dissabte, 18 de maig del 2019

THE MULE. Director Clint Eastwood.


GRANS PEL·LICULES COM Million Dollar Baby, Banderas de nuestros padres, Cartas de Iwo Jima i Gran Torino, ENTRE D'ALTRES, IMPEDEIXEN QUE AQUEST AUTOR QUEDI REDUÏT A L'ESTATUT DE REPRESENTANT DE LA DRETA AMERICANA.
Paraules de Jean-Michel Frodon, en el seu artícle “Las flores del cine y las espinas políticas” per a Caimán Cuadernos de Cine, març 2019.

Guió: Nick Schenk, fonamentat en l'artícle de Sam Dolnick.

EUA, 2018.
Duració, 116 minuts.
Distribuidora Warner.


SINOPSI
Earl Stone un home que ha superat els vuitanta anys, egoista i que tota la vida només ha pensat en ell. Comença a anar-li malament el seu negoci de jardineria, a causa de la crisi econòmica i no només ha de tancar, sinó que degut a una hipoteca, esdevindrà arruïnat i endeutat. La seva família el detesta, perquè sempre anteposa les seves necessitats a qualsevol dels esdeveniments familiars importants.
Li proposen una feina que sembla molt fàcil i per la que obtindrà molts diners, convertir-se en un correu- fent de mula- per traslladar droga d'un estat a un altre. Ho fa tan bé que, cada vegada li demanen més entregues.


El director Clint Eastwood que farà 89 anys, ara.
NÚRIA opina.
Sospitava que anar a veure aquesta pel·lícula seria un error, però no sospitava que fos d'aquesta grandària.
La proposta va ser meva, ja que, la crítica en general la deixava bé i les revistes que jo llegeixo particularment bé. Tot plegat una enredada, per una pel·lícula que com més hi penso menys qualitats li veig, tot i que estic buscant quines qualitats crítiques en puc treure del fet d'haver-la anat a veure, sobretot i tenint en compte que, en aquesta no t'apliquen cap dels descomptes habituals.
La pel·lícula fins a la meitat aguanta força bé el ritme de la narració i les expectatives de l'espectadora, respecte a allò que passarà. Més tard allò de què passarà i com passarà és d'una evidència convencional tan aclaparadora que, resulta excessivament cursi i carca.
La veritat és que jo no vaig al cine perquè m'expliquin com són els nord-americans, conservadors, excombatents de nefastes guerretes imperialistes, egoistes, masclistes i borratxos que, han deixat a la seva dona i filla tirades per pura desídia, pensant que les seves obligacions com a mascle passaven i es redimien per mitjà dels diners. Doncs bé, quan el nostre protagonista, busca la seva redempció i perdó pel seu passat per part de la seva família, també ho acaba fent per mitjà dels diners... Però ah, senyors i senyores!! aquesta vegada surt del circuit establert pel neoliberalisme salvatge i es passa a l'enemic, el carter de la droga mexicà, ahhh, i això no es pot consentir i haurà de pagar el seu error anant a parar en una presó privada on pagarà la seva culpa presoner, mentre fa allò que li ha agradat més fer a la seva vida, cultivar flors. Així ensenyarà als altres presos a ser útils i feliços mentre paguen la seva culpa i enriqueixen el sistema una mica més; potser alguna televisió els farà un reportatge, explicant el bé que viuen els presoners en aquesta presó i els governadors faran servir aquesta propaganda perquè la gent els voti en les eleccions vinents.
M'ha agafat urticària a tot el cos i he de deixar d'escriure per anar-me a rascar... disculpeu.
No continuaré...

MARTINA opina.
Cada cineasta consolidat que té un estil propi causa unes expectatives inevitables als espectadors que en seguim la seva obra, pendents encara que sigui sense impaciència de la següent estrena. Vull dir, que un públic com la meva mare i jo, que devorem cinema de manera periòdica i religiosa un cop a la setmana des de fa uns deu anys, no ens perdem mai les estrenes de determinades icones del cinema. Dels que esperem que ens provoquin alguna cosa.
El cinema de Clint Eastwood a mi m’ha ensenyat a gaudir de tot un gènere, del western, que al meu entendre poden explicar-nos de manera molt higiènica qüestions molt primàries de l’errant naturalesa humana. Per la seva llunyania temporal i d'imputs limitats, movent-se a ritme pausat, ajuda al fet que puguis entendre un relat de més profunditat. Fent un cinema que captiva a les masses, capaç de parlar un llenguatge visual clàssic i universal.
En la meva experiència aquest artista, ha significat descobrir les virtuts que pot tenir narrar amb diligència, elegància i podent explicar qualsevol cosa que es proposi. Sempre fent un cinema inclusiu, políticament correcte i apte per moltes generacions. Fet que no apunto en sentit negatiu, sinó tot el contrari, considero que la genialitat d’aquest artista és la gran capacitat que té per explicar les coses de manera senzilla.
Però aquesta darrera obra m’ha avorrit, simplista i popular, m’ha indignat el missatge paternalista d’un home que posa de manifest com tota una generació fa silenci davant d'actituds masclistes, racistes i narcisistes. Avalats i exempts de culpa, per la institució de família constituïda de manera tradicional, obviant les seves falles evidents i retratant la necessitat del treball sense jutjar-ne ni una mica l’esclavisme al qual sotmet a la majoria dels mortals.
Jo francament d’un home com ell, transparent, capaç de donar la cara tot i la seva avançada edat fent de protagonista de les seves trames, esperava un esperit més crític. Com deia, les expectatives d’un home a qui considero un geni, intel·ligent i dotat de molt de talent, m'han condicionat. En fi, a mi aquesta m’ha avorrit, semblant-me una gran cursileria i no n’he gaudit gens, ni mica. 


La única crítica que comparteixo en quasi tot, és la que fa Jean-Michel Frodon amb el títol de "Las flores del cine y las espinas políticas" que he intentat penjar l'enllaç en aquest blog i no es pot. Us la recomano està a la revista Caimán de març de 2019. 
Malgrat tot, aquí en teniu algunes altres:



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada