TAXI TEHERÁN. Director, Jafar Panahi.

EL CINEASTA IRANIÀ JAFAR PANAHI ENS RECORDA QUE FER CINEMA ÉS UN GEST DE COMPROMÍS, ENLLUERNAMENT I NECESSITAT VITAL. Frase treta del Time Out
Iràn, 2015.
Duració, 82 minuts.
Sinopsi

Jafar Panahi agafa un taxi i fa de taxista a Teheran. Per mitjà de les persones que entren en el seu taxi, ens fa una petita crònica de la ciutat.

El director, Jafar Panahi.

NÚRIA opina

Com glossava el títol de la seva darrere pel·lícula..., aquesta és una pel·lícula que no és una pel·lícula.

O, potser podríem dir, aquesta és una pel·lícula limitada en els seus mitjans perquè no acabi de semblar una pel·lícula.

Jafar Panahi utilitza totes les limitacions ideològiques i de mitjans per fer una pel·lícula i que aquesta acabi sent una gran pel·lícula pel seu gran valor de resistència i lluita.

Ara que el director ja no té un arrest domiciliari però que no pot fer cine. En continua fent, malgrat les autoritats que li han prohibit. Agafa un taxi i es posa a fer de taxista per Teheran i barreja realitat i ficció en una pel·lícula empresonada dins d'un taxi, com el seu director, Però no per això mancada d'imaginació. Sentit de l'humor i reflexió.

Per mi aquest director és un heroi. Segons diu ell en la seva darrera pel·lícula, només sap fer cinema, no sap fer cap altra cosa,,, i tampoc vol renunciar a viure al seu país, malgrat allò que hi està passant no li agradi,

Aquest film és un acte d'heroïcitat i valentia que, no mereix altra cosa que el nostre reconeixement, suport i aplaudiment. Al marge que és una crònica de parcial de la ciutat, però força interessant.

Només cal acabar donant les gràcies a Panahi, per compartir en nosaltres el seu cinema, els seus problemes per fer cinema, amb ironia i humor.

MARTINA opina

El director iranià, Jafar Panahi, va ser castigat per les autoritats iranianes a no poder viatjar ni poder fer cinema, el 2010.
En una primera instància, en contra d'aquest règim prohibitiu, va fer un relat des de casa seva. On explicava de quina manera havia superat el període d'un any sota arrest domiciliari. Posteriorment va fer una altra obra i aquest 2015 ja va per la tercera pel·lícula que aconsegueix crear des d'aleshores.
Aquest desdient del regim restrictiu del seu país, amb una obra anomenada «Esto no es cine», rodada el 2011, va saber saciar les seves ganes de fer allò que segons ell, millor sap fer. Denunciant mundialment la seva situació i un cop més buscant formes experimentals o maneres alternatives d'adaptar aquest art a la seva situació personal. Això el va posicionar i li va donar reconeixement com a intel·lectual internacionalment.
Des de l'inici de la seva condemna, va declarar públicament que mai deixaria de produir i un cop més, a les sales de tot el món, podem veure una obra seva.
Des de dintre d'un taxi que ell mateix condueix, fa un retrat de la societat amb qui conviu. Al meu entendre ens la presenta com a acolorida, interessant, diversa i fins i tot extravagant.
Potser se'm va fer més difícil del que m'esperava, suposo que pel fet que tot el relat transcorre dintre del mateix escenari. Un vehicle, on l'artista col·loca una càmera a la part davantera i on van entrant diferents personatges.
Tots els que pugen al seu taxi contribueixen a aquest retrat de la societat d'aquest país, que de manera personalitzada aquest director ens vol presentar. Un recull de personalitats ben diverses que, conviuen en una ciutat que se'ns ensenya com a imprevisible i frenètica.
Reconec que pel meu gust em va semblar més interessant la idea del director, com a tal, que no el resultat obtingut. Potser perquè se'm va acabar fent una mica lenta i fins i tot massa monòtona. Tot i així, crec que és una pel·lícula molt recomanable, ja que, ell com a persona té un carisma especial.