Aquesta pel·lícula dirigida per Pablo Larraín consisteix en una versió cinematogràfica de l'obra teatral "El Plebiscito" escrita per Antonio Skármeta. Parla de la campanya electoral duta a terme el 1988 a Xile, durant el final de la dictadura de Pinochet i succeint en l'etapa prèvia al referèndum al que es va sotmetre el regim Xile degut a les fortes pressions internacionals que qüestionaven la continuïtat del mateix.
Per mi, una narració un tan pastosa, la qual, té per protagonista un jove separat i pare d'una criatura d'uns deu anys, d'uns trenta llargs i protagonitzat per Gael Garcia Bernal. El qual està sotmès a una situació de dicotomia entre el món professional de la publicitat i la inèrcia pel canvi que el seu país necessita. És a dir, entre jugar professionalment el rol del qui vol vendre i adopta una posició de pragmatisme i llunyania envers el producte que pretén fer atractiu i el d'un jove, que desitja un canvi pel seu país. Després d'un llarg període de dictadura vol un canvi pel seu poble i una milloria per les noves generacions que ell responsablement educa, prenent un rol preponderant en l'educació del seu fill, sense amagar-li la violència que implica qualsevol regim totalitari.
Una interessant i modesta reflexió sobre com s'impulsen els grans canvis polítics, amb un bon repartiment i un ritme marcat pel final de la campanya, el qual s'acosta en 15 dies. Una pel·lícula que és acceptable per entretenir-se, però la qual, jo no categoritzaria més enllà de com a una obra que reporta informació d'un moment històric sense gaire més aspiracions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada