dissabte, 19 de maig del 2018

LA FÁBRICA de NADA. Director, Pedro Pinho.

ESTEM EN EL CENTRE D'UNA ORFANDAT ABSOLUTA IDEOLÒGICA I FILOSÒFICA, I NO TENIM LES ARMES DE PENSAMENT ADEQUADES PER REGIR LES NOSTRES VIDES, PER IMAGINAR ALTERNATIVES. PER TANT, HEM DE COMENÇAR A PARLAR. AQUESTA PEL·LÍCULA, VOL CONTRIBUIR EN AQUEST INICI.
Paraules del director Pedro Pinho en el Festival de Cinema de Sevilla, 8 de novembre de 2017. Recollides per Carlos Losilla per la revista Caimán Cuadernos de Cine, maig 2018.

Portugal, 2017.
Duració, 3 hores menys 3 minuts.
Premis: Premi FIPRESCI, quinzena de realitzador, Festival Cannes 2017.
Festival Sevilla 2017, Millor pel·lícula.


SINOPSI
La propietària d'una fàbrica d'ascensor portuguesa, es presenta un dia davant dels treballadors i anuncia canvis a l'empresa. Intenta amagar allò que serà un tancament amb tota regla, darrere d'una retòrica habitual en aquests casos. Els treballadors decideixen primer fer vaga, després ocupar la fàbrica i finalment, autogestionar-la. Paraules de Carlos Losilla per la revista Caimán Cuadernos de Cine, maig 2018. 

ÉS MOLT IMPORTANT QUE MIREU LES CRÍTIQUES, PERQUÈ LA CRÍTICA LI HA TROBAT MOLTES QUALITATS... Encara que, la Martina i jo, no.



El director, Pedro Pinho.
NÚRIA opina.
És una llàstima que una pel·lícula que esperava tant la seva estrena i en la que havia posat tantes expectatives, m'hagi avorrit tant...
La dificultat principal i segurament única, d'aquest film, és la seva durada. Per mantenir l'atenció i l'interès d'unes espectadores com nosaltres que, anem cada setmana el cine i que estem disposades a positivar qualsevol projecte que tingui cara i ulls argumentalment i ideològicament, només cal fer una proposta que no cansi, que sigui curta. Aquesta, dura quasi tres hores.
La Martina va abandonar la sala una mica abans que la pel·lícula acabes i jo vaig fer-ho, cinc minuts després.
Com podeu comprovar per les nostres cròniques, la Martina i jo no compartim totalment els nostres gustos el cent per cent, però en aquest cas hem compartit l'avorriment.
La pel·lícula al meu entendre, té més valors pel què pretén que, per allò que és en realitat.
Potser una apologia al canvi de paradigma de la producció? Potser una reflexió sobre el canvi urbanístic i físic d'unes ciutats del món occidental que, en determinats moments històrics de progrés, van ser centres de producció de béns?
Potser mostrar la bellesa que aquests espais i construccions poden tenir?
La crítica especialitzada i no tant, l'ha deixat molt bé i han destacat totes les seves qualitats.
Potser no li he sabut veure tot el seu bagatge i les seves qualitats?

MARTINA opina.
De vegades ja m'agrada la idea de no saber que aniré a veure i poder-me abstenir de tenir cap tipus de condicionant i així fer-me la meva opinió a mesura que avança el relat.
En aquest cas, va ser així, no obstant això, arribades les gairebé tres hores de pel·lícula, vaig decidir sortir de la sala. Tot i que la pel·lícula encara avançava. Ja feia més d'una hora que l'avorriment m'estava ofegant, mentrestant lluitava a contracorrent per intentar buscar el què l'autor ens presentava, amb l'objectiu de procurar respectar el ritme del seu treball i definitivament no ho vaig saber trobar.
En resum, havia arribat al meu limit de resistència, superant amb escreix el llindar d'interès per les coses alienes. I ara, ja des de la distància, puc concloure que em va semblar francament insultant que algú pretengués que aguantéssim un relat pel meu gust tan mal construït, inconnex i sense cap tipus de virtut en l'ús del llenguatge durant tanta estona.
Un seguit d'idees, posades en pantalla manifestament i sense cap tipus de bellesa, ni habitat creat, amb un criteri suficient per crear un espai de debat. Em sobta que després, quan la Núria em va justificar el seu interès a veure-la, m'explicava que “la massa critica”, en parlaven molt bé.
De fet aquesta construcció de caràcter intel·lectual, a la que jo no li puc atribuir cap virtut, ha sigut objecte de diversos guardons. Dels que, llegint-ne els justificants, no en comparteixo cap i si més no em demostra un cop més que “contra gustos no hi ha res escrit”. Jo personalment, no li recomanaria a ningú del meu entorn, que vagi a veure-la. Pot prescindir-ne, és innecessari del tot, i no li trobo ni tan sols un punt provocador. A més a mi m'ha provocat haver de sobreposar-me als meus principis, per donar-li a tot, una oportunitat.

Cinc estrelles pel film en la crítica del francés, Adrien Kuenzy:
https://www.cineman.ch/fr/film/2017/AFabricaDeNada/critique.html

A Filmaffinity, trobareu un munt de crítiques com: "(...) emociona des de la seva absoluta coherència". Javier Ocaña. "(...)Una de les obres més lliures, àcides, divertides, crítiques i memorables de l'any". Luís Martinez:
https://www.filmaffinity.com/es/film480290.html


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada