Duració, 90 minuts.
 |
| El director Pedro Almodóvar. |
Sóc una
fan de l'Almodovar, els que em coneixeu fa temps ja ho sabeu. Sempre
he trobat en les seves pel·lícules una frescor, atreviment i
provocació que fa que, aquestes em resultin molt atractives i
estimulants. Però ara amb aquesta última trobo que se'ns està fent
vell.
Potser
això, ha estat en detriment d'aquests aspectes més atractius, però
amb molts altres està clar que ha guanyat en solidesa i cada vegada
el seu cine s'apropa més a allò que acostumem a anomenar com a
cinema clàssic.
Un
classicisme marcat per una estètica molt escollida i particular, un
esclat de llum i color que invadeixen els seus espais, conjuntament
amb les seves dones protagonistes grans conqueridores de l'espai
cinematogràfic que, saben omplir-lo amb les seves històries que ens
acaben arrossegant i seduint.
M'agrada
molt de l'Almodovar la seva passió per les dones, pel fet femení.
Aquest poder que té per robar-los les seves històries i fer-se-les
seves.
Les
seves heroïnes, representades sempre per un conjunt d'actrius que, o
són molt guapes o són molt especials, però que totes brillen
darrere les càmeres i darrere les seves històries. No en va a
sortir l'adjectiu “chicas almodovar” que fa temps s'aplica a les
actrius que surten a les seves pel·lícules. També m'agrada que
trii sempre actrius espanyoles perquè és cert que n'hi ha de molt
bones i de molt guapes.
La
narració està molt ben tramada, té una estructura una mica de
thriller, comença platejant un misteri que s'anirà desvetllant al
llarg del film. Al final també m'ha semblat interessant perquè el
deixa obert, ha trobat allò que ella buscava, però en quin estat ho
trobarà i com serà la trobada ho deixa obert perquè cadascú pensi
la seva.
La
història, ens parlà de l'impacte que tenen sobre les nostres vides
les diferents pèrdues que anem patint al llarg d'aquesta, encara que
no ens agradi, van configurant el nostre present. I, encara que
vulguem no podem escapar-ne, ni ignorar-les, perquè si ho fem en un
moment o altre, afloraran amb tota la seva virulència i ens
arrossegaran emportant-se totes les nostres muralles i deixant-nos
despullats davant la vida.
M'ha
agradat i molt i la recomano a tots els que els agrada l'Almodovar
d'històries de dones.
MARTINA opina
Adriana Ugarte i Emma Suárez representen amb generositat i llum a la protagonista de la pel·lícula Julieta. Elles, en passat i en present, són qui donen vida la història narrada en la darrera producció de Pedro Almodóvar.
Aquesta obra és una tragí-comèdia on vaig sentir dir per la ràdio que el protagonista hagués pogut ser el mateix director del film i ho trobo molt encertat.
Personalment he entès una bonica reflexió sobre la mort i el valor de la vida. També buscant una mica més, i entre línies o en la lletra petita, al meu entendre l'espectador pot viatjar entre el passat i el present d'una gran dona qui, s'estanca davant d'un moment vital de transició.
Cronològicament viatgem en el temps, per entendre que bloqueja aquesta senyora qui no es veu capaç d'afrontar el present, sense rascar en el passat.
M'ha agradat força tota la utilització dels recursos de les imatges, com generalment fa aquest artista amb segell propi. Fent que els colors, el valor humà del repartiment i una història complicada però de fàcil lectura, facin d'aquesta peça una bonica, entretinguda, trista i suggerent reflexió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada