en un lloc còmode, on detestar-ho per igual. Així que novament, només puc concloure, que encara no tinc clar que busca. Ja que tant podria definir-la com una invitació a jutjar la moral de la família, però també com una mostra de la fragilitat humana, construint personatges que semblen animals salvatges i es perden per la necessitat de reconeixement social en una estructura social basada a satisfer les necessitats dels altres.

Fitxa completa i crítiques:

UNA POSADA EN ESCENA PER POTENCIAR LA NATURALESA EN CONFLICTE DELS PERSONATGES I L'AMBIVALÈNCIA DELS LLAÇOS QUE ELS UNEIX.
ÉS INTERESSANT PER COM EXPLORA DES D'ALLÒ MÉS EXTREM L'AMBIVALÈNCIA DE LA FAMÍLIA:”AJUDA I EL MATEIX TEMPS T'OFEGA”AQUÍ, ES CONVERTEIX EN UN DOLORÓS “ET VOL I AL MATEIX TEMPS ET MATA”
Escrit per Desirée de Fez a la seva crítica per Fotogrames, març 2024.

QUE ENS DIU QUÈ ÉS EL MILLOR I PITJOR DEL FILM, DESIRÉE de FEZ a FOTOGRAMES

El millor: la contundència que Durkin explora el dolor dels personatges.
El pitjor: perdre-se-la sota la sospita que és una pel·lícula biogràfica més.  




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada