L'Havre és una pel·lícula “mona”, de la que en un dia especialment crític, també et pot semblar molt poc original. Parteixo del punt que, darrerament no veig cap pel·lícula que em satisfaci....,potser és un defecte de l'espectadora, jo en particular, que parteixo de la idea de que les coses artístiques haurien d'estar catalogades amb adjectius del temperament de l'exquisit, sublim, nefast, degradant...és a dir, més refinats que la realitat.
L'estil crec que és molt afrancesat, sap trobar personatges emblemàtics que magnifiquin i ajudin a que la història sigui més entendridora.
Gent senzilla, de cor enorme i que són capaços de jugar-se-la per aquells objectius que creuen defensables.
Una França actual on els migrats són part del país i els nouvinguts han deixat de trobar-se amb una societat hermètica.
Una història d'amor a la vida..., els inconvenients de la malaltia, les virtuts humanes i tot ben acompanyat d'una refinada estètica i sentit de l'humor que n'incrementen el seu valor.
Una obra d'art senzilla i potser un tant avorrida, però des del meu punt de vista, tampoc necessàriament criticable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada