divendres, 22 d’abril del 2016

KIKI, el amor se hace. Director, Paco León.

Espanya, 2016.
Duració, 102 minuts.
El director i actor, Paco León.
SINOPSI
Cinc històries d'amor i curioses filies sexuals, coincideixen en un calentet estiu madrileny. Dacrifilia, Elifilia, Somnofilia, Harpoxofilia, són particulars formes d'obtenir plaer sexual que els protagonistes descobreixen. Per poder-les gaudir hauran de decidir com les integren a les seves vides. Els seus sentiments, les seves pors i la seva sexualitat es transformen, trencant tabús, endinsant-se en una nova etapa emocionant i lliure, on no es renuncia ni al plaer, ni a l'amor.
Tret de Filmaffinity, versió i traducció pròpia.

El making of del film.

NÚRIA opina
La darrera pel·lícula d'en Paco León, “Carmina y amén”, no em va agradar gaire i em va semblar en alguns aspectes , una astracanada de mal gust; també vaig trobar que tractava alguns temes, fitant la manca de respecte. Per aquest motiu i pel tema en si, no tenia masses bones expectatives sobre aquest film. L'únic punt a favor i garantia per veure-la era, l'interès de la Martina.
Malgrat totes aquestes reticències a priori, la pel·lícula m'ha captivat, l'he trobat molt fresca i divertida i ho he passat molt bé veient-la.
Un altre aspecte que valoro molt en aquesta comèdia, és que no és gens masclista. En la majoria de les històries que explica, són les dones qui porten la veu cantant. La visió del sexe que dóna, no és únicament heterosexual. Ja que ara, hi ha moltes pel·lícules sobre temes sexuals amb una visió o heterosexual, o homosexual, però poques que considerin la tendència més comuna i natural, la bisexualitat.També m'ha agradat, la visió sense complexos que dóna del sexe... com alguna cosa de la qual es pot parlar-ne, sempre que es vulgui, és per gaudir-lo, compartir-lo i no pas per, patir-lo.
Una bona opció de cine per passar una estona despreocupada i divertida.

MARTINA opina.
Aquesta comèdia espanyola i amb un punt d'agosarada ha sigut capaç de fer-nos riure sense explicar-nos res de nou. Jo em declaro una adepta al cinema de proximitat, on en general, em sento propera i entenc tots els seus gags per proximitat cultural.
Aquest guió planteja un entramat de relacions humanes no convencionals que se situen en un context on les persones busquen alimentar els seus sers amb coses no materials; amor, amistat, noves experiències, sexe...,etc.
Penso que fa una simpàtica fotografia d'una realitat ben humana de l'actualitat. On considero que, cadascun a la seva manera busca poder ser estimat però donant contingut a un aspecte social diferent. Tot pot ser difícil de quadrar, en uns lligams complexes, on cada vegada existeixen més maneres de compartir i viure l'amor.

Per mi una opció simpàtica i recomanable com a opció d'humor extravagant.


La visió que ens dóna en Jordi Costa al País està molt bé:
http://cultura.elpais.com/cultura/2016/03/31/actualidad/1459423899_537246.html







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada