M'INTERESSA
VEURE EN EL ÉSSER HUMÀ EL GEST DE MIRAR UN CEL HABITAT DE MITES, DE
VEURE ALGUNA COSA QUE ET TRANSCENDEIX I ET SUPERA.
Paraules l'Oliver Laxe, escrit
per Jara Yañez, per Caimán CdC, juny de 2025.
COM
LARS VON TRIER A MALENCONIA (2011), CELEBRA LA LLUM QUE EMANA
D'AQUELLS, QUE JA, NO TENEN RES A PERDRE.
Escrit
per Manu Yáñez en la seva crítica a Fotogrames, juny 2025.
LA
MORT NO ÉS UN FI EN ELLA MATEIXA, SINÓ UN MITJÀ PER SENTIR LA VIDA
AMB MÉS FORÇA.
Paraules
d'Oliver Laxe, citades per Jara Yañez en l'Editorial per Caimán CdC, juny de 2025.
España,
2025
Duració,
Premis,
Premi Jurat, Cannes 2025.
EL TITOL
Sirât,
és el pont que segons l'islam creua l'abisme dels inferns per
connectar amb el paradís i que, tothom ha de creuar, en morir, amb
el risc de caure-hi.
Troba
una profunda connexió amb la cultura rave. La dansa com amb forma de
trànsit, es converteix en un mecanisme alliberador davant d'allò
sempre imprevisible, desconcertant, enigmàtic i fins i tot misteriós
i dolorós, del món. Una idea d'evasió que condueix, tanmateix, a
la de viatge (sensorial i físic) i a la recerca, el pelegrinatge i
el retrobament amb l'altre com a l'alternativa de refugi possibles.
Escrit
per Jara Yañez, en la seva Editorial de juny de 2025, per Caimán
CdC.
SINOPSI
Lluís,
fa temps que no sap res de la seva filla Mar, l'última notícia que
va tenir d'ella és que anava a un rave al Marroc. Decideix anar-la a
buscar amb el seu fill de dotze anys, pel sud del Marroc en alguna
rave perduda pel desert. Seguint aquest possible rastre, inicia un
viatge que canviarà la seva vida.
 |
| Sergi López i Oliver Laxe |
EL DIRECTOR, DIU
Som
molts els que assistim horroritzats a una certa falta de coherència
en els valors i no hi ha societat més neurotitzada que és la
occidental.
Molt
mirem cap a fora i desertem d'alguna manera, ja que no ens sentim
identificats amb aquest retruc de timbals de guerra que sentim ara.
Recollit
per Jara Yañez en la seva entrevista al director per Caimán CdC,
juny de 2025.
Crec
que és més poètica que res, per molt que connecti amb aquests
temps. Hi ha una consciència que això s'acaba i al mateix temps, un
desig que s'acabi aviat. Que tot canviï i que passem a una altra
cosa.
Transcrit
per Ricardo Rosado a una entrevista al director. Fotogrames, juny de
2025.
NÚRIA, opina
Aquesta
és una pel·lícula que sortosament veurà molta gent i que tindrà
els seus fans i els seus detractors. Provocarà la sortida de moltes
paraules de moltes categories i segurament amb la possibilitat de fer
un catàleg de possibles adjectius en positiu, negatiu i neutre...
allò que és menys possible, és que deixi indiferent.
En
aquest cas, jo soc de les que el film m'ha agradat molt, la recomano
sincerament, vaga la pena viure aquesta experiència, que és una
aventura en tots els sentits. Recomano, per sobre de tot anar-la a
veure el cinema, ja que l'efecte, mai serà al mateix, vist al sofà
de casa amb la dinàmica familiar corresponent, posada i irrompent,
l'atmosfera. Cal veure-la en la comunió i el silenci de la sala
gran, plena de gent, vivint la mateixa experiència que tu i
resistint-se o no, a experimentar determinades emocions i sentiments.
És
molt difícil amb un film tan mirat i analitzat des de diferents
llocs dir alguna cosa original, diferent o nova: la llum de la
història està en el fet que, la resistència i d'insubmissió és
l'únic camí possible al malson masclista i egocèntric que, estem
patim en aquests moments al món.
És
d'aquells films que, al marge d'agradar-te o desagradar-te, cal
deixar-lo i no emetre judicis, ni crítiques precipitades. Vol el seu
temps, per poder-la pair.
Gràcies
a Oliver Laxe i a tot l'equip que, des de diferents llocs han fet
possible aquesta pel·lícula.
MARTINA opina
Aquesta
peça al meu entendre és penetrant, frenètica i rabiosa. Crec que
senzillament et submergeix a un mal viatge. Jo francament en molts
moments volia sortir-ne, decidida a prendre perspectiva. Però el seu
ritme visceral, els fets inquietants i l’elevada especulació
creixent, que encara pot anar a pitjor, s’ha apoderat de mi en tot
moment.
La
música és molt present i com diuen en vàries situacions, no
s’escolta aquí es balla. Els personatges, veraços i reals,
t’ensenyen que malgrat no haver-hi temps per mostrar-ho tot a
l'audiència, tenen molt més, molta trajectòria. Els paisatges
construeixen l'escenografia majestuosa, on passen tots i cadascun
dels fets brutals, il·lustra aquest relat amb una bellesa mesquina i
salvatge.
La
narrativa d’aquest artista és molt particular, confesso que
m’angoixa, però al mateix temps em convida a pensar en les moltes
metàfores que de forma lligada i envoltant-te et va plantejant.
Per
qui no el coneix, al director, crec que vaga la pena descobrir-lo
amb aquesta obra i en una sala de cinema. El seu llenguatge sensorial
necessita una gran pantalla, un equip de so com cal i predisposició
a enfondir. Les seves històries diria que, parlen d'una societat
cafre.
Una entrevista molt interessant dmb Oliver Laxe a Carne Cruda:
La música de Sirât, de Kangding Ray:
UN
VIATGE A TRAVÉS DEL SO
Vaig
buscar un músic que pogués dialogar amb la part més rabiosa del
techno, més mental, però sempre amb una capa molt psicodèlica,
profunda i espiritual.
Volia
que tant les imatges com la música es desmaterialitzessin i que
arribéssim a unes notes més pures i depurades.
Els
altaveus són com boques que a través de l'electricitat fa que
emanin missatges.
Recollit
per Jara Yañez en la seva entrevista al director per Caimán CdC,
juny de 2025.
Necessitava
un músic que dialogués amb la ràbia de la meva joventut, llimada
amb els anys, i que fos capaç de convertir-la amb alguna cosa més
esotèrica i ambiental a mesura que avança la trama. Fou llavors
quan vaig conèixer a David (Kangding Ray), amb qui he arribat el
zenit de la meva creació. Ha sigut una eina que m'ha permès arribar
més lluny que mai com a cineasta.
Paraules
del director, transcrites per Ricardo Rosado en la seva entrevista.
Fotogrames, juny de 2025.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada