El director Miguel Gomes ha aportat al cine una coproducció portuguesa-alemanya- brasilera i francesa. Aquesta obra es caracteritza pel seu estil cinematogràfic clàssic , un ritme lent. Pels seus personatges enigmàtics, per ser en blanc i negre i per narrar una historia humana realista i interessant. Segurament una bona opció de cinema pels amants del setè art i tots els seus generes. Fet amb una tècnica d'allò més acurada, treballadament i estèticament molt perfeccionista. Jo crec que una obra mestre on cada trosset de la narració es desenvolupa de manera continuada i homogènia.
Una declaració de principis sobre l'amor, la vida, l'ètica, la nostàlgia i potser també sobre la bogeria. Sobre les relacions humanes i sobre el pas del temps.
Decididament una pel·lícula de culte que cal tenir ganes de gaudir en un estat de plena contemplació. Probablement no és l'estil de coses que més em remou les entranyes, però trobo que per tarannàs tradicionals pot ser una obra molt recomanable.
La trama explica el present i el passat d'una dona sucumbida en l’avorriment i el vici en el casino, una senyora que es fa gran i que evidentment ens la presenten per parlar-nos del seu passat. En una primera part de la narració s'explica com aquesta senyora envellida en l'actualitat, conviu amb una veïna summament entregada en fer el bé als altres. També, amb una senyora de Cabo Verde que li fa d'assistenta i que el seu personatge obliga als espectadors a preguntar-se qui és realment aquell personatge. Transcorreguda tota la pel·lícula l'espectador coneix més de la historia d'aquesta dona i s'endinsa en la vida d'una europea que va viure l’Àfrica colonial en els seus anys de joventut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada