EN
EL FONS EL CINEMA DE HONG SANGSOO ÉS MOLT MÉS FÀCIL I ACCESSIBLE
DEL QUÈ SEMBLA. NOMÉS HEM D'APROPAR-NOS A ELL AMB LA MATEIXA
ACTITUD HUMIL I SENSE PREJUDICIS QUE EXHIBEIXEN ELS SEUS PERSONATGES,
I FINS I TOT ELL MATEIX A L'HORA DE FILMAR LES SEVES IMATGES.
Paraules
de Carlos Losilla, escrites en la seva crítica de juliol-agost de
2021 a Caimán Cuadernos de Cine.
Corea del sud, 2020.
Duració,
77minuts.
SINOPSI
Gam-hee
(Kim Min-hee), s'escapa per veure unes velles amigues i així
alliberar-se del seu marit, mentre aquest està de viatge de negocis,
amb el qual ha passat cada dia dels seus últims cinc anys. Seran
els seus primers dies de llibertat d'ença que es va casar i ella ho
atribueixi al seu amor incondicional, però hi ha un cert
cansament...
 |
| El director Hong Sangsoo. |
En
la majoria de pel·lícules d'aquest director t'explica moltes coses,
però no passa res.
Habitualment
els protagonistes són persones que viatgen pel país i es troben amb
altres persones del lloc on van i en els encontres i en les
situacions noves, es qüestionen coses per la persona que arriba i
pels altres, tot això passa d'una forma assossegada i tranquil·la.
Podríem
dir que per allò què es busca avui, moltes imatges visuals amb poc
temps, amb una emoció i resolució ràpides, són inadequades.
M'agrada
aquesta manera de narrar que per alguns pot ser avorrida.
Fins
i tot m'agrada el seu sentit de l'humor, basat en la sorpresa que
causen petites circumstàncies xocants i absurdes, res espectacular,
que fa somriure més que riure.
També
trobo interessant, el contrast cultural que provoquen aquests films
en els espectadors d'aquesta zona oest.
Crec
que són films que ens agraden a gent que, ens posem davant de la
pantalla per espiar vides alienes de gent normal amb vides normals i
problemes normals. Sempre que posem en qüestió el concepte de
normalitat, lligat a persones i fets.
MARTINA opina.
En el cinema que ens ofereix aquest director quasi sempre passa el mateix,
la gent que hi compareix està en un moment social, menjant i
compartint una estona.
Suposo que el minimalisme d'aquestes històries, de gent de veritat, amb vides plenes i també banals, fa que sigui un relat preuat per molts.
Personalment em deixa boniques imatges, una postal d'una societat que em queda lluny i a la vegada, una falsa sensació de no haver entès res.
INTERESSANT INTERPRETACIÓ de CARLOS LOSILLA
Que
es pot fer a part de menjar i beure, actes que tant es repeteixen en
les pel·lícules de Hong, o de viure històries d'amor com si fossin
ficcions plenes d'el·lipsis i de forats, incògnites i interrogants?
Doncs potser atrapar un d'aquests moments privilegiats i mostrar-los
despullats, una cosa que, el cine de Hong intenta fer d'una forma no
gens sofisticada, més aviat directa i franca: en lloc de moviments
de càmera elegants i al·lusius, el seu cinema sovint fa servir el
zoom, el reenquadrament sobtat. I, aquesta és la metàfora de la
seva ars poètica, de manera que intenta fixar per sempre, allò que
s'escapa, allò que es desvia, tant si és una part de la narració o
un sentiment fugaç. Re-enquadrats el pla i l'espai (però també el
temps i la ficció, aquest relat que constantment es desborda) per
tal d'aturar-los i posseir-los, el cinema de Hong Sangsoo intenta fer
visible tot allò que, si no es perdria en el transcurs dels dies,
entre les paraules i les coses.
Paraules
de Carlos Losilla, escrites en la seva crítica, “Las palabras y
las cosas” de juliol-agost de 2021 a Caimán Cuadernos de Cine.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada