MAPS to the STARS. Director, David Cronenberg

EUA, Canada. Alemanya. França, 2014
Duració, 111 minuts.

El director, David Croneneberg. Neix a 1943 a Toronto, Canada

Darreres pel·lícules: Cosmopolis, 2012; A Dangerous Methat, 201; Promeses de l'Est, Una història de violència, 2005; Crash,1996; Inseparables, 1988.

Conegut en la seva etapa inicial per les seves pel·lícules fantàstiques que, li van reportar un gran nombre de seguidors que, no els agrada gaire la seva trajectòria última i enyoren al Cronenberg fantàstic. 

trailer

Sinopsi

En aquesta pel·lícula s'explica la història d'un seguit d'estrelles de Hollywood: Havana, una actriu en decadència perquè està fent vella; Àgata, que té el cos parcialment cremat acaba de sortir d'un centre psiquiàtric i anirà a treballar com assistent de l'Havana; Jerome, un conductor de limusines que, somia en fer carrera com a actor o guionista; Benjie, antiga estrella infantil- juvenil del cinema i la televisió que, té una forta addicció a les drogues, i els seus pares; el Dr. Weiss psiquiatre que, practica una curiosa teràpia psicomotriu a clients com l'Havana; i Christina, una dona que dedica tot el seu temps a supervisar la carrera del seu fill, en Benjie.

Les històries de tots aquests personatges quedaran entrellaçades per un destí tràgic.
Repartiment:

Havana: Julianne Moore; Àgata: Mia Wasikowska; Jerome: Robert Pattinson; Benjie: Evan Bird; D. Weis: John Cusack; Christina: Olivia Wiliams.

NÚRIA opina.

Pel·lícula que no està malament, tenia ganes de veure-la i  m'ha avorrit i no m'ha interessat gens, tot i que, sabia molt bé de què anava a veure.

Bona però, perquè està ben feta i té el to dramàtic, còmic i sarcàstic que, li correspon per les històries encreuades que ens narra. Un guió bastant reeixit amb un “crescendo” per tal d'arribar a un desenvolupament final absurd i dramàtic, però que no podia ser un altre i per acabar, unes interpretacions immillorables.

Traspassada la meitat de la història, aquesta perd una mica el gas, tot i que en teoria, vas descobrint aspectes i secrets, de la vida dels protagonistes. És en aquests moments, quan acabes de descobrir que tots són uns egocèntrics, egoistes i histèrics... i, que només viuen en el seu petit i reduït món de l'auto complaença i aparença... quan jo he pensat, quin rotlle! I aquí s'ha manifestat el meu avorriment que, no m'he pogut treure de sobre.

I, ara ve la part final, en acabar quan he pensat, aquesta història no m'ha interessat gens... mentre m'aixecava de la butaca i, tot sortint del cine i intentava superar la confusió de tornar al món real.

Crec però, que pel cine no hi ha temes bons o dolents. Ja que, quan una història et connecta amb alguna cosa teva que a vegades no saps que és i es fa difícil d'explicar, qualsevol tema pot ser bo, la història del cinema ens ho ha demostrat.

En aquest cas, això no ha passat, ho he trobat tot tan patètic, ridícul trist i superficial que, hagués necessitat alguna cosa més que, per mi no hi era o jo no he sabut captar.

Estic molt més amb la visió d'actriu que, en Ventura Pons, ens va oferir en la seva pel·lícula “Actrius”. Amb aquesta sí que vaig connectar.

MARTINA opina

Al director David Cronenberg se'l coneix per la seva capacitat crítica i per l’acidesa amb la qual és capaç de tractar temes d’actualitat de la societat occidental.

En aquest Film ens trasllada a un univers molt allunyat, on dos adolescents, fills d’estrelles de Hollywood, són víctimes directes de la buidor d'un estatus social i un entorn on per ells sembla que res té cap valor ni sentit.
Personalment m'he avorrit indagant per unes vides massa allunyades de la meva realitat. Certament m'ha semblat extrem però també fred i no he gaudit del tractament deshumanitzat que l'autor potser pretén donar-li a aquests personatges tan summament estancats en la seva pròpia closca amarga d'infelicitat.
Segurament les històries narrades, no desperten el meu interès o senzillament no he pogut resistir la temptació de submergir-me jo també en una foscor sense retorn. El cas és que m'he adormit i fins que no han començat les escenes macabres del desenllaç rocambolesc de la història, no he retornat al fil de la narració, sentint que no m'havia perdut res.

Crítiques il·lustrades

(...) el fet que Cronenberg hagi deixat endarrere el cinema fantàstic, no l'ha fet perdre ni personalitat, ni singularitat en les seves últimes obres.

(...) Maps to the Stars, torna a ser una exploració orgànica del costat fosc de l'ésser humà, tan virulenta com pot ser-ho Videodrome, 1983, amb la diferència que ara està mostrada de manera implícita. (...) amb el pas dels anys Cronenberg ha depurat el seu cinema, en el sentit que ha reduït el fet essencial les seves obsessions temàtiques i estilístiques que, li han donat una personalitat única i diferent.

(...) Els seus personatges són en cert sentit monstres, el seu recaragolament neix del seu interior malalt, de les seves pors, dubtes, de la seva dolenteria i del seu egoisme.

(...)no és un film fantàstic, encara que tampoc sigui una obra realista en el sentit estricte del terme.

(...) és una faula cruel sobre Hollywood, però també és una faula sobre la naturalesa humana que, Cronenberg més despietat que mai amb els seus repugnats personatges i amb un llenguatge despullat i directe. (...) així fa, una utilització interessantíssima del pla/contraplà, per expressar aïllament i separació total dels seus personatges, fins al punt que hi ha seqüències senceres en la que els personatges no comparteixen cap pla, cadascú va a la seva i són incapaços fins i tot de conversar racionalment.

Extracte de l'artícle, “Monstruos de Hollywood” per Tomás Fernández Valentí a la revista Dirigido por, 453 març 2015.