És
tard per lamentar-se quan una ja ha tirat els diners. Avui era un
d'aquells dies en que no tenia ganes de veure una pel·lícula
introvertida, tampoc d'acció, ni espiritual i molt menys un
melodrama que, com a paraula ja em sona massa pomposa.
Crec
que la Núria i jo estàvem prou en sintonia i ràpidament varem
decidir anar a veure la darrera obra d'en Tim Burton; fou un gran
error. Potser abans de prendre la decisió vam caure en el típic
error de buscar una opció fàcil i coneguda, oblidant però, que
avui en dia el cinema, com totes les altres arts, necessita que
l'espectador sigui una mica més responsable i no aboqui tota la
seva confiança en allò que està sota el control dels grans tigres
de la industria cultural. Primer, perquè no sempre té perquè estar
bé, tot i que generalment aplica correctament els paràmetres
d'entreteniment i després perquè cal confiar en els que aposten per
quelcom més creatiu.
En
aquest cas, jo no sé què dir, perquè no quedi com que sóc un
“antifan”, del cine que no t'explica, ni crea, tot sovint m'agrada
veure coses que no m'alterin i que cada cosa té el seu valor si es
tria adequadament el moment per gaudir-la.
En
aquest cas però, crec que quatre persones del món de Hollywood, han
fet un film, tot aprofitant que tenen una audiència fixa, però
sense que res de la història tingui cap gràcia, amb una estètica
una mica insípida i un ritme lent i poc lligat amb la resta
d'ingredients cinematogràfics.
La
família objecte de la narració, podríem veure-li una mica de
gràcia per la seva raresa, però acaba no tenint-ne, perquè està
en mans d'una història buida i composada de personatges que només
se'n surten una mica dels parametres de normalitat..., sincerament
una pèrdua de temps amb tots els tòpics del gènere i de conductes
socials elaborades sense cap ingredient que li donin cap valor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada