dimecres, 25 de juny del 2025

SIRÂT. Director Oliver Laxe.

M'INTERESSA VEURE EN EL ÉSSER HUMÀ EL GEST DE MIRAR UN CEL HABITAT DE MITES, DE VEURE ALGUNA COSA QUE ET TRANSCENDEIX I ET SUPERA.
Paraules l'Oliver Laxe, escrit per Jara Yañez, per Caimán CdC, juny de 2025.
COM LARS VON TRIER A MALENCONIA (2011), CELEBRA LA LLUM QUE EMANA D'AQUELLS, QUE JA, NO TENEN RES A PERDRE.
Escrit per Manu Yáñez en la seva crítica a Fotogrames, juny 2025.
LA MORT NO ÉS UN FI EN ELLA MATEIXA, SINÓ UN MITJÀ PER SENTIR LA VIDA AMB MÉS FORÇA.
Paraules d'Oliver Laxe, citades per Jara Yañez en l'Editorial per Caimán CdC, juny de 2025.

Guió, Oliver Laxe i Santiago Fillol
España, 2025
Duració,
Premis, Premi Jurat, Cannes 2025.

EL TITOL

Sirât, és el pont que segons l'islam creua l'abisme dels inferns per connectar amb el paradís i que, tothom ha de creuar, en morir, amb el risc de caure-hi.
Troba una profunda connexió amb la cultura rave. La dansa com amb forma de trànsit, es converteix en un mecanisme alliberador davant d'allò sempre imprevisible, desconcertant, enigmàtic i fins i tot misteriós i dolorós, del món. Una idea d'evasió que condueix, tanmateix, a la de viatge (sensorial i físic) i a la recerca, el pelegrinatge i el retrobament amb l'altre com a l'alternativa de refugi possibles.
Escrit per Jara Yañez, en la seva Editorial de juny de 2025, per Caimán CdC.

SINOPSI
Lluís, fa temps que no sap res de la seva filla Mar, l'última notícia que va tenir d'ella és que anava a un rave al Marroc. Decideix anar-la a buscar amb el seu fill de dotze anys, pel sud del Marroc en alguna rave perduda pel desert. Seguint aquest possible rastre, inicia un viatge que canviarà la seva vida.
Sergi López i Oliver Laxe

EL DIRECTOR, DIU

Som molts els que assistim horroritzats a una certa falta de coherència en els valors i no hi ha societat més neurotitzada que és la occidental.
Molt mirem cap a fora i desertem d'alguna manera, ja que no ens sentim identificats amb aquest retruc de timbals de guerra que sentim ara.
Recollit per Jara Yañez en la seva entrevista al director per Caimán CdC, juny de 2025.
Crec que és més poètica que res, per molt que connecti amb aquests temps. Hi ha una consciència que això s'acaba i al mateix temps, un desig que s'acabi aviat. Que tot canviï i que passem a una altra cosa.
Transcrit per Ricardo Rosado a una entrevista al director. Fotogrames, juny de 2025.

NÚRIA, opina

Aquesta és una pel·lícula que sortosament veurà molta gent i que tindrà els seus fans i els seus detractors. Provocarà la sortida de moltes paraules de moltes categories i segurament amb la possibilitat de fer un catàleg de possibles adjectius en positiu, negatiu i neutre... allò que és menys possible, és que deixi indiferent.
En aquest cas, jo soc de les que el film m'ha agradat molt, la recomano sincerament, vaga la pena viure aquesta experiència, que és una aventura en tots els sentits. Recomano, per sobre de tot anar-la a veure el cinema, ja que l'efecte, mai serà al mateix, vist al sofà de casa amb la dinàmica familiar corresponent, posada i irrompent, l'atmosfera. Cal veure-la en la comunió i el silenci de la sala gran, plena de gent, vivint la mateixa experiència que tu i resistint-se o no, a experimentar determinades emocions i sentiments.
És molt difícil amb un film tan mirat i analitzat des de diferents llocs dir alguna cosa original, diferent o nova: la llum de la història està en el fet que, la resistència i d'insubmissió és l'únic camí possible al malson masclista i egocèntric que, estem patim en aquests moments al món.
És d'aquells films que, al marge d'agradar-te o desagradar-te, cal deixar-lo i no emetre judicis, ni crítiques precipitades. Vol el seu temps, per poder-la pair.
Gràcies a Oliver Laxe i a tot l'equip que, des de diferents llocs han fet possible aquesta pel·lícula.

MARTINA opina

Aquesta peça al meu entendre és penetrant, frenètica i rabiosa. Crec que senzillament et submergeix a un mal viatge. Jo francament en molts moments volia sortir-ne, decidida a prendre perspectiva. Però el seu ritme visceral, els fets inquietants i l’elevada especulació creixent, que encara pot anar a pitjor, s’ha apoderat de mi en tot moment.
La música és molt present i com diuen en vàries situacions, no s’escolta aquí es balla. Els personatges, veraços i reals, t’ensenyen que malgrat no haver-hi temps per mostrar-ho tot a l'audiència, tenen molt més, molta trajectòria. Els paisatges construeixen l'escenografia majestuosa, on passen tots i cadascun dels fets brutals, il·lustra aquest relat amb una bellesa mesquina i salvatge.
La narrativa d’aquest artista és molt particular, confesso que m’angoixa, però al mateix temps em convida a pensar en les moltes metàfores que de forma lligada i envoltant-te et va plantejant.
Per qui no el coneix, al director, crec que vaga la pena descobrir-lo amb aquesta obra i en una sala de cinema. El seu llenguatge sensorial necessita una gran pantalla, un equip de so com cal i predisposició a enfondir. Les seves històries diria que, parlen d'una societat cafre.

Una entrevista molt interessant dmb Oliver Laxe a Carne Cruda:
La música de Sirât, de Kangding Ray:

UN VIATGE A TRAVÉS DEL SO
Vaig buscar un músic que pogués dialogar amb la part més rabiosa del techno, més mental, però sempre amb una capa molt psicodèlica, profunda i espiritual.
Volia que tant les imatges com la música es desmaterialitzessin i que arribéssim a unes notes més pures i depurades.
Els altaveus són com boques que a través de l'electricitat fa que emanin missatges.
Recollit per Jara Yañez en la seva entrevista al director per Caimán CdC, juny de 2025.
Necessitava un músic que dialogués amb la ràbia de la meva joventut, llimada amb els anys, i que fos capaç de convertir-la amb alguna cosa més esotèrica i ambiental a mesura que avança la trama. Fou llavors quan vaig conèixer a David (Kangding Ray), amb qui he arribat el zenit de la meva creació. Ha sigut una eina que m'ha permès arribar més lluny que mai com a cineasta.
Paraules del director, transcrites per Ricardo Rosado en la seva entrevista. Fotogrames, juny de 2025.


















Publicat per a Cap comentari:

dissabte, 7 de juny del 2025

ELS MALEÏTS. THE DAMNED. Director, Roberto Minervini.

SERVEIX AL DIRECTOR PER CONTINUAR RETRATANT, EN VEU BAIXA, LES DIVISIONS I FERIDES D'UN PAÍS QUE NO ÉS EL SEU, PERÒ QUE CONEIX COM POCS.
AQUEST ENFOCAMENT DELIBERADAMENT ANTIÈPIC ENLLAÇA AMB LA REVISIÓ DE LA MITOLOGIA FUNDACIONAL DELS ESTATS UNITS, POSADA PER KELLY REICHARDT A “MEEK'S CUTOFF” I “FIRST COW”.
Escrit per la crítica de l'ARA, per Gerard Casau, 27 de maig de 2025.

Director, Roberto Minervini.

EUA, Itàlia, Bèlgica
Duració, 88 minuts.
Premi al millor Director, a un Certain Regard, Cannes 2025.

SINOPSI

Hivern de 1862. En plena guerra de Secessió, l'exèrcit estatunidenc envia una companyia de soldats als territoris de l'oest. Però, a mesura que avança la seva missió es descompon, i també el seu compromís i les seves motivacions.
Minervini, en la línia d'altres autors americans, mira el passat estatunidencs per abordar una de les seves fites fundacionals en un terreny fantasmagòric.
Tret de la ressenya de D'A (del 27 de març al 6 d'abril, de 2025).

El director, Roberto Minervini.
DEL DIRECTOR
El seu cinema busca sempre els angles menys visibles de la societat, amb relats que dilueixen les fronteres entre ficció i documental.
S'estrena el 2007 amb “The Passage”, primera entrega d'una trilogia sobre les comunitats del sud D'EUA que es tanca amb “Stop the Pouding Heart” (D'A, 2014),
guanyadora d'un David di Donatello, entre d'altres.
Ha obtingut diversos premis internacionals, el darrer un Certain Regard, Cannes (2025).
Els Maleïts, és el primer film de ficció de Minervini.
A part de dirigir també és productor d'altres noms de cinema d'autor, com Payal Kapadia o Lisandro Alonso.
Tret de la ressenya de D'A (del 27 de març al 6 d'abril, de 2025).

NÚRIA opina
Aquest film ha sigut una proposta de la Martina, per qüestions personals.
No la tenia a la llista, ja que en aquests moments la cartellera està farcida de coses bones i interessants, i d'aquesta, no en sabia res.
Les propostes de la Martina, sempre van a missa, ja que, sempre hi ha una raó per la qual ella em suggereix alguna pel·lícula.
Cert, però que, em feia una certa mandra i aquesta va ser l'actitud d'entrada en seure a la butaca del cinema per veure el film: Guerra, homes, soldats, jerarquies, testosterona i egos... ui uix!
Però no, a poc a poc vaig anar entrant en un relat que, acaba sent clarament antibel·licista i sobretot intimista, d'uns homes que acaben qüestionant, cadascú des del seu lloc, el seu paper en aquella guerra i que acaben descobrint que, potser això, no va amb ells.
Un bon qüestionament des de la masculinitat, on molts homes han hagut de fer la guerra, sense saber que ni la volien fer, ni veien cap sentit a allò que estaven fent.
Molt bonica i contemplativa, de comunió amb la natura.

MARTINA opina.
Comença la pel·lícula i inevitablement em passa pel cap qüestionar si estic en condicions de gaudir d'un relat més d'homes, explicat per homes, aparentment se submergirà en una guerra civil americana protagonitzada per també per homes. Em sap greu comentar-ho, però sincerament així va ser, breument al principi. Serpentejant el que la ment emet i el que voldries que fos quan has triat passar l'estona amb una proposta que tens ganes i intenció de gaudir.
Fins que, tot seguit, un ritme silenciós amb molta melodia, un caminar entre paisatges on la bellesa s'explica sola, també una mirada històrica pròpiament pacifista, em van conquerir.
Crec que és una obra que posa en pantalla l'amor per viure, fent conèixer persones que es mostren interessades per les altres, ensenyant diferents tipus de vides que conflueixen. Que tot i el context obtenen ensenyances, mostrant que algunes guerres eren la única forma de tenir feina de persones que sense canvis de paradigma estaven encallades, per un sistema macabre dels que extorsionen exempts de cotització.

Fitxa completa, crítiques i altres informacions:
Informació sobre l'esdeveniment de la Guerra de Secessió, 1861-1865, al EUA:






Publicat per a Cap comentari:

dimarts, 3 de juny del 2025

UNA QUINTA PORTUGUESA. Directora, Avelina Prat

CARTOGRAFIES, SUPLANTACIONS, RELATS I FANTASMES PER AJUDAR-NOS A NEGOCIAR AMB LES PÈRDUES, AMB L'ABSÈNCIA, AMB LA MEMÒRIA I EL DOLOR. PER RECONSTRUIR LA NOSTRA IDENTITAT EN MIRAR-NOS EN EL MISTERI SEMPRE ENRIQUIDOR DE L'ALTERITAT.
Escrit per Carlos F. Heredero, en el seu article, “Cartografía, suplantaciones, relatos y fantasmas”, per Caimán CdC, maig 2025.
PARAR-SE A CONTEMPLAR I ESCOLTAR I A INTERCANVIAR HISTÒRIES ÉS LA REVOLUCIÓ ACTUAL. I JO, ESTIC MOLT CONTENTA DE CONTINUAR FORMANT PART DELS REVOLUCIONARIS DEL CINEMA.
Paraules de Maria de Medeiros- que en el film fa d'Amalia- transcrites per Juan Silvestre, en l'entrevista a l'actriu al Festival de Màlaga, a Fotogrames, maig de 2025.

Directora i guionista, Avelina Prat

España i Portugal, 2025.
Duració, 114 minuts.
SINOPSI
La desaparició de la seva dona, deixa a Fernando, un tranquil professor de geografia, completament enfonsat. Sense rumb, suplanta la identitat d'un altre home com a jardiner a una quinta portuguesa, on estableix una inesperada amistat amb la mestressa, endinsant-se en una nova vida que no li pertany.
Filmaffinity
DE QUÈ va aquest FILM segons Juan Silvestre
La directora compon un contemplatiu i preciosista relat rodat entre Barcelona i Ponte de Lima, Portugal, que juga amb les identitats per resignificar el valor de la família desafiant el sentit més tradicional i apostant per una premissa: la veritable llar, no sempre està on un ha nascut.
Escrit per la revista Fotogrames, maig de 2025.
DE QUÈ tracta el FILM, segons Carlos F. Heredero
“Quan dibuixes el món tot s'endreça”, diu Fernando (Manolo Solo) als seus alumnes universitàries al començament del relat. És un professor de geografia que creu que el món ha de tenir un ordre i que la cartografia(la que, presideix la seva vida, que sempre guarneix les seves parets: tant quan viu a Barcelona, com quan s'instal·la a la quinta del nom a la pel·lícula)dona sentit a les coses i a l'existència, als països i a les fronteres. De mapes, fronteres, orígens i països tracta, en efecte, el viatge fílmic que l'Avelina Prat proposa als seus personatges: un itinerari que els condueix des del desconcert i la desestabilització (el gran mapa que es despenja de la paret de casa seva), fins al retrobament amb ell mateix i la troballa d'una llar diferent per mitjà dels viatges que, travessen fronteres, de suplantacions, desaparicions, fugides i retorns, de diàlegs interculturals i mestissatges vitals.
Escrit per Carlos F. Heredero, en el seu article, “Cartografía, suplantaciones i relatos y fantasmas”, per Caimán CdC, maig 2025.

La directora Avelina Prat al mig. A la dreta Manolo Solo i a l'esquera Maria de Madeiros.

D'ON SURT LA INSPIRACIÓ PER AQUESTA HISTÒRIA

Vaig llegir en un diari la notícia d'un senyor que declarava que estava viu. Era la història d'un home que un dia ho va deixar tot, sense donar senyals de vida, i se'n va anar a Veneçuela. Vint anys després, una filla seva, per cobrar una herència, el va declarar mort, una cosa que la llei espanyola permet, quan han passat un nombre determinat anys. Aquest home temps després volia tornar a España i li van dir que, com volia tornar si era mort.
Paraules de la directora transcrites per Enric Albero, en una entrevista a aquesta, el 27 de març de 2025 i publicada a Caimán CdC, maig de 2025.

NÚRIA, opina

Per aquesta pel·lícula, només tinc elogis...
Al meu entendre és la pel·lícula perfecta per sortir del cinema satisfeta d'haver vist un film intel·ligent, sensible, amb un bon guió que et manté atenta i pendent d'allò que està passant a la pantalla, a un ritme tranquil i assimilador i amb un rerefons de reflexió filosòfica actual i amb una mirada lluminosa sobre les qualitats humanes.
En uns temps que, estan passant esdeveniments històrics des de les esferes de poder que, només et remeten a la desconfiança i la foscor.
Una bona pel·lícula per anar-la a veure en un escenari ideal, com és el cinema.

MARTINA opina.
Aquesta peça d'Avelina Prat novament et condueix per una profunda experiència d'un adult que li han partit el cor, transitant per la buidor i enfonsat en una desesperada recerca de raons. Aparentment només camina més enllà. Tot sense drama, amb molta llum i sobretot amb un elegant sentit de l'humor.
N'he gaudit a totes les instàncies: dels personatges, localitzacions i relacions causades. De fet, crec que ja no pel que s'explica, com per la inèrcia sintètica, la força amb la qual la narrativa dansa. Sortejant les situacions, per fer lluir la màgia, del que viu una persona que s'adapta al canvi. Fent brillant la capacitat enorme de les persones per adaptar-se, donat molta alegria a les segones oportunitats. Enfocant a l'evolució de la situació sense rancor, sols amb la il·lusió frenètica pel canvi, quan un creu que ho hauria perdut tot.
Personalment, només em surten pensaments amables i paraules afalagadores. D'aquesta artista n'havíem gaudit anteriorment i es reafirma com una comptadora d'històries prodigiosa.
De les que de les misèries en sap fer fum.

Fitxa completa i altres informacions:

QÜESTIONS DE RODATGE

A mi m'agrada pensar abans cada seqüència i tenir clar més o menys com muntarem. És cert que hi ha molts pla/contraplà, ja que, en els diàlegs llargs és bonic escollir els millors moments o aturar-se en un moment d'escolta. La idea, però es fer pocs planons de cada seqüència i que cada plano cobreixi un tros d'acció bastant ampli.
Paraules de la directora transcrites per Enric Albero, en una entrevista a aquesta, el 27 de març de 2025 i publicada a Caimán CdC, maig de 2025.





Publicat per a Cap comentari:

dissabte, 10 de maig del 2025

PARENOSTRE. Direcció, Manuel Huerga.

(...)POT SER UNA PEL·LÍCULA INTERESSANT DE VEURE I ANALITZAR, PERÒ, DE CAP MANERA ÉS UNA BONA PEL·LÍCULA.
Escrit per Javier Ocaña al Diario El País, digital, 2025.

Guió, Toni Soler.

Produida per Minoria Absoluta, Lastor Medi.
España, 2025.
Duració, 96 minuts.
SINOPSI
Ens explica la història de Jordi Pujol, des dels seus inicis a la política, com a antifranquista socialdemòcrata, fins a arribar a ser President de la Generalitat durant vint-i-tres anys- 1980-2003- fins que, es descobreixen els tripijocs d'ell i la seva família i comença el declivi i destrucció del mite Pujol.

El director, Manuel Huerga, pensatiu: Què estarà pensant?

NÚRIA, opina.

És un film que quan més el penso més em radicalitzo amb la meva opinió d'ell.
Em resulta, força, bastant o totalment, una presa de pèl i em provoca un punt d'indignació que, amb l'enfocament que té la història, em vulguin vendre alguna cosa que no és.
És inacceptable que- un home i dic home i no polític, deliberadament- faci negocis amb els diners públics, sigui ell o la seva família, tant és. També és inacceptable que, evadeixi impostos d'una societat del benestar que necessita aquests per poder-se projectar com a realitat, més justa, equitativa i equilibrada, en una societat capitalista.
Si a part de ser un home vulgar com tothom, ha sigut el màxim dirigent polític durant 23 anys, “bona nit i tapa't”, no té excusa, ni salvació, ha delinquit, ha d'anar a la presó i ha de tornar els diners estafats i ens ha ben enganyat i defraudat.
No ha fet res pel país i ens ha perjudicat materialment i moralment, greument.
Al meu entendre, l'enfocament del film es mou en un territori d'ambigüitat i indefinició, francament intolerable.
No cal veure-la, ja que, pot crear mala-sang.

MARTINA opina

La benevolència, dignitat i lleugeresa amb la qual s'explica, mitjançant la ficció, un personatge complex i carregat de causes em sembla totalment opcional i personalment, m'enfada. Diria a favor seu, però que és capaç d'arribar a tots els públics, punts i representació. Vull dir que tot i no ser innocent, suposo que presenta i explica el que pretén.
Em disgusta suposo perquè humanitza la política d'aquest representant, mitjançant un desplaçament lluminós, al llarg del moment en què emergeix la investigació d'una xarxa de corrupció i tràfic d'influències dins de la burgesia de casta. Potser et vol suggerir que és valent voler representar al poble en els temps actuals, al final mai es farà al gust de tothom. Les capes dels drets humans, forma part d'un conjunt de circumstàncies, que sempre han de ponderar massa elements, per poder realment concloure res. Com si no fos possible determinar culpable a un personatge que es volia carregar l'estat de benestar i de Dret.
A mi personalment m'interessava veure aquesta crònica d'actualitat, per saber una mica millor que em disgusta de la societat conservadora, que crec que d'escoltes sense llum, fan possible el buit absolut en el sentit necessari de conjunt.

Crítiques i altres informacions:



Publicat per a Cap comentari:

diumenge, 20 d’abril del 2025

SORDA. Directora, Eva Libertad.

NO VOLIA LIMITAR-ME A FER UNA HISTÒRIA SOBRE LA SORDERA, SINÓ A ESBRINAR EN EL VINCLE ENTRE EL MÓN DE L'OIENT I EL MÓN SORD QUE, ES UNA COSA QUE A MI M'HA TRAVESSAT TOTA LA VIDA PER SER LA GERMANA DE LA MÍRIAM.
Paraules de la directora, transcrites per Fernando Bernal en la seva entrevista per telèfon. I, publicades a Caimán CdC, abril de 2025.
SORDA”, ÉS UNA PEL·LÍCULA EMPÀTICA. AIXÒ VOL DIR QUE, BUSCA ESTABLIR UN PROCÉS D'IDENTIFICACIÓ ENTRE LA SEVA PROTAGONISTA, ÀNGELA (MIRÍAM GARLO), UNA DONA SORDA QUE EST“À A PUNT DE SER MARE I ELS ESPECTADORS.
ESTEM DAVANT D'UNA PERSONA QUE LA SEVA MATERNITAT LI GENERA MÚLTIPLES CONFLICTES I DAVANT D'UNA OBRA QUE S'ABORDA DES DE LA SOBRIETAT, UNA PROBLEMÀTICA QUE S'EXPANDEIX EN MÚLTIPLES VECTORS, ALGUNS D'ELLS POTSER, MASSA SUBRATLLATS.
Escrit per Enric Albero en la seva crítica per Caimán CdC, abril de 2025.

Guió, Eva Libertad.

Llargmetratge basat en el curt del mateix nom, de 2021.
España, 2025
Duració, 100 minuts.
Premis, Festival de Malaga: Premi del Públic, millor pel·lícula, millor actriu, millor actor. Festival de Berlín: Secció Panorama, premi del Públic.

SINOPSI
Àngela, una dona sorda, ha de tenir un nadó amb la seva parella, Hèctor que sí que hi sent. L'embaràs fa sortir les seves pors davant la maternitat i de com es podrà comunicar amb la seva filla. L'arribada de la nena genera una crisi de parella i porta l'Àngela a haver d'afrontar la criança de la seva filla en un món que no està fet per ella.
Filmaffinity

La directora, Eva Libertad
LA DIRECTORA, DIU
Deia Meritxell Colell en una entrevista que quan comencem a fer cinema, homenatgem als que estimem i això és el que jo estic fent, homenatjar a la meva germana. Ja veurem com segueixo, de moment he començat per això.
Paraules de la directora, transcrites per Fernando Bernal en la seva entrevista per telèfon. I, publicades a Caimán CdC, abril de 2025.

PER QUÈ EVA LIBERTAD, POT APROFUNDIR TANT EN EL TEMA DE LES SORDES?
Diu la directora:
Jo puc explicar aquesta història sobre una dona sorda que vol ser mare, perquè tinc una germana sorda com la Míriam. Fa uns anys ella es va plantejar ser mare i va compartir amb mí, els seus pensaments i les seves pors que, li venien el cap com a mare sorda en una societat oient i capacitista.
Però no és una pel·lícula autobiogràfica. El film no està basat en la vida de Miríam, ni ella és Àngela. L'actriu va fer un treball de construcció del personatge, tenen una dicció i veu diferents. Tendim a pensar que quan una actriu té una discapacitat no actua, s'interpreta a ella mateixa. Com que la discapacitat fa al personatge, per això ho vull aclarir. No s'interpreta a ella mateixa.
Paraules de la directora, transcrites per Fernando Bernal en la seva entrevista per telèfon. I, publicades a Caimán CdC, abril de 2025.

NÚRIA opina

Una història absolutament creïble que, en el seu traspàs al llenguatge cinematogràfic es converteix en un film molt bell.
Ser sorda deu ser complicat, en un món on quasi tothom sent, però no escolta, ni mira, ni importa res més que no sigui ell i els del seu grup, a vegades penso que vivim en una societat adolescent, on els menys adolescents són els d'aquest grup.
Dit això, no m'estranya que la protagonista sorda, pugui sentir-se perduda i desconcertada davant d'un món on quasi ningú creu que s'ha d'esforçar per escoltar i entendre els altres que, no siguin els seus.
No vull ser derrotista, ni pesada, però allò que li passa a l'Àngela, li passa a molta gent que no es sorda, però per ella això és molt més greu.
Un munt de qualitats per una pel·lícula modesta però extraordinàriament ambiciosa en el món dels valors, a l'espectadora, et col·loca en un bon lloc per obligar-te a reflexionar, sobre les dificultats físiques i psíquiques que les persones que pateixen alguna disfunció sensorial, han d'afrontar en el seu dia a dia.

MARTINA opina.
Aquesta elecció ensenya la mirada dels altres, potser dels que són diferents, en lloc de plantejar la diversitat des dels que han de conviure amb una minoria que actua i es relaciona a la seva manera per la seva naturalesa. T’atrapa per com et permet entrar al món del no oients, amb una història de maternitat que, confesso que he de dir que, crec que no és per tothom. Més que res perquè, tota la crònica del part, llargament en escena, cosa que facilita suposo entendre la realitat a quiròfan quan la comunicació passa per una interlocució amb un intèrpret, però la gent que no hem passat per això (i pel meu gust) costa d'empassar.
Tota la construcció d’uns personatges excepcionals és accelerada, vull dir que crec que de enseguida pots sentir-te còmode amb la narració, pensant que et són propers. El que explica és determinant en les seves vides, motius pels quals en cap cas diria que falta ritme. Tot avança amb melodia, la història galopa, interactua amb un entorn i et fica del tot dins d’una realitat concreta.
Crec que val la pena, perquè al meu entendre t’ajuda a reafirmar, allò que la diversitat ens construeix. Ajuda doncs a madurar conjuntament per acceptar-nos i conviure amb aquestes diferències de percepció i vivències. Superant, amb un primer pas, la por al desconegut.

Fitxa completa i altres informacions del film: 
Entrevistes a la directora, Eva Libertad: 

DONAR VEU ALS SILENTS
En el curt del mateix nom que la pel·lícula, la directora ja modificava la banda de so, perquè el públic es posés a la pell de l'Àngela -la protagonista- ara, fa el mateix i amplia el registre explorant des de la dramatúrgia, les contradiccions que la maternitat desperta a alguna que sap que, la societat no està feta per ella.
Aquesta transferència sensitiva, a la que fem esment, es dona progressivament fins a esclatar en l'acte final on el so queda esborronat per una mena de brunzit permanent, el colofó d'un procés de modificació sensorial que, comença molt abans i que serveix per demostrar que les emocions afloren sense necessitat d'additius melodramàtics.
Escrit per Enric Albero en la seva crítica per Caimán CdC, abril de 2025.

ALTRES FILMS TAMBÉ han DONAT el PUNT de VISTA del que NO SENT...

L'emotiva producció francesa, “La familia Bélier” (É. Lartigau, 2014) i el seu remake made on Hollywood, CODA: “Los sonidos del silencio” (S. Heder, 2021), anaven amb el mateix sentit que “Sorda”. Oferien una mirada de les situacions quotidianes des de la perspectiva dels personatges silents i no a l'inrevés, com és habitual.
Escrit per Juan Pando en la seva crítica a Fotogrames, abril de 2025.











Publicat per a Cap comentari:

dijous, 10 d’abril del 2025

ON BECOMING A GUINEA FOWL. Directora, Rungano Nyoni

AQUESTA PEL·LÍCULA RESPON A UNA NOVA TENDÈNCIA DEL CINE AFRICÀ POSTCOLONIAL: DIRIGIDA PER CINEASTES NASCUTS A EUROPA QUE, TORNEN AL PAÍS DELS SEUS PARES I QUE FAN UNA ACTUALITZACIÓ DELS IMAGINARIS ASSOCIATS AL FET AFRICÀ. I, ÉS PALPABLE EL FET DEL DESENCAIX QUE, SENTEN ELS RESPONSABLES EN UNS PAÏSOS QUE SENTEN COM A PROPIS, PERÒ EN ELS QUE NO DEIXEN DE SER FORASTERS.
EL RETRAT D'UNA SOCIETAT PATRIARCAL QUE EL FILM ENS OFEREIX, ÉS PERFECTAMENT RECONEIXIBLE, PER AIXÒ ENS FARIA FALTA QUE NYONY, APROFUNDÍS UNA MICA MÉS.
Escrit per Eulàlia Iglesies a Caimán CdC, maig de 2024.

Direcció i guió, Rungano Nyoni

Regne Unit, 2024.
Duració, 95 minuts.

SINOPSI

En una carretera buida al mig de la nit, Shula ensopega amb el cadàver del seu oncle. A mesura que el funeral comença al seu voltant i amb tota la família reunida, comencen a sortir a la llum tot un seguit de secrets amagats de la seva família zambiana de classe mitjana.
Filmaffinity.
La directora, Nyony.
CONTEXT de la DIRECTORA i la PEL·LÍCULA
La primera pel·lícula de Zàmbia programada al Festival de Cannes, signada per una cineasta nascuda en un país africà, però establerta a Gal·les que, es va donar a conèixer amb la notable, “I Am Not a Witch” (2017), una comèdia inesperada sobre la bruixeria de les dones que encara niuen en aquell país.
Escrit per Eulàlia Iglesies a Caimán CdC, maig de 2024.

NÚRIA opina

Em resulta complicat entendre la narració d'aquesta pel·lícula i la seva proposta crítica, si és que, pretén tenir-la. No em sento capacitada, ni crec que tingui el dret a fer-ho, a jutjar a una societat tan diferent de la nostra, pel que fa a la seva organització social i els costums i rituals que se'n deriven. Seria un acte de prepotència i supèrbia, on potser es podria considerar que em sento superior o millor...
Però, en allò que sí que estarem d'acord des d'aquí i des d'allà és que, hi ha actes condemnables i detestables i que, ja va sent hora que, des del món les humanes i els humans, ens posem d'acord a rebutjar-los i denunciar-los, com pot ser qualsevol abús a un o una menor.
Una directora que fa una aposta narrativa valenta i carregada de significats.
Història dura, però que m'ha agradat compartir, primer amb la Martina i després amb totes les persones del cinema, en el marc del Festival D'A de Barcelona.

MARTINA opina.

Dels festivals de cinema, i d’A en particular, convé posar de manifest que em sorprèn la seva capacitat per omplir les sales de Barcelona. Ens aglutinen fent l'alquímia i permeten generar aquell caliu que implica la convivència de moltes persones compartint una història. També faciliten trobar-se amb propostes peculiars, narratives amb llenguatges propis, amb els que potser, no hi estem tan còmodes.
Particularment aquesta proposta escollida des de feia setmanes per la Núria, s’endinsa en un entorn desconegut crec que per quasi tothom, des d’occident no mirem gaire a Àfrica. Ho fa a més, amb un tipus d’humor, que definiria com que està ubicat en un descampat. M’és francament difícil d’explicar el que vull dir amb aquesta metàfora, suposo que perquè li he trobat una austeritat pretesa, que sent honesta em costa d’ubicar. Diria que li trobo una intenció clara, però que no he pogut emmarcar. Així que en conjunt confesso que m’ha descol·locat. Concretament, m’ha captivat al principi, expectant per poder anar més enllà. Però amb el pas del temps, confesso que se m’ha anat reduint la marxa, tant que no puc concloure en quin lloc m’ha transportat.
En acabar, estava força molesta i continuo sense poder decidir-me del tot. Confesso que la mirada, cap als altres, dubto de si m’ha semblat capciosa. M’han atrapat algunes escenes indolents que penetren en la història, com la de la protagonista vestida de carnaval passant tota la nit asseguda dins d’un cotxe esperant, perquè li han dit que així ho faci, el despertar del seu poble, guardant un cadàver d’un familiar al boral de la carretera. O també, la màgia del vestuari, en cada moment, espatarrant. Però comparteixen espai amb tota una crònica rococó d’una societat amb la qual s’és lapidant i que angoixa tant que, m’ha estat complicat mantenir l’alegria. Suposo que estic acostumada al fet que s’imposi un to amable, per galopar com a impostora en una realitat dels altres, cosa que d’alguna manera crec que m’ajuda a no sentir-me xafardejant, en un món en el qual, clarament en soc forastera. 

Publicat per a Cap comentari:

divendres, 28 de març del 2025

A COMPLETE UNKNOWN. Director, James Mangold.

LA HISTÒRIA ÉS PER GAUDIR-LA, AMB UNA RECREACIÓ DEL GREENWICH VILLAGE PLE D'ENCANT I UNES BONES INTERPRETACIONS MUSICALS.
Escrit per Laura Pérez, en la seva crítica per Fotogrames, febrer de 2025.
LA PEL·LÍCULA NO TRENCA AMB RES, PERÒ ÉS UNA OBRA INTEL·LIGENT QUE ES PREGUNTA QUE VA SIGNIFICAR SER JOVE ALS ANYS SEIXANTA.
Escrit per Àngel Quintana en la seva crítica per Caimán CdC, març 2025.
LA IDEA DE TOTAL DESCONEGUT S'AMPLIA AL TERRENY AFECTIU, EN EL QUE ELL LLUITA ENTRE ALLÒ QUE VOLEN D'ELL I ALLÒ QUE ELL ESTÀ DISPOSAT A DONAR (COM SI SABÉS CEDIR, SUBORDINAR-SE).
Escrit per Alexander Zárate per Dirigido, març de 2025.

LIKE a ROLLING STONE

Bob Dylan, va escriure la lletra d'aquesta cançó a 1965. D'on surt el títol d'aquest film.
El 1998, Dylan va interpretar aquesta cançó amb els Rolling Stone. 
 https://open.spotify.com/track/7JPQnsEfbXDNf1fo4djmZF?si=28UVVEkpQn-vu_PwapUcxQ

Guió, basat en el llibre “Dylan Goes Electric”, 2015.

E.U.A, 2024.
Duració, 141 minuts.


SINOPSI

Ambientada en la influent escena musical de Nova York de començament dels anys seixanta, explica la història del ràpid ascens del músic de Minnesota Bob Dylan, un cantant de folk de dinou anys, des de les sales de concert, fins a arribar a allò més alt a les llistes d'èxits. Les cançons i la música de Dylan, de nom Robert Allen Zimmerman,- el nom original del cantautor- es van convertir en un fenomen mundial que va culminar el 1965, amb la seva transgressora actuació de rock elèctric en el Newport Folk Festival.
Filmaffinity.
DEL TÍTOL al PERSONATGE de BOB DYLAN, segons LAURA PÉREZ...
(...) a mesura que el retrat de Dylan es va enfosquint, el personatge es fa també opac, deixant-nos veure només una capa externa a base de poses i enfades que, ens fa pensar amb ell com un complet desconegut i un perfecte impertinent.
Escrit per Laura Pérez, en la seva crítica per Fotogrames, febrer de 2025.

El director, James Mangold
ORGANITZACIÓ del film i context HISTÒRIC
Segueix el patró d'un biopic tradicional en dos actes. El primer situat entre 1961 i 1964, ens parla de la pujada vertiginosa cap a la fama d'un noi de vint anys. També ens mostra les seves crisis amoroses, la relació que manté amb Sylvie- alter ego de Suzie Rotolo, la noia de la portada de l'àlbum, “The Freewheelin”- i Joan Baez, la intèrpret a la que cedeix algunes cançons a la que estima i en la busca consol. La primera part acaba quan Dylan canta “The TimesThey Are Changing en el festival de Newport de 1964. La segona part ens mostra un jove en crisi marcada per la decepció personal, obsessionat pel so elèctric que, comença a escriure, “Like A Rolling Stone i prepara el disc, “Highway 61 Revisited”. És el moment que Dylan vol deixar el món on s'ha format, vol emancipar-se dels seus pares adoptius_ Guthrie i Seeger- per seguir uns altres camins, perquè entén que alguna cosa ha canviat profundament a “Amèrica” i ja no pot creure en cap utopia. Mangold ens parla del naixement del so elèctric associat al naixement de la contracultura i del nihilisme que sorgeix després de la mort d'en Kennedy. És el temps que Dylan posa en crisi el seu passat, els seus amors i traeix a quasi tothom que, ha confiat en ell.
Escrit per Àngel Quintana en la seva crítica per Caimán CdC, març 2025.

NÚRIA opina

M'ha agradat veure aquesta pel·lícula d'un moment de la meva vida on era una adolescent inquieta que, començava a descobrir el món. La música impregnava tots els moments de la nostra vida: per plorar, per riure i per reivindicar les causes justes al món. Bob Dylan i Joan Baez van arribar molt aviat a formar part de les nostres vides i les seves cançons ens acompanyaven a tots els viatges, els interiors escoltant-les i els exteriors, cantant-les.
Puc dir que no he anat a veure aquest film per nostàlgia, la nostàlgia no m'interessa, ja que, he pogut comprovar que la vida és essencialment canvi, en el camí del temps i per a mi, l'adolescència va ser una època de patiment profund i complicat que, per res del món voldria tornar a passar.
Això sí, com a passeig pel record i la música, ha sigut fantàstic i l'he gaudit. Malgrat el mite ensorrat del personatge... potser era això.
Està bé com a passeig per la història de la música de l'època i per conèixer els inicis d'una icona d'aquesta.

MARTINA opina
Crec que la proposta val la pena, ja que et transporta mitjançant un viatge del folk fins al rock més experimental, explicant una part força concreta i íntima de la vida d’aquest artista. Reconstruint la icona que va significar, aportant una mirada ampla del context en què s'ubica. Mostrant a més les ombres del moment d'eufòria de la indústria milionària de la música, de quan allò col·lectiu era essencial, del que també representa estar al lloc i al moment adequat.
Retrata igualment la lluita per la identitat pròpia, la dels gèneres musicals definits o la de les tensions entre generacions. També la de cada artista, quan procura definir el seu trajecte propi, amb independència del que es vulgui del personatge que hagi pogut significar. Reivindica la cançó protesta, la plasticitat de l'audiència quan es deixa sorprendre.
Digueu-me simple, però trobo encert en el títol triat, fent bandera de la necessitat d’aquest film, ja que personalment m’ha descobert una part de la trajectòria d’aquest caràcter, desconeguda. Entrant a fons en una etapa d’un músic profund, un mestre amb el qui molts hem tingut moments de descoberta del plaer d’acompanyar-nos amb les seves fantàstiques melodies, peces que evolucionen inspirades amb diverses situacions vitals que, el van construint.
Tota la informació:







Publicat per a Cap comentari:

diumenge, 23 de març del 2025

TARDES de SOLEDAD. Director Albert Serra.

“TARDES DE SOLEDAD”, NO PRETÉN GLORIFICAR, NI CONDEMNAR EL MÓN DELS TOROS. AQUEST SERIA UN POSICIONAMENT TAN ABSURD I MIOP COM JUTJAR LES INTENCIONS D'ALBERT SERRA DINS DE DETRMINATS DICTATS IDEOLÒGICS.
UNA EXPLORACIÓ DE LA POR, DEL DOLOR, DEL CORATGE. DE L'ATAVISME QUE ENFRONTA L'HOME I LA BÈSTIA. DELS INSTANTS QUE LA CONDICIÓ HUMANA MOSTRA EL SEU ANCORATGE MÉS PRIMITIU. AIXÒ ÉS EL QUE VA FASCINAR A ORSON WELLES I ERNEST HEMINGWAY. TAMBÉ A ALBERT SERRA.
Escrit per Joaquín Vallet Rodrigo, en la seva crítica al film a Dirigido, març 2025.
“TARDES DE SOLEDAD” ÉS, EN DEFINITIVA, UN APASSIONANT MECANISME QUE OBRE LA PORTA CAP A EL QUE ÉS OCULT, A ALLÒ QUE ESTÀ MÉS ENLLÀ DE LES APARENCES I ELS PREJUDICIS. Y REIVINDICAR, TAL VEGADA, L'INELUDIBLE, VALENT I APASSIONANT COMPROMÍS D'AQUEST CINEASTA AMB L'EXPERIMENTACIÓ, MÉS ENLLÀ DE QUALSEVOL SENTIT NARRATIU, FINS I TOT QUAN, COM ELL MATEIX EXPLICA, LES IMATGES VAN EN CONTRA DELS SEUS PROPIS PLANTEJAMENTS ORIGINALS I “PODEN DONAR SORPRESES DESAGRADABLES.
Escrit i recollit per Jara Yáñez en l'Editorial de Caimán CdC, març de 2025.
AQUELLS QUE S'ESTIMEN LA TAUROMÀQUIA ES TROBARAN AMB UNA OBRA QUE ELS INCREPA A MOSTRAR FORMALMENT LA BARBÀRIE I TOTS AQUELLS QUE, ES MANIFESTEN COM ANTITAURINS ES TROBARAN AMB UNA PEL·LÍCULA QUE RECORDA QUE LES COSES, SEMPRE SÓN MÉS COMPLEXES QUE ELS PREJUDICIS.
Escrit per Àngel Quintana en la seva crítica per Caimán CdC, març de 2025.

Director i guió, Albert Serra.

Música, Marc Verdaguer.
España, França, Portugal, 2024.
Protagonista, torero Roca Rey.
Documental.
Duració, 125 minuts
Premi Concha de Oro al Festival de Donostia.

SINOPSI

Documental, amb un protagonista, el torero Andrés Roca Rey, figura important en el món del toreig actual. Els altres protagonistes són els toros que, ell sacrificarà a la plaça de toros, dels que veurem les seves agonies i morts en mans d'ell i la seva quadrilla, segons el ritual de mort que s'estableix en les “corridas”.

LA FOR

El director, Albert Serra.

LA FORÇA del CINEMA segons Serra

La força del cinema en general i del documental en particular. : col·locar-nos davant d'unes imatges que ens poden fer estimar allò que més detestem. Aquesta idea de la traïció i de buscar resquícies, allà on la càmera capta allò que no és visible a l'ull humà (que és allò que sempre busco amb el meu cinema) per generar una impressió dolorosa i pertorbadora que, per un moment, trastoqui i fins i tot trenqui, el nostre sistema de valors. L'índex de realitat en la pel·lícula és molt poderós, no hi ha sensació d'engany, i això és precisament el que genera l'ambigüitat.
Paraules dites per Albert Serra i transcrites i recollides per Jara Yañez en l'entrevista al director per videotrucada el 10 de febrer de 2025 i publicada a Caimán CdC, març de 2025.

COM S'ARTICULA AQUESTA OBRA

És una obra que anul·la el relat i els personatges, però que agafa una evolució dramàtica sustentada en les emocions. En l'apropament a dues forces enfrontades i a observar el crescendo entre ambdues que desemboca, inevitablement, en un clímax de sang i mort.
Escrit per Joaquín Vallet Rodrigo, en la seva crítica al film a Dirigido, març 2025.

NÚRIA opina.

Quines bajanades que he llegit d'aquest film, bajanades de gent que ha vist la pel·lícula o simplement no l'ha vist i s'ha deixat portar pel fanatisme de pensament únic: a favor o en contra d'alguna cosa... Que trist!
Aquesta és una obra mestra, ens agradi o no el tema i encara que el director sigui un provocador presumit, superb i prepotent. En aquest cas ha sigut prou intel·ligent i humil, per sortir d'ell mateix i anar a l'essència de l'esdeveniment i donar a cadascú el seu protagonisme, en un acte de generositat creativa.
El tema era molt complicat donat la mala premsa que, té a casa nostra i en altres cases.
A mi aquest mite i el ritu sistematitzat que se'n deriva sempre m'ha interessat i fascinat, també la seva estètica solemne i grandiloqüent.
Veient aquesta pel·lícula que, al meu entendre, posa l'èmfasi en la mort i la soledat que, aquesta comporta. La pots embolcallar de tota la solemnitat que vulguis, però el toro la pateix com una víctima presonera que no pot fer altra cosa i que es va rendint a mesura que se'l va debilitant segons els tempos estipulats en la Corrida... el toro, és el veritable heroi i el torero és un simple botxí, carregat de supèrbia i engany, tot considerant-se com l'heroi d'una representació ritual de triomf, sobre la superioritat de la força bruta del toro, sobre una suposada intel·ligència i astúcia humana que sap enganyar al més dèbil per guanyar-lo.
Podria escriure moltes línies sobre aquest ritu sacrificial, el seu desenvolupament i la seva estètica, tan apreciada al llarg de la història de l'art... Totes aquestes coses són avui aigua passada i també la seva posada en escena, tal com s'ha fet fins ara, ja no té cap sentit, ha caducat: fer patir un animal torturant-lo, l'orgull de ser el botxí d'aquesta barbàrie i tot el desenvolupament logístic que hi ha al voltant d'un ritual que va tenir el seu origen i sentit i que ara, només el té per formar part de la història o per pensar-lo d'una altra manera i fer-lo evolucionar.
Gràcies, Albert Serra. El documental és molt bo i en aquest cas i per a mi, m'ha donat llum per situar “La Corrida”, en un altre lloc d'on la tenia.
Pels que els agrada el cinema que va al moll de l'os, tant si són partidaris o no de les Corrides de toros.
Pels que ja tenen una opinió feta abans de veure-la, no cal que ho facin, perquè perdran el temps i els diners i no canviaran d'opinió.

MARTINA opina

Suposo que puc dir només que s'ha de ser un gamberro per mostrar la irreverent violència que implica la pràctica taurina objectivament. Amb un relat real, fredor a raig i sense aparèixer cap mostra d'opinió a la superfície.
Aquesta proposta crec que està lluny de ser un espectacle, ja que, impacta, et remou tota emoció i, t'interpel·la a revisar en quin entorn vivim. Et planteges moltes coses, sobretot com de masclista i altiva és tota la vida a l'entorn aquesta brutal tortura animal, també com pot ser que només a Catalunya això estigui prohibit?
Mou les entranyes, ofèn i t'indica que d'adequat és el gènere documental per dir-ho tot, només parlant del que està passant.

Fitxa completa i crítiques a:
Entrevista a Albert Serra a la Ser:
Entrevista molt interessant amb Albert Serra, en el marc del Festival de St,Sebastià:

BRUTALITAT MÀXIMA i MITJANS SENSUALS

El toreig és això: la brutalitat màxima d'enfrontar-se a l'animal salvatge a través d'uns mitjans sensuals i lligats a una sensibilitat femenina que busca entendre al toro i veure les seves reaccions per començar a dominar-lo amb un tipus de moviment elegant que contrasta amb la brutalitat imprevisible de la forma de carregar-se el toro. És el domini del salvatge amb un art de gran delicadesa.
Paraules dites per Albert Serra i transcrites i recollides per Jara Yañez en l'entrevista al director per videotrucada el 10 de febrer de 2025 i publicada a Caimán CdC, març de 2025.

INTERPRETACIONS
“Tardes de soledad” es pot interpretar de moltes maneres, Depenent, fins i tot, de la mateixa subjectivitat de l'espectador.
Escrit per Joaquín Vallet Rodrigo, en la seva crítica al film a Dirigido, març 2025.

NO ES MOSTRA EL PÚBLIC DE LA PLAÇA...

El públic de la graderia no es mostra, ja que, és públic del cinema el que es converteix en el públic de la plaça. Buscaven recuperar aquestes sensacions físiques, equivalents amb les que es té com a espectador d'una corrida. És una experiència poderosa que no està en les retransmissions televisives, on pots admirar un pas, però no sents absolutament res. La solució va passar per la proximitat, per aquesta intimitat tan propera i constant, sense tallar, insistint, per mitjà d'una repetició quasi hipnòtica, perquè l'espectador de cinema se senti com a la plaça. A més a més, el folklòric del públic és avorrit, molt lleig i banal. Hem fet una pel·lícula per al públic de cinema, no pels aficionats taurins.
Paraules dites per Albert Serra i transcrites i recollides per Jara Yañez en l'entrevista al director per videotrucada el 10 de febrer de 2025 i publicada a Caimán CdC, març de 2025.

COM ESTÀ RODADA, estratègies de rodatge.

Tres càmeres situades en una sèrie de punts estratègics de la plaça ens mostren l'angoixa i la tensió generada en “el ruedo” per la celebració de la mort. En l'espai en off està el public que crida i ovaciona la traça i valentia del torero. Queden descartats tots els elements que es puguin donar alguna sospita d'una idea folklòrica o festiva de “la corrida”. No hi ha ni sol, ni ombra. Només hi ha allò que esdevé a la sorra, els “tercios” de “la corrida”: “tercio de varas”, “el de banderillas” i el de la mort.
(...) també filma el moment que “el diestro” és vestit en silenci en una habitació d'hotel. El seu ajudant vigila que totes les peces encaixin que, “el traje de luces” s'ajusti perfectament al cos. Les mitges i tota la seva vestimenta revelen una ambigüitat de gènere, com si la virilitat amagués una feminitat oculta. Una càmera accionada de forma remota en l'interior de la furgoneta ens mostra el l'anar i tornar del torero, de l'hotel al “ruedo”.
Escrit per Àngel Quintana en la seva crítica per Caimán CdC, març de 2025.

ÀNGEL QUINTANA, fa una interpretació que comparteixo

Mostra un món d'homes on perviu una violència atàvica que té a veure amb l'exhibició d'un cert inconscient espanyol fonamentat amb el culte a la virilitat.
En filmar el ritual atàvic també sorgeix alguna cosa originària, alguna cosa essencial que perviu i que té molt a veure amb la vigència de certs sistemes de poder i el culte a certes formes de violència.
Escrit per Àngel Quintana en la seva crítica per Caimán CdC, març de 2025.


LA MÚSICA, parla...

Pot semblar que, “Tardes de soledad” no estableix cap judici de valor sobre l'exercici de la tauromàquia ( i aquesta és una de les grans virtuts, que també pot llegir-se com un homenatge ple d'admiració al protagonista del documental), però és la música la que parla, són els silencis dramàtics els que opinen, els que ens tiren un missatge; és aquest vals fracturat el que suggereix una veritat que sembla prohibida a les paraules.

Text escrit per Jonay Armas, sobre la banda sonora, a Caimán CdC, març de 2025.







Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)