LA CHANA. Directora, Lucia Stojevic.

LOS PASOS OBEDECEN A MI ALMA (...), EL SENTIMIENTO ESTÁ AMARRAÓ AL COMPÁS Y LO CONTROLO YO... Paraules de la Chana.

Documental.

Catalunya, Islàndia, EUA, 2017.

Duració, 86 minuts.

 

SINOPSI

La ballarina autodidacta, Antonia Santiago Amador, coneguda com la Chana, té 67 anys i viu una vida tranquil·la a Catalunya. Entre els anys 1960 i 1970, va ser una de les estrelles més grans del món del flamenc, sorprenent amb el seu estil innovador, velocitat i ús inventiu del ritme. Peter Seller amb qui apareix a The Bobo, 1967, la va convidar a Hollywood. De sobte, en el pic de la seva carrera, va desaparèixer d'escena.

Dècades de ball, han desgastat el seu coc. Sensual, vulnerable, però aparentment invencible, ens transporta a l'essència de la seva passió i mentre decideix tornar als escenaris, després d'una pausa de 25 anys. Un retrat sobre l'envelliment, la perseverança i la reinvenció. La Chana revela una història inspiradora que cristal·litza els enfrontaments entre els extrems i contradiccions de la seva vida; entre l'artista a l'escenari i la dona darrera les escenes.
Biografia de la Chana: https://es.wikipedia.org/wiki/Antonia_Santiago

LUCIA STOJEVIC, la directora.

Va estudiar Disseny Arquitectònic a la Universitat d'Edimburg, i Direcció i Edició a l'escola de cinema de Praga. Ha produït independentment més de trenta documentals per a The Guardian, The New York Times i Global Post. El seu treball també ha estat exhibit en el context del videoart, en exposicions a Viena, Graz, Barcelona i Edimburg. El 2014 va fundar Noom Film SL. Una productora dedicada als documentals creatius a Barcelona.

Tret del DOCS. Barcelona. Mirades Inquietes. http://www.docsbarcelona.com/

La directora, Lucia Stojevic.

NÚRIA opina.

Quan la Martina em va fer la proposta d'anar a veure aquest documental, com sempre, tot seguit li vaig dir que, fet. Però un cop vaig assabentar-me de què tractava em van agafar moltes ganes de veure'l, i ara que, ja l'he vist, crec que hauria estat una veritable llàstima no haver-ho pogut fer.

Dit això, ja es pot intuir que no em queden massa coses per dir, llevat que no sigui dir que, s'ha d'anar a veure perquè és un goig i una felicitat...

Crec que l'única cosa que em queda és donar algunes raons perquè cal anar-la a veure.

La primera, perquè el personatge del qual parla, La Chana Antonia Santiago Amador, és una dona extraordinària, una d'aquelles persones que té un enginy i l'art li surt del fons de la seva ànima a l'exterior en forma de ritme flamenc i ens transporta al públic a èxtasi...Modestament, potser hi haurà persones que no se sentiran tan transportades i entusiasmades, però per aquestes també crec que paga la pena conèixer a aquesta “bailaora”.

La segona, és que com a obra cinematogràfica la directora, Lucia Stojevic, sap fer-nos un retrat del personatge summament natural, tendre i verídic.

Ara, només resta agrair a La Chana per haver-se deixat retratat i als espectadors entrar, en les esquerdes d'una dona tan genial com a “bailaora” i tan entranyable com a persona.

Pel que fa a la directora, gràcies per haver escollit a La Chana per fer-li aquest retrat que has fet i haver-ho fet d'una manera tan singular i ben feta.

MARTINA opina.

Diuen que el cinema és un dels instruments més importants per expressar la identitat i els valors, tradicions, costums, comportaments i creences d’una cultura. En aquest cas considero que val molt pena veure aquest documental, precisament perquè ens permet entrar al món d'uns personatges plens de caràcter, així com a tot el que pot implicar la seva trajectòria en un entorn determinat.

Recordo quan el 2013 vaig ajudar la seva directora, Lucija Stojevic, qui em va contactar per a la gestió dels primers contractes amb la protagonista. Per mi era tot un repte, ja que es tractava d'acostar el llenguatge jurídic, a la relació entre una noia croata, criada a Àustria i formada a Edimburg a una balladora de flamenc barcelonesa. A priori, tot apuntava que s’entendrien, ja que una voldria produir un documental i l'altra, no volia que li passés com a la seva mestra (Carmen Amaya), de qui no es va parlar fins que no va estar morta.

Val a dir que aleshores, jo tenia menys experiència que ara, però sobretot era emocionant, ja que, era conscient que si allò s'acabava consolidant, aquestes dues dones construïren plegades una peça on poder parlar del flamenc mitjançant el caràcter de contrastos d'una de les seves artistes més emblemàtiques. Dit en altres paraules, ja des del primer moment vaig entendre, que es tractava d'un projecte on dues artistes es trobarien i ens captivarien amb el seu llenguatge: l'una des del cine i l'altre des del flamenc.

Per una banda, la mirada en femení d'una jove productora independent, qui ens trasllada a dos moments de la vida de la Chana. Al passat; quan un estil propi de ball improvisat i salvatge la condueixen al millor moment de la seva carrera i als motius que la fan desaparèixer. I també, a la seva vida actual; a un poble a la vora de la mar Mediterrània i documentant quan el 2013 va fer el retorn als escenaris.

Aquesta obra et convida a reflexionar entorn de la violència que va patir aquesta artista, però molt més enllà d’això, et presenta a una dona amb una força excepcional que ens explica que aquesta expressió artística és una necessitat vital i que li permet expressar-se lliurement.

En suma, el relat d'aquesta directora, pel meu gust està molt ben construït i amb un estil penetrant, pròxim i que t'integra de fons en el dia a dia d'un personatge que t'explica la seva carrera professional i qui és ella molt més enllà d'això.

També per altra banda pots conèixer a Antonia Santiago, coneguda com La Chana, actualment una senyora de 67 anys, balladora autodidàctica. Qui a més va ser una de les estrelles amb reconeixement mundial del món del flamenc, pel seu sorprenent estil innovador, per la trepidant velocitat del seu ball i la seva innata capacitat per fer un ús inventiu del ritme. Una dona qui demostra com encara avui s’expressa mitjançant aquest art amb una fluïdesa impactant i genuïna.

Tot plegat una aventura entre l'avui, l'ahir, l'art, la comunicació, l'expressió artística com un llenguatge únic, el flamenc, les ferides que causa la violència, la feminitat i el món de la cultura gitana.

Encara la podeu veure al Zumzeig, dissabte, dimarts i divendres:
http://zumzeigcine.coop/ca/calendari/

Festival DOCS. Mirades Inquietes:
http://www.docsbarcelona.com/category/seccions/f01-inauguracio-ca/